A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Saviesa 2,12.17-20).
Els malvats deien:
«Posem un parany al just;
ens fa nosa
i és contrari a tot el que fem;
ens retreu que no complim la Llei
i que no som fidels a l’educació rebuda.
A veure si és veritat això que diu,
provem com serà la seva fi.
Si realment el just és fill de Déu,
Déu el defensarà
i el salvarà dels qui el persegueixen.
Posem-lo a prova:
ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè;
comprovem si sap suportar el mal;
condemnem-lo a una mort vergonyosa.
Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»
2ª LECTURA (Jaume 3,16-4,3).
Estimats,
on hi ha gelosies i rivalitats
hi ha pertorbació i maldats de tota mena.
Però la saviesa que ve de dalt
abans que tot és pura;
és també pacífica, moderada i dòcil,
compassiva i plena de bons fruits,
imparcial i sincera.
El fruit de la justícia neix de la llavor
que els homes pacificadors han sembrat
en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles?
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles?
No vénen dels desigs de plaer
que es conjuren en el vostre cos?
Desitgeu coses que no teniu,
i per això mateu.
Envegeu coses que no podeu aconseguir,
i per això lluiteu i us baralleu.
Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu.
O bé demaneu i no rebeu perquè demaneu malament,
amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.
EVANGELI. (Marc 9,30-37).
En aquell temps,
Jesús i els deixebles passaven per Galilea,
però Jesús no volia que ho sabés ningú.
Instruïa els seus deixebles dient-los:
«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,
el mataran i,
un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»
Ells no entenien què volia dir,
però no gosaven fer-li preguntes.
Arribaren a Cafar-Naüm.
Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»
Però ells callaven,
perquè pel camí havien discutit
quin d’ells seria el més important.
Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:
«Si algú vol ser el primer,
ha de ser el darrer i el servidor de tots.»
Després féu venir un noi,
el posà al mig,
el prengué als braços i els digué:
«Qui acull un d’aquests nois
perquè porta el meu nom,
m’acull a mi,
i qui m’acull a mi,
no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»
B. LLENGUATGE.
1. Diumenge passat, arribats al bell mig de l’evangeli de Marc,
començàvem la 2ª part, que està centrada en el Camí de Jesús.
Des del començament Jesús deixa clar l’itinerari: Jerusalem,
judici, mort... i resurrecció compartida.
Després de diferents episodis (que el Missal no ha recollit per a aquest
Any B) l’evangeli d’avui ens presenta
altra vegada Jesús repetint als deixebles l’itinerari
del seu camí. Els deixebles no hi entenen res, però, després de la
reacció que havia tingut Jesús la 1ª vegada (“Fuig d’aquí Satanàs... Marc
8,33), ara no s’atreveixen a demanar explicacions. Però
l’evangelista no s’està de dir que l’han espifiada altra vegada.
2. “Què discutíeu pel camí?” ...
No han estès les paraules de Jesús, però sí que tenen clara una
cosa: van cap a Jerusalem. Jerusalem és la Capital;
és l’àmbit del Poder. Jesús és el
Messies i, encara que no l’entenguin, a la Capital
s’hi va a manar. Han de començar a pensar com s’organitzaran i com es
repartiran el poder i els càrrecs més importants.
Jesús torna a reaccionar. L’evangelista posa solemnitat en l’acció
de Jesús: s’asseu (com fan els
mestres i els jutges), crida els Dotze,
i dóna la seva lliçó-sentència: “Si
algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
I perquè no quedi cap dubte sobre el que vol dir, “féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat” (Marc 9,37).
I perquè no quedi cap dubte sobre el que vol dir, “féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat” (Marc 9,37).
Avui dia, entre nosaltres, els nens sovint són “el reyecito del hogar”; però fora
d’aquí, i sobretot en temps de Jesús, els nens eren i són la imatge viva d’un
ésser dependent, indefens, servidor, sense compensacions pel seu servei. Els nens (i sobretot les nenes)
no “feien” serveis sinó que “eren” servidors. (En la traducció
catalana, “noi” vol ajuntar en una
sola paraula aquestes dues idees: “nen” i “servidor”).
