Sant Joan.

Pere Torras.

LECTURES

1ª Lectura (Isaïes 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes,
estigueu atents, pobles llunyans:
Abans de néixer, el Senyor em cridà,
quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom,
convertí els meus llavis en una espasa tallant
i em cobrí amb l’ombra de la seva mà,
féu de mi una fletxa aguda,
em guardà en el seu buirac, i em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
Jo estava pensant:
«M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.»
De fet el Senyor sostenia la meva causa,
el meu Déu em guardava la recompensa.
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

2ª Lectura (Fets dels Apòstols 13,22-26).

En aquells dies, Pau digué:
«Als nostres pares, Déu els donà David per rei
i, testimoniant a favor d’ell digué:
“M’he fixat en David, fill de Jesè,
que és un home com el desitja el meu cor,
ell durà a terme tot el que em proposo.»
De la descendència d’ell, tal com ho havia promès,
Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús.
Abans que vingués ell,
Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.
Però Joan, en acabar la seva missió deia:
Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu,
però després de mi en ve un altre
de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham,
i també a tots vosaltres que creieu en Déu,
ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

Evangeli (Lluc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill.
Els veïns i els parents sentien dir
que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran,
i tots la felicitaven.
El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen,
i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare.
Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.»
Ells li replicaren:
«Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!»
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués.
Ell demanà unes tauletes i escriví:
«S’ha de dir Joan.»
Tots se’n van meravellar.
I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu.
Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns.
La gent en parlava per tota la muntanya de Judea,
i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava:
«Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit,
i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

LLENGUATGE.

1. El llenguatge d’aquest evangeli ve constituït, com sempre, per les paraules que fa servir, però també per la mateixa figura de Joan. Els evangelis ens parlen de Jesús. Per què, doncs, tots ells ens presenten també la figura de Joan? La resposta sembla clara: és una manera d’indicar-nos que Jesús no s’ha d’entendre com a persona aïllada que apareix de cop i volta, com els bolets. Jesús és “el fill de l’home”, fill de la Humanitat, en connexió amb tota la història precedent, i més concretament amb la història del Poble d’Israel. Joan i Jesús, no s’han d’entendre com a figures paral·leles sinó consecutives, l’una després de l’altra: Joan precedeix i prepara Jesús; Jesús segueix i complementa Joan. Joan i Jesús visualitzen la totalitat  de la història humana i de cada persona humana: comencem essent com Joan, però estem cridats a ser com Jesús. O dit més senzillament: comencem infants, sota normes i lleis,... però estem cridats a esdevenir adults i lliures: fills en el Fill.

2. I això és també el que signifiquen les paraules i els ritus que hem llegit.
En primer lloc trobem una expressió solemne: “Quan es va complir el temps”. La nostra Història està formada per diferents temps: comencem infants; després ens fem nens, després adolescents, majors d’edat, i arribem a la maduresa. Joan marca el límit d’una etapa que anuncia la nova i definitiva: aquella que inaugurarà Jesús: la PLENITUD (Lluc 14,17ss). Semblava impossible arribar a la “maduresa” de què parlava la Bíblia: Zacaries i Elisabet són ja vells i estèrils. Però, heus aquí que han tingut un fill; i, a més, ell marca el final de l’etapa que assenyala el començament de la nova (>dubtes de Zacaries. Lluc 1, 18ss). D’aquí la gran alegria.

3. La discussió sobre el nom és ben significativa. Volien posar-li el nom del seu pare per connectar així amb tota la tradició anterior. Però la “tradició” té valor sobretot perquè mira endavant, cap a Jesús; apunta vers la Plenitud. Per això el fill de Zacaries i Elisabet no ha de portar un nom que el faci mirar enrere. “S’ha de dir Joan”. “Joan” significa “do de Déu”. En aquest cas no vol pas indicar que ell mateix sigui “el do de Déu”, sinó que la seva missió serà fer descobrir al Poble d’Israel que ja està present aquell que és realment el “do de Déu”, que és Jesús.

4. Que Zacaries ho hagi d’escriure en unes “tauletes”, és una manera de recordar les “taules de la Llei”. Tota la Llei (Els famosos 10 Manaments) mira cap a Jesús. Interpretar-la d’una altra manera, com faran els mestres de la Llei condemnant Jesús (Lluc 22,66ss), serà un abús i una desobediència a la mateixa Llei.

5. En el relat, s’hi destaca la sorpresa, admiració i alegria de la gent. “Qui serà, aquest noi”. És una manera d’indicar que la presència del “precursor” desperta l’esperança de tot el poble. D’alguna manera el protagonista de tot plegat és el poble d’Israel. Com a poble elegit, Israel és també el “precursor” de Jesús, que inaugura la PLENITUD de l’Home.

6. Pot sorprendre el final del relat d’avui: “El noi ... va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel” (Lluc 1,80). Ell és sacerdot, perquè era fill d’un sacerdot. El seu lloc seria, doncs, Jerusalem, al servei del Temple. En canvi, viurà al desert. És per indicar que el “temple” definitiu no és el Temple de Jerusalem servit pels sacerdots. El temple de Jerusalem (com els possibles temples d’altres religions) és només un temple-precursor. La presència, ja actual però encara desconeguda, de Jesús fa que el “Precursor immediat” de Jesús ja no s’hagi de dedicar al Temple sinó directament al Èxode cap a la nova Terra Promesa. El seu lloc serà al Jordà, el riu que separa el Desert de la Plenitud (la nova Terra Promesa). Allà coincidiran Joan i Jesús. Joan, per a assenyalar ja la presència de Jesús (Lluc 3,16); Jesús, per inaugurar la nova Terra Promesa, sota un cel obert  i amb el testimoni solemne de Déu mateix: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Lluc 3,22). Ja no hi serà necessari cap “temple”, perquè Jesús mateix, l’Home, serà el “lloc” de la presència de Déu.

MISSATGE.

La nostra vida té forma d’història: té un origen petit, però camina cap una Plenitud, com a do de Déu. En aquest procés, a vegades hi ha canvis qualitatius, com passar de “Joan” a “Jesús”. És com passar de la infantesa a la majoria d’edat.

RESPOSTA.

¿Com saber que ha arribat el moment d’un canvi qualitatiu en la nostra vida? El concili Vaticà II va posar de moda una expressió feliç: “Estar atents als Signes dels temps”. Els temps no solament passen; són també paraules. Marquen les etapes d’un projecte diví que es va realitzant. Convivim en un món on les persones, els fets, les circumstàncies, els moments, els esdeveniments... ens “parlen” i ens permeten descobrir el moment per a la resposta generosa. No és el mateix viure “abans de Crist” que “després de Crist”. Abans del Concili o després. És normal viure infantilment quan es tenen quatre anys, però no, quan se’n tenen vint. En el camí de la nostra fe ens cal passar del “temple” a la nova Terra Promesa, on l’Home és el “lloc” on Déu ens espera , i on el podem trobar.

PREGUNTES per al diàleg.

1ª. El procés des de l’infantilisme cap a la maduresa propi de les persones individuals, es pot aplicar també d’alguna manera a les comunitats?

2ª. La vostra comunitat cristiana impulsa o frena el vostre procés cap a la vostra majoria d’edat en la fe?

 

3ª. Repassant la vostra vida de fe, hi descobriu moments especials de creixement cap a la maduresa personal? Quins?

Vocabulari.

     

Circumcisió.    Compliment.   Desert.   Elisabet.    Esperit.  Joan.   Muntanya.

Diumenge 12 de durant l’any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Job 38,1.8-11).

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:

«¿Qui posà les portes que limiten la mar

quan naixia plena d’insolència,

i jo la vestia amb les boires

i li donava, per bolquers, la nuvolada?

Jo vaig retallar les seves vores

i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:

Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.

