Diumenge vinent, 27è. de durant l'any C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

   Fe.  

 

 → ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 27.C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Habacuc 1,2-3.2,2-4).

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu,

cridaré: «Violència», i no em salvareu?

Per què deixeu que vegi aquestes calamitats

i contempli tantes penes?

Tinc davant els ulls devastacions i violències;

hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.

El Senyor em respongué:

«Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila,

que es puguin llegir corrents.

És una visió per a un moment determinat,

que aspira al seu terme, i no fallarà.

Espera-la, si es retardava;

segur que vindrà, no serà ajornada.

»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur,

però el just viurà perquè ha cregut.» 

 

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 1,6-8.13-14).

Estimat,

et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu

que portes en virtut de la imposició de les meves mans.

L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia,

sinó de fermesa, d’amor i de seny.

Per tant,

no t’avergonyeixis ni del testimoni

que donà el nostre Senyor

ni de mi, que estic empresonat per ell;

 

tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli,

suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna.

 

Tingues com a norma la doctrina sana

que has escoltat dels meus llavis,

i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist.

El tresor que t’ha estat confiat és valuós.

Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres. 

 

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

NOTA.

Copio en blau les paraules de Jesús que, en el text evangèlic, precedeixen immediatament la Lectura d’avui, i que el Missal no  ofereix. Penso que poden ajudar a entendre millor la “petició” dels apòstols i la “resposta” de Jesús.

 

Jesús digué als seus deixebles:

-Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat,

però ai del qui els fa caure!

Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí

i el llancessin al mar,

abans que fes caure un d’aquests petits.

Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo,

i si se’n penedeix, perdona’l.

I si t’ofèn set vegades al dia

i set vegades torna per dir-te: "Me’n penedeixo",

tu l’has de perdonar.

Llavors 

(En aquell temps,)

els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda

com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera:

“Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres,

qui ho agraeix?
 

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “... doneu-nos més fe”.

La resposta sorprenent de Jesús a la petició dels apòstols ens suggereix que aquesta “petició” no deu ser del tot pertinent. Jesús els ve a dir que no és pot sumar allà on no hi ha.

 

2. La petició dels apòstols em recorda una discussió que, ja fa molt de temps, vaig tenir amb un alumne. Es tractava d’un alumne que, a més de no estudiar, molestava contínuament els companys del seu voltant, de manera que ells tampoc no podien aprofitar el temps.

Després de repetits avisos, vaig dir-li:

 

─ Si no canvies d’actitud, no solament perdràs el curs sinó que t’hauré de treure de classe.

─ La culpa és de vostè. Faci la classe més divertida...

 

Em vaig quedar descol·locat. Qualsevol altre alumne que m’hagués dit allò m’hauria fet replantejar la manera de fer la classe. Però, tractant-se “d’aquell” alumne, vaig creure que havia de reaccionar amb contundència:

 

─ La meva feina no és entretenir la gent sinó ajudar a estudiar...
I aquest és el teu problema: tu no vols estudiar, i aprofites la classe per divertir-te empipant la gent.

─ Les classes són molt avorrides. Si vol que estudiem, hauria de fer les classes més divertides.

─ Jo no “vull” que estudiïs. Altres nois de la teva edat estan treballant en tallers o oficines; i per a mi tenen el mateix valor que els que estudieu. Poder estudiar és un privilegi. Estàs en una escola, no en un circ. Si estudiessis, ni que fos només una mica, t’adonaries de la sort que tens. I no et creguis que faries cap “favor” a ningú, estudiant; en tot cas te’l faries a tu mateix. Ningú no t’ho hauria d’agrair. Ets tu qui hauries d’estar “agraït” a tots els qui t’ho fem possible.

 

3. Els apòstols, davant les paraules exigents de Jesús, intenten tornar-li la pilota: “doneu-nos més fe”. Si reben més “fe”, seran més de fer el que Jesús els diu.

Jesús no els accepta “l’excusa”.
És cert que sense el do de la fe no és possible seguir el camí de Jesús, com per a molts estudiants seria difícil aprendre sense un professor. Però, així com no falta professor a les classes, tampoc a ningú manca el do de la fe.
El que passa és que, de la mateixa manera que un professor només resulta “profitós” si hi ha una actitud positiva en l’estudiant, també el do de la fe només resulta “operant” si hi ha una actitud adequada en l’apòstol.
 

4. Quina ha de ser aquesta actitud?

Jesús ha parlat als deixebles de la necessitat de no escandalitzar (“no fer caure) a cap d’aquests petits, i de saber perdonar sempre.

Això no depèn només de la “fe” sinó també d’una actitud realista.
 

El primer acte de “realisme” és acceptar que, complint allò que Déu ens mana, no li fem cap “favor” a Ell sinó a nosaltres mateixos.
Ser apòstol no comporta cap classe de superioritat envers ningú, ni s’ha d’entendre com un “favor” a Déu, sinó a nosaltres mateixos els Humans, individualment i com a col·lectivitat.

Els Manaments de Déu són en favor nostre.
Complir-los significa créixer, madurar i fer-nos capaços de rebre “dons” més grans.
Els dons de Déu no són pas per crear “categories” entre nosaltres sinó per aprendre la comunió, que és el nostre primer bé.
“Els qui guarden els seus manaments estan en Déu, i Déu en ells” (Joan 3:24).

 

C. MISSATGE.

5. Perquè el do de la fe sigui “operant” en nosaltres, cal una actitud realista: el do rebut no ens fa superiors als altres ni ens dóna “drets” davant Déu.

 

6. Això no impedeix que Déu, en la seva bondat, hagi volgut que els seus dons siguin també mèrit nostre. Passa com amb aquells pares que diuen al fill: “Si aproves el curs et comprarem la moto”. Això no vol dir que el fill pugui pensar que aprovant el curs fa un “favor” als pares, de manera que aquests l’han de “pagar” amb la moto.
No; el favor se’l fa a si mateix.
Però els pares, en la seva generositat, “converteixen” en mèrit del fill allò que en realitat és un do que ells li fan. És una manera de fer que el fill senti més seu el “do” dels estudis que lo proporcionen.
D’una manera semblant, Déu vol que puguem sentir ben nostra la vida que Ell ens dóna, permetent-nos de “merèixer-la”. Però seria una insolència anar amb exigències davant Déu, o amb sentiments de superioritat davant els altres.

 

D: RESPOSTA.

7. Jesús parla als “deixebles”, però la petició la fan els “apòstols”. “Apòstol” significa “enviat”. Tots els deixebles, d’una manera o altra, som també apòstols. Qui ha rebut una notícia que ho és bona per a tothom, se sent cridat a comunicar-la als altres. I aquest fet, que en realitat és un “do rebut”, no hem de “convertir-lo” en una excusa per sentir-nos superiors.
 
El missatge de Jesús no es proclama des de cap forma de superioritat o de poder, sinó des d’una actitud de servei, sempre discreta.
¿La “grandesa” que de vagades acompanya la proclamació de la bona notícia, no es converteix en un llenguatge que contradiu el missatge?

 

8. Avui en la nostra societat, hem convertit les notícies en “mercaderies” de gran preu. Això té un perill: “crear notícies”, o convertir en notícia “valuosa” qualsevol esdeveniment vulgar. Minúsculs escàndols, extraordinàriament engrandits en fer-ne notícia, es converteixen en gravíssims problemes de convivència.
 

Se sol retreure a l’Església una relació “poc fluïda” amb el Mitjans de Comunicació. Segurament sigui veritat. Però seria un error caure en l’extrem oposat.
Església i Poder són directament contraris entre si; i no podem descuidar que actualment els Mitjans de Comunicació són un Gran Poder.
¿Sabrem, a l’Església, no caure en la temptació de tenir o disposar d’aquest Poder? ­Recordem la 2ª Temptació de Jesús (Lluc 4,5ss).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’agraïment és, sens dubte, un sentiment noble.
¿Penseu que Déu, o Jesús, és “poc noble” quan ens mana considerar-nos “servents sense cap mèrit: que no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”?

 

2. “Doneu-nos més fe”, diuen els apòstols a Jesús, com “retornar-li la pilota” per les seves exigències.
¿Fem servir també nosaltres aquesta excusa, o alguna altra, per no decidir-nos a perdonar, o a no escandalitzar?

 

3. Tot i ser “germans” entre nosaltres, ¿ens comportem de vegades com si fóssim amos o servents?

  

Diumenge vinent, 26è. de durant l'any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

Convertir-se.   Fam.   Llàtzer.   Vestit.  

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 26.C

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Amós 6,1a.4-7).

Això diu el Senyor, Déu de l’univers:

«Ai dels qui viuen tranquils a Sió,

dels qui es creuen segurs al turó de Samaria!

S’estiren en llits de marfil,

s’aclofen en els seus sofàs,

mengen els anyells més tendres

i els vedells engreixats a les estables,

improvisen al so de l’arpa,

creen com David les seves melodies,

beuen el vi en grans copes,

i s’ungeixen amb els perfums més fins,

però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.

Per això ara seran els primers en les files dels deportats;

així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

 

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 6,11-16).

Home de Déu,

busca de practicar sempre la justícia,

la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud.

Lluita en el noble combat de la fe

i guanya’t la vida eterna.

És per a obtenir-la que vas ser cridat

i vas confessar noblement la fe

en presència de molts testimonis.

Davant Déu, font de tota vida,

i davant Jesucrist,

que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió,

et recomano que guardis irreprensible i sense falta

el manament rebut,

fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora,

farà aparèixer la seva manifestació

aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà,

el Rei dels reis i el Senyor dels senyors,

l’únic que té com a pròpia la immortalitat

i habita en una llum inaccessible:

cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l.

A ell l’honor i el poder per sempre.

Amén.

 

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.
 

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

 

 

B. LLENGUATGE.

 

1. La paràbola d’avui té dues parts ben diferenciades.

En la primera se’ns descriu la parella ric i pobre. Espontàniament sentim simpatia per Llàtzer, un pobre tan pobre que no té altra companyia que els gossos que corren pel carrer, tan pobres com ell.

Per contra, sentim una mica de ràbia envers aquest ricatxo que exhibeix la seva riquesa sense compadir-se gens ni mica del pobre, estirat vora el seu portal. Quina galta, aquest ricatxo, pensem!

 

2. Però a la segona part, el ric, ja difunt, ens apareix com un pobre, i desperta en nosaltres una certa “compassió”, sobretot enfront de la “duresa” que vers ell mostra pare-Abraham negant-li el més mínim consol. Diríem que a la segona part es repeteix la situació de la primera, però invertida: el ric ara és un “pobre abandonat”, i Llàtzer, amb pare-Abraham, és un “ric sense entranyes”.

Potser, davant les respostes de pare-Abraham, pensem: nosaltres no seríem tan durs...
Més encara: d’alguna manera, la “duresa” de pare‑Abraham és la manifestació de la “duresa de Déu”. I això ens sorprèn encara més perquè no lliga amb la imatge que de Déu ens dóna el mateix Jesús en els Evangelis.

 

3. Fins i tot podria semblar que aquesta segona part hagi estat escrita per presentar-nos el ric com a una persona “bona” (Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus, considerats per tothom “bones persones”), ja que, en mig dels propis mals, ell es preocupa per la situació perillosa en què es troben els seus “cinc germans”.
 
Aquesta “bondat del ric” contrasta amb la duresa de la resposta que rep: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El contrast  bondat - duresa  sembla expressament buscat.

Certament costa d’entendre aquesta duresa envers algú que suplica humilment l’ajut del seu “pare Abraham”.

 

4. És ben cert que els Evangelis ens presenten Jesús com la manifestació de la bondat de Déu; però aquesta bondat té una única excepció: quan un humà és dur amb altres humans.

Repetidament i de diverses maneres se’ns diu que Déu “farà amb vosaltres la mateixa mesura que nosaltres haurem fet amb els altres”. (Lluc 6,38; Mateu 25,40; Mateu 6,15; Mateu 7,1).

 

5. Sobre aquest punt els Evangelis són implacables, i, a més ho confirmen amb una declaració repetida: “Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 18:18). És a dir: la vida del més enllà queda decidida en la manera de viure aquí.
 

La “mort” no introdueix una “altra” vida.
Hi ha una sola vida, amb un “temps” per “decidir-la”. Acabat el “temps”, serà allò que hàgim decidit. Passa com en la ceràmica: cada objecte, abans de ser posat al forn, pot ser modelat i canviat. Un cop posat al forn, ja res pot canviar.
Semblantment els humans: (vist des de la nostra situació actual) tenim la vida d’ara per canviar i transformar-nos, però amb la “mort” s’acaba el “temps de modulació”, i serem el que hàgim decidit.

 

6. (He de confessar que em resulta difícil entendre aquesta “fixació” a partir de la “mort”. Encara que els Evangelis ens ho presenten com a “plenitud”, em costa compaginar-ho amb la “llibertat”. Perquè una cosa sembla clara: una “plenitud” sense “llibertat no seria “plenitud”. Segur que hi ha alguna altra cosa que se m’escapa...).

Segurament la llibertat pròpia de la plenitud serà tan diferent i tan superior a la d’ara, que és impossible poder-la imaginar. De fet, la llibertat d’ara és tan “imperfecta” que implica poder elegir entre amor i desamor. Però no sembla gaire “raonable” que el “desamor” pugui ser “fruit” d’alguna classe de llibertat.
Per a estimar, certament necessitem llibertat; però per a no‑estimar,  ens és “suficient” la pròpia indolència o covardia...

 

7. ... hi ha una fossa immensa...

Abraham parla d’una fossa immensa que separa el lloc del ric del lloc del pobre. D’on surt, aquesta fossa?
Sembla clar que es tracta de la fossa que, en vida, el “ric” va establir enfront del “pobre”. Tan a la vora, i tan allunyat d’ell!... Tan fàcil de deixar-se “trobar”, però tan inaccessible!...
Al pobre no li arriben ni les engrunes que cauen de la taula del ric!...
 

A partir d’aquí: “Allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel”! (Mateu 18:18), i “Tenia fam i no em donàreu de menjar;...” (Mateu 25,42).
Potser la “fossa” no ve constituïda per la “distància” sinó per la “renúncia definitiva” de la llibertat que el ric fa dia a dia”.

 

8. Potser aquí podem començar a entendre la “duresa” de Déu. S’assembla a la “duresa” del professor preocupat per l’alumne que no estudia, i al qual adverteix: Si continues així, tens el curs suspès. No és el professor qui provoca el “suspens” de l’alumne sinó la seva ganduleria decidida. La feina del professor és ajudar l’alumne a superar les seves limitacions, però no pot fer res enfront de la seva decisió de mantenir-se “gandul”. Només li queda “advertir-lo seriosament”.

 

9. Moisès i els profetes...

La paràbola és un advertiment, i un advertiment “seriós”, sobretot quan diu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”.
 

Moisès, aquí, representa allò que ens diu la Religió, l’Ètica o la Moral que tots, d’una manera o altra, podem “conèixer”.
 

Els profetes, aquí, són tots i cada un dels pobres que ens trobem “davant el nostre porta”l, en el nostre “camí de la vida”.
 
Tant se val que ens considerem “cristians”, “creients”, “ateus”, “agnòstics” o “indiferents”...
Cada “pobre o persona necessitada” és el “profeta” que parla directament a nosaltres, i amb un llenguatge sempre entenedor.
I només hi ha dues respostes:
‒“tenia gana i em donàreu menjar”, o
‒“tenia gana i no em donàreu menjar”.
 
És aquí on ens ho juguem TOT. La resta són trons...

 

10. La referència als “cinc germans” possiblement vulgui ser una al·lusió directa i explícita a la comunitat cristiana, els membres de la qual, entre ells, s’anomenaven “germans”.
Tot i dir-nos “germans”, tenim el perill d’establir entre nosaltres “fosses insalvables” (1ª Corintis 11,20ss).

El número “cinc”, en els Evangelis, suggereix la idea d’universalitat. Amb Moisès o sense, tothom disposa de profetes que parlen a ell directament.
 

El pobre no ho sap pas que sigui profeta per algú. Ell només sap que està “estirat vora el portal del ric amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam”.
És la seva presència allò que el converteix en “profeta”.  
No és pobre perquè és profeta sinó que és “profeta” perquè és pobre “present” a la nostra vida.

No és dolent ser ric... si no hi han “pobres”!

 

 

C. MISSATGE.

 

11. Només hi ha una vida, en la qual acollim o no la capacitat de comunió. La resta segueix per si mateixa.

Què és aquesta “resta”?
Els Evangelis ens pinten amb colors vius allò que significa la comunió. La no-comunió ens és descrita només en forma de possibilitat a evitar. No forma part del “projecte de Déu”. Només pot ser conseqüència de la decisió explícita de no acollir el “do del Pare”.
 

Què comporta la no-comunió? No ho sé.
Segurament no ho sap ningú; ni falta que fa. Com no fa cap falta a un estudiant saber què comporta el suspens. Per a un “estudiant”, l’únic horitzó, per a ell i per al professor, és aprendre.
Igualment, per als éssers humans l’únic horitzó és la vida de comunió. Menysprear-lo, és quedar-se sense horitzó.

 

 

D: RESPOSTA.

 

12. Fer cas de Moisès i dels profetes.

“Moisès” (sigui qui sigui per a cadascú: Moisès, Jesús, Buda, Mohament, Marx, Freud,...) ens proposa alguna classe d’Humanisme.
 

Però allò “definiu” per a cadascú són els profetes.
Els profetes són els “pobres” que cadascú trobem en el nostre “Camí”. Ells parlen directament a cada un de nosaltres. Sovint sense paraules. I quan fan servir paraules, podrien ser fins i tot  “falses”. Tant se val. Ells parlen amb la seva presència. Estan aquí. I és aquesta presència concreta allò que ens demana una resposta concreta.
Podem atendre-la o defugir-la, però és impossible ignorar-la.

 

13. El ric de la paràbola sabia que hi havia Llàtzer al seu portal. El relat fa notar expressament el seu nom. “Llàtzer” significa “Déu ajuda”. Segons el relat, no es pot pas dir que sigui ell mateix “l’ajudat” per Déu. “Llàtzer” és el profeta que Déu envia al ric, per ajudar-lo a ell.

14. A la segona part del relat, el ric demana a Abraham que enviï Llàtzer als seus “cinc germans”, però no com a “pobre” sinó com a “mort”, perquè sigui com un “miracle”. “Així li faran cas”, pensa.
 
Queda clar que no ha entès res de res...
La conversió no és la resposta a una “presència extraordinària”, sinó la resposta que neix de la solidaritat.
Llàtzer va ser profeta per al “ric” precisament perquè era “pobre”: la seva presència era una invitació inexcusable a la solidaritat.
Els altres “cinc germans” també tenim els nostres pobres-profetes. Podem escoltar-los o no.
És aquí que ens ho juguen tot.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. El canvi que Jesús provoca en el món religiós, seguint la línia dels profetes, és tan important que en la Carta de St. Jaume podem llegir: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món” (Jaume 1,27). Què en penseu, tenint en compte l’Església actual?

 

2. Ser ric és una bona cosa, excepte si hi ha pobres. Però, segons sembla, sempre hi haurà pobres. Però avui, entre nosaltres, sembla que hi ha qui ha decidit “guanyar-se la vida” fent l’ofici de “pobre” (que pot ser molt “rendible”!). Quins interrogants us posa tot això? Com compartir correctament les riqueses?

 

3. La majoria de nosaltres som rics si ens comparem amb els més pobres, i som pobres si ens comparem amb els més rics. Com ho viviu, això?

 

Diumenge vinent, 25è. de durant l'any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.
Déu.      Riqueses. 

  

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 → ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

   

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 25.C

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Amós (Am 8,4-7).

Escolteu això,

vosaltres que us abraoneu sobre els pobres

per anorrear els desvalguts del país,

vosaltres que dieu:

«Quan haurà passat la festa de la lluna nova

per poder vendre queviures!

Quan haurà passat el dissabte

per poder obrir els graners!

Vendrem el gra amb mesures més petites

i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans.

Farem trampa amb les balances

i vendrem el rebuig barrejat amb el gra.

Per tenir un esclau,

comprarem amb diners gent necessitada,

amb un parell de sandàlies

comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob:

«No oblidaré mai tot això que fan.»

 

 

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 2,1-8).

Primer de tot us recomano que feu a Déu

pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies

per tots els homes,

pels reis i per tots els qui tenen autoritat,

perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena,

tota donada a la pietat i a l’honestedat.

Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador,

que vol que tots els homes se salvin

i arribin al coneixement de la veritat.

 

Hi ha un sol Déu.

El mitjancer entre Déu i els homes

és també un de sol, l’home Jesucrist,

que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.

El testimoniatge sobre tot això

ha estat fet públic al temps apropiat,

i jo n’he estat fet herald i apòstol,

mestre per instruir en la fe i en la veritat

els qui no són jueus.

 

Això que dic és veritat, no menteixo.

Desitjo que els homes preguin pertot arreu,

i que puguin alçar les mans netes,

evitant les baralles i les discussions.

 

 

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga del Missal.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

 

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”

»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.

»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Sobre la 2ª Lectura d’avui.
Hi ha una afirmació que pot sorprendre, i que, per això, necessita un comentari. “El mitjancer entre Déu i els homes és un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes” (1ª Timoteu 2,5).

Penso que seria una mala interpretació d’aquestes paraules de St. Pau si les entenguéssim en sentit confessional, com volent dir: només dintre de la religió cristiana és possible arribar a Déu ja que Jesucrist és l’únic mitjancer.

Quan St. Pau va escriure aquestes paraules, el missatge cristià encara no s’havia convertit en una nova religió. Cal, doncs, entendre-les en sentit humà i no pas confessional. És a dir: no és una qüestió “religiosa” sinó humana. El seu significat és: donar-se a si mateix a favor dels altres (és el que veiem en l’home Jesús) és l’únic que ens porta a Déu.

Sobre l’evangeli.

2. Cal notar que el protagonista de la paràbola que hem llegit no és l’home ric sinó el seu administrador. Així doncs, l’ensenyament que se’ns vol donar no és sobre “ser o no ric” sinó sobre com administrem les riqueses posades a les nostres mans, siguin poques o moltes, sempre molt variades.
En aquesta paràbola, les paraules de Jesús no van dirigides als rics sinó a tothom qui vulgui seguir-lo. (“Fent camí...”).

 

3. La primera cosa que sorprèn és la lloança que el senyor fa de la manera, suposadament “tramposa”, de reaccionar de l’Administrador.

Diferents comentaristes “solucionen” aquesta qüestió explicant que, tal com funcionaven en aquell temps les relacions entre un administrador i el seu amo, la “reacció” del nostre protagonista no seria pas tramposa. Els administradors, en aquell temps, cobraven la seva feina amb comissions sobre el producte. Com que ells mateixos les decidien, els abusos eren possibles...
En la paràbola, l’Administrador, després de saber que se li acabava el “negoci”, va guanyar-se amics precisament no cobrant-los la comissió amb què ell mateix havia gravat allò que devien al seu amo. És a dir: va deixar de “guanyar diners” per “guanyar amics”. I això és el que “lloa” el senyor.

 

4. El senyor el lloà...

El relat no vol aclarir si el “senyor” que lloa “l’estratègia” de l’administrador és el seu amo o es refereix a Jesús mateix (sovint anomenat “senyor” en els Evangelis). Però, en tot cas, sembla clar que la finalitat de la paràbola és posar en relleu aquesta “estratègia" de l’administrador perquè serveixi d’exemple als deixebles. És a dir: quan ens adonem que les “riqueses” són enganyoses en si mateixes, saber canviar la manera de “usar-les”: no per ser “posseïdes” sinó per “aprendre” a donar i compartir la vida, que és allò realment definitiu “a fi de trobar qui us rebi eternament a casa seva”.    

 

5. Riqueses enganyoses...

Les riqueses són “bones” o “enganyoses” depenent de com les “tractem”.
Són bones si les fem servir per “fer amics”.
Són enganyoses si hi confiem la nostra vida.
La nostra vida, en la perspectiva de Déu, és la “invitació” del Pare a participar en la “Vida”, compartida amb Ell mateix i entre nosaltres.

Podríem dir que la “necessitat base” de la vida humana és respondre generosament a la “invitació” de Déu a participar de la seva Vida.
Però, donat que Déu és Amor, no hi ha possibilitat de “gaudir” de la seva Vida si, abans, no hem après a estimar.

Imaginem que algú “anés al cel” sense haver aprés a estimar. El pobre home s’hi trobaria tan “desplaçat” que, per a ell, el “cel” seria un “infern”.

Per gaudir del cel, cal, abans, haver après a estimar, com per gaudir d’un bon llibre cal, abans, haver après a llegir.

 

6. En si mateixes, les riqueses no són ni bones ni enganyoses. Però si les compartim, ens permeten aprendre a estimar; i així ens “capacitem” per rebre la riquesa autèntica que Déu ens té destinada.

I se’ns fa un “advertiment” que cal tenir en compte: si no aprenem a compartir, ni Déu mateix no pot “donar-nos” aquella “riquesa” per a la qual ens ha creat.

  

C. MISSATGE.

7. L’inicialment “mal administrador”, ha esdevingut un “administrador prudent”.
En el seu guiatge “durant el camí, el missatge de Jesús no és un “judici” per diferenciar entre “bons i dolents”, sinó una “invitació” a passar des d’una primera situació (que sol ser equivocada) a una nova situació en què esdevenim capaços de “rebre” els dons del Pare.   

D: RESPOSTA.

8. Si alguna vegada heu tingut riqueses, sens dubte haureu experimentat la “tirania” que exerceixen. Només amb molta decisió podrem girar la truita i no “servir-les” sinó “servir-nos-en”.

“Servir-nos-en” vol dir, d’una manera o altra, desfer-nos-en o fer-les rendir en benefici dels altres, els quals, sobretot si són “pobres”, hem de considerar com els autèntics “destinataris” de les riqueses que tenim per administrar.

 

9. Avui dia tot això pot resultar molt complicat a causa del “teixit” que forma el conjunt de les riqueses. Un teixit del que no ens en podem desfilar. Els nostres diners, pocs o molts, fan “xarxa” amb tota la resta del Diner, just, no-just o extremadament injust. D’una manera o altra, tots són “accionistes” d’una Economia global sospitosa, i clarament perversa.

Què fer?
Sostreure-nos-en? Això és impossible.
Actuar amb responsabilitat? Per suposat; però això demana uns coneixements que sovint no tenim ni podem tenir. Avui l’Economia és un laberint impossible d’entendre si no hi estàs molt ficat.

Com l’administrador de la paràbola, també ens preguntem: Què podré fer...? Ell va demostrar ser astut. Ho sabrem ser també, nosaltres?

I qui hi entengui més, que comparteixi la “riquesa” dels seus coneixements...

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’Economia ha evolucionat de tal manera que actualment tot pren forma de diner. Com us ho feu per ser cada dia una mica menys “esclaus” del diner? Ho aconseguiu, més o menys?

 

2. Quins “ajuts” i quines “limitacions” comporta el fet de viure en família, de cares a una economia solidària? És tema de conversa i de planificació entre vosaltres?

 

3. Donada la situació d’on venim, l’Església disposa d’un important i molt variat patrimoni que no pot mantenir ni, potser, repartir. Què opineu sobre aquest punt? Quins camins de solució intuïu? Us sembla correcte, evangèlicament parlant, anar continuant com sempre?