Diumenge vinent, Festa de la SANTÍSSIMA TRINITAT.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.

Condemnar ... salvar.        Creure.         Fill.        Vida eterna.           Vida eterna (des del Glossari).   

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Trinitat. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA. (Exode 34, 4-9).

En aquells dies,

Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí,

tal com el Senyor li havia manat.

Portava a les mans les dues tauletes de pedra.

El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom.

Moisès s’estigué allà amb ell.

Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant:

«Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne,

lent per al càstig, fidel en l’amor».

Moisès es prosternà tot seguit,

l’adorà amb el front fins a terra, i digué:

«Senyor, si m’heu concedit el vostre favor,

vingueu vós mateix a acompanyar-nos.

És veritat que és un poble rebel al jou,

però vós ens perdonareu les culpes i els pecats,

i fareu de nosaltres la vostra heretat».

   

2ª LECTURA (2ª Corintis 13, 11-13).

Germans,

estigueu contents,

refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts,

i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.

Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la pau.

Us saluda tot el poble sant.

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor,

l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant

 siguin amb tots vosaltres.

          

EVANGELI. (Joan 3, 16-18).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. 

       

LLENGUATGE. 

1. Amb la Pentecosta s’acaba el Temps Pasqual i es reprèn el nomenat Temps de durant l’any. Però, per als dos diumenges següents a la Pentecosta, la litúrgia ens proposa encara dues altres festes que són com el “resum final” de tot el temps pasqual: La Santíssima Trinitat i el “Corpus Christi”.
= = = = = = = =

 

2. Parlar de la SS. Trinitat no és fàcil.
Podríem recordar una anècdota ja clàssica: un mossèn pregunta a un fidel si creu que en Déu hi ha “tres persones realment distintes”. 
─Sí, mossèn, ho crec, mentre no les hagi de mantenir, jo...

L’anècdota vol mostrar-nos com el “misteri” de la SS. Trinitat sol quedar a la “superfície” de la nostra fe, tot i ser-ne el punt central.

Aquí seria bo insistir en un punt: per molt “misteri” que sigui Déu, si en parlem, el “llenguatge” ha de tenir per a nosaltres algun sentit. Si no, és preferible un silenci total.

 

3. Les primeres comunitats cristianes aviat van adonar-se de com n’era d’important i novadora l’experiència de Déu que Jesús tenia i ens oferia. Per això, ja des dels inicis, els cristians sabien que tot ho podien fer “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, i acabar-ho tot amb el “glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”.

No obstant, ens hem acostumat tant a dir que la Trinitat és un “misteri”, que ja d’entrada renunciem  a entendre-hi res. Continuem usant el llenguatge, però acceptant que no ens diu res de res ... “perquè és un misteri”.

Ara bé: si un llenguatge no diu res de res, no és ni tan sols “llenguatge”; i la nostra professió de fe en la Trinitat resultaria totalment buida.

 

4. L’evangeli d’avui ens situa en el bon camí: “Déu estima tant el món...”.

Déu estima. És famosa la frase de Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”.

Tothom qui estima autènticament sap que el “centre” de la seva vida està “en la persona estimada”.
Tots som conscients de que aquesta afirmació és del tot absurda i intel·lectualment contradictòria, i, no obstant, qui està enamorat l’experimenta amb tanta força que no pot dubtar-ne.

Certament: “enamorar-se” comporta que el centre de la nostra vida està fora de nosaltres mateixos. I sentir-se estimat per algú comporta adonar-se i acceptar que ens hem convertit en el centre de qui ens estima.

Amb l’amor, la vida continua essent individual, però pren forma de comunió i de comunitat.

5. Dintre aquesta comunitat adquirim un vigor tan extraordinari que ens “supera” a nosaltres mateixos.
Imaginem una mare, potser dèbil i malaltissa, però amb un fillet a la falda. Si s’acosta a aquest fillet seu alguna classe d’amenaça, veureu quina valentia i força (esperit) envaeix la mare.
Ve d’ella mateixa aquesta força inesperada? Pregunteu-li i veureu què us dirà...

 

6. Jesús experimentava, i ens ho va comunicar, que “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic”. Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva “Vida”, i, si ho acceptem, entrem en comunió amb Ell; formem comunitat amb Ell i participem de la seva “Vida Eterna”.

 

7. Però, per absurd que sembli, també podem no acceptar-ho...

Cal evitar d’entendre les paraules “els qui no creuen ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu” (Joan 3,18) en un sentit merament intel·lectual. Aquí “creure” manifesta sobretot una actitud del cor.

 

A nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de “religió” amb dogmes i doctrines. Les doctrines i els dogmes són un llenguatge intel·lectual que ens pot ajudar a “entendre alguna cosa” perquè l’home és també intel·ligència, però també pot ser-nos un obstacle.

 

8. El missatge de Jesús es dirigeix “al cor”; és a dir: al més íntim i profund de nosaltres mateixos: allà on cadascú es troba amb el dilema de “ser bo” o de “ser bo, si em va bé”.

Cada ésser humà va trobant-se progressivament amb aquesta disjuntiva radical. Si accepta “creure” (“ser bo”), sigui quina sigui la seva religió, el seu llenguatge conceptual, els seus dogmes, el seu caràcter... entra en sintonia amb la vida mateixa del Déu-Bo, que, en el nostre llenguatge, és Comunió, Filiació, Trinitat, Pare, Pare-Mare... 

 

MISSATGE. 

9. El missatge d’aquesta festa i de les Lectures que s’hi llegeixen és tan simple com radical. Podríem expressar-lo amb les mateixes paraules de St. Pau als Corintis, llegides a la 2ª Lectura: “Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la Pau” (2Corintis 13,12).

Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva Vida. Si ho acceptem, passem a ser fills en el Fill i germans en el Germà. La resta ve per si sola.

Cadascú veurà com canvia la seva vida. Cada Comunitat Cristiana veurà com celebra i exhibeix aquesta sorprenent i benaurada “realitat”. 

 

RESPOSTA. 

10. La resposta positiva de cada un de nosaltres a l’amor de Déu no sempre es visualitza amb claredat en l’estil i en les formes que prenen les reunions de la Comunitat Cristiana.

Si algú no iniciat entrés a les nostres esglésies quan hi està reunida la Comunitat, ¿podria intuir-hi que Déu és comunió, i que nosaltres estem celebrant i participant d’aquesta meravella?

 

11. ¿Una assemblea en què ningú no es mira la cara (excepte el mossèn que “presideix”), podria ser entesa com una trobada de germanor?

El clatell i el trasero són parts ben dignes del cos humà; però quan volem comunicar-nos, ens hi posem de cares!

Potser no seria tan difícil girar els bancs de la meitat de davant de l’església o els de l’altre costat perquè ens veiéssim els uns els altres. Així, almenys una meitat dels “germans” estaria de cares a l’altra meitat. 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quan anem a missa, és per “trobar-nos amb Déu” o per “experimentar i afavorir la seva Presència en l’amor mutu”?    (Tenir en compte també → Mateu 6,6).

 

2. Alguna vegada en què no teníeu ganes d’anar a missa, heu acabat anant-hi per atenció als altres, pensant que us trobarien a faltar?

 

3. Voldríeu explicar i compartir amb els altres algun moment o ocasió en què us heu sentit “estimats de Déu”?