L’Assumpció de la Mare de Déu.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
Les Esglésies Orientals anomenen aquesta
festa “Dormició de Maria”, i són
freqüentíssimes les icones que la visualitzen.
2 comentaris:
- un sobre el Text, i
- l’altre sobre la Festa en si mateixa.
Encara que no hi ha cap text
bíblic que directament o indirecta ens parli de l’Assumpció de Maria al cel, la litúrgia ens ofereix un evangeli per celebrar aquesta festa.
Diríem que és una “festa” d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià.
Per això hi presento uns Apunts dobles:
- uns sobre el text evangèlic que ens proposa la Litúrgia, i
- uns altres sobre la festa en si mateixa.
A. LECTURES (Per als cicle A, B i C).
1ª LECTURA. (Apocalipsi de sant Joan
11,19a.12,1.3-6a.10ab).
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel
s’obrí,
i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:
una dona que tenia el sol per vestit,
la lluna sota els peus
i duia al cap una corona de dotze estrelles.
Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:
hi havia un gran drac rogenc,
que tenia set caps i deu banyes.
Als set caps duia set diademes,
i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles
i les llançà a la terra.
El drac s’aturà davant la dona
per devorar-li el fill així que nasqués.
La dona posà al món un fill,
un noi que ha de governar totes les nacions
amb el ceptre de ferro;
el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,
i la dona va fugir al desert,
on Déu li havia preparat un lloc.
Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:
«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,
l’hora del seu poder i del seu Regne,
i el seu Messies ja governa.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 15,20-27a).
Germans,
Crist ha ressuscitat d’entre els morts,
el primer d’entre tots els qui han mort.
Ja que la mort vingué per un home,
també per un home vindrà la resurrecció dels morts:
tots són d’Adam, i per això tots moren,
però tots viuran gràcies al Crist.
Cadascun al moment que li correspon:
Crist el primer,
després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;
a la fi, quan ell destituirà
tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,
com a coronament de tot,
posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.
Perquè ell ha de regnar fins que Déu
haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.
El darrer enemic destituït serà la Mort.
Perquè l’Escriptura diu
que tot ho ha posat sota els seus peus.
EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per aquells dies,
Maria se n’anà decididament a la Muntanya,
a la província de Judà.
Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen saltà dins les seves entranyes,
i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
vingui a visitar-me?
Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has cregut!
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Maria digué:
«La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació.
Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalça els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.»
Maria es quedà tres mesos amb ella,
i després se’n tornà a casa seva.
B. LLENGUATGE.
(1) Sobre el text evangèlic.
1. Els experts que van preparar les Lectures per a aquesta Festa, a l’hora d’escollir un fragment de l’Evangeli,
van decidir-se pel text que hem llegit, extret de l’Evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’Assumpció de Maria, conté dues expressions que, d’alguna manera,
la poden “il·lustrar”.
“Maria
se n’anà decididament a la Muntanya...”
2. Una vegada més cal insistir en que els Evangelis no són cròniques d’uns fets objectius. “Anar a la
muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profundament religiosa. La muntanya
representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú va a la muntanya, és per col·laborar
directament a l’acció creadora-alliberadora
de Déu.
La muntanya per
excel·lència en la història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el Poble. També, en relació al temple de Jerusalem, es fa notar que
estava a la muntanya de Sió.
En l’evangeli d’avui s’hi diu només que Maria anà “decididament” a
la muntanya, a la província de Judà.
L’evangelista vol que pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament
la seva muntanya. De fet, en els Evangelis, i especialment en l’Evangeli
de Lluc, es parlarà d’una altra muntanya,
contrapunt de la muntanya on hi havia
el temple. Aquesta muntanya
alternativa, per als cristians, serà la muntanya
de les Oliveres, on hi ha Betània
(que significa “casal”), la “casa” de la comunitat
dels germans (comunitat cristiana), on vivien els “germans” Marta, Maria i
Llàtzer” (→ Marta
i Maria. → Llatzer).
3. A la muntanya hi ha la casa d’un “sacerdot”.
Però Maria no saluda al sacerdot sinó a la seva dona (que havia de ser
“mare”).
Trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les dues dones és diferent i,
fins i tot contraposada:
‒Elisabet representa la història
passada del Poble elegit i la
seva última gran aportació a la Humanitat. Ja és anciana i biològicament “esgotada”.
Es repeteix vàries vegades el seu nom a fi de que ens fixem en el seu significat.
“Elisabet” és la traducció grega de la paraula hebrea “Elisaba”, que significa “El meu Déu és plenitud”.
