Diumenge 16è. Any A.

16 de durant l’any.

1ª LECTURA.  (Saviesa 12,13,16-19).

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom,

no hi ha cap Déu a qui hàgiu de convèncer

que la vostra sentència és justa.

La vostra força és font de justícia,

i el mateix domini que teniu sobre tothom

fa que tracteu amb tota consideració.

Demostreu només  la vostra força

si algú no creu que ho podeu tot,

o bé quan humilieu aquells que,

sabent que sou fort, es mostren arrogants.

Vós, que disposeu de la força,

sou moderat en les sentències

i ens governeu amb tota consideració.

El poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà.

Obrant així, heu ensenyat al vostre poble

que els justos han de ser humans amb tothom,

i heu omplert d’esperança els vostres fills,

en veure que doneu l’ocasió de penedir-se

dels pecats.

2ª LECTURA (Romans 8,26-27).

Germans,

és l’Esperit mateix el qui,

per ajudar la nostra feblesa,

intercedeix amb gemecs que no es poden expressar.

Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar,

per pregar com cal,

però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre.

I, ni que els seus gemecs no es puguin expressar,

el qui penetra l’interior dels cors

sap prou bé quin és el deler de l’Esperit:

ell intercedeix a favor del poble sant,

com Déu ho vol.

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi vam

per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat secretes

des de la creació del món”.

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

l’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

LLENGUATGE.

1. Com diumenge passat, també la litúrgia d’aquest diumenge ens presenta una versió curta i una de llarga de l’evangeli.

També com diumenge passat, només la versió llarga ens presenta el relat complet i ens permet copsar el seu missatge més directe.

En la versió llarga de l’evangeli d’avui s’hi poden distingir tres parts. També en aquesta ocasió, la tercera part és com una repetició de la primera: així s’aconsegueix destacar allò que queda al centre del relat.

2. Al centre de la part central hi trobem una paràbola molt curta i sorprenent. Resulta sorprenent que Jesús compari el Regne del cel amb el llevat que una dona “amaga” dintre una quantitat considerable de farina.

En la valoració religioso-popular d’Israel el llevat és considerat un agent de corrupció. ¿Vol dir-nos, doncs, Jesús, amb aquesta paràbola que ocupa el centre del relat, que el Regne de Déu corromp el nostre món? Evidentment, no.

Entendre bé aquesta paràbola seria difícil si no es trobés “envoltada” per una altra paràbola que ens prepara per entendre-la com cal.

La primera i la tercera parts del relat ens presenten la paràbola del jull. Diumenge passat llegíem la paràbola del sembrador en la qual els oients eren el terreny, bo o no tant bo, que rebia la bona llavor. En el relat d’avui el “terreny sembrat” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).

3. Així és el nostre món: amb molta llavor bona, i també amb llavor dolenta.

Què fer?

El propietari del camp rebutja de ple la proposta dels mossos que proposen “arrencar” el jull. El propietari els respon que de cap manera, perquè si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Abans de la collita final ningú no pot separar el jull del blat. En realitat, ningú no pot arrencar l’un sense arrencar també l’altre, perquè les seves arrels estan imbricades.

4. Ara entenem la intenció, i fins i tot la ironia, de la paràbola del llevat. ¿La força del llevat és “corruptora” o “transformadora”? Hi ha coses que quan “fermenten” es fan malbé; però n’hi ha d’altres que es fan millors. Per al culte, el pa havia de ser àzim (sense llevat). En canvi, per menjar-lo, la dona hi posa llevat, i espera que tota la massa fermenti.

5. Immediatament abans de la paràbola del llevat hi ha la paràbola del gra de mostassa. També és sorprenent; també té la seva ironia.

D’acord amb les profecies, s’esperava el restabliment del “Poble de Déu” per obra del Messies, considerant-lo com un “rebrot de Cedre del Líban” (Ezequiel, 17:23). Els cedres del Líban eren famosos per la seva grandària, força i solemnitat.

En canvi Jesús no compara el Regne de Déu amb un “cedre” sinó amb la “mostassa”, un arbust que surt de la més petita de totes les llavors i es fa més gros que les hortalisses, però sense arribar a ser un arbre. Als horts hi feia més nosa que servei perquè no dóna fruits ni rendeix el cent per u com el blat. En realitat: serveix o destorba?

