5è. de Quaresma. Any B

1ª LECTURA.  (Jeremies 31, 31-34).

Vindran dies, diu l’oracle del Senyor,

que pactaré amb el casal d’Israel

i amb el casal de Judà

una aliança nova.

No serà com l’aliança que vaig pactar

amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà

per fer-los sortir del país d’Egipte;

aquella aliança, ells la van trencar,

tot i que jo era el seu amo,

diu l’oracle del Senyor.

L’aliança que jo pactaré

després d’aquells dies amb el casal d’Israel

serà aquesta, diu l’oracle del Senyor:

Posaré la meva llei en el seu interior,

l’escriuré en els seus cors.

Llavors jo seré el seu Déu,

i ells seran el meu poble.

No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient:

«Coneixeu qui és el Senyor»,

perquè tots em coneixeran;

del més petit al més gran,

diu l’oracle del Senyor,

ja que els perdonaré la culpa

i no recordaré més el seu pecat.

2ª LECTURA (Hebreus 5, 7-9).

Germans,

Jesús, durant la seva vida mortal,

s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort,

pregant-lo i suplicant-lo

amb grans clams i amb llàgrimes.

Déu l’escoltà per la seva submissió.

Així, tot i que era el Fill,

aprengué en els sofriments què és obeir,

i un cop consagrat sacerdot

es convertí en font de salvació eterna

per a tots els qui se li sotmeten.

EVANGELI. (Joan 12, 20-33).

En aquell temps,

alguns d’entre els Grecs

que havien pujat a Jerusalem

per adorar Déu en ocasió de la festa,

anaren a trobar Felip,

que era de Bet-Saida de Galilea i li pregaven:

«Senyor, voldríem veure Jesús».

Felip anà a dir-ho a Andreu

i tots dos ho digueren a Jesús.

Jesús els respongué:

«Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat.

Us ho dic amb tota veritat:

si el gra de blat, quan cau a terra, no mor,

queda sol,

però si mor,

dóna molt de fruit.

Els qui estimen la seva pròpia vida la perden;

els qui no l’estimen en aquest món,

la guarden per a la vida eterna.

Si algú es vol fer servidor meu,

que em segueixi,

i s’estarà on jo m’estic.

El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

En aquests moments em sento torbat.

¿Què he de dir? ¿Pare salveu-me d’aquesta hora?

No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut.

Pare, glorifiqueu el vostre nom».

Una veu va dir del cel estant:

«Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré».

La gent que ho sentí deia que havia estat un tro;

d’altres deien que un àngel li havia parlat.

Jesús els digué:

«No és per mi que s’ha sentit aquesta veu,

és per vosaltres.

Ara és el moment que aquest món serà condemnat.

Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat,

i jo, quan seré enlairat damunt la terra,

atrauré tothom cap a mi».

Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Per entendre millor l’Evangeli d’avui serà bo de llegir, en l’evangeli de Joan, tot el capítol 12, o, almenys des del verset 12 fins al 36.

1. Sorprèn el “protocol” que segueix la petició dels Grecs per “veure Jesús”. Que, potser, vivia amagat? Que, potser, vivia en un palau-fortalesa inaccessible? Evidentment es tracta d’una estratègia literària per cridar l’atenció sobre la “visibilitat” de Jesús.

2. La litúrgia, en aquest cas, inverteix l’ordre del relat que ens fa l’evangeli de Joan. L’episodi dels Grecs ve a continuació de la rebuda triomfal que la “multitud” ofereix a Jesús aclamant-lo com a Rei d’Israel (Diumenge que ve. El Ram).

Jesús accepta a mitges aquesta aclamació muntant un humil burret. Noteu que l’evangeli de Joan (diferentment dels Sinòptics) no diu que Jesús entri a la Capital; al revés: el relat ens diu que és la gent qui va sortir a rebre’l. Aquí la paraula “sortir” és important. La ciutat, i sobretot el Temple, s’havien convertit en un lloc d’esclavitud. Ara, la multitud que hi havia anat per la Festa, en sentir que s’acostava Jesús, surt a rebre’l. El text insinua un paral·lelisme entre l’acció de Jesús que “va cridar Llàtzer fent-lo sortir del sepulcre (àmbit de la mort) i la multitud que surt de la Ciutat (àmbit de mort, ja que hi han condemnat a mort al mateix “Rei dels Jueus”). També s’hi destaca el paral·lelisme entre Jesús que va al davant de la multitud que ha sortit de Jerusalem, i Moisès que anava al davant del poble d’Israel quan va sortir de la “Terra d’esclavitud”.

3. Entre la multitud que surt de la Ciutat hi ha uns Grecs (persones no jueves) que també demanen “veure Jesús”. Amb aquest “detall”, l’evangeli de Joan expressa la universalitat del Regne que Jesús instaura: els no-jueus demanen entrar al Regne. Contràriament a allò que pensaven molts jueus, el Messies no conquereix ningú. El seu Regne serà universal no per via de conquesta sinó perquè ofereix Vida a tothom (Resurrecció de Llàtzer).

Aprofitant la petició dels Grecs, l’evangelista posa en boca de Jesús unes paraules que expressen clarament de quina manera és “Rei”.

Jesús no va a mostrar-se als Grecs que volien “veure’l”. ¿Ha de fer alguna cosa, la Llum, per a ser vista? Semblaria que no. Però els Grecs, igual que la resta, encara no tenen els ulls adequats per veure aquesta “llum”. És per això que Jesús la farà visible humanitzant-la al màxim. Com? “Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit”. És la donació de la vida allò que la fa visible, d’una manera semblant a com l’espiga fa visible la vida invisible del gra de blat.

4. Forma part de l’essència de la vida que sigui donada, igualment com forma part de l’essència de la llavor que sigui plantada. Per això: qui busca guardar només per a ell la seva vida, la perd: no la viu;  i qui la dóna, la troba: la viu de debò.

Que ho sàpiguen tots aquests que han aclamat Jesús com a “Rei”. Ara ell ha començat el seu camí cap al “tron reial”. “Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom (grec o jueu) cap a mi”.

5. En aquests moments em sento torbat...

La Vida és per ser donada. Viure és estimar. Fins aquí tot és molt bonic. La majoria dels humans hem experimentat, quan estimem algú, aquesta sensació de plenitud i de felicitat.

Però l’amor no és el sentiment més primari de la Vida.

La Vida comença dèbil, petita i insegura. L’instint més primari és conservar-la i defensar-la. Sovint pensem que la millor manera de defensar-la és imposant-se sobre els altres. Sovint entenem que la Vida és lluita per sobreviure, i que sobreviure és viure sobre els altres. El domini sobre els altres ens dóna temporalment una (falsa) sensació de seguretat.

6. I així hem anat muntant aquest nostre món. Hem cregut en el Poder. Hem sacralitzat el Domini. Hem anomenat “divins” als Poderosos. Fins i tot hem parlat de Déu identificant-lo com el “Totpoderós”.

Així és el nostre món, amb infinitat de víctimes assassinades, pobles i persones executades, proscrites, marginades... pel Poder, i en nom de Déu, de la Llei, del Progrés, de la Democràcia,...

7. Estimar el món significa canviar aquest món dominat pel Poder (el “Sobirà d’aquest món”). I, evidentment, no servia per canviar aquest món pervers fer-ho amb exhibicions de Domini.

Jesús sap que només es pot canviar (salvar) el món si queda clar que la vida donada no esdevé vida perduda; si queda clar que la força creativa de l’Amor és capaç de capgirar la força destructiva del Poder. Precisament per això, allò que Jesús fa i diu desperta l’oposició i l’odi dels Poderosos. La reacció d’aquests és la que els hi escau: condemnar-lo, i condemnar-lo a mort.

8. No és gens agradable donar la vida quan saps que serà presa per vendre-la per trenta monedes de plata, o per triturar-la i fer-la desaparèixer. Jesús se sent torbat, com ens sentim torbats cada un de nosaltres si mai estimem algú que ens respon amb odi. És el moment suprem de la temptació: ¿davant tanta injustícia, no seria convenient exhibir la pròpia força?

9. Jesús no cau en aquesta temptació. Jesús entra en diàleg amb el Pare. Si fos possible no passar per aquest tràngol... Però, no: “És per arribar en aquesta hora que jo he vingut”. És l’hora de la fidelitat a Déu i al Món. La seva “missió” és precisament fer patent que l’acció homicida del Poder no triomfa.

Per pervers que sigui aquest nostre món, Déu l’estima. Jesús no es fa enrere: “Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat”. Les bombes que han esclatat són bombes vençudes. Jesús es fa “derrota” per a tots aquells que necessitem “victòria”. És l’oferta de l’Amor. (Recomano una lectura meditada del profund poema de David Jou “Déu parla dels àngels”.

10. En un primer moment, això serà el gran escàndol. Després...  després, els qui no estimen la seva vida segons aquest món (els pobres, els perseguits, tots els assassinats,...) “veuran Jesús”; i en Ell, veuran l’Amor suprem de Déu que els convida a ser fills en el Fill.

C. MISSATGE.

11. D’entrada, sembla que aquest episodi d’avui no encaixa gaire en una “bona notícia”. Jesús hi parla de la seva mort, i d’una mort en Creu, horrorosa.

També ens diu que ara el Sobirà d’aquest món serà expulsat. Si som persones de Poder o que creiem en el Poder, aquesta és una mala notícia; però, si som víctimes del Poder o solidaris d’elles, és sens dubte una bona notícia.

Que el Príncep d’aquest món sigui expulsat no vol pas dir que ja no hi hagi Poder; vol dir que ja no té la última paraula. L’última paraula, la definitiva, la té l’Amor.

També per a Jesús, clavat a la Creu, i amb Ell tants i tants d’altres, l’última paraula no és la del Poder sinó la de l’Amor. “Avui estaràs amb mi al Paradís” (Lluc 23,43).

Potser algú dirà amb escepticisme: “Va! Paraules boniques...”. Ben cert; però la qüestió està en si són veritat o no; i també en si ens les creiem o no. Això ja depèn de cadascú.

D: RESPOSTA.

12. Si continuem llegint l’evangeli d’avui, l’evangelista ens indica quina va ser la resposta de la multitud. Diu: “Llavors la gent li digué: Nosaltres sabem pels llibres de la Llei que el Messies viurà per sempre. Per què dius que el Fill de l’home ha de ser enlairat? Qui és aquest Fill de l’home?

Jesús els respongué:

-Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la fosca: qui camina a les fosques no sap on va. Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum” (Joan 12,35).

Qui és aquest fill de l’home?

O millor: ¿A qui no considerem ni tan sols “fill de l’home” i ens hi considerem superiors o millors, o més dignes que ell? Quan fem del propi jo el criteri d’avaluació dels altres, hem entrat en la Foscor.

Jesús, enlairat, personifica tots i cada un dels condemnats, exclosos, humiliats, tinguts per ningú,... Els Evangelis no són una crònica de la Vida de Jesús sinó una “radiografia” de la humanitat, i la resposta que Déu hi dóna.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El Poder, conscient de la seva mala imatge, es disfressa de mil maneres amb coses bones: Déu, Llei, Constitució, Democràcia, Ordre, Progrés, Llibertat, Mercat, Igualtat,... Quines coses bones, avui i aquí, són les més utilitzades com a disfressa del Poder?

2. Quan parlem de Poder, fàcilment mirem lluny, cap als que manen o ocupen llocs importants. Però els comportaments de domini són presents en les nostres relacions més habituals i “normals”, entre germans, entre companys, amb les persones amb qui ens trobem... ¿Repassem de tant en tant els nostres comportaments per descobrir-hi els ingredients de Poder que puguin contenir?

3. Els “Poderosos” són persones normals com tu i com jo, potser una mica més posseïts pel “Sobirà d’aquest món”. Déu també els estima i vol ajudar-los a expulsar aquest esperit maligne que els posseeix. ¿Fem també nosaltres el necessari per ajudar-los a expulsar el seu esperit maligne, o simplement els condemnem creient-nos millors que ells?

4rt. de Quaresma. B.

1ª LECTURA.  (2on. Llibre de les  Cròniques 36, 14-16.19-23).

En aquells dies,

tots els grans sacerdots i el poble

reincidien contínuament en la culpa

d’imitar tots els costums abominables

de les altres nacions,

profanant així el temple del Senyor,

que ell havia consagrat a Jerusalem.

El Senyor, Déu dels seus pares,

els enviava cada dia missatgers que els amonestessin,

perquè li dolia de perdre el seu poble

i el lloc on residia.

Però ells es burlaven dels missatgers de Déu,

no feien cas del que els deia

i escarnien els seus profetes,

fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble

que ja no hi havia remei.

Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu,

derrocaren les muralles de Jerusalem,

calaren foc a tots els seus palaus,

i destruïren tots els objectes preciosos.

El rei dels caldeus deportà a Babilònia

els qui s’havien escapat de morir per l’espasa,

i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills,

fins que passaren al domini persa.

Així es complí la paraula

que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies:

el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven;

tot el temps que quedà desolat, el país va reposar,

fins haver complert setanta anys.

Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia,

el Senyor, per complir la paraula

que havia anunciat per boca de Jeremies,

desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia,

perquè promulgués, de viva veu i per escrit,

un edicte que deia:

«Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració:

El Senyor, el Déu del cel,

m’ha donat tots els reialmes de la terra,

i m’ha encomanat que li construís un temple

a Jerusalem, ciutat de Judà.

Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble,

que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi».

2ª LECTURA (Efesis 2, 4-10).

Germans,

Déu, que és ric en l’amor,

ens ha estimat tant

que ens ha donat la vida juntament amb Crist,

a nosaltres que érem morts per les nostres culpes.

És per gràcia que Déu us ha salvat.

I juntament amb Jesucrist

ens ha ressuscitat

i ens ha entronitzat en les regions celestials,

perquè davant dels segles que vindran

quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia

i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist.

A vosaltres, que heu cregut,

us ha salvat per gràcia;

no ve de vosaltres; és un do de Déu.

No és fruit d’unes obres,

perquè ningú no pugui gloriar-se’n.

Som obra seva:

Ell ens ha creat en Jesucrist,

per dedicar-nos a unes bones obres,

que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.

EVANGELI. (Joan 3, 14-21).

NOTA.

La litúrgia ens proposa per avui la Lectura de la 2ª part del diàleg de Nicodem amb Jesús. Per poder entendre aquesta 2ª part és molt convenient llegir tot el diàleg. Per això escric aquí, en vermell, la 1ª part d’aquest episodi, que no està recollida en la Lectura del Missal.

Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem.

Era un dirigent dels jueus.

Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué:

-Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu,

perquè ningú no podria fer

aquests senyals prodigiosos que tu fas

si Déu no estigués amb ell.

Jesús li respongué:

-T'ho ben asseguro:

ningú no pot veure el Regne de Déu

si no neix de dalt.

Li diu Nicodem:

-Com pot néixer un home que ja és vell?

És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare

i tornar a néixer?

Jesús respongué:

-T'ho ben asseguro:

ningú no pot entrar al Regne de Déu

si no neix de l'aigua i de l'Esperit.

De la carn en neix carn,

de l'Esperit en neix Esperit.

No t'estranyis que t'hagi dit:

"Cal que nasqueu de dalt."

El vent bufa allà on vol;

en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va.

Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit.

Nicodem li replicà:

-Com pot ser tot això?

Jesús li respongué:

-I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens?

Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem

i donem testimoni d'allò que hem vist,

però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. 

Si no em creieu

quan us parlo de les coses terrenals,

com podreu creure’m

quan us parli de les celestials?

Ningú no ha pujat mai al cel,

fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home.

«Com Moisès, en el desert, enlairà la serp,

també el Fill de l’home ha de ser enlairat,

perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna.

Déu estima tant el món,

que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món

no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell,

no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Déu els ha condemnat perquè,

quan la llum ha vingut al món,

s’han estimat més la foscor que la llum.

És que no es comportaven com cal.

Tothom qui obra malament

té odi a la llum i es vol quedar en la foscor,

perquè la llum descobriria com són les seves obres.

Però els qui viuen d’acord amb la veritat,

sí que busquen la plena llum,

i que tothom vegi què fan,

ja que ho fan segons Déu».

B. LLENGUATGE.

1. L’evangeli de diumenge passat acabava dient-nos que “Molts, veient els miracles que Jesús feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”.

2. Avui veiem un cas concret, i ben significatiu, de persones importants, representades per Nicodem (“Nicodem” = vencedor del poble), que han copsat el significat messiànic de les obres de Jesús, però que ho entenen malament. En el diàleg que comença Nicodem, Jesús el talla de seguida per dir-li: T'ho ben asseguro: ningú no pot “veure” el Regne de Déu si no “neix de dalt”.

Segons els experts, el text original grec juga amb el doble significat de la paraula ανωθεν (anothen), que es pot traduir per “de dalt” o per “de nou”. Nicodem pregunta a Jesús com es pot néixer de nou. ¿És que podem repetir el naixement tornant a entrar al si de la mare? 

La proposta absurda de Nicodem és una estratègia literària per posar en boca de Jesús l’explicació correcta del seu messianisme. “Néixer de nou” o “néixer de dalt” significa “néixer de l’Aigua i de l’Esperit”. No es tracta de “repetir” el naixement sinó d’un segon naixement que completa el primer.

El primer naixement és “en la carn”. Aquest naixement ens fa capaços de resposta; o millor: ens fa capaços de veure que som estimats, i capaços de respondre a aquest amor acollint-lo i deixant-nos transformar per ell. Però, ser capaços de respondre no vol pas dir respondre-hi realment. Només si exercim aquesta capacitat, ens obrim a un segon naixement, que és “de dalt”, o “de l’Aigua i de l’Esperit”. Aquí “aigua” vol dir allò que fa visible l’Esperit. Vol ser una al·lusió directa al Baptisme, pel qual una persona era acollida en la Comunitat Cristiana (Comunitat de l’Esperit).

El Baptisme simbolitza la continuació en nosaltres de la mort-resurrecció de Jesús. Baptisme vol dir “bany”. El batejat és submergit (mort) en l’aigua per sortir-ne nou (ressuscitat).

3. L’evangelista posa en boca de Jesús una referència bíblica ben coneguda per explicar què vol dir “néixer de dalt”: “Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna”.

4. És ben estrany el relat del Llibre dels nombres (el quart dels cinc llibres que formen la “Llei” dels Jueus). Diu així:” (Al desert) el poble parlava contra Déu i contra Moisès... Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites.  El poble anà a trobar Moisès per dir-li: −Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aquestes serps. Moisès va intercedir a favor del poble, i el Senyor li respongué: −Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la dalt d'un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida (Nombres 21,6s).

5. Resulta curiós i sorprenent que els Israelites, per deslliurar-se de la mort causada per les serps, hagin de confiar precisament en la reproducció d’una serp que Moisès enlaira perquè tothom la pugui veure. Però així quedava clar que els qui morien no era per culpa de les serps sinó a causa de la seva infidelitat a Déu. Mirar la serp enlairada significava “tornar a Déu”, font de la vida dels Israelites com a Poble Elegit.

6. Jesús també ha de ser enlairat. Sense adonar-se del que realment feien, els que van crucificar Jesús el van enlairar; és a dir: el van situar en l’àmbit de Déu. Jesús, enlairat, fa visible per a tothom allò que Déu és. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.

Aquí hi ha un canvi radical en la manera d’entendre Déu i la seva relació amb els homes. Déu no és jutge. Déu és Amor. Déu és Vida que es dóna. Perquè és vida que es dóna podem parlar d’un Fill ─vida rebuda─ igual al Pare. I també la vida-rebuda del Fill és vida que es dóna.

7. El Fill s’ha fet Home, i ho podem veure en Jesús de Natzaret. Enlairat a la creu, Jesús ens fa visible “la vida que es dóna”. Mirar-lo i acollir aquesta vida és “néixer de dalt” o “néixer de l’Esperit” o “néixer de l’aigua i de l’Esperit”. Per això Joan descriurà la mort de Jesús dient: “Inclinant el cap, va lliurà l’Esperit”. I també: “Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua” (Joan 19,30. 34)

Com ja s’havia dit en el Pròleg de l’Evangeli de Joan: “A tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu” (Joan 1,12). I també: “De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia” (Joan 1,14).

8. A la Creu, enlairat, Jesús queda “exhibit” com a Fill de Déu i com a Home-mostra, perquè tothom pugui acollir la vida que se’n desprèn i néixer de dalt (de Déu). És la llum que brilla en la foscor.

No obstant, no tothom està disposat a mirar el Crucificat. Quan les pròpies obres són dolentes, es té por a la Llum i es prefereix la Foscor.

9. Déu ha donat el seu Fill únic...

“Donar el propi fill” no vol pas dir desfer-se d’ell o abandonar-lo. Al contrari: per a la “vida-que-es-dóna”, el “fill-donat” expressa la plenitud de la paternitat i la plenitud de la filiació. El “Fill-donat-als-homes” és l’oferta amorosa de Déu a participar de la seva Vida. “A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi” (Joan 6,57). I també: “Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres” (17,20).

10. A vegades pot escandalitzar-nos que Déu hagi permès que el seu Fill fos tan maltractat. ¿Per què Déu-Pare va permetre els horrors de la Passió? I també, ¿per què el Déu-Bo permet els grans sofriments de tants dels seus fills estimats?

Aquestes preguntes no es poden respondre adequadament perquè, en realitat, no estan ben formulades. Venen del fet que imaginem Déu obrant a la nostra manera. Jesús ho va dir clarament a Pere quan aquest volia apartar-lo de la Passió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Marc 8,33).

Nosaltres veiem les coses des d’una vida tinguda, afirmada, defensada, posseïda. Déu les veu des d’una vida-que-es-dóna, compartida, radiant, amorosa.

És normal que nosaltres vegem les coses “com els homes”. No obstant, i aquesta és la gran notícia, Déu ens invita a veure-les “com Déu”, i a obrar com Ell obra. Som invitats a néixer de dalt i així gaudir de la seva mateixa Vida.

C. MISSATGE.

11. En una reunió de diàleg, algú va dir: “si els mossens expliquéssiu millor l’evangeli, molta més gent hi creuria”.

És possible. Però no descuidem una cosa: Jesús explicava bé el seu missatge, i, no obstant, molt aviat el van condemnar a mort per blasfem, i el van matar.

Una bona explicació ajuda a “conèixer” l’Evangeli; però per acollir-lo cal “néixer de dalt”. És a dir: cal “mirar el Crucificat”. I és bo d’adonar-se que, fins i tot sense saber-ho explícitament, han sigut i són moltíssims els qui “miren el crucificat” en el reflex tràgic de milers i milers de crucificats d’arreu del món.

En l’evangeli de Lluc, el vell Simeó diu a Maria: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda” Lluc 2,34).

El Crucificat és senyera: o se’l combat clavant-lo a la Creu, o se'l mira com a font de Vida.

12. Dit amb llenguatge d’avui: Tot ésser humà ha de prendre partit davant aquest dilema:

-        o mirar l’Home, sovint crucificat, marginat, menyspreat... i dedicar-li la pròpia vida,

-        o mirar-se a si mateix, i això el portarà indefectiblement a utilitzar (crucificar) els altres en la pretensió de construir el seu propi JO.

Aquesta segona opció és possible, i no depèn de si es “coneix” més o menys bé l’evangeli sinó de si tenim o no un “cor dur”.

D: RESPOSTA.

13. La resposta pot ser a dos nivells:

a) A nivell institucional.

Seria bo veure fins a quin punt l’Església-institució (o qualsevol altra Religió institucional) reprodueix la situació de la Religió oficial del temps de Jesús. Nicodem representa la Religió, però des d’una posició de Poder, i intenta “incorporar-hi” l’arribada del Messies anunciada pels profetes. Però Jesús li diu que no és aquest el camí. La Religió pot ser bona, molt bona; però no és definitiva. La Religió, inicialment, forma part de la “vida-segons-la-carn”. Però resulta que l’amor extrem de Déu ens invita a la “vida-segons-l’Esperit”. És per això que la “vida-segons-la-carn” es queda curta. És valida només com a trampolí per arribar a “néixer de dalt”.

En la mesura que l’Església (o qualsevol altra Religió) hagi incorporat estructures de Domini, cal que sigui superada.

b) A nivell personal.

“Superar l’Església” (o qualsevol altra Religió) no vol pas dir necessàriament abandonar-la, sinó viure-la tenint l’home real com a referència.

Déu convida tothom a acceptar i gaudir de la filiació.

Les Religions tradicionals tenen en si mateixes suficient saviesa i ductilitat com per poder oferir llenguatge i “espai” per a aquesta filiació. Potser sigui possible, en casos especials, viure aquesta filiació al marge de tota forma religiosa; però això comporta desaprofitar uns bons recursos que la majoria tenim a l’abast.

Les Religions són l’Herència que ens han deixat els qui ens han precedit. És una herència que nosaltres hem de gestionar segons la realitat que vivim. En situacions normals, el fill que s’emancipa no deixa pas de ser “fill” ni trenca la relació amb els pares. Al contrari: l’emancipació es converteix en una manera madura de viure la filiació.

14. En l’àmbit de les Religions, potser ens passa com a molts països empobrits: a la pobresa material s’hi adjunta la pobresa de  persones, conseqüència de l’emigració de molts ciutadans que podrien produir riquesa per al propi país si no haguessin marxat.

La renovació que permanentment necessiten les Religions és més difícil si les persones que en veuen la necessitat “emigren” com a signe de protesta. Aquí seria oportú llegir i meditar aquell famós i profund poema de Salvador Espriu Assaig de càntic en el temple.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Aquí som, la majoria de nosaltres, fills de l’Església. Però, som fills encara petits o ja emancipats?

2. Físicament la crucifixió enlairava el crucificat. ¿Però, els Evangelis es refereixen només a Jesús o a totes les víctimes dels Poders Humans? En aquest cas, què vol dir, en la pràctica, “mirar el crucificat”?

Diumenge 3er. de Quaresma. B.

1ª LECTURA.  (Èxode 20, 1-17).

(En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquells dies,

Déu digué aquestes paraules:

«Jo sóc el Senyor, el teu Déu,

que t’he fet sortir de la terra d’Egipte,

d’un lloc d’esclavatge.

No tinguis altres déus fora de mi.

No et facis cap escultura

ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel,

a baix a la terra

o a les aigües que neixen de sota la terra.

No adoris imatges ni els donis culte,

perquè jo, el Senyor, el teu Déu,

sóc el Déu gelós:

castigo les culpes dels pares en els fills

fins a la tercera i la quarta generació,

dels qui no m’estimen,

però sóc bondadós fins a milers de generacions,

dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.

Quan juris,

no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu,

perquè el Senyor no deixa sense càstig

el qui pren en va el seu nom.

Celebra el repòs sagrat del dissabte.

Durant sis dies treballa

i ocupa’t en les feines que calgui,

però el dia setè és dia de repòs,

dedicat al Senyor, el teu Déu.

No us ocupeu en cap treball,

ni tu, ni els teus fills,

ni les teves filles,

ni els teus criats,

ni les teves criades,

ni els teus animals,

ni els forasters que resideixin a les teves poblacions,

perquè el Senyor

en sis dies va fer el cel, la terra i el mar,

i tot el que es mou en aquests llocs,

però el dia setè va reposar.

Per això el Senyor beneí el dissabte

i en va fer un dia sagrat.

Honra el pare i la mare,

i tindràs llarga vida,

al país que et dóna el Senyor, el teu Déu.

No matis.

No cometis adulteri.

No robis.

No declaris falsament contra un altre.

No desitgis la casa d’un altre,

ni tampoc la seva esposa, el seu criat,

la seva criada, el seu bou o el seu ase;

ni res que sigui d’ell.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 1, 22-25).

Germans,

els jueus demanen signes prodigiosos,

els grecs volen saviesa,

però nosaltres prediquem un Messies crucificat,

que és un escàndol per als jueus,

i per als altres un absurd.

Però aquells que Déu ha cridat,

tant jueus com grecs,

veuen en ell el poder i la saviesa de Déu,

perquè en l’absurd de l’obra de Déu

hi ha una saviesa superior a la dels homes,

i en la debilitat de l’obra de Déu

hi ha un poder superior al dels homes.

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,

Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells,

moltons i coloms i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes

i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí;

no convertiu en mercat la casa del meu Pare».

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari

i jo el reconstruiré en tres dies».

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem

en ocasió de la peregrinació de Pasqua,

molts, veient els miracles que feia,

cregueren en el seu nom.

Però Jesús no hi confiava,

perquè els coneixia tots;

no tenia cap necessitat que li revelessin

el que són els homes;

ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

B. LLENGUATGE.

1. Tot i que l’evangeli protagonista d’aquest any litúrgic (Any B) és el de Marc, per als tres últims diumenges de Quaresma el Missal ens proposa Lectures tretes de l’evangeli de Joan. Realment, seria una llàstima privar-nos del llenguatge i de la profunditat d’aquest Evangeli; però també és una llàstima que aquestes barreges en les Lectures ens privin de descobrir la unitat i la coherència de cada evangeli en si mateix. És un problema de difícil solució.

2. Així, doncs, la Lectura d’avui és treta de l’evangeli de Joan. És un dels pocs relats que es troben en els quatre evangelis. Amb tot, aquest Episodi del Temple té un significat diferent en els tres Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i en Joan.

En els Sinòptics, d’aquest episodi podria dir-se’n “la Purificació del Temple”. Al final de la seva obra, Jesús puja a Jerusalem on hi és rebut pel Poble com a Messies. Segons les Escriptures del Jueus, la 1ª feina del Messies era purificar el Temple. Jesús ho fa expulsant-ne els qui venien i compraven, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Marc 11,17).

3. Però en l’evangeli de Joan aquest episodi porta un missatge més radical: no es tracta de purificar el Temple sinó d’anul·lar-lo substituint-lo per l’Home. Per això Jesús, en el relat de Joan, no expulsa els mercaders sinó que fa sortir tots els animals (ovelles i  vedells, amb els coloms) destinats a ser-hi sacrificats. El Temple s’havia convertit en un àmbit d’esclavitud per al Poble (representat en les ovelles i vedells): Jesús el fa sortir, com Moisès havia fet sortir el Poble d’Israel de la Terra d’esclavitud. Evidentment, els responsables del Temple no acceptaran quedar-se sense víctimes. L’evangeli de Joan anirà teixint el relat de manera que, de fet, l’anyell que “sacrificaran” serà el mateix Jesús; però no al Temple, que ja ha perdut tota legitimitat, sinó a “fora la ciutat” (Marc 15,20). Joan Baptista ja havia presentat Jesús dient: “Mireu l’Anyell de Déu” (Joan 1,36).

Aquest episodi del Temple prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la pregunta de la Samaritana sobre on cal adorar el Senyor, li dirà: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, ... els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).

4. La referència al fuet té per finalitat deixar clar que, a qui Jesús fa sortir del Temple és a les ovelles i vedells, amb els coloms ( >Joan 10,3). És també un gest messiànic, doncs se solia representar el futur Messies amb un fuet a la mà per reconduir el poble a la pràctica de la vertadera religió.

5. L’evangelista vol que ens fixem en aquest canvi de perspectiva en relació als evangelis Sinòptics. Ho fa posant-hi dues “interpretacions” per part dels mateixos deixebles. En un primer moment, aquests interpreten l’acció de Jesús segons la “mentalitat normal”: apliquen a Jesús els sentiments d’Elies: “El zel del vostre temple em consumia” (1 Reis 19,10; Salm 69,10). És una interpretació errònia. Jesús no es comporta com Elies, extremadament violent (1 Reis 18,40). L’autèntica interpretació del gest de Jesús la dóna Ell mateix: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. ... Ell es referia al santuari del seu cos”.

Aquest significat profund de l’acció de Jesús, els deixebles no el van copsar fins més tard: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús”.

6. L’acabament de la Lectura d’avui és realment sorprenent: “Molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”...

¿En què creuen els qui creuen en Jesús? Creuen “que Ell és el Messies”. Però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ho explica així als cristians de Corint (2ª Lectura d’avui): Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;...”

La fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i de donar la vida, el fa “Messies”. En el primer cas, la fe no seria res més que aplicar a Jesús les nostres idees. En realitat no seria “creure en Jesús sinó en nosaltres mateixos. En canvi, en el segon cas, la fe és acollir la nova realitat que Jesús ens proposa i acceptar-la com la veritat que salva la nostra vida.

Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram, al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure,  respongui: “Aquest no; volem Barrabàs”.

Per això conclou l’evangelista: “Ell (Jesús) sabia prou què hi ha a l’interior de cada home”.

C. MISSATGE.

7. El Relat d’avui ens ofereix un missatge amb dues cares pràctiques:

a). El Temple ha acabat el seu temps. No cal purificar-lo sinó sortir-ne i substituir-lo per l’Home. És en “l’Home que dóna la seva vida pels altres” on Déu es fa present i visible.

b). Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant de la Vida mateixa de Déu. Això significa que el missatge no és només “sobre Jesús” sinó també sobre la “vida dels humans”, visualitzada ja en aquest home anomenat Jesús de Natzaret.

D: RESPOSTA.

8. a) Moltes de les Comunitats Cristianes, esdevingudes una nova religió, han “re-instaurat” grans i magnífics temples. Entre nosaltres, la quasi totalitat dels grans temples s’ha convertit, en alguns aspectes, en una servitud. Només per mantenir-los, ja hem de negociar amb els poderosos de torn i dependre d’ells. Molts d’aquests edificis han de ser considerats “propietat del poble”. ¿No seria oportú trobar la manera de retornar-los al Poble ara que, si som realistes, ens fan més nosa que servei?

9. b) L’autèntic “temple” capaç de visualitzar i encarnar la presència de Déu és el “cos ressuscitat de Jesús”; és a dir: la Comunitat que neix de la pràctica de la Comunió. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20). Això implica que, per al seguidor de Jesús, el vertader culte és la pràctica de l’amor solidari amb tots els humans. La missa del diumenge hauria d’expressar aquest culte, i celebrar la vida que inclou.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. És freqüent parlar de l’edifici de l’església com d’un temple. Què en penseu? Us sembla correcte? Considereu que les nostres esglésies son adequades per a reunions comunitàries?

2. Quan parlem de persones “practicants”, a qui solem referir-nos: als qui assisteixen a les “pràctiques religioses”, o als qui practiquen la solidaritat? Com es relacionen les dues coses?

3. A la 1ª Lectura d’avui hem llegit els famosos 10 Manaments. Són donats per Déu que es presenta al Poble com el que “t’he fet sortir d’un lloc d’esclavatge”. Així s’indica que són “manaments per a la llibertat”. Què significa, això, per vosaltres?