‒Maria, en canvi, representa la nova
història d’Israel en la nova Humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple
presència anima tota l’escena: “Tan bon
punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves
entranyes” (Lluc 1,41).
La “Plenitud de Déu” es manifestarà en el “fill” que porta al seu si, que serà anomenat “Fill de l’Altíssim” (Lluc 1,32).
A la muntanya, aquestes dues dones
fan un pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare
de la Nova Humanitat, cridant amb totes
les seves forces ( és a dir: fins al final de les forces que li quedaven):
“Ets beneïda entre totes les dones i és
beneït el fruit de les teves entranyes”.
I continua Maria explicitant la nova situació amb el famós cant del Magníficat: Déu ha mirat la meva “petitesa” i ha decidit fer-hi “meravelles”.
Lluc situa la “plenitud de Déu” en la Història humana. “En temps d’Herodes, rei de Judea... (Lluc 1,5). Tornarà a fer-ho quan
comenci de vida pública de Jesús amb la predicació del “Joan, el Precursor. (Lluc 3,1ss).
Pujant a la muntanya,
Maria entra en l’àmbit de l’acció de Déu. La festa de l’Assumpció al cel és també “pujar” definitivament a l’àmbit diví,
com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria, acull el
projecte de plenitud que Déu té sobre ella.
“Totes
les generacions em diran benaurada...”
(Lluc 1,48).
4. També aquesta frase lliga
amb la festa de l’Assumpció. Com ja
hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el papa Pius XII va definir aquesta
creença com a dogma, és a dir,
com una veritat que forma part integrant de la fe cristiana, ho va fonamentar
sobretot en la creença constant del poble cristià.
La raó de que totes les generacions proclamin benaurada Maria és perquè “Déu ha
mirat la petitesa de la seva serventa” i ha decidit fer-hi meravelles.
Com hem dit, Maria aquí és figura de la
Humanitat. Davant els Poderosos, la Humanitat apareix com a “petita”
i incapaç per si sola de vida plena.
Però Déu ha decidit fer-hi meravelles.
Per això, i a pesar de la inhumanitat dels Poderosos que volen
substituir el projecte de Déu pel seu propi projecte, Déu hi fa meravelles
contínuament.
5. Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles una mica estranyes: “Dispersa
els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils.
Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res” (Lluc 1,52s).
No es pot negar que tot això són coses “meravelloses”... Però, són veritat? No són massa optimistes,
aquestes paraules de Maria?
Si mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli,
i els humils són reduïts a servitud, com sempre.
O, potser, no?
6. Permeteu-me una historieta.
Hi havia una vegada un país on els rics eren cada vegada més rics, i els pobres eren cada vegada més reduïts a servitud. Hi creixia un gran malestar
entre tots.
Sorprenentment un dia va esdevenir rei d’aquell país un home noble
que estimava de debò el seu poble.
De seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé
dels problemes de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la
situació, va fer un Decret que deia
així:
“A partir de les dotze de la
nit del dia d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país
com en el comerç exterior.
Segons els càlculs
fets, la riquesa real del país
correspon a 10 peces de la nova moneda
per cada ciutadà. A partir de les sis del matí tothom podrà adquirir, a
la Casa de la Vila corresponent, les 10 monedes que li corresponen.
Els qui pretenguin adquirir més monedes del compte seran considerats lladres, i castigats com correspon”.
7. El Decret va provocar
una gran excitació, però tot estava ben organitzat per fer-lo complir; i així
va ser.
Aviat molts pobres,
acostumats a compartir, van ajuntar-se en grups de 50, o de 100, o més, i
posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços d’organitzar-se,
adquirir maquinària i altres eines i crear una economia productiva i creixent.
En canvi, les 10 monedes dels rics aviat es van esgotar i alguns
van acabar demanant caritat.
8. Després d’escoltar el Cant exultant de Maria, alguns
sospitem que ella deuria tenir “informació
privilegiada” sobre el canvi de moneda...
C. MISSATGE.
9. Amb informació
privilegiada o sense, el missatge de l’evangeli d’avui sembla clar:
per al Regne de Déu hi ha canvi de
moneda; i l’Assumpció de Maria al cel
ens permet celebrar-ne ja els resultats.
D: RESPOSTA.
10. El mateix Evangeli de Lluc ens proposa la resposta adequada quan diu
en un altre lloc: “Veneu els
vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es
facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no
s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).
I és que l’Evangeli, en
el fons, no és res més que això: “Informació privilegiada” (sobre el canvi de moneda).
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Consideres que les comunitats cristianes ens ho prenem
seriosament això del canvi de moneda?
