Diumenge 2on. de Nadal.
Any A, B i C.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI.
(Nota. Cada
paraula ve precedida del context
o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
Déu. Déu
“tapaforats”. Fill. Joan. Llum.
Paraula.
Pare.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC dels
“evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana
interconfessional).
→ Veure també: Entrevistes amb Fid’ho.→ Diumenge 2on de Nadal.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).
La
saviesa, s’elogia ella mateixa,
es
gloria enmig del seu poble,
parla
en la reunió del poble de l’Altíssim,
es
gloria davant dels seus estols,
s’enalteix
enmig del poble,
s’admira
d’ella mateixa en la reunió santa,
fa
el seu elogi davant la multitud dels elegits
i
entre els beneïts es proclama beneïda, dient:
«El
Senyor de l’univers em donà una ordre,
el
qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda
em
digué: “Acampa entre els fills de Jacob,
fes
d’Israel la teva heretat,
treu
nous plançons entre els meus elegits.”
»M’ha creat abans del temps, des del principi,
i
mai més no deixaré d’existir.
Li
dono culte davant d’ell al temple sant.
Així
m’he establert a Sió,
m’ha
fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,
exerceixo
el meu poder a Jerusalem.
He
tret brotada en un poble ple de glòria,
en
la possessió del Senyor, en la seva heretat;
estaré
per sempre en la reunió dels sants.»
2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).
Beneït
sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,
que
ens ha beneït en Crist
amb
tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;
ens
elegí en ell abans de crear el món,
perquè
fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.
Per
amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,
segons
la seva benèvola decisió,
que
dóna lloança a la grandesa dels favors
que
ens ha concedit en el seu Estimat.
Per això, ara que he sentit parlar
de
la fe que teniu en Jesús, el Senyor,
i
del vostre amor per tots els fidels,
jo
no em canso de donar gràcies per vosaltres,
i
us recordo en les meves pregàries,
demanant
al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,
que
us concedeixi els dons espirituals
d’una
comprensió profunda i de la seva revelació,
perquè
conegueu de veritat qui és ell:
demanant-li
també
que
il·lumini la mirada interior del vostre cor,
perquè
conegueu a quina esperança ens ha cridat,
quines
riqueses de glòria us té reservades,
l’heretat
que ell us dóna entre els sants.
EVANGELI. (Joan 1,1-18).
NOTA. L’evangeli d’avui és el mateix de la MISSA DEL DIA, de Nadal.
Podeu veure’n una versió actualitzada, amb vídeo inclòs, i en la veu de Félix
Pérez Diz, en aquest Youtube:
(En blau, allò que hi afegeix la versió llarga).
Al
principi ja existia el qui és la Paraula.
La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era,
doncs, amb Déu al principi.
Per
ell tot ha vingut a l’existència,
i
res del que ha vingut a existir
no
hi ha vingut sense ell.
Tenia
en ell la Vida,
i
la Vida era la Llum dels homes.
La
Llum resplendeix en la foscor,
però
la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la
que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al
món que li deu l’existència,
però
el món no l’ha reconegut.
Ha
vingut a casa seva,
i
els seus no l’han acollit.
Però
a tots els qui l’han rebut,
als
qui creuen en el seu nom,
els
concedeix poder ser fills de Déu.
No
són nascuts per descendència de sang,
ni
per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó
de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i
plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i
hem contemplat la seva glòria,
que
li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple
de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
B. LLENGUATGE.
1. "Al principi existia la Paraula".
Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers
va començar amb una Gran Explosió (Big Bang).
D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.
¿I abans del Big Bang, què hi havia?
Això encara no ho poden respondre els entesos.
És més: alguns pensen que aquesta pregunta no és pertinent. Seria com preguntar-se
què trobem 10 kilòmetres enllà del Pol Nord. Evidentment, aquesta
pregunta no té sentit perquè si, quan arribem al pol Nord continuem endavant,
en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud, perquè la
Terra és rodona.
Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big
Bang?” no tingui sentit perquè, potser, el temps sigui
“rodó”.
Amb el Big Bang tot comença. L’espai i,
també, el "temps".
Evidentment, des de la Ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.
2. Quan l’Evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la
Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va
començar l’Univers sinó per què va començar. No és una
afirmació científica sinó religiosa.
Les preguntes científiques sempre són objectives. Són
sobre allò que es pot observar i comprovar; allò que és "objectiu"
(de "objectes").
Però l’ésser humà es fa sobretot preguntes que no són sobre les
coses sinó sobre “l’experiència” que tenim de les coses,
i sobretot sobre el sentit que
decidim donar a cada cosa, a nosaltres mateixos i a l’Univers en el seu
conjunt.
Són preguntes subjectives, perquè “impliquen” el subjecte que
les fa. L’Univers no està fora nosaltres, ni podem “mirar-lo” com “des de
fora”. Hi estem dintre. En formem
part. “L’experimentem”.
És cert: podem “convertir-lo” en un objecte
de coneixement; en una hipòtesi de
treball. Però això és sempre com un “joc”, una “suposició”.
3. Per què l’ésser humà es fa preguntes subjectives?
D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens
adonem que la nostra vida, més o menys, ha estat posada “a les nostres
mans”.
És cert que no tot està a les nostres mans. En
bona part som un “producte” de la Història i les seves
circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que
ens ve donat ens fa capaços de decidir què volem
fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar-li o no donar-li sentit. I si decidim donar-li sentit, encara haurem de
decidir “quin sentit” li donem.
