Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
Cecs. Desert. Joan. Leprosos. Miracles
de Jesús. Profeta.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC
de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixeble. Desert. Profeta. Promesa.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 35,1-6a.10).
La terra eixuta i el desert estan de festa,
d’alegria l’estepa floreix.
La seva florida s’esbadella com l’iris,
s’engalana i crida de goig.
Li han estat donades la glòria del Líban,
les gales del Carmel i de Saron.
Són ells els qui veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans que es deixen caure,
afermeu els genolls que no s’aguanten.
Digueu als cors alarmats:
Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;
la paga de Déu és aquí,
és ell mateix qui us ve a salvar.
Llavors es desclouran els ulls dels cecs
i les orelles dels sords s’obriran;
llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat,
entraran a Sió cridant de goig
i una alegria eterna coronarà els seus caps.
Hi haurà festes i alegria,
i fugiran les penes i els gemecs.
2ª LECTURA (Jaume 5,7-10).
Tingueu paciència, germans,
fins que vingui el Senyor.
Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra,
prenent paciència
fins que les pluges primerenques i tardanes
l’hauran assaonada.
Igualment vosaltres tingueu paciència,
refermeu els vostres cors,
que la vinguda del Senyor és a prop.
Germans, no us queixeu els uns dels altres,
perquè no hàgiu de ser judicats;
penseu que el jutge ja és a les portes.
Voleu, germans,
un exemple de paciència en els mals tractes?
Preneu el que us donen els profetes
que van parlar en nom del Senyor.
EVANGELI. (Mateu 11,2-11).
En aquell temps,
Joan, que era a la presó,
va sentir dir el que feia Crist,
i va enviar els seus deixebles per preguntar-li:
«Sou vós el qui ha de venir
o n’hem d’esperar un altre?»
Jesús els va respondre:
«Aneu a anunciar a Joan el que veieu
i el que heu sentit dir:
els cecs hi veuen, els invàlids caminen,
els leprosos queden purs, els sords hi senten,
els morts ressusciten,
els desvalguts senten l’anunci de la bona nova,
i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.»
Mentre ells se n’anaven,
Jesús es posà a parlar a la gent de Joan:
«Què heu sortit a veure al desert?
Una canya sacsejada pel vent?
Doncs, què hi heu sortit a veure?
Un home vestit delicadament?
Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis.
Doncs, què hi heu sortit a veure?
Un profeta?
Sí, ho puc ben dir, i més que profeta:
és aquell de qui diu l’Escriptura:
“Jo envio davant teu el meu missatger,
perquè et prepari el camí.”
Us ho dic amb tota veritat:
Entre tots els qui les mares han portat al món
no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista;
tanmateix el més petit al Regne del cel
és més gran que ell.»
LLENGUATGE.
1. Sou vós el qui ha de venir?
Diumenge passat vèiem com l’Evangeli de Mateu, parlant de Joan Baptista,
posa continuïtat entre ells.
En l’evangeli d’avui se’ns vol fer veure sobretot el contrast entre ells dos. Un “contrast” que
genera importants dubtes en Joan (i en cada un de nosaltres, cridats a “passar”
de Joan
a Jesús.
Mateu fa notar que Joan “era a la presó”. Aquesta expressió té un
doble significat (com tan sovint en els Evangelis):
un significat superficial, visible, que serveix de llenguatge per indicar un altre significat molt més profund:
Joan era “presoner” d’una manera encara
“no adulta” d’entendre el Messies.
Joan l’havia anunciat com qui ja té
posada la destral a l’arrel de tot arbre que no dóna bons fruits; i també
com aquell que batejarà amb foc,...
Però Jesús no es comportava així, sinó, en certa manera, al revés: els cecs hi veuen; els invàlids caminen...
En la “fe” jueva era acceptada la idea de que els mals corporals eren
conseqüència d’un cor no recte que Déu havia abandonat o volia corregir,
castigant-lo.
En canvi Jesús és amic de
publicans i pecadors (Mateu 9,10; 11,19).
2. Aneu a anunciar a Joan...
Joan és el Precursor.
Ell marca l’últim estadi abans d’un canvi que serà qualitatiu: passar de la idea d’un Déu-Llei que jutja i
condemna, a un Déu-Pare que ens adopta com a fills estimats. Passa com en la
relació pares-fill en una
família. Els pares són els mateixos quan el fill té dos anys i quan en fa
divuit, però la relació entre ells canvia qualitativament
gràcies al creixement del fill i a la comprensió dels pares.
Aquest “creixement” és fruit tant de la força
vital que els pares han “posat” en el fill, com de l’actitud activament receptora d’aquest. I encara que a vegades hi
hagi una certa “lluita”, és per ajudar el fill a arribar a la seva plenitud
que els pares el corregeixen i l’eduquen.
En la Història de la Humanitat (i en la història de cada un de nosaltres) passa
una cosa semblant. Jesús, fill de l’Home, fill de la Humanitat, marca l’inici
del canvi. Abans de Jesús, estem en
la minoria d’edat. Amb Jesús comença
la majoria d’edat. El canvi és
qualitatiu: del Déu-Llei al Déu-Pare.
El Déu-Llei i el Déu-Pare són el mateix; allò que ha
canviat és la nostra vida, que va passant de infantil a ser adulta.