2. Creus possible que, amb la devoció a Maria, el Poble
Cristià intenta “humanitzar” una excessiva masculinització
del missatge cristià?
3. Quina presència té
Maria en la teva vida? ¿Rivalitza amb
Jesús o t’ajuda a entendre millor Jesús?
(2) Sobre la Festa en si mateixa.
LLENGUATGE.
1. L’assumpció
de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat evangèlic que ens en parli.
Per això aquest
“Llenguatge” del APUNTS mira directament al nom d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.
2. Quan diem
que Maria és “assumpta en cos i
ànima al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un espai
habitat per Éssers Espirituals i amb dos cossos humans, el de Jesús i el de
Maria, flotant per allà el mig...
Com cal
entendre això de “en cos i ànima al cel”?
Abans de tot
cal dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra
manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat
filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res
d’especial en relació a com solem morir els humans.
(Sobre el llenguatge
científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles).
3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel,
participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha
d’entendre d’acord amb el simbolisme del llenguatge
religiós o mític.
Una
comparació amb allò que passa en altres camps, com per exemple en la música, podria ajudar la nostra
“imaginació”.
Imagineu que
heu anat a un concert que us ha agradat molt. Desitgeu poder escoltar-lo altres
vegades. Per suposat que no penseu portar l’orquestra a casa vostra... Per
altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç:
unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.
4. Però, què
passa si algú l’ha gravat amb algun
mitjà adequat (Disc, YouTube, Mòbil,...?
La música consisteix en unes vibracions de
l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades en un suport
diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert.
No hi ha música sense el suport de
l’aire que vibra, però podem canviar de suport.
Si compreu un disc i el poseu en un aparell reproductor a casa vostra, allà no
hi ha ni l’orquestra que us ha emocionat ni l’aire de la sala del concert que
ha vibrat a les vostres oïdes; i, no obstant, podeu tornar-lo escoltar.
5. De fet,
el mitjà no reprodueix la música
del concert sinó que provoca en l’aire de la vostra habitació unes noves vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals
havien provocat en el concert.
Que les vibracions aèries siguin simplement un fenomen
físic (fressa) o que siguin també llenguatge (música) no
depèn només dels músics, o
dels instruments, o de l’aire de la sala, o del disc, sinó també de vosaltres.
Una “música”,
per si mateixa, és només vibracions de
l'aire. Però si algú l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material,
però s’hi ha afegit una nova dimensió.
La música,
com tota classe d’art, és “matèria” feta llenguatge,
comunicació, comunió. Sense algú que l’aculli, seria simples vibracions
de l’aire.
6. Els
éssers humans som cent per cent materials.
Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i n’és el suport
indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense
vibracions de l’aire.
No obstant,
quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem
essent corporals, però adquirim una nova
dimensió: som també llenguatge
per a qui ens acull. L’acolliment mutu de les respectives “presències” genera
una situació de comunió, que ja no
és només material.
7. Amb
l’expressió “Maria assumpta en cos i
ànima al cel” volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida per Déu. Això no vol dir que
el seu “cos”, que és el suport indispensable de la vida humana, estigui flotant
pels espais celestials. El suport ha
canviat.
Així com
allò que converteix les vibracions de l’aire en música és el fet de ser
“assumida” per algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser realitat personal quan és assumida per algú. És el seu nou “suport”.
8. També pot
ajudar a la nostra imaginació allò que diu la Física actual. Un “cos” és un flux
d’impulsos energètics coincidents en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està fet
dels mateixos elements.
Si mireu una
foto vostra de vint anys enrere, podreu dir: Jo sóc aquest, a pesar de que en el vostre cos d’ara no hi hagi
absolutament res del que hi havia fa 20 anys.
(Segons els entesos, cada 8 anys, més o menys, es renova tot el “material” que
constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest moment formen el nostre cos
poden tenir més de mil milions d’anys, i és totalment segur que abans de formar
el nostre braç o el nostre peu o el nostre bigoti... havien format altres cossos
o vivents o muntanyes o antigues estrelles... que potser ja no existeixen. Com
l’aire de la sala del concert que, abans i després, haurà servit per multitud
d’altres concerts, i fresses, i paraules, i crits...).
MISSATGE.
9. El
missatge de la festa de l’Assumpció
és clar, i capaç de generar en nosaltres un sòlid optimisme.
Tots els
humans, un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem sols en l’Univers?”
Evidentment,
convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els Humans,
globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per
casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?
