Diumenge 15. Any C

Diumenge 15 de durant l’any.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 30,10-14).

Moisès s’adreçà al poble i li digué:

«Escoltaràs el Senyor, el teu Déu,

guardant els seus manaments

i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei,

i et convertiràs al Senyor, el teu Déu,

amb tot el cor i amb tota l’ànima.

La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu,

ni és fora del teu abast.

No és pas al cel, que puguis dir:

Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar

i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar?

Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir:

Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar

i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar?

Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir:

les tens als llavis, les tens al cor.»

2ª LECTURA (Colossencs 1,15-20).

Jesucrist és imatge del Déu invisible,

engendrat abans de tota la creació,

ja que Déu ha creat totes les coses per ell,

tant les del cel com les de la terra,

tant les visibles com les invisibles,

trons, sobirans, governs i potestats.

Déu ha creat tot l’univers per ell

i l’ha destinat a ell.

Ell existeix abans que tot,

i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església.

Ell n’és l’origen,

és la primícia dels qui retornen d’entre els morts,

perquè ell ha de ser en tot el primer.

Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix;

per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,

posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel,

per la sang de la creu de Jesucrist.

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

B. LLENGUATGE.

1. De mestre a mestre.

El relat comença amb una pregunta que un mestre de la Llei fa a Jesús, al qual dóna també el tractament de mestre. La pregunta, però, és per posar-lo a prova. Jesús, donat que qui li fa la pregunta és un mestre, li diu que la respongui ell mateix. Així la pregunta perd la seva intencionalitat. Per això el mestre de la Llei fa una segona pregunta. Aquesta sí que és més comprometedora. La traducció del Missal parla de “estimar els altres”, però el text original parla de “estimar el pròxim”. El “pròxim” és un concepte molt relatiu. Qui és pròxim? On cal establir la separació entre “pròxim” i “llunyà”?

Era una discussió clàssica entre els mestres de la Llei, i segurament també en el si de les primeres comunitats cristianes. Segons sigui la resposta, se’n dedueixen comportaments molt diferents.

Qui és el meu pròxim: La família? Els veïns del meu poble? Els fidels de la meva Religió? I no es tracta d’una qüestió secundària ja que estem parlant d’allò que és necessari per tenir en herència la vida eterna!

2. Qui és el meu pròxim?

Jesús no respon amb conceptes sinó amb un exemple. Jesús no es situa a favor o en contra de cap de les diverses respostes que donaven els mestres. Jesús explica un cas concret i deixa que decideixi el mateix qui li ha fet la pregunta. Jesús només haurà d’afegir: “Doncs tu fes igual”.

3. La paràbola de Jesús és realment punyent. Notem que per respondre la pregunta hauria sigut suficient parlar de l’home que va atendre al ferit mig mort que va trobar pel camí. Però la paràbola va molt més enllà.

El punt de referència és certament l’home a qui els lladres van robar deixant-lo mig mort. Però els qui es troben amb ell no són uns homes qualssevol sinó que porten un qualificatiu: un sacerdot, un levita i un samarità.

El sacerdot i el levita són servidors dels Temple. Per servir el Temple havien de trobar-se en situació de puresa legal. Per això, en veure el mig mort, passen per l’altra banda del camí ja que tocar un mort comportava impuresa legal.

Contràriament, el samarità no té problemes de puresa legal. Ell ja era tingut per un impur pel sol fet de ser Samarità, i tenia totalment prohibit acostar-se al Temple. Per tant, res li impedeix acostar-se al ferit mig mort, curar-li les ferides i tenir-ne cura.

4. D’aquesta manera, la paràbola no ens diu solament que “estimar el pròxim” significa “fer-nos pròxims” a qui ens necessita, sinó que també ens adverteix que el servei al Temple pot convertir-se en un obstacle per estimar el pròxim.

Segons la Llei, com ha dit perfectament el mestre, hi ha dos manaments necessaris per a obtenir la Vida Eterna: estimar Déu i estimar el pròxim. El sacerdot i el levita estimen Déu perquè viuen dedicats al seu culte, però no estimen el pròxim perquè això els inhabilitaria per al culte.

En canvi, del samarità es podria dir que no estima Déu perquè no assisteix ni pot assistir al Temple. A pesar d’això, Jesús el proposa com exemple, i diu al mestre: “Tu fes igual”.

Com pot ser, això?! ¿És que estimar el pròxim és més important que estimar Déu?

5. ...quan arribà a aquell lloc...

La gran lliçó que ens vol donar Jesús amb aquesta paràbola és que qui estima el pròxim també dóna culte a Déu. Més encara: la única manera de donar culte a Déu és estimant el pròxim.

Per això la paràbola juga amb la paraula “lloc”. En el llenguatge popular, el “lloc” volia dir el Temple. Però a la paràbola, el “lloc” de referència, el “lloc” on Déu vol ser trobat, és allà on hi ha l’home ferit. El sacerdot i el levita arriben a aquest “lloc”, però passen per l’altra banda del camí. No així el samarità: ell va directament al “lloc” on està el ferit, i entra en relació amb Déu a través del seu amor a l’home ferit.

Aquesta “novetat” serà igualment expressada amb gran força al final de l’evangeli de Mateu (Mateu 25,35ss).

C. MISSATGE.

El missatge és doble:

-“Estimar Déu” i “estimar el pròxim” formen un sol i únic manament; i el segon és la concreció del primer.

-El “pròxim” no vol dir “aquell que està a la vora” sinó aproximar-se i atendre a qui ho necessita.

D: RESPOSTA.

La resposta ens ve directament indicada per Jesús mateix: “Tu fes el mateix”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Sembla que l’evangeli d’avui podria qüestionar alguns punts de la nostra manera de viure la Religió. Què en penseu? Quins punts caldria revisar?

2. Moltes de les nostres esglésies s’assemblen a temples. Quins avantatges i inconvenients té, això? Quins canvis considereu desitjables?