Atura la insolència de les teves ones.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,14-17).

Germans,

l’amor que el Crist ens té ens obliga:

hem de reconèixer que un ha mort per tots.

I és que tots han mort,

però ell ha mort per tots,

perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,

sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.

Per això nosaltres, des d’ara,

ja no valorem ningú per la seva condició mortal,

i si en altre temps havíem valorat així el Crist,

ara ja no ho fem.

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

B. LLENGUATGE.

  

1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a continuació (i que no està recollit en el Missal).

El relat d’avui està construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si mateixes. Aquesta incoherència és buscada, i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència traumàtica per als deixebles, que “tenen por” perquè “encara no tenen fe”.

2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop enterrada, creix fins a fer-se una hortalissa prou gran com perquè els ocells del cel hi facin niu” (Diumenge 11, els anys que s’escau. Marc 4,32).

El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent i les onades prefiguren la “tempesta” que, en els deixebles, estarà provocada per la mort (dormició) de Jesús.

Els crits dels deixebles provoquen que Jesús és desvetlli. Ells fan l’experiència de la seva nova presència activa (“resurrecció”).  Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca la pregunta clau: “qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”

3. Aquesta pregunta és fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no es fa perquè busquem la resposta sinó perquè ens adonem de la resposta. Al final del seu Evangeli, Marc proclamarà solemnement aquesta resposta, posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).
Però abans, han de passar moltes coses perquè els deixebles “entenguin” el vent i les aigües que “obeeixen” Jesús...

C. MISSATGE.

4. “¿Qui és aquest...?”.

Aquesta pregunta serveix per provocar-ne una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més directament: Qui som, nosaltres?

No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per trobar la resposta. La resposta ja existeix, i és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:

─Qui som, nosaltres? 

─Creatures estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida.
Així de simple, i així de trasbalsador.

Està clar que aquesta resposta és una “Bona Notícia” (En grec: “eu angelion”  >evangeli).

Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.

 

D: RESPOSTA.

5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un repte massa gran. Qui seria capaç “d’aguantar” amb tranquil·litat de ser estimat per Déu! L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir l’impacte directe de l’Amor de Déu.

En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat (mort), però capaç de calmar la (nostra) tempestat. “¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà. I nosaltres podem respondre al seu Amor estimant els altres, i més enllà.

Més enllà... Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, diu bellament el poeta. (Cant espiritual, de Joan Maragall). L’Amor de Déu, l’anem descobrint, i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu ha posat en cada cor humà.

“Tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau (Final de la 2ª Lectura.  2ª Corintis 5,17).

La “dormició” d’aquest home que està “amb nosaltres a la barca” no significa l’actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants, sinó la presència d’aquell que viu en forma de “vida donada” per ser en nosaltres “vida rebuda”. “Encara no teniu fe?”

6. Segons sembla, també avui molts “deixebles” tenen por que l’Església no pugui aguantar el vent i les onades, mentre Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que estigui “adormit”, continua dient-nos: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?

8. També és veritat que la “barca” de Jesús s’ha anat convertint en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”, massa gran per a la nostra “travessia”. Entaforats en ell, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan simple a què Déu ens convida!

A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la majoria dels Estats “moderns” (Estat, ella també!): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els fidels, ha anat creant una maquinària tan gran i aclaparadora, que ofega.

Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant l’extraordinari “tinglado” del seu Poder ja buit, no solament deixaria de ser un obstacle per a la fe de molts, sinó que podria ser, fins i tot, un exemple per a les nostres societats civils, progressivament deshumanitzades i deshumanitzadores a causa del Poder absolut (“sagrat”) que s’atorguen a si mateixos els Estats, i les Multinacionals.

7. “Vora d’ells seguien també altres barques”.

