Diumenge 30 de durant l'any B.

Pere Torras.

 

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jeremies 31,7-9).

Això diu el Senyor:

«Crideu d’alegria,

celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions,

proclameu que el Senyor

ha salvat el seu poble, la resta d’Israel!

Jo els faré venir del país del Nord,

els reuniré des de l’extrem de la terra.

Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien;

tornarà una gentada immensa.

Havien sortit plorant i els faré tornar consolats.

Els conduiré als rierols d’aigua,

per un camí suau, sense entrebancs.

Perquè jo sóc un pare per a Israel,

i Efraïm és el meu fill gran.»

2ª LECTURA (Hebreus 5,1-6).

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes,

són destinats a representar els homes davant Déu,

a oferir-li dons i víctimes pels pecats.

No els és difícil de ser indulgents

amb els qui pequen per ignorància o per error,

perquè ells mateixos experimenten per totes bandes

les seves pròpies febleses.

Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats

igual que pels pecats del poble.

I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot:

és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix

la glòria de ser gran sacerdot,

sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit:

«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.»

I en un altre indret diu:

«Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

EVANGELI. (Marc 10,46-52).

En aquell temps,

Jesús sortí de Jericó

amb els seus deixebles i amb molta gent.

Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat,

un cec que es deia Bar-Timeu.

Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret,

començà a cridar:

«Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.»

Tothom el renyava per fer-lo callar,

però ell cridava encara més fort:

«Fill de David, compadiu-vos de mi.»

Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.»

Ells criden el cec i li diuen:

«Anima’t i vine, que et crida.»

El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada

i anà cap a Jesús.

Jesús li preguntà: «Què vols que et faci?

Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.»

Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.»

A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

B. LLENGUATGE.

1. Dues situacions simultànies: quan Jesús sortia (de Jericó), Bar-Timeu estava assegut a la vora del camí.

En el camí de Jesús, Jericó indica l’estació prèvia a Jerusalem. Jesús, amb els deixebles i la multitud, inicia l’últim tram del seu  camí; i aquí es troba amb un personatge singular: Bar-Timeu.

2. Bar­-Timeu, fill de Timeu, cec i captaire. La manera com Marc ens el presenta ja indica que el seu nom ha de voler dir alguna cosa ben significativa (￫ Bar-Timeu).

És un personatge representatiu. Entre la molta gent que acompanya Jesús (“deixebles” i “multitud”), Bartimeu és l’únic de qui s’acaba dient que “seguia Jesús camí enllà”.

El camí de Jesús, amb els deixebles i la multitud, porta a Jerusalem. Els relats següents faran palès que, per a la multitud i els deixebles, Jerusalem serà el lloc de la gran ceguesa. Ells no sabran “veure-hi” allò que realment hi passarà. La seva foscor serà explicitada en el moment suprem (Marc 15,33), però allà no hi haurà ni els Dotze ni la Multitud. No van “veure” el gran espectacle del Calvari. Eren cecs.

3. “Què vols que et faci?”...

És ben estranya aquesta pregunta de Jesús si és un “cec” qui li demana compassió! “Senyor, que hi vegi”. Quina altra cosa podria demanar, un cec?!

Però l’evangelista posa aquesta pregunta en boca de Jesús amb tota la intenció. “Què vols que et faci?” Per estrany que pugui semblar, són moltíssims els “cecs” que no hi volen veure. Bartimeu hi vol veure.

Amb aquest relat, l’evangelista posa una nota d’esperança (i de humanitat) en la dramàtica realitat amb què es trobarà Jesús a Jerusalem. Jesús destaca la fe de Bartimeu: “La teva fe t’ha salvat”. No li diu: “Segueix-me”; no cal. Bartimeu ha escollit “veure-hi”, i això el fa capaç de veure el camí de Jesús i seguir-lo fins al final, en mig d’una multitud de “vidents cecs” incapaços de veure i seguir el camí de Jesús (el camí de l’Home).

4. Bartimeu personifica tots aquells que, al llarg de la Història, han optat per veure-hi. Representa el “jove que seguia Jesús” (després que els Dotze l’abandonessin a Getsemaní), i que Marc ens torna a presentar al Sepulcre, vestit de blanc, anunciant a les dones la bona notícia de la Resurrecció (Marc 14,52 i 16,5)). Representa el Centurió romà que “va veure” la manera com Jesús moria, i va “veure-hi” el fill de Déu (Marc 15:38). Representa les dones que, al Calvari, s’ho miraven... (Marc 15,40.47) i, al sepulcre, veieren assegut a la dreta un jove que portava un vestit blanc (Marc 16,5).

5. ...llançà la capa...

Bartimeu “llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús”. El llenguatge expressa valentia, decisió i fe. El captaire “llança la capa”: és una imatge ben gràfica i eloqüent, que contrasta directament amb la de l’home ric i just, del qual ens parlava l’evangeli de fa dos diumenges (Marc 10,21). La capa representa la identitat social d’una persona. La crida de Jesús (de l’Home) el situa en un nou estatus: Bar-Timeu significa literalment fill de prostitució (impur).

 

C. MISSATGE.

6. Abans d’arribar a Jerusalem, l’evangelista posa davant nostre la figura sorprenent de Bartimeu i el seu desig de veure-hi.

Voler veure-hi demana valentia i generositat.  El camí de Jesús porta a veure-hi: veure el món real; veure el poble que decideix, veure l’home concret; veure la justícia i la injustícia que marca les nostres vides; veure els crucificats, i també els ressuscitats. “Allà el veureu”, hauran de dir les dones als Dotze en relació al Ressuscitat (Marc 16,7).

D: RESPOSTA.

7. Veure-hi per respondre, i per gaudir.

No tothom s’atreveix a voler veure-hi.

En un primer moment, els qui acompanyen Jesús volen fer callar al cec. “Tothom el renyava per fer-lo callar”. Consideren que el crit del cec és inoportú. Ells estan fent una “cosa tan important” com pujar a Jerusalem per proclamar-hi Jesús com a “messies i rei”, i ara surt aquest infeliç amb els seus problemes!... Ells “no hi veuen” la persona sinó un pobre infeliç inoportú.

Quan en una ciutat s’hi fan presents personatges o esdeveniments importants, es procura “netejar-la” de persones inoportunes. Fer-les “invisibles”.

Sortosament per Bartimeu, Jesús el veu i se’n compadeix. “Crideu-lo”. Bartimeu no li fa nosa.

  

Cal reconèixer que, entre tots, hem muntat una Societat (i una Església) de tal manera que hi ha persones que ens hi fan nosa a causa de la seva misèria, i busquem la manera de no veure-les. Però Jesús s’identifica precisament amb aquestes persones. S’hi identifica de tal manera que ell mateix, derrotat, va fer nosa (Joan 19, 31). És important que ens parem un moment a reflexionar qui ens fa nosa i qui no ens fa nosa, i per què.

En tot cas, per entendre i assaborir el missatge de Jesús ens cal saber veure el Crucificat (i els crucificats) (Joan 12,32).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. És coneguda la frase: “Només hi veiem amb el cor”. Què en penseu? Teniu experiència veure-hi, i de ser vistos?

2. Ja de petits, solem aprendre que només som “vistos” si fan coses fora del normal, bones o dolentes. Podria ser aquesta, una de les causes de l’elevat i creixent incivisme de la nostra societat urbana? Què hauria d’incloure, una possible solució?

3. Hi ha mirades que ens acompanyen i ens ajuden a ser; també hi ha mirades que ens vigilen. Com imagineu la mirada de Déu? (Suggereixo llegir el magnífic Cant Espiritual, de David Jou, i que parla de la mirada de Déu).

Vocabulari.

Bar-Timeu.    Capa (Mantell).    Cec.    David.     Veure.

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Jericó.

Diumenge 29. B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 53,10-11).

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor.

Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,

veurà una descendència, viurà llargament,

i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima

ara veu la llum;

el just, amb les penes que ha sofert,

ha fet justos els altres,

després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

2ª LECTURA (Hebreus 4,14-16).

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels,

ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres,

ha estat provat en tot, encara que sense pecar.

Per tant,

acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

EVANGELI. (Marc 10,35-45).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan els evangelis volen indicar que una cosa és important, la repeteixen tres vegades. En les paraules anteriors a l’evangeli d’avui, per tercera vegada Jesús ha dit als deixebles que el seu camí passa per Jerusalem, per la mort, i arriba fins a la resurrecció. I també per tercera vegada, en la versió llarga de l’evangeli que hem llegit, se’ns presenta la reacció equivocada dels Dotze:

- en la 1ª vegada, volien apartar Jesús del seu camí (Marc 8,32);

- en la 2ª, discutien quin d’ells seria el més important quan Jesús ja no hi fos. És a dir: qui el substituiria (Marc 9,34);

- en aquesta la 3ª, Joan i Jaume intenten situar-se a dreta i esquerra de Jesús, quan sigui en la seva glòria. Això provoca que els altres s’enfadin, perquè també ells volien aquests llocs de suposat “privilegi”.

2. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

a). No s’adonen que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a qui l’exerceix. El Poder deshumanitza els altres, i arrossega el poderós en aquesta deshumanització.

b). Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús el Poder del qual pretenen participar.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús, “el Messies”, el portarà a la Creu. Tots els evangelis ens presenten la Crucifixió com un gran espectacle. Pilat, amb sorna, farà posar al cartell de la Creu: “Aquí teniu el vostre rei”.

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, dirà Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet necessari aquell espectacle. A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que pretenen fer de Jesús un “rei” o un “messies poderós”.

Segons Marc, el primer en adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser precisament el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea” (Marc 15,40).

Els Dotze, no hi eren (Marc 14,50).

Després de l’espectacle, tot va començar a canviar. Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van començar a descobrir en quin sentit Jesús, l’Home, és “rei” (Mateu 28,17).

3. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les característiques del Poder: disposen dels seus súbdits com si en fossin amos.

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es troba en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen els Poderosos: a través de la victòria en una guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal està en la divisió que provoca: dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

4. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”. Seria un error aplicar-la a tothom. No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat; servim per amor. No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo. Explícitament Jesús en aquest punt ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

C. MISSATGE.

5. Hi ha dues maneres oposades d’entendre la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona. Si s’hi genera autoritat, aquesta ha de ser donada i exercida exclusivament com a servei.

D: RESPOSTA.

6. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i la nostra Església. De fet, la mateixa Església ha pres forma d’un Estat: El Vaticà, on, com en tots els Estats, s’hi generen Poderosos i Súbdits.

Els Poderosos provoquen una manera de funcionar que fa indispensables estructures de Poder. És la primera “necessitat” de tot Poder: fer-se indispensable.

En els Estats cada vegada és més evident que l’Administració s’ha convertit en una grandíssima maquinària que, per funcionar, necessita moltíssims més recursos que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” consisteixen sobretot en “oferir” allò que la mateixa Administració exigirà als súbdits; per exemple: permisos i papers que la pròpia Administració ha fet “necessaris”. És que la burocràcia s’alimenta devorant els propis súbdits!

Una cosa semblant passa a la nostra Església: la maquinària eclesiàstica es menja bona part de la vida que es podria generar. Més encara: Les estructures de Poder (clericalisme estructural) dificulten que la vida de les comunitats es faci adulta.

7. L’Església ha pres forma de piràmide en què, se suposa, la vida cristiana es genera al cimal per anar baixant fins a la base.

És un greu error. La comunió no té forma de piràmide sinó de comunitats adultes. El Cos de Crist ressuscitat no es fa visible i experimentable en el Papa sinó “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

És cert: a mesura que les diferents comunitats sentin la necessitat d’organitzar-se i crear estructures que ajudin a la pràctica de la  comunió, pot ser que prenguin forma de piràmide de serveis; però mai piràmide de Poder.

I cal estar molt atents al perill constant de passar del Servei al Poder, com dissortadament testifica la Història: molt aviat el virus del Poder va infectar l’Església, com ja ens adverteix el relat que hem llegit avui (Marc 10,37ss).

8. És ben simptomàtic que actualment tants germans es desapuntin de l’Església jerarquitzada. Podem constatar que una Església tan semblant als Estats no interessa per res. Amb tot, sota la clova de l’esclerosi de les seves artèries oficials, hi ha moltíssima vida en l’Església. És que l’Esperit bufa allà on vol... (Joan 3,8). Cal trencar aquesta clova i alliberar el Missatge; i el Missatge ens alliberarà.

9. També cal no descuidar una cosa: si hi ha Poderosos és perquè hi ha qui els genera. I hem de ser conscients que cada vegada que donem Poder a un company estem fent necessària la seva “crucifixió”.

Estic segur que avui dia la gran majoria dels germans constituïts en autoritat no se senten “superiors” a ningú. Sovint el problema de “superioritat”, ve generat per un problema de “inferioritat”. Entre nosaltres s’ha anat difonent una “mística de la inferioritat” que porta a considerar-nos religiosament inferiors en relació als companys amb autoritat. És una espècie d’infantilisme religiós pacíficament acceptat, el qual ja es posa de manifest quan, contradient directament el manament de Jesús (Mateu 23,9), diem “pare” (o mossèn) als qui són germans. Els “Poderosos” en si mateixos no poden fer gaire mal. El mal apareix quan un nombre important de persones adultes es comporten com a “inferiors”, i es presten a servir de pedestal per a un company convertit en poderós.

A les parròquies, sovint les persones més actives solen considerar-se “col·laboradores” en allò que el mossèn digui. Quan arriba un nou bisbe a una diòcesi molts capellans esperen que tingui projectes i que doni orientacions, com si ell fos la “font” de la vida eclesial. L’actitud d’alguns (molts?) bisbes en relació al Bisbe de Roma ( el “Papa”) apareix impregnada de servilisme. Potser la crítica que Nietzsche va fer al Cristianisme anomenant-lo “Moral d’esclaus” era més encertada del que sovint sospitem...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. L’evangelista Marc no escriu aquest relat per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats d’un perill real. Pensant en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu sentiments de superioritat o d’inferioritat?

2. Es diu a vegades: “Qui obeeix no s’equivoca”. Què en penseu d’aquesta afirmació?

3. Què opineu de El Vaticà, com a Estat de l’Església?

Vocabulari.

Batejar.    Poderós.    Primers, darrers.     Rescat.

Diumenge 28. B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 7,7-11).

Vaig pregar Déu que em donés enteniment,

i m’ho concedí;

vaig cridar l’Esperit de saviesa,

i em vingué.

La prefereixo a ceptres i trons,

i, comparada amb ella,

tinc la riquesa per no-res.

Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses,

perquè tot l’or del món, al seu costat,

no val ni un gra de sorra,

i la plata no val més que el fang.

L’aprecio més que la salut i que la boniquesa,

i vull que em faci de llum,

perquè la seva claror no s’apaga mai.

Juntament amb la saviesa

m’han vingut tots els béns,

duia les mans plenes de riqueses incomptables.

2ª LECTURA (Hebreus 4,12-13).

Germans:

La paraula de Déu és viva i eficaç.

És més penetrant que una espasa de dos talls:

arriba a destriar l’ànima i l’esperit,

les articulacions i el moll dels ossos,

i esclareix les intencions i els pensaments del cor.

A tot el món creat no hi ha res

que Déu no vegi clarament;

tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell

a qui haurem de donar comptes.

EVANGELI. (Marc 10,17-30).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

Un dia que Jesús sortia de camí

un home corregué, s’agenollà als seus peus

i li preguntava:

«Bon mestre,

què haig de fer per posseir la vida eterna?»

Jesús li digué: Per què em tractes de bo?

De bo només ho és Déu.

Ja saps què diuen els manaments:

«No matis,

no cometis adulteri,

no robis,

no declaris en fals contra un altre,

no facis cap frau,

honra el pare i la mare.»

Ell li respongué:

«Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.»

Jesús se’l mirà amb afecte i li digué:

«Encara et falta una cosa:

vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres,

i tindràs un tresor guardat en el cel.

Després torna i vine amb mi.»

Aquesta resposta de Jesús el contrarià

i se n’anà tot trist, perquè era molt ric.

Llavors Jesús mirà al seu voltant

i digué als deixebles:

«Per als qui són rics,

que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!»

Els deixebles, en sentir aquestes paraules,

quedaren sorpresos.

Però Jesús els tornà a dir:

«Fills meus,

que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu!

És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla

que no pas que un ric entri al regne de Déu.»

Ells quedaren encara més sorpresos

i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?»

Jesús se’ls mirà i els digué:

«Als homes els és impossible,

però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.»

Llavors Pere es posà a dir-li:

«Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.»

Jesús respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli

han deixat la casa, germans i germanes,

pare, mare, fills o camps,

no deixarà de rebre, ja en el temps present,

el cent per u de cases, germans i germanes,

mare, fills i camps,

i també persecucions,

i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»

B. LLENGUATGE.

1. Si aneu a Betlem i voleu entrar a la gran i històrica Església de la Nativitat, us trobareu amb una sorpresa singular: la porta per entrar-hi és extremadament baixa: 120 centímetres. Es va reduir la seva alçada perquè, quan els Turcs van dominar Palestina, no hi poguessin entrar a cavall, ja que això hauria comportat que l’església quedés convertida en mesquita. Ara, només els nens hi poden entrar sense ajupir-se. La resta, per entrar-hi, ens hem de fer petits com els nens.

2. L’evangeli d’avui ens parla de que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.

L’evangelista ens ha recordat, una i altra vegada, en paraules de Jesús, que ens hem de fer com els nens (“petits” i “servidors”) per poder entrar al Regne de Déu. En la Lectura d’avui hi insisteix presentant-nos una figura de contrast: un home adult, ric i just.

Aquest home ric tenia un problema: saber què havia de fer per “posseir”, a més de les riqueses d’aquest món, també la vida eterna en l’altre món. Ell considera que Jesús és molt bon mestre, i li ho pregunta. Jesús li respon que, tractant-se de la “vida eterna” només Déu és veritablement “bon mestre”, i ja ens ha dit, amb els Manaments, què havíem de fer.

3. Però aquell home ric i just intueix que això no deu ser tot, i respon a Jesús que els Manaments ja els ha complert des de jove.

I diu l’evangeli que Jesús “se’l mirà amb afecte i li digué:...”. Literalment l’evangeli diu que Jesús “va mostrar-li el seu amor dient-li:...”. I el que li diu Jesús confirma que “encara et falta una cosa”...

Aquell home ric no havia complert els Manaments de Déu tant com es pensava. Per tant, tampoc era tan just com suposava.

Ell era ric. Les riqueses són un bé, i són un do de Déu a la Humanitat. Ser ric no és cap mal, fora del cas que hi hagi persones que no tenen el necessari. Si hi ha persones molt pobres, no és just ser ric i no fer res per arreglar-ho. Per això Jesús li diu: “encara et falta una cosa”.

4. Entre els Jueus, la riquesa era vista com una benedicció de Déu. En canvi Jesús reivindica la funció social de la riquesa: les riqueses són per a tothom. Mentre hi hagi pobres, cap ric és just davant Déu si no és just també amb els pobres.

Aquí Jesús parla de vendre per donar els diners; en altres llocs parla d’invertir els diners o de negociar-hi per crear més riquesa per a tothom (Mateu 25,14ss). També cal tenir en compte que actualment hi ha moltíssimes classes de riquesa.

Jesús anuncia l’arribada del regne de Déu. El regne de Déu és per a tothom, però les dimensions de la “porta d’entrada” corresponen a les “dimensions” dels “més petits”. Com més “petits” fem els petits, més petita serà la porta. Si un dia aconseguíssim fer un món de “persones iguals”, la porta del Regne seria “normal”, igual per a tothom. Mentre no sigui així, Jesús ens diu i repeteix: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).

5. La versió llarga de l’evangeli d’avui ens parla també de la reacció dels Dotze. Els deixebles s’adonen que allò que no ha volgut fer l’home ric, ells sí que ho han fet: han renunciat a tot el que tenien per seguir Jesús. Per boca de Pere, ells li ho “recorden”...

En realitat, els Dotze encara no segueixen Jesús tant com es pensen, com quedarà clar quan arribi el moment clau. “Tots l’abandonaren i fugiren” (Marc 14,50).

No obstant, allò que “als homes és impossible, no ho és per a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Ells, i molts altres com ells, fins i tot rics i molt rics, acabaran fent-se com els infants, renunciant a la falsa superioritat de les Riqueses, del Poder, de la “Santedat”, de la “Virtut”, del “Compliment”...

Jesús no respon als deixebles dient-los què passarà amb ells, els Dotze, sinó que exposa allò que afecta a tothom: “Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna”.

6. Això no vol dir que Jesús o l’Evangeli siguin “més importants” que el pare o la mare, germans... Jesús és l’home. Allò que demana és que ens dediquem a “fer humanitat”, superant fins i tot els sentiments de propietat i d’exclusivitat que puguem tenir envers unes persones determinades: el meu pare, la meva mare, el meu fill, la meva dona,...

“El cent per u”.

Sentir-se home entre els homes comporta que també els rivals, els súbdits, els superiors,... esdevinguin germans, familiars: una gran família. Tots són i som germans i germanes, fills i filles..., i tenim cases i camps...

7. ...i persecucions...

Què hi fa aquesta paraula aquí?

És fruit de l’experiència. Sentir-se germà de tothom significa no sentir-se ni superior ni inferior, ni propietat ni propietari de ningú. Però això és inacceptable per a tot aquell que cregui en el Poder. Per això l’obra del Poder és perseguir. El Poder no pot respectar. Pot arribar a ser “generós”, perquè això li dóna bona imatge, però és incapaç de respectar. D’una manera o altra, directament o creant les lleis convenients, l’acció associada al Poder (de tota classe de Poder) és perseguir. Tristament ho estem comprovant avui dia entre nosaltres: moltes lleis es fan explícitament per a perseguir. També la Constitució és constantment interpretada de manera que “permeti” no respectar els altres.

C. MISSATGE.

8. La vida té forma de camí. A la 2ª part del seu Evangeli, Marc ens presenta el camí de Jesús com un camí de referència. Hi ha figures de contrast: el ric-just, els fariseus... i tots els poderosos o els qui “creuen” en el Poder, com els propis deixebles. També hi ha les figures de sintonia, com els nens, els servidors, els petits,... i tots els qui són o es fan com ells. 

D: RESPOSTA.

9. Jesús recorda els Manaments a l’home ric-just, però només li parla d’aquells que es refereixen als altres, no dels que es refereixen a Déu directament. Potser Jesús ja sospitava que, amb l’excusa de “donar culte a Déu”, es farien les més grans exhibicions de riquesa i de superioritat...

Posant-hi una mica d’ironia diríem que, vistos els fets, Jesús es va equivocar quan va dir: “Fills meus, que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu”. En canvi la nostra Església està plena de tota classe de “rics”!

¿O, potser, Jesús no es va equivocar, i som nosaltres qui anem equivocats? En una trobada, una companya comentava: “No entenc què hi té a veure l’Església amb l’Evangeli. Que no el llegeixen, els bisbes i els mossens?”.

10. Cada dia podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “Als homes els és impossible”. És tan llaminer el Poder (fins que et devora)! És tan llaminera la Riquesa (fins que t’esclafa)! És tan gratificant ser més important que els altres (fins que caus del pedestal)!

Sort que Jesús també va dir: “Però Déu ho pot tot”. I són “una multitud que ningú no pot comptar” (com llegirem el dia de Tots Sants. Apocalipsi 7,9) les persones que són o s’han fet “petits” per causa del Regne de Déu.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines “mostres de prestigi” actuals, en el si de l’Església, penseu que no s’adiuen amb l’evangeli d’avui?

2. Criticar la “riquesa de l’Església”, us serveix d’excusa per no aplicar les paraules de Jesús a la vostra vida individual, familiar o de grup?

3. Heu experimentat la “impossibilitat humana” de què parla l’evangeli d’avui? Com ho porteu? Continueu pensant que l’Evangeli és una Bona Notícia?

Vocabulari.

Camí.   Compliment.    Manament.   Mestre.    Mirar amb afecte.   Petitesa.   Poderós (Deu ho pot tot).    Regne de Déu.   Riqueses.   Vida eterna.