Aquell que ells, els deixebles, consideren el seu Messies acaba “d’entronitzar”
un noi precisament per la seva condició de “servidor”; i el converteix
en norma per a tots. “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el
servidor de tots”. “Us ho asseguro:
si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu
18,3).
3. “perquè porta el meu nom...”
Quin és el “nom” de Jesús? Repetim-ho una vegada més: el nom de Jesús és “l’home” (“el fill de l’home” en la manera
de parlar dels Jueus). Seria un error entendre-ho en sentit religiós o confessional
com si es referís als “cristians”.
Per suposat que cal acollir també els “cristians”,
però no tant perquè són “cristians” sinó perquè són “nois”; és a dir: petits i
servidors, juntament amb els innumerables “petits i servidors” de tot el món: tots aquells que, en un món de poder,
no s’atribueixen cap altra categoria
que la de ser “humans”.
C.
MISSATGE.
4. “Qui acull un d’aquests
nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a
mi, sinó al qui m’ha enviat”.
Capgirament de les relacions socials. Un bon amic em deia una
vegada que la majoria de Festivals Musicals que a l’estiu es fan a la Costa
Brava són econòmicament deficitaris, en bona part perquè es regalen
moltes Entrades a autoritats i a gent
important. O sigui: es regalen Entrades
sobretot a persones que les podrien pagar sense problemes. Seria un exemple de
la nostra tendència a acollir
sobretot la gent important.
El missatge de Jesús és
exactament el contrari: “acollir un
d’aquests nois perquè porta el meu nom”; és a dir: perquè és petit; perquè és servent; perquè és un ésser
humà...
És un missatge ben consolador perquè ens diu que Déu
ens acull, especialment si formem part del grup dels “petits”, dels “poca
cosa”. “...Perquè ha mirat la petitesa de
la seva serventa... el Totpoderós obra en mi meravelles” (Lluc
1,48).
D:
RESPOSTA.
5. La resposta ens la
indica directament Jesús: Si algú vol ser
el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.
Per tendència espontània, intentem “ser el primer”. Quan no
aconseguim ser el primer en coses
bones, intentem ser-ho en coses dolentes, perquè és més “vital” ser el primer que no pas l’ètica.
Estem en una societat que ens colga de “drets” però que ens
redueix a ser un simple “número”. El nostre instint més primari es
rebel·la contra això. Evidentment, hi ha moltes maneres de rebel·lar-se. Per
exemple: l’incivisme. Per a molts, l’incivisme, i fins i tot la
violència, són la “resposta” que els permet no sentir-se un simple
“número”.
Un vailet dels que sovint es “reuneixen” a l’entrada de casa, en
fer-li notar el seu elevat grau de vulgaritat,
em responia amb un cert orgull davant els companys: “Doncs a l’escola sóc encara molt pitjor”.
“Ser incívic” era la
seva “identitat”, i l’exhibia amb orgull. Millor això que no ser ningú.
Als espectacles, als esports amb gran públic, als informatius, a
la vida del carrer... la societat ofereix contínuament l’espectacle de la prepotència.
Jesús no condemna “voler ser el primer”, però ens diu la manera
positiva de ser-ho: primers en el servei.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Encara que soni a demagògia, hem comparat mai com acollim els turistes i com
acollim els immigrants? Hem comparat mai el que gastem per acollir els
turistes i el que gastem per acollir els immigrants?
2. Quins signes de
prepotència continuen presents en l’Església? Alguns sembla que formin part
de la seva manera de ser. Com els podrien superar?
3. Les “idees de prepotència”
que tenien els deixebles van fer
necessària la mort de Jesús (Lluc
24,7). ¿Necessita, l’Església d’avui, “tornar
al Calvari”? Què significaria això, en concret?
Vocabulari.
Diumenge 25.B