10. Imaginem
un locutor de ràdio. Mentre està
parlant, un moment o altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt
diferent si hi ha algú que l’escolti o si no l’escolta absolutament ningú.
Igualment,
la nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”;
si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.
11. Tenen
raó els científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És
veritat. Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si
aquest sac de reaccions químiques està o no davant d’Algú.
Tot és diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira
complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si
quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim,
hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.
Certament no
som res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú
que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge,
comunicació, comunió;
com la fressa de les cordes
d’un violí es torna música si
algú l’acull i l’escolta amb plaer.
12. La festa
de Maria assumpta en cos i ànima al cel ens diu: la vostra vida, i la
vida de la Humanitat, és assumida per Déu.
I això fa
que tot sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.
13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el
mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem
l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23,46).
Però els
cristians ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i
divinitzada”. Per això la fe del poble,
espontàniament, ha anat creant una nova “personificació” més al nostre nivell: Maria.
I és ben
legítim aquest procés ja que, tal com
la Bíblia ens presenta Maria, també
ella pot ser presa com a “figura de la Humanitat”.
14. Els Evangelis
no ens parlen de l’Assumpció de
Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella havia de ser assumida
per Déu, com tan bellament ho
expressen les paraules que hem llegit: ”El
meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa”. Des d’ara totes les
generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles
(Lluc 1,46ss).
15. De fet,
aquest missatge ja està contingut en
el “nom” amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu
“nom”, la resposta és: “Jo sóc el qui sóc”.
O més exactament: “Jo sóc el que hi sóc”
(Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a
dir: Déu és “presència”;
El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna
cosa més que un sac de reaccions
químiques.
16.
Bellament expressa aquest sentiment el Cant
espiritual, de David Jou, que podeu llegir
a l’Apartat TEXTOS, o escoltar
en forma de Youtube.
La primera
estrofa diu així:
Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
RESPOSTA.
17.
Evidentment, la resposta adequada a
aquest missatge és un optimisme
radical, expressat i celebrat. “La
meva ànima magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè
ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
18. Amb un llenguatge
o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que respon a
l’experiència més profundament humana:
sentir-se real. Notem que no
som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens
aguanta en l’existència.
19. Però aquí
serà bo dir també una altra cosa.
Tots sabem
que hi ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens
abasseguen.
Recordo una
persona que em deia en una ocasió: “No
crec en Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada
la solitud”.
Cal
reconèixer que, en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una
forma de “presència” inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara:
sovint s’ha utilitzat la “presència de Déu” per dominar els altres a través de
la por. S’ha ofert una “presència de Déu” fiscalitzadora i controladora.
Una
presència així, inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus
“súbdits”, no és cap suport de la nostra existència sinó
més aviat una llosa que ens esclafa.
20. Per
aquest motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts
de vista, i sobretot des de la Filosofia, s’ha fet una denúncia creixent contra
el Cristianisme i contra les Religions en general.
Entesa la
“presència de Déu” com una presència
rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu
que es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir
amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, la seva absoluta llibertat faria impossible qualsevol altra llibertat. I
donat que els homes, si ho decidim, som lliures, això demostra que no existeix cap Déu.
Jean Paul
Sartre fa dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix;
però si, per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar
mínimament la nostra dignitat”.
Aquests
filòsofs prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.
I tenen tota
la raó.
No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi hauríem
de lluitar en contra.
21. Però no
és aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és
capaç d’experimentar en el més profund de si mateix.
Allò que
“salva” al locutor de ràdio és que hi
hagi algú que l’escolta. Allò que “salva” les vibracions generades per un
violí és que hi hagi algú que, escoltant-les, les converteix en música.
Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que som cada un dels
Humans és que hi ha una “presència” que ens assumeix.
22. La
llibertat de Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre els horitzons que la fan possible.
¿Podria ser lliure
un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients els qui el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són
els oients que fan possible la
llibertat creativa d’un locutor. I
també la seva responsabilitat.
23. La
responsabilitat és l’altra cara de la llibertat.
La presència
que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu
no és una presència neutra: “derroca
els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i refusa el suport de la seva mirada.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Si el cel
fos un “lloc”, el podríem imaginar fàcilment, i parlar-ne. Però no sembla
correcte imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant,
és bo intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?
2. En la
tradició cristiana, sobretot a Orient, de la Mort de Maria se’n diu “Dormició
de Maria”. Què us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres
persones quan moren?
3. Els
psicòlegs, i la pròpia experiència, ens diuen que “sentir-se sol” és el pitjor
dels mals. Us heu sentit sols alguna
vegada? Quina solució hi heu trobat?