I l’experiència de l’adultesa ens anirà ensenyant que no hi ha límit. En adultesa, com també passa en la llibertat, mai no s’arriba a la “plenitud”, perquè forma part de la seva naturalesa “créixer”. Com més lliures som, més
“llibertat” necessitem.
3. Els cecs hi veuen...
La Llei dictamina i
jutja. No era aquesta la missió real del Messies, encara que molts s’ho pensessin, inclòs Joan en un primer moment. Jesús no és la
manifestació del “judici de Déu” sinó de “l’amor humanitzador de Déu”.
La ceguesa, la sordesa... fins i tot
la mort no són un càstig de Déu sinó la mostra de que encara no hem arribat a la Llum, a la Paraula... a la Vida. Per
arribar-hi hem de ser capaços de sentir Déu com a Pare, amb tot el que això comporta, i que anem “aprenent” en
el Fill. Per això, en Jesús,
contemplem el “Primogènit de la Humanitat”.
“I feliç aquell que no quedarà decebut de
mi”.
És el perill en què podríem caure si “divinitzem” la Llei. En aquest cas, el comportament de Jesús ens resultaria decebedor,
ja que confondríem el seu amor amb “debilitat”;
i la seva “debilitat” amb “impotència” (“Ell, que va salvar-ne d’altres, no
es pot salvar a si mateix!” (Mateu 27:42)
4. No hi ha hagut ningú més gran,... tanmateix...
Joan representa
tot el que dóna de si la capacitat
generadora de la Mare-Humanitat o Mare-Terra. Però no és encara l’adultesa.
L“home terrenal” porta en les seves entranyes la capacitat d’un nou naixement,
però ell tot sol no es pot “fer néixer”.
El diàleg que Lluc posa entre l’Àngel i Maria ho expressa molt bé (Lluc 1,26ss).
Maria, conscient de la seva limitació, diu: jo
no conec l’home que em pugui “fer mare” d’un fill que sigui anomenat també “fill
de l’Altíssim”.
Per això l’Àngel li respon que no està pas sola per aquesta missió: pot comptar
amb l’Esperit Sant.
L’home madur és “fill de l’Home”, però també “fill de Déu”.
Joan i Jesús es troben. Joan representa
l’esgraó més alt de la “minoria d’edat”; Jesús és el “primogènit” de la
HUMANITAT ADULTA.
Per això, encara que Joan sigui “el més gran nascut de dona”, el més
petit al Regne del cel “és més gran que
ell”.
El pas de la minoria a la majoria d’edat és un canvi qualitatiu.
MISSATGE.
5. Cada un de nosaltres és invitat a passar (“pasqua”) de Joan a Jesús; del Déu-Llei al Déu-Pare; de
l’obediència passiva per
inferioritat a la obediència activa per sintonia amb l’obra de Déu.
RESPOSTA.
6. Feliç aquell que no quedarà decebut de mi.
Tots comencem en Joan, però
tots som invitats a ser de Jesús.
En les comunitats cristianes hi ha “Joan” i hi ha “Jesús”.
La missió principal i pròpia de la comunitat
és trobar i obrir camins per “passar”
de Joan a Jesús, i ajudar cada un dels seus membres a fer-lo també.
En aquest sentit, les comunitats
cristianes haurien de ser semblants a una escola: acull infants, però els capacita per esdevenir adults.
“L’èxit” d’una comunitat
cristiana no consisteix en ser molts sinó en possibilitar l’adultesa dels qui la formen.
Des d’aquest punt de vista cal afirmar amb força que una comunitat cristiana ha de ser exactament
el contrari d’una secta que procura “fidelitzar”
els seus membres.
El fet que avui dia hi hagi tantes persones que “deixen” l’Església té un
aspecte positiu: vol dir que les comunitats
cristianes no han “anul·lat en ells” la seva capacitat d’entrar i sortir (Joan 10,10).
Però, compte!...
En la vida biològica es passa de la infantesa a l’adultesa per la
mateixa evolució. I fins i tot els “legisladors” s’atribueixen el dret de
determinar el “moment exacte” del canvi.
La “maduresa humana, i sobretot la maduresa en la fe, no van així. El “canvi” es va fent...
Normalment, el mateix “creixement” en l’adultesa ens fa descobrir
“restes importants d’infantilisme” en diversos aspectes de la nostra vida.
La “maduresa”, que ens permet sentir-nos “seguidors de Jesús” a “imatge i semblança de Déu” allunya constantment l’horitzó de la Plenitud.
En la maduresa passa allò mateix que passa amb la ciència: cada
“nou coneixement” ens permet adonar-nos com n’és de gran la pròpia ignorància.
PREGUNTES per al diàleg.
1. “Ets tu o n’hem d’esperar
un altre?”. Aquesta pregunta, avui, molta gent la fa a la nostra Església.
Podem donar, com Església, la mateixa resposta de Jesús?
2. Heu notat en vosaltres el canvi
qualitatiu de passar de la minoria
d’edat a l’edat adulta en la
vostra fe?
Dit d’una altra manera: Esteu ancorats
en una fe o religió “infantil”?
3. Si us considereu més o menys adults en la fe, com assumiu
que l’Església estigui formada també per germans encara infantils?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada