Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
VOCABULARI. (> Índex general).
Esperit (Sant). Nom. Pare. Perdonar. Pregar. Regne de Déu. Temptació.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Esperit. Nom. Temptació.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 17. C.
Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 18,20-32)
En aquells dies, el Senyor digué:
«Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra!
Que n’és de greu el seu pecat!
Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta
com ho denota aquest clam que m’arriba.
Si no és tota la ciutat, vull saber-ho».
Els dos homes que acompanyaven el Senyor
se n’anaren en direcció a Sodoma,
però Abraham es quedà encara davant el Senyor.
Llavors Abraham s’acostà i digué:
«¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?
Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos.
¿Els faríeu desaparèixer?
¿No perdonareu la població
per amor dels cinquanta justos que hi hauria?
Mai de la vida no podreu fer una cosa així!
¿Fer morir el just amb el culpable?
¿Que el just i el culpable siguin tractats igual?
Mai de la vida!
Vós que judiqueu tot el món,
¿us podríeu desentendre de fer justícia?»
El Senyor respongué:
«Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos,
per amor d’ells perdonaré tota la població».
Abraham insistí:
«Encara goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra.
Suposem que per arribar als cinquanta justos
en faltessin cinc.
Per aquests cinc que falten, ¿destruiríeu tota la ciutat?»
Ell contestà:
«No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».
Abraham li tornà a parlar:
«Suposem que només n’hi hagués quaranta».
Li respongué:
«No ho faria per consideració a aquests quaranta».
Abraham continuà:
«Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo:
Suposem que només n’hi hagués trenta».
Ell respongué:
«No ho faria per consideració a aquests trenta».
Abraham insistí:
«Encara goso parlar al meu Senyor.
Suposem que només n’hi hagués vint».
Ell contestà:
«No la destruiria per consideració a aquests vint».
Abraham insistí de nou:
«Que el meu Senyor no s’enfadi
si insisteixo per darrera vegada:
Suposem que només n’hi hagués deu».
Ell respongué:
«No la destruiria per consideració a aquests deu».
2ª LECTURA (Colossencs 2, 12-14).
Germans,
pel baptisme fóreu sepultats amb Crist,
i amb ell també vau ressuscitar,
perquè heu cregut en el poder de Déu
que el va ressuscitar d’entre els morts.
Vosaltres éreu morts per les vostres culpes
i perquè vivíeu com incircumcisos,
però Déu us donà la vida juntament amb el Crist,
després de perdonar-vos generosament totes les culpes
i de cancel·lar el compte desfavorable
on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei;
Déu retirà aquest document
i el clavà a la creu.
EVANGELI. (Lluc 11,1-13).
Un dia Jesús pregava en un indret.
Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:
«Senyor, ensenyeu-nos una pregària
com la que Joan ensenyà als seus deixebles».
Jesús els digué:
«Quan pregueu digueu:
Pare, que sigui honorat el vostre nom,
que vingui el vostre Regne,
doneu-nos cada dia el nostre pa,
i perdoneu-nos els pecats,
que nosaltres mateixos també perdonem
tots els qui ens han ofès,
i no permeteu que caiguem en la temptació».
Després els deia:
«Si algú té un amic,
i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:
Amic, deixa’m tres pans,
que acaba d’arribar de viatge un amic meu
i no tinc res per donar-li.
¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:
No m’amoïnis;
la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;
no em puc aixecar a donar-te’ls?
Us asseguro que,
si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,
la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos
per donar-li tots els pans que necessita.
I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,
cerqueu, i trobareu,
truqueu, i Déu us obrirà,
perquè tothom qui demana obté,
tothom qui cerca troba,
a tothom qui truca, li obren.
Si un fill demana un peix al seu pare,
¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?
O bé, si li demana un ou,
¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?
Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents
sabeu donar coses bones als vostres fills,
molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»
B. LLENGUATGE.
1. Resulta sorprenent l’actitud del deixeble que, després d’haver vist com Jesús pregava, demana, precisament a Jesús, que els ensenyi a pregar com Joan Baptista. Una vegada més, amb aquest relat, Lluc vol posar de manifest la dificultat dels deixebles per connectar amb l’estil de Jesús. Tot i que segueixen Jesús, ells sintonitzen més amb l’espiritualitat “pre-cristiana” de Joan Baptista. No han assumit encara la novetat de Jesús.
Aquí, com tantes vegades, l’evangelista es mostra molt pedagògic: té en compte que tot deixeble, en el seu seguiment a Jesús, comença entenent-lo com si fos una reencarnació de Joan, o d’algun altre dels profetes (Lluc 9,19). No s’esdevé deixeble total de bones a primeres sinó que, tot i viure cronològicament després de Crist, espiritualment sempre comencem abans de Crist.
2. Accedint a la petició que li han fet, Jesús ensenya als deixebles una oració; és a dir: un conjunt de paraules per recitar com a pregària. “Quan pregueu, digueu”. Però Jesús no es queda en les paraules sinó que immediatament parla de quina ha de ser l’actitud interior davant Déu.
Aquesta actitud està formada de confiança i d’insistència.
Que la pregària hagi de ser confiada, s’entén fàcilment. Però, per què ha de ser insistent? Per què el Pare vol que hàgim d’insistir per donar-nos allò que demanem? Si sap de sobres allò que li demanem, per què no ens ho dóna de seguida? (Primera dificultat).
3.