L’època del “transatlàntic” que havia segrestat Jesús (“se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava”) ha passat. I n’hauríem d’estar contents. Avui el Vell Transatlàntic no serveix per a la travessia a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. Més encara: avui l’atrotinat Transatlàntic comporta un gran perill per a la nostra fe: el perill de confiar més en la seva “grandària” que en Jesús. La nostra seguretat no està en la magnitud de la “barca” sinó en la presència de Jesús. Quan ens trobem amb “tempestats”, no hauríem de preocupar-nos tant de reequipar el Transatlàntic com de “despertar” Jesús que ens acompanya. “Encara no teniu fe?”

És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem descobrir la solidesa de la fe.

Una multitud de “comunitats” mai no fa un imperi, com tampoc una multitud de barques no esdevé mai un transatlàntic.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. S’ha parlat tant de la crisi de l’Església que hem acabat creient-nos-ho. Però mirant bé la vostra (i les altres) comunitat, ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què havíem confiat?

2. ¿Heu fet l’experiència de viure la fe en el clima d’una “barca” prou “petita” com perquè us conegueu personalment, i prou “oberta” com perquè us pugui portar vers la Comunitat Universal?

Vocabulari.

Apoderar-se de Jesús (“se l’endugueren”).      Barca.     Creure.     Dormir.     Fe.      Jesús.    Mar (Llac).     Mestre (Assegut).     Por. 

Diumenge 11 de durant l'any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (d’Ezequiel 17, 22-24).

Això diu el Senyor:

«També jo prendré un esqueix

del brot alterós que corona el cedre,

arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge,

i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta,

en una muntanya de la serralada d’Israel.

Estendrà les seves branques,

donarà fruit,

i es farà un cedre magnífic.

Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra

i viuran en el seu brancatge.

Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor.

Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts,

asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,6-10).

Germans,

ens sentim molt coratjosos.

Sabem que mentre vivim en el cos,

vivim com emigrats lluny del Senyor,

ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l;

però ens sentim tan coratjosos,

que preferim emigrar del cos

per anar a viure amb el Senyor,

i no ambicionem res més que ser-li plaents,

tant ara que som en el cos com quan en sortirem.

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer

davant el tribunal del Crist,

on cadascú ha de rebre el que li correspongui

segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

B. LLENGUATGE.

1. En les Lectures d’aquest diumenge cal primer de tot fixar-se en el contrast entre allò que es diu en la 1ª Lectura com una promesa del profeta Ezequiel, i la realitat del regne que ens presenta la 2ª paràbola de l’evangeli. Ezequiel parla del brot alterós que corona el cedre,... Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. En canvi la paràbola de Jesús parla del regne com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses. Ser més gran que les hortalisses no vol pas dir ser com un cedre del Líban (que és arbre gegantí). Als dos llocs s’hi parla d’ocells que poden ajocar-se a l’ombra de les branques; però no és el mateix ajocar-se entre les branques d’un gran cedre que entre les branques d’un arbust com la mostassa.
O pot ser, sí? Una àguila pot ajocar-se a les branques d’un cedre, no pas a les d’un arbust; però els humils i petits ocellets estan més segurs entre les branques d’un arbust que dintre el grandiós brancam d’un cedre amb la perillosa “companyia” de les aus rapaces.

2. En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre havia sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava (com tots als altres pobles) que l’única manera de reeixir era fer-se també gran. Els seus profetes alimentaven aquesta esperança. Però Jesús ensenya a tothom que els plans de Déu no van per aquí. El Projecte de Déu és una Humanitat de germans, sense grans ni petits. Els “grans Pobles” no són plantació de Déu sinó el resultat d’una història carregada de violències i d’injustícia que generen Inhumanitat.

3. La 1ª paràbola que hem llegit ens visualitza el pla de Déu: un camp que un home ha sembrat amb bona llavor, i que de nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.

4. La “sega” significa que el gra plantat no ha pas de competir amb els altres per veure qui és més important. Tota la plantació serà recollida i portada a casa. Tota la “collita” és invitada a participar de la mateixa vida del Sembrador. L’hort on són sembrades les llavors no s’ha pas de convertir en un camp de batalla, sinó en l’espai mimat i protegit perquè hi neixi i hi creixi una gran i exuberant varietat de Vida.

5. Les paràboles suggereixen, però cadascú ha de completar-les des de la seva pròpia experiència i opció. Però, qui decideix ser deixeble, les ha d’entendre d’acord amb allò que vol dir el Mestre. Per això el relat d’avui acaba dient que Jesús “...en privat ho explicava tot als deixebles”.

  

C. MISSATGE.

6. Jesús exposa el Projecte de Déu. Però cadascú l’entén segons les seves disposicions: qui aspira a ser “cedre” no pot acceptar de viure en un simple hort.
El Projecte de Déu no s’enuncia pas parlant-ne magistralment com d’alguna cosa que està fora de nosaltres. El “Regne de Déu” està en nosaltres, i nosaltres estem en Ell. Encaixar-hi bé o malament depèn de les pretensions de cadascú. És segons l’actitud de cadascú que és possible entendre’l o no; gaudir-lo o no.

D: RESPOSTA.

7. No es pot fer un hort sota d’un cedre o d’un avet o d’un simple pi. Són arbres que segreguen substàncies nocives per als altres vegetals. En canvi es pot plantar un hort amb una figuera o una olivera o una parra... Els seus fruits combinen esplèndidament. ¿No heu gaudit mai d’una bona llesca de pa amb tomata, amb bon oli i amb figues i/o raïms? Una delícia!
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a la Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
Potser en el jardí de la nostra Església hi ha massa pins, avets i cedres...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La nostra Església actual apareix ambivalent: amb grans “cedres” i també amb moltíssims petits “arbustos” com la mostassa. A què us apunteu?

2. A l’evangeli hem llegit que de nit i de dia, mentre el sembrador dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. Quin comentari us suggereix això aplicant-ho al procés de la vostra vida i de la vostra fe?

3. Posant l’exemple del gra de mostassa, ¿es desvalora la nostra vida? En què poseu el valor de la vida?

Vocabulari.

Dir.     Paràboles.    Regne de Déu.   Temps. 

Diumenge 10 de durant l’any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª Lectura (Gènesi 3,9-15)

Després que l'home hagué menjat el fruit de l'arbre,

el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?».

Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i,

com que vaig nu,

he tingut por i m'he amagat».

Li digué el Senyor-Déu:

«Qui t'ha fet saber que anaves nu?

És que has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit de menjar?».

L'home li digué: «La dona que m'heu donat

m'ha ofert el fruit d'aquell arbre, i n'he menjat».

El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?».

Ella li respongué: «És que la serp m'ha enganyat».

El Senyor-Déu digué a la serp:

«Ja que has fet això,

seràs la més maleïda de totes les bèsties

i de tots els animals feréstecs.

T'arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida.

Faré que sigueu enemics tu i la dona,

i el teu llinatge i el d'ella.

Ell t'atacarà al cap, i tu l'atacaràs al taló».

2ª Lectura (2Corintis 4,13-5,1).

Germans,

l'Escriptura diu:

«Em sento ple de fe, i per això he parlat».

Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe,

també ens sentim plens d'aquesta fe,

i per això parlem,

i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor,

també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús

i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres.

Perquè tot això és ben bé vostre;

així la gràcia de Déu,

que es multiplica a mesura que s'estén a molta gent,

farà que sigui desbordant l'acció de gràcies a la seva glòria.

Per això no ens desanimem.

És veritat que la vida d'homes que vivim

per fora es va consumint,

però la que vivim dins nostre

es va renovellant cada dia,

perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc,

va acumulant un pes incomparable de glòria

que durarà per sempre.

I nosaltres no apuntem a això que veiem,

sinó a allò que no veiem,

perquè les coses que veiem passen,

però les que no veiem duren per sempre.

El nostre cos, que és la casa i el tabernacle de Déu a la terra,

serà destruït;

però sabem que tenim al cel un altre edifici,

un temple que és obra de Déu, no fet de mà d'homes, etern.

Evangeli (Marc 3,20-35).

En aquell temps

Jesús entrà a casa amb els deixebles,

i tornà a reunir-s'hi tanta gent

que no els quedava temps ni de menjar.

Quan els seus sentiren dir el que feia,

hi anaren per endur-se'l

perquè deien que havia perdut el seny.

Per altra banda,

els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem

deien que estava posseït de Beelzebul,

i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis.

Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles.

Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs?

Si un reialme es divideix en faccions

que lluiten les unes contra les altres

no pot durar gaire temps.

I si dins d'una família hi ha divisions, tampoc no pot durar.

Igualment, si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions

que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar.

A casa d'un guerrer valent

ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té

sense encadenar-lo abans;

només així li podrà saquejar la casa.

Us ho dic amb tota veritat:

Per més pecats que un home cometés

i per més blasfèmies que proferís,

Déu està disposat a perdonar-lo,

però el qui injuria l'Esperit Sant,

Déu no el perdonarà mai

i sempre serà reu del seu pecat».

Jesús va fer aquesta afirmació

perquè deien que tenia un esperit maligne.

Després arriba la seva mare amb els seus germans

i, de fora estant, el fan cridar.

La gent que seia al voltant d'ell li diu:

«La vostra mare i els vostres germans són aquí fora,

que us volen veure».

Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?».

Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu:

«Aquests són la meva mare i els meus germans:

tothom qui compleix la voluntat de Déu

és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

B. LLENGUATGE.

El relat que hem llegit ens descriu una de les situacions més rocambolesques de la vida humana. Actualment la Psicoanàlisi ens ajuda a posar-hi llenguatge.

La Psicoanàlisi parla de mecanismes de defensa. Entre aquests hi ha el mecanisme de projecció. És quan algú projecta sobre altres els seus propis mals, defectes o vicis
Es tracta inicialment d’un mecanisme infantil. Els infants experimenten tan de prop la seva debilitat i inseguretat que espontàniament projecten sobre altres aquelles mancances que els podrien fer culpables. És típic l’exemple del nen que ha trencat un vas i, davant els pares, diu que ha sigut el seu germà petit, el gat o el gos.

Tot i ser infantil, aquest mecanisme de defensa per projecció és actiu en molts adults que no han superat el seu infantilisme. De fet hi ha un adagi popular que diu: Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques més en els altres.
La 1ª Lectura d’aquest diumenge ens mostra un exemple d’aquest mecanisme de projecció. Després del pecat d’Adam i Eva, quan Déu els pregunta si s’han amagat perquè havien menjat de l’arbre prohibit, Adam dóna les culpes a Eva i fins i tot a Déu mateix: La dona que m'heu donat m'ha ofert el fruit d'aquell arbre, i n'he menjat (Gènesi 3,12). També Eva s’excusa, encara que té la delicadesa de no projectar la seva culpa sobre Adam sinó sobre la serp.

Quan aquest mecanisme és practicat per persones amb Poder esdevé especialment pervers, perquè porta a condemnar i castigar persones innocents. Jesús va ser condemnat i mort perquè els Poderosos van projectar sobre ell el seu propi pecat. Ells, que eren rebels a Déu, van crucificar Jesús per rebel·lia i sedició. (Lluc 23,5.  Joan 19,7).

En el relat que hem llegit, Jesús també és acusat d’estar posseït pel diable i d’actuar pel poder de Beelzebul (Satanàs). I és acusat precisament per aquells que s’han fet “acusadors”. Aquí hi ha un joc de paraules que s’entén si tenim en compte que la paraula “satanàs” significa “fiscal” o “acusador”. Segons això, els autènticament “posseïts per Satanàs” són els qui es fan acusadors de l’Home.

El relat també parla de “els seus”, que volien endur-se Jesús perquè consideraven que havia perdut el seny. Aquí “els seus” es refereix a tots aquells que d’alguna manera es consideren “amos” de Jesús (amos de l’Home). En aquest cas no es tracta tant d’un mecanisme de defensa com d’un mecanisme d’agressió que actua amb l’excusa de haver de “corregir” un mal projectat en l’altre. És com un mecanisme de projecció invertit que porta a apropiar-se d’algú per “corregir” en ell els propis defectes.

Jesús respon a aquesta situació de mentida fent notar que, si un regne es mostra dividit, vol dir que ha deixat de ser invulnerable i que és possible alliberar-se’n. “Si el regne de Satanàs s'ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar”.
És el pecat d’aquells que, des del Poder, interpreten les Lleis convertint-les en acusació.
Les Lleis, que han de ser a favor de l’Home, són utilitzades per a condemnar l’Home (Marc 2,27). És la gran mentida del Poder.
Jesús declara que això és un pecat contra l’Esperit Sant. I que aquest pecat no pot ser perdonat perquè actua directament contra l’acció humanitzadora de l’Esperit.
La presència de Jesús (l’home adult), marca l’inici de la debilitat del Regne d’aquest món, i es fa possible “sortir-ne” i apuntar-se al Regne de Déu. És una possibilitat oferta a tothom “per molts pecats que hagi comès” (excepte el pecat contra l’Esperit Sant).

L’últim paràgraf és especialment clarificador. “Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”.
Com a persona individual i concreta, Jesús tenia els seus familiars. Però els Evangelis no es queden en el Jesús individual sinó que ens parlen d’ell com a fill de l’Home. Com a fill de l’Home, Jesús és generat i infantat contínuament per tots aquells que fan Humanitat.

En Jesús podem anar descobrint el Projecte Home si l’acollim positivament. Però també podem refusar-lo amb la pretensió de mantenir i imposar el nostre propi “projecte Home”.
Tots som fills de la Humanitat. Tots estem invitats a fer Humanitat. Però cadascú decideix si hi col·labora amb el projecte de Déu o hi oposa el seu propi projecte.  
Amb tot, “Qui amb mi no recull, escampa” (Mateu 12,30). 

C. MISSATGE.

“Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”.

Jesús no perd el temps defensant-se de les perverses acusacions que li fan. Però deixa clara una cosa: “Els seus” només ho són de veritat si compleixen la voluntat de Déu: portar endavant el Projecte Home.

D. RESPOSTA.

Donat que el procés d’humanització l’anem realitzant entre tots, ningú pot arrogar-se el dret a imposar als altres el seu propi projecte, per “bo” que li pugui semblar.
I quan s’ha rebut alguna forma d’autoritat, cal entendre-la exclusivament com un servei destinat a ajudar a que tothom tingui veu i vot en la tasca comuna.

A nivell d’Església, és del tot urgent respectar les comunitats i fomentar de seva capacitat d’iniciativa, excloent tota forma de clericalisme o de dirigisme que dificulti l’aportació pròpia de cada membre. En aquest sentit, és urgent repensar l’anomenat Sagrament de l’Orde, tan sovint utilitzat per legitimar formes de Poder sagrat directament contràries al Missatge Evangèlic.

E. Preguntes per al diàleg.

1. La participació en la Comunitat cristiana no ha de ser merament passiva sinó també activa. Què comporta, això?

2. La comunió, en la Comunitat, neix sobretot de l’obediència a un líder, o més aviat neix de les posades en comú entre tots?

3. La participació en la vostra comunitat us ajuda a sentir-vos també part activa del vostre Poble, o us serveix d’excusa per dir que no us voleu ficar en les coses dels altres?

Vocabulari.

Apoderar-se  (de Jesús).    Casa, a.   Déu.   Divisió.    Esperit.    Jerusalem.   Llei.   Multitud.    Pa (Eucaristia).    Paràboles.     Pecar.   Perdonar.    Posseït.    Satanàs.