4. I és quan hem decidit donar alguna classe de sentit a
la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim
i per què existim.
Ens adonem que podríem no existir, però existim. Per què?
I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers?
Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res? (Romans 1,20).
5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de
l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria
haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys,
les lleis físiques inherents a la matèria no
predeterminen que les coses siguin com són. Tot podria ser d’una
manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula
que abans era considerada poc científica: casualitat.
Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin
aquestes i no unes altres, és, científicament parlant,
pura casualitat.
Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta
“casualitat” com la “causa objectiva” que explica l’origen de l’Univers. Però
quan els científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir
exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des
de si mateix.
6. Per què existeix l’Univers?
Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt
més rica i global que el coneixement científic. Neixen
de la convicció íntima de formar part de
l’Univers. Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix "respostes" que s’han anar “teixint” durant milers
d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta.
Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi
àmbit cultural, la Humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no “científica”, sinó sorgida del més
profund de nosaltres mateixos): L'Univers no existeix
per pura casualitat.
Amb això no es neguen pas les conclusions de la
Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement
científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món del
que formem part.
7. Per què existeix l’Univers?
En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta “religiosa” amb un llenguatge de gran
bellesa i solemnitat:
“Al principi existia la Paraula”.
Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.
“Al principi” no vol pas dir al moment del (possible) Big
Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del
temps”. És com si digués: tot, inclòs el temps, va començar
perquè hi havia un projecte. Un projecte que
estava en “Déu”.
És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura
que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del
projecte anem descobrint "Projecte" i “Projector”.
8. ¿I, quin és aquest projecte?
Atenció!, perquè aquí l’Evangeli la diu molt grossa! El projecte és “Déu”.
El projecte de Déu és un ésser en
el qual vessar-se fins a divinitzar-lo; fins
a fer-lo “Déu”. No pas com un altre “Déu”, sinó
com Algú que participa de la seva mateixa
Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en
ell tota la seva escalfor.
Tot va començar amb un projecte.
Era un projecte de Déu
i “Déu” era el projecte.
Tota la resta és “realització del Projecte”.
9. “Projectar Déu” no és com projectar d’una màquina.
Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només
pot venir d’una resposta lliure i generosa.
Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un
enginyer projecta i realitza una “màquina”, que quan uns pares projecten tenir un “fill”. El projecte
de "fill" no consisteix en “produir” un altre ésser vivent sinó engendrar-lo perquè, a
partir de la vida inicial que li és donada, vagi "construint-se" ell
mateix, descobrint, acollint i responent lliurement
a la vida i a l’amor dels pares. Fins arribar a participar-ne en plenitud en un
intercanvi de generositat.
El Projecte de Déu no és la grandiosa “maquinària
de l’Univers” sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una que sigui
REFLEX de la VIDA mateixa de Déu, que ja és "vida donada i rebuda".
En el "projecte", aquesta vida va creixent fins a fer-se
intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com "vida" dintre la VIDA.
La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la “llum” dels vivents
que ja han assolit la capacitat de conèixer-se suficientment a
si mateixos.
10. “Déu envià un home que es deia Joan”.
Joan vol dir: do de Déu.
Era un testimoni.
Joan representa els milers i milers d’humans de
sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de
VIDA”, diguem-ne profetes, gurus, sufís, místics...; testimonis
d’una “realitat” que molts encara no han descobert (Hebreus 1,1. Romans 1,20)
Aquests testimonis, amb
totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó “testimonis” d’una cosa ben real:
“Existia la llum veritable”.
Aquesta VIDA-LLUM pot ser acollida o no. Als qui
l’acullen, els és concedit d’esdevenir "fills de Déu".
11. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta VIDA-LLUM, que en
ell s’ha fet “visible” la “plenitud del Projecte”. Com si
diguessin, en ell la VIDA-LLUM s’ha fet “carn
de la nostra carn”.
Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen
ulls per veure-hi, “l’Home‑mostra”. L’Home en qui ja podem
"veure", com en un esbós avançat, “el Déu engendrat i
encarnat”.
En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó
també el Pare del Projecte. Hi descobrim que “Déu" és
AMOR. És a dir: "Vida que es vessa i és rebuda, mútuament acceptada i agraïda”.
I, de la seva "plenitud que es vessa", nosaltres n’anem rebent vida i
més vida, fins a la VIDA.
12. Mentre encara som “petits”, el projecte s'adapta
a la nostra petitesa i ens arriba en forma de Llei. Però
una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de debò no ens
arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu
engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.
L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula.
Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força,
creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva,
com agrada a molta gent d’avui dia.
C. MISSATGE.
13. Evidentment el missatge és el mateix que s’ha
anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la senzillesa
de la “vida quotidiana” (com fan els Evangelis de Mateu i Lluc) sinó amb
un llenguatge d’alta volada. (Per això l’evangelista Joan sol
ser representat per una àguila. És que el seu Evangeli vola
alt!).
Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de
compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la
llibertat, a la “Família divina”.
D: RESPOSTA.
14. La resposta
pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot
l’Evangeli. Podem dir Sí,
i podem di No.
La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es
compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes) (Lluc 1,38).
Dir Sí, no significa pas dir Sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.
E. PREGUNTES per al
diàleg.
1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”.
No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió.
¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O més aviat ens mantenim
encara en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” no s’havia fet “carn” sinó que
era només una “Llei”, proposada i
ensenyada per “sacerdots i doctors de la Llei”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada