Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge
25.C
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Amós (Am 8,4-7).
Escolteu això,
vosaltres que us abraoneu sobre els pobres
per anorrear els desvalguts del país,
vosaltres que dieu:
«Quan haurà passat la festa de la lluna nova
per poder vendre queviures!
Quan haurà passat el dissabte
per poder obrir els graners!
Vendrem el gra amb mesures més petites
i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans.
Farem trampa amb les balances
i vendrem el rebuig barrejat amb el gra.
Per tenir un esclau,
comprarem amb diners gent necessitada,
amb un parell de sandàlies
comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob:
«No oblidaré mai tot això que fan.»
2ª LECTURA (1ª de Timoteu 2,1-8).
Primer de tot us recomano que feu a Déu
pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies
per tots els homes,
pels reis i per tots els qui tenen autoritat,
perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena,
tota donada a la pietat i a l’honestedat.
Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador,
que vol que tots els homes se salvin
i arribin al coneixement de la veritat.
Hi ha un sol Déu.
El mitjancer entre Déu i els homes
és també un de sol, l’home Jesucrist,
que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.
El testimoniatge sobre tot això
ha estat fet públic al temps apropiat,
i jo n’he estat fet herald i apòstol,
mestre per instruir en la fe i en la veritat
els qui no són jueus.
Això que dic és veritat, no menteixo.
Desitjo que els homes preguin pertot arreu,
i que puguin alçar les mans netes,
evitant les baralles i les discussions.
EVANGELI. (Lluc 16,1-13).
Nota.
En blau, allò que correspon a la versió
llarga del Missal.
En
aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:
«A un home ric li van denunciar
que el seu administrador malversava els seus béns.
Ell el cridà i li digué:
“Què és això que sento dir de tu?
Dóna’m comptes de la teva administració:
d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”
L’administrador va pensar:
“Què podré fer,
ara que el meu amo em despatxa de l’administració?
Per cavar, no tinc prou força;
anar a captar em fa vergonya.
Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva
quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.
Al primer li digué:
“Quant deus al meu amo?”
Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”
Li digué: “Aquí tens el teu rebut.
Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”
A un altre li digué: “I tu, quant deus?”
Li contestà: “Cent sacs de blat.”
Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa,
el Senyor el lloà així:
«Ha estat prudent,
perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,
els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:
Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,
perquè quan desaparegui,
trobeu qui us rebi eternament a casa seva.
»L’home que és fidel en els béns que valen poc
també ho serà en els de més valor,
i l’home infidel en els béns que valen poc,
també ho serà en els de més valor.
Per això,
si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,
qui us confiaria les riqueses veritables?
Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,
qui us confiaria les que de dret us corresponen?
Ningú no pot servir dos amos:
si estima l’un, no estimarà l’altre,
si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.
No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»
B. LLENGUATGE.
1. Sobre la 2ª Lectura d’avui.
Hi ha una afirmació que pot
sorprendre, i que, per això, necessita un comentari. “El mitjancer entre Déu i els homes és un de sol, l’home
Jesucrist, que es donà ell mateix per
rescatar tots els homes” (1ª
Timoteu 2,5).
Penso
que seria una mala interpretació d’aquestes paraules de St. Pau si les
entenguéssim en sentit confessional,
com volent dir: només dintre de la
religió cristiana és possible arribar a Déu ja que Jesucrist és l’únic
mitjancer.
Quan
St. Pau va escriure aquestes paraules, el missatge
cristià encara no s’havia convertit en una nova religió. Cal, doncs,
entendre-les en sentit humà i
no pas confessional. És a dir: no és
una qüestió “religiosa” sinó humana. El seu significat és: donar-se a si mateix a favor dels altres (és
el que veiem en l’home Jesús) és l’únic que ens porta a Déu.
Sobre l’evangeli.
2. Cal notar que el protagonista de la paràbola que hem llegit no és l’home
ric sinó el seu administrador.
Així doncs, l’ensenyament que se’ns vol donar no és sobre “ser o no ric” sinó sobre com administrem
les riqueses posades a les nostres
mans, siguin poques o moltes, sempre molt variades.
En aquesta paràbola, les paraules de
Jesús no van dirigides als rics sinó a tothom qui vulgui seguir-lo.
(“Fent camí...”).
3. La primera cosa que sorprèn és la lloança que el senyor fa
de la manera, suposadament “tramposa”, de reaccionar de l’Administrador.
Diferents comentaristes “solucionen” aquesta qüestió explicant
que, tal com funcionaven en aquell temps les relacions entre un administrador i el seu amo, la “reacció” del nostre
protagonista no seria pas tramposa.
Els administradors, en aquell temps,
cobraven la seva feina amb comissions
sobre el producte. Com que ells mateixos les decidien, els abusos eren
possibles...
En la paràbola, l’Administrador, després de saber que se
li acabava el “negoci”, va guanyar-se amics precisament no cobrant-los
la comissió amb què ell mateix havia
gravat allò que devien al seu amo. És a dir: va deixar de “guanyar diners” per “guanyar
amics”. I això és el que “lloa” el senyor.
4. El senyor el lloà...
El relat no vol aclarir si
el “senyor” que lloa “l’estratègia” de l’administrador
és el seu amo o es refereix a Jesús mateix (sovint anomenat “senyor” en els Evangelis). Però, en tot
cas, sembla clar que la finalitat de la paràbola
és posar en relleu aquesta “estratègia" de l’administrador perquè serveixi d’exemple als deixebles. És a dir: quan ens adonem que
les “riqueses” són enganyoses en si mateixes, saber canviar la manera de “usar-les”:
no per ser “posseïdes” sinó per “aprendre” a donar i compartir la vida, que és allò realment definitiu “a fi de trobar qui us rebi eternament a casa seva”.
5. Riqueses enganyoses...
Les riqueses són “bones”
o “enganyoses” depenent de com les “tractem”.
Són bones si les fem servir per “fer amics”.
Són enganyoses si hi confiem la nostra vida.
La nostra vida, en la perspectiva de Déu, és la “invitació”
del Pare a participar en la “Vida”, compartida amb Ell mateix i entre
nosaltres.
Podríem dir que la “necessitat base” de la vida humana és respondre generosament a la “invitació” de Déu a
participar de la seva Vida.
Però, donat que Déu és Amor, no hi ha possibilitat de “gaudir” de la seva Vida si, abans, no hem après a estimar.
Imaginem que algú “anés al cel” sense
haver aprés a estimar. El pobre home s’hi trobaria tan “desplaçat” que, per a
ell, el “cel” seria un “infern”.
Per gaudir del cel, cal,
abans, haver après a estimar, com
per gaudir d’un bon llibre cal,
abans, haver après a llegir.
6. En si mateixes, les riqueses
no són ni bones ni enganyoses. Però si les compartim, ens permeten aprendre a estimar; i així ens “capacitem”
per rebre la riquesa autèntica
que Déu ens té destinada.
I se’ns fa un “advertiment” que cal tenir en compte: si no aprenem
a compartir, ni Déu mateix no pot “donar-nos” aquella “riquesa” per a la
qual ens ha creat.
C.
MISSATGE.
7. L’inicialment “mal administrador”, ha esdevingut un “administrador
prudent”.
En el seu guiatge “durant el camí, el
missatge de Jesús no és un “judici”
per diferenciar entre “bons i dolents”, sinó una “invitació” a passar
des d’una primera situació (que sol
ser equivocada) a una nova situació en què esdevenim capaços
de “rebre” els dons del Pare.
D: RESPOSTA.
8. Si alguna vegada heu tingut riqueses,
sens dubte haureu experimentat la “tirania” que exerceixen. Només amb molta
decisió podrem girar la truita i no “servir-les” sinó “servir-nos-en”.
“Servir-nos-en” vol dir, d’una manera o altra, desfer-nos-en o
fer-les rendir en benefici dels altres, els quals, sobretot si són “pobres”,
hem de considerar com els autèntics “destinataris”
de les riqueses que tenim per administrar.
9. Avui dia tot això pot resultar molt complicat a causa del “teixit”
que forma el conjunt de les riqueses.
Un teixit del que no ens en podem desfilar. Els nostres diners, pocs o
molts, fan “xarxa” amb tota la resta del Diner,
just, no-just o extremadament injust. D’una manera o altra, tots són “accionistes”
d’una Economia global sospitosa, i clarament perversa.
Què fer?
Sostreure-nos-en? Això és impossible.
Actuar amb responsabilitat? Per suposat; però això demana uns
coneixements que sovint no tenim ni podem tenir. Avui l’Economia és un laberint impossible d’entendre si no hi estàs
molt ficat.
Com l’administrador de
la paràbola, també ens preguntem: Què
podré fer...? Ell va demostrar ser astut.
Ho sabrem ser també, nosaltres?
I qui hi entengui més, que comparteixi la “riquesa” dels seus coneixements...
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. L’Economia ha evolucionat de tal manera que actualment tot pren
forma de diner. Com us ho feu per ser
cada dia una mica menys “esclaus” del diner?
Ho aconseguiu, més o menys?
2. Quins “ajuts” i quines “limitacions” comporta el fet de viure
en família, de cares a una economia solidària?
És tema de conversa i de planificació entre vosaltres?
3. Donada la situació d’on venim, l’Església disposa d’un important
i molt variat patrimoni que no pot mantenir ni, potser, repartir. Què
opineu sobre aquest punt? Quins camins de solució intuïu? Us sembla correcte,
evangèlicament parlant, anar continuant com sempre?