Serveix... Serveix perquè puguin ajocar-s’hi els petits ocellets que es mouen entre els horts!

Així és el Regne de Déu. Qui ho diria!

Els mateixos deixebles senten (sentim) la necessitat de que Jesús ho aclareixi una mica i li demanen una explicació.   

MISSATGE.

6. El Regne de Déu no s’imposa; s’ofereix. Els seus “ciutadans” convivim amb qui podria semblar que són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!

Potser, allò que sembla jull, és una altra classe de blat...

Potser allò que sembla corrupció és transformació que millora...

Potser aquells que semblen inútils serveixen per acollir els ocells del cel...

7. “No els deia res sense paràboles...”. Perquè les paràboles ens ajuden a “anar entenent”, sense arribar mai a creure’ns prou savis com per arrencar ningú del camp en què tots creixem tan bé com sabem.

RESPOSTA.

8. La resposta sembla clara: bons són els dogmes, però res tan contrari a l’evangeli com el dogmatisme.

Al camp del món hi ha llavor bona i llavor dolenta (i al camp de cada un de nosaltres, també).

Destriar el bé del mal; assenyalar qui destrueix l’església i qui la fa avançar; determinar qui són sembrats pel maligne i qui són sembrats pel Fill de l’home... no és cosa nostra: està reservat als àngels de Déu, a la fi del món.

9. Recordo, de quan era estudiant, que un eminent professor, José Mª Díez Alegria, ens digué una vegada: Karl Marx ha estat l’últim "gran pare de l’església”.

Marx figura com un dels enemics més radicals de l’Església i de la Religió. Cent anys després, ningú que conegui l'evolució renovadora que ha tingut l'Església des de la segona meitat del s.XX, pot ignorar que, en bona part, ha estat possible gràcies als "enemics més grans que ha tingut", com Marx, Freud, Nietzsche, i tants i tants d’altres...

10 Ens cal refrenar la nostra tendència a “arrencar” el mal. Permeteu-me dir-ho amb uns versos valents d’un científic-poeta actual, David Jou, en el seu poema Déu parla dels àngels:

No es pot deixar tot en mans dels àngels:

ells voldrien intervenir a cada instant,

corregir contínuament,

interposar-se entre el pit i la bala,

evitar l’accident,

eliminar la malaltia,

imposar la veritat...:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen:

es revolten en veure la maldat,

es migren als capçals dels llits dels hospitals,

clamen en el camp de batalla,

s’encenen per cada nen que mor,

s’indignen amb els núvols que no ragen

sobre els camps assedegats...

Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error,

no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,

no són prou forts per morir amb prou esperança,

no comprenen un Messies mort en creu;

m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable

sense veure com seria irresistible

aquest excés de fulgurant realitat

per a uns ulls que no han passat

per l’aigua fresca de la mort.

I em costa contenir-los;

de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:

m’ho demanen els seus aürts anhelants,

el seu panteix impacient,

els seus precs desesperats i freturosos;

m’ho demanen els humans

en els renecs i en les pregàries,

però m’esglaia

el seu món d’autòmats infal·libles,

de joguines reverents,

de mecanismes impecables,

d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home

(més del que ells creuen en mi)

per poder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

(El ressaltat és meu. Em semblen unes paraules lapidàries).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si, segons demostra la Història, els enemics han fet tant de bé a l’Església, com en serà de gran el bé que podem fer-li els amics! ¿Com a grup o comunitat, quin bé, us sembla, podríeu fer a l’Església actual?

2. Us ha passat alguna vegada que una cosa que us pensàveu que era “jull” va resultar ser “blat”, o al revés? Comenteu-ho.

3. L’Església que somnieu per al futur, s’assembla més als Cedres del Líban o a la Mostassa del horts? O us agradaria combinar les dues coses?

15è Diumenge de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,10-11)

Diu el Senyor:

“Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen,

sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar,

fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,

així serà la paraula que surt dels meus llavis:

no tornarà infecunda,

sense fer el que jo volia

i haver complert la missió que jo li havia confiat”.

2ª LECTURA (Romans 8,18-23).

Germans,

jo penso que els sofriments del món present

no són res comparats amb la felicitat de la glòria

que més tard s’ha de revelar en nosaltres.

Perquè tot l’univers creat està atent,

esperant que es reveli d’una vegada

la glorificació dels fills de Déu.

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda,

no perquè ell ho hagi volgut,

sinó que un altre l’hi ha sotmès,

donant-li, però, l’esperança

que un dia serà alliberat

de l’esclavatge d’aquesta situació desgraciada,

per obtenir la llibertat,

que és la glorificació dels fills de Déu.

Sabem prou bé que fins ara

tot l’univers creat gemega

i sofreix dolors com la dona quan infanta.

Però no és ell tot sol.

També nosaltres, els qui posseïm l’Esperit

com a primers fruits de la collita que vindrà,

gemeguem igualment dins nostre,

esperant l’hora que serem plenament fills,

quan el nostre cos serà redimit.

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

LLENGUATGE.

1. La litúrgia d’avui ens presenta una versió curta i una altra de llarga de l’evangeli. Només la versió llarga conté el relat complet, i ens permet descobrir el seu missatge central.

El relat d’avui, la Paràbola del sembrador, està molt ben estructurat. Consta de tres parts: la tercera és pràcticament repetició de la primera, i és una estratègia literària per ressaltar la part central, on es troba el nucli del missatge que ens vol donar.

2. Tot i que d’aquesta paràbola se’n diu del Sembrador, en realitat no parla del sembrador sinó dels terrenys sembrats. No ens vol presentar un sembrador inexpert que sembra on no pot collir. L’única cosa que ens vol dir sobre el sembrador és que sembra amb abundància i per tot arreu la seva llavor. La llavor és òptima. Amb tot, tampoc no vol parlar-nos de la llavor sinó del terreny que la rep: és a dir: dels oients.

3. Cada oient és el terreny que rep la llavor, la qual donarà fruit segons la manera de ser rebuda.

I aquí està el missatge d’aquesta paràbola: en relació a la “llavor-paraula” que és sembrada amb abundància, cada oient pot ser impermeable, com la terra del camí; superficial, com el terreny pedregós; atabalat per mil altres coses, com el terreny ple de cards; o receptiu, com la terra bona.

4. A la part central del relat hi trobem tres frases:

(A tothom)  “Qui tingui orelles (per escoltar) que ho senti”.

(Als deixebles) “Les vostres orelles sí que són felices de sentir...”

(Abans d’ara) “Molts profetes i justos desitjaven poder sentir... i no sentiren”.

5. Ulls i orelles. Veure i sentir.

Per estrany que sembli, és freqüent, molt freqüent, no fer servir els ulls per veure (sinó per mirar-se) i no fer servir les orelles per sentir (sinó per escoltar-se). I és que “veure” i “sentir” poden ser coses molt perilloses. “Veure” i “sentir” ens pot transformar, com la llavor transforma el terreny; i sovint no volem ser transformats.

És perillós rebre la paraula-llavor quan ja tenim i preferim els nostres plans. La duresa del camí o el terreny pedregós són una estratègia per defensar-nos de la paraula-llavor. Les moltes ocupacions i preocupacions són una estratègia per contrarestar la dinàmica de la llavor.

6. Déu ens parla de mil maneres.

En Jesús descobrim que ens parla sobretot a través de la vida de les persones. De manera intensa i insistent ens parla a través dels gemecs dels oprimits. No és gens còmode de sentir-los. Ens desinstal·la de la nostra “tranquil·litat”, sobretot si formem part del món dels opressors o d’alguna manera som beneficiaris de l’opressió que ells practiquen. Qui tingui orelles per sentir, que hi senti.

7. El centre del relat d’avui és una benaurança per als deixebles:

“Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir”.

En diverses ocasions els evangelis deixen clar que “els deixebles” eren gent ben poca-cosa: porucs, incapaços d’entendre, envejosos, busca-raons... Però tenien una virtut: els seus ulls eren per veure i les seves orelles eren per escoltar. Aquesta virtut va permetre que la paraula-llavor fos eficaç en ells, i els anés transformant fins a fer-los capaços de donar el cent per u.

8. No sempre és “temps de sembra”.

Estem en una Gran Història: la Història sagrada de la realització d’un projecte amorós de Déu: el seu projecte “Home”.

El fet "Jesús" marca el moment en què la paraula creadora de Déu, després d’haver-se fet “llei” (Moisès), s’ha fet “carn”, i ha plantat la seva tenda entre nosaltres (Joan 1, 14).

Abans d’això, molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren; desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

9. Casualment, la 2ª Lectura d’aquest diumenge es presta a ser vista com una aplicació solemne de la paràbola de l’evangeli. L’Univers creat és com un terreny fecundat per la Paraula de Déu, i els seus dolors, podem convertir-los en dolors de part. La vella societat ha fet fallida per tots costats, però mai com avui no hem tingut tants mitjans per fer-la nova.

Si no construïm un món nou des de la generositat, n’haurem de construir un altre des de la necessitat; i segurament no ens agradarà.

10. Això també val per a l’Església. Tot i que ja posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem igualment dins nostre. També l’Església està gràvida i pateix dolors de part. Com més retardem el nou naixement, més sofriment per a molts... Però, sortosament, no sembla possible impedir-ne l’esclat renovador.

MISSATGE.

11. Nosaltres vivim quan “ja ha arribat el temps de poder veure-hi i sentir-hi” perquè el projecte “Home” ja ha pres forma visible; ja disposem de “l’home mostra” en qui podem descobrir a què som cridats.

Feliços si acceptem que els nostres ulls hi vegin i les nostres oïdes hi sentin.

RESPOSTA.

12. Tot fa pensar que avui vivim en un moment fort de la sembra de la paraula de Déu.

Nosaltres no som els sembradors! Nosaltres som el terreny que rep la llavor!

Quina classe de terreny som?

És possible que el futur de les Comunitats Cristianes ja no siguin grans (i ambivalents) reunions sinó trobades de diàleg. És temps d’escoltar i d’escoltar-nos.

El món, la humanitat, cada ésser humà, s’han tornat paraula.

13. Segurament tots hem pogut comprovar, als debats de la tele o a les tertúlies de la ràdio, com n’és de difícil tenir orelles per escoltar. Segurament també haurem fet aquesta experiència participant en els molts “grups de diàleg” que, sortosament, s’estan posant de moda a la nostra Església.

Saber escoltar. Deixar parlar els altres sense interrompre’ls. Estar atents a allò que diuen perquè la nostra paraula sigui “resposta” a la seva; i la seva, a la nostra.

El diàleg no és només respectar el torn de l’altre. El diàleg és escoltar i intentar entendre allò que diu l’altre i fer-li arribar el ressò que les seves paraules troben en nosaltres.

El diàleg de sords no és diàleg.

14. Massa sovint les tertúlies, fins i tots les públiques (ràdio, tele,...) són una exhibició de prepotència i d’intolerància més o menys “civilitzades” (?).

Als nostres grups de diàleg hi hem d’anar aprenent a escoltar-nos.

Escoltar-nos entre nosaltres per aprendre a escoltar el món.

Però no es tracta només d’aprendre. Cal una actitud prèvia: estar disposats a rebre la Paraula, com la bona terra rep la llavor.

15. No obstant, si ja tenim l’actitud correcta, preocupem-nos també d’aprendre a dialogar, i aplicar aquelles tècniques que ens siguin útils.

Si les Comunitats Cristianes fóssim realment espais de diàleg, segurament que, només per això, ja faríem un dels serveis més grans i urgents que necessita avui la nostra societat. A la nostra societat s’hi parla massa de l’imperi de la llei per comptes de dialogar. Es rebutja el diàleg perquè sembla un signe de debilitat. I hi ha massa gent, fins i tot aquells que s’autoanomenen “servidors del poble”, que només creuen en la força. Ni han entès l’Evangeli ni han entès les lliçons de la Història.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El dogmatisme ha desbordat el tradicional àmbit de la “religió” i ha inundat molts altres camps: la política, l’economia, la cultura, l’esport,...  ¿Us creieu capaços de convertir la vostra comunitat en un espai de diàleg, i poder així contrarestar l’espectacular embranzida d’un dogmatisme creixent? Com es podria fer?

2. Si participeu en grups de diàleg, després de la reunió, us pregunteu si heu sigut dialogants, o passius, o avassalladors? És a dir: feu de tant en tant revisió del vostre nivell de diàleg?

3. Si heu practicat el diàleg, us ha ajudat a sentir i acollir millor la paraula de Déu?  O sigui: heu experimentat en vosaltres la “benaurança” que Jesús aplica als seus deixebles en l’evangeli d’avui? (“els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços...”).

Diumenge 14è. de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Zacaries 9,9-10; 13,1)

El Senyor diu:

“Alegra’t, ciutat de Sió.

Aclama, ciutat de Jerusalem.

El teu rei fa la seva entrada.

És bo i salvador, muntat humilment en un ase,

en un pollí, fill de somera.

Bandejarà d’Efraïm els carros de guerra;

allunyarà de Jerusalem els cavalls,

i els arcs dels gerrers seran bandejats.

Adreçarà a tots els pobles paraules de pau,

i el seu domini s’estendrà d’un mar a l’altre,

des del Gran Riu fins a l’extrem del país”.

2ª LECTURA (Romans 8,9,11-13).

Germans,

vosaltres no viviu segons les mires de la carn

sinó segons les de l’esperit,

perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,

i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,

no seria del Crist.

I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell

que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,

també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,

aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts,

donarà la vida als vostres cossos mortals.

Per tant, germans,

nosaltres tenim un deute, però no amb la carn,

que ens obligaria a viure com demana la carn.

Perquè si visquéssiu així, moriríeu.

En canvi, si per l’Esperit feu morir les obres de la carn,

viureu.

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

LLENGUATGE.

1. Potser alguna vegada haureu sentit algú que s’expressava així: “Mira, un dia vaig decidir deixar tot això de la religió, i ara visc molt més tranquil”.

Estic totalment d’acord amb aquesta actitud, i per això faig la següent proposta: si la religió i les seves pràctiques no ens ajuden a estar més tranquils (és a dir: en pau amb nosaltres mateixos) i a sentir-nos més lliures, desfem-nos d’elles.

És pura conseqüència d’aquella sentència de Jesús: “No és l’home per al dissabte (per a la religió) sinó el dissabte per a l’home” (Marc 2:27).

2. També l’evangeli d’avui ens porta per aquest camí: si ser deixebles de Jesús no ens porta a “trobar el repòs”, és que no hem entès res de res. O canviem o ho deixem.

El llenguatge de l’evangeli d’avui usa la contradicció per donar més relleu a allò que ens vol dir. Segons les paraules de Jesús, els “savis i entesos” no “saben ni entenen”. Però fixem-nos que en el contrapunt d’això no parla dels “ignorants” sinó dels “senzills”. Són els “senzills” els que reben la revelació de Déu que els permet saber i entendre.

3. Si els savis i entesos no saben ni entenen, no és pas a causa dels seus coneixements, sinó perquè consideren que els seus coneixements els situen per damunt dels altres. Això sí que impedeix conèixer i entendre els projectes de Déu.

Des de cent metres d’altura no es veu la vida de les cases; només es veuen els teulats.

4. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera...

Pot haver-hi un jou suau?

És possible una càrrega lleugera?

Cal donar a aquestes frases un significat actiu: parlen de jous que suavitzen la vida, i de càrregues que alleugen el pes de l’existència.

Els qui vivim a la costa veiem sovint els jous pesants i les càrregues feixugues que es carreguen els bussos. Però quan estan dintre l’aigua, com n’és de suau i lleuger aquell abillament que, a fora, els resultava tan feixuc!

¿No heu vist com els infants a la platja o a la piscina es carreguen de suros o flotadors que, un cop a l’aigua, alleugen el seu propi pes?

Els mateixos evangelis ens parlen sovint de la vida com d’una travessia amb barca. Si n’és de pesant, una barca!; i, no obstant, gràcies a ella podem passar “flotant” a l’altra riba.

5. Per a una immensa majoria de persones la vida és una càrrega pesant en alguns (o molts) moments. És aleshores quan podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “... i trobareu el repòs que tan desitjàveu, perquè el meu jou suavitza i la meva càrrega alleugera”.

I si no és així, deixem-nos de religions. I siguem senzills per poder copsar la revelació del Pare.

6. Ningú no coneix el Pare fora del Fill...

Des de les nostres necessitats poden arribar a Déu. El procés seria més o menys així: tots intuïm que la nostra vida no té el seu fonament en si mateixa. Existim, però podríem no existir. Per tant, si no som el fonament de la nostra existència, alguna altra cosa hi ha que ens fonamenta i ens aguanta. A aquesta “altra cosa” li podem donar el nom de “Déu”, o altres noms.

7. Però en Jesucrist els humans hem descobert que Déu no s’ha quedat en aquesta relació de creador–creatura, sinó que ens ha cridat i destinat a ser fills. Podria no haver-ho fet, però ho ha fet. No és una conseqüència d’allò que som, sinó pura generositat seva. No és exigit per les nostres necessitats ni podem aconseguir-ho o merèixer-ho per nosaltres mateixos. És un do gratuït. Som convidats a ser fills en el Fill.

Com explica St. Pau als cristians de Corinti, cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen (1ª Corintis, 2,9).

NOTA.

A l’hora d’intentar entendre les “paraules de Jesús”, cal tenir molt present que la vida de Jesús presenta dues situacions ben diferents.

Una primera etapa ve constituïda per la vida de Jesús pels camins de Galilea. És una vida viscuda d’una manera individual i corporal com la nostra, en espais i temps concrets, i amb unes relacions humanes determinades.

La segona etapa comença amb la seva mort a la creu. La vida de Jesús passa de ser vida tinguda a ser vida donada, i, com a tal és present, experimentada i visibilitzada en les comunitats cristianes (que han acollit la seva “donació”).

En les dues etapes es tracta sempre del mateix Jesús i de la mateixa vida. Per això les comunitats cristianes no tindran cap inconvenient en posar en boca de Jesús aquelles “paraules” que expressen els sentiments i la fe que la seva presència genera en la comunitat.

Així naixeran una classe de Escrits, únics en el seu gènere: els Evangelis. Els Evangelis ens presenten les paraules i les obres del Jesús real, el de les dues etapes, sense diferenciar allò que correspon a cada una d’elles.

És cert que la nostra curiositat actual ens fa preguntar què va dir i què no va dir el Jesús-galileu (el de la primera etapa). Però els Evangelis no són ni volen ser biografies del Jesús-galileu, sinó l’anunci de la bona notícia del Jesús real (Marc 1,1).

D’acord amb això, podem dir que segurament les paraules de Jesús que avui hem llegit a l’evangeli no van ser pronunciades pel Jesús-galileu. En canvi, expressen l’acció de Jesús-ressuscitat tal com és experimentada en la comunitat cristiana.

MISSATGE.

8. És possible alleugerir la “càrrega de la vida” acollint el missatge de Jesús.

Però només ho podrem fer si no ens sentim superiors als altres ni ens considerem autosuficients (savis i entesos) per aconseguir “per dret de conquesta” allò que ens és ofert com un do gratuït.

RESPOSTA.

9. ¿D’alguna manera, escriure aquests Apunts d’homilia, no és una mica “fer de savi i entès”?

I si l’evangeli ens diu que “tot això ho heu amagat als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”, per què perdre el temps llegint aquests Apunts?

Penso que l’evangeli d’avui ens ajuda a posar les coses al seu lloc. Per això, permeteu-me repetir aquí una cosa que a vegades també he dit a la parròquia: no us cregueu res de tot el que us he dit, fins que no descobriu per vosaltres mateixos allò que hi pugui haver de correcte o d’incorrecte. Faig meva una frase de Sant Pau: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª als Tessalonicencs 5,21).

10. I, com saber què és bo?

No hi ha altra solució que tenir una certa confiança en nosaltres mateixos. És cert que podem equivocar-nos, però hem de reconèixer que cada un de nosaltres està dotat de sensibilitat per assaborir el bé i sentir l’amargor del mal. En últim terme ens hem de fiar d’aquesta “sensibilitat” rebuda i creixent.

Podem recordar les paraules de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23:8).

Entre nosaltres no som mestres, ni pares ni guies. Però som germans. I res no ens ajuda tant a entendre els projectes del Pare com el diàleg sincer entre tots els germans.

La pretensió d’aquests Apunts és la dels “gossos que aixequen la llebre” i la fan anar cap al caçador. Caçar-la o no caçar-la ja no és cosa d’ells sinó del seu amo.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre temps no és tant de savis com d’especialistes; és a dir: de persones molt enteses en alguna cosa i força ignorants en moltes altres. ¿Quines conseqüències es poden treure d’aquest fet pensant en la nostra comunitat?

2. Com que sovint les coses de la religió ens resulten complicades, tenim tendència a dir: “doctores tiene la Iglesia”.  Què en penseu d’aquesta actitud?

3. Què proposeu perquè allò que Déu ens revela quan som senzills, pugui ser compartit per tots?