Quan es llegeix el final d’aquest relat, hom té la impressió de ser una mica enganyats per Jesús. Durant tot el relat
se suposa que el Pare ens donarà allò
que li demanem insistentment; però al
final resulta que no ens donarà allò que li demanem sinó que ens donarà
l’Esperit Sant. Venen ganes de
replicar: “I què en podem fer de l’Esperit Sant, si allò que necessitem són
coses molt més senzilles i concretes?
Allò que els humans necessitem, i per això ho demanem amb insistència, és bona salut quan estem malalts, treball quan estem a l’atur, un cop de sort quan passem extrema penúria,... O bé: que el nostre fill guanyi unes oposicions, passi un examen, pugui treure’s el carnet de conduir, no caigui en la droga... Aquestes són les coses que necessitem! Rebre l’Esperit Sant estaria molt bé si fos juntament amb això altre; però si no, sembla més aviat una broma de mal gust. (Segona dificultat).
4. Però tornem a la insistència (Primera dificultat).
Diu Jesús: Qui de vosaltres, si el seu fill demana un peix, li donarà un escorpí? o si li demana pa, li donarà una pedra? Ben cert: els pares donen coses bones als seus fills, fins i tot quan aquests demanen coses dolentes. Tots el pares ho saben perfectament: pot passar que el fill que necessita un peix, de fet demani un escorpí; igualment és possible que quan té gana no demani pa sinó una cosa dolenta per a ell (una pedra). Quins pares no s’han trobat en que els seus fills els demanen coses que ells, els pares, saben que els poden fer mal? Els les donaran? Evidentment que no. I això no significa que no escoltin la seva petició sinó que coneixen prou bé el seu fill per saber què li convé i què no.
5. Ara comencem a intuir la necessitat de la insistència de què parla Jesús. A través de la no obtenció immediata d’allò que demanem, podem anar descobrint que precisament allò que demanem no és una bona cosa per a nosaltres en aquella ocasió. La no obtenció immediata de les coses ens obliga a insistir-hi; i aquesta insistència ens permet anar descobrint que satisfer les necessitats no sempre és tan bo com ens pensàvem. La “insistència” no la vol Déu per si mateixa sinó com un aprenentatge necessari per nosaltres. És un “mecanisme de maduració” que ens porta a conèixer millor el paper que les necessitats juguen en nosaltres. Perquè resulta que les necessitats esclavitzen; i satisfer-les, pot ajudar a mantenir-les, i que ens facin mal.
6. Els humans tenim necessitats i capacitats.
Les necessitats ens esclavitzen. Les capacitats ens fan creatius, imatges del Creador.
De necessitats, com menys millor. De capacitats desenvolupades, com més millor.
Rebre l’Esperit Sant vol dir posar en acció les nostres capacitats. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Poder col·laborar en l’adveniment del Regne és la gran capacitat amb què hem estat obsequiats. Un Regne que és per a nosaltres; on les necessitats vagin quedant superades. Aquest és el projecte de Déu sobre la Humanitat. “Pare, que sigui honorat el vostre nom” (Lluc 11,2).
7. Perdoneu-nos els pecats...
Les necessitats ens enfronten els uns amb els altres. I l’enfrontament porta a baralles, ofenses i guerres. Tot això va en sentit contrari al projecte de Déu. “Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès...” No es tracta de que Déu prengui model de nosaltres: que Ell ens perdoni com perdonem nosaltres, sinó de adonar-se que no és possible que l’acció de Déu ens transformi (perdoni) si nosaltres no ens posen en situació de ser transformats. “Perdonar els qui ens han ofès” (literalment: perdonar els qui estan en deute amb nosaltres) no és un acte de “perdó” sinó de realisme. Entre nosaltres ningú és realment “deutor” de ningú. Tot ho hem rebut. Tot ho hem rebut per compartir-ho. Tot ho hem rebut per posar-ho al servei de l’objectiu comú: l’adveniment d’un Regne per a nosaltres. No es tracta de “perdonar” sinó de “no sentir-nos ofesos”, la qual cosa ens impediria col·laborar tots junts en la única tasca que ens és realment beneficiosa: la construcció del Regne.
C. MISSATGE.
8. La pregària insistent ens va preparant per rebre el do vertaderament humanitzador: l’Esperit Sant. L’Home, i per tant la Humanitat, no està encara plenament realitzat. L’esperit en nosaltres continua des de nosaltres mateixos l’obra creadora de Déu. Déu ens ha projectat com a persones. Però, per ser persones, hem de ser “creadors de nosaltres mateixos”. Ens “autocreem” alliberant-nos de les nostres necessitats i desenvolupant les nostres capacitats. “No permeteu que caiguem en la temptació”.
D: RESPOSTA.
9. Com els arbres poden impedir-nos de veure el bosc, també les necessitats poden no deixar-nos veure les capacitats rebudes. És la inèrcia del no-res. La crida del buit. La pregària desatesa i insistent ens ofereix temps per veure-hi clar, i anar descobrint que no existim per convertir-nos en un sac de necessitats satisfetes sinó per participar en la Vida de Déu i en la seva acció creadora.
Podem prendre exemple d’allò semblant que passa en la paternitat humana: els pares no engendren el seu fill perquè es quedi en la manera de ser de quan té vuit anys, l’edat més agradable en què s’ajunten intel·ligència i docilitat. No; els pares engendren un nen que es pugui fer adult, independent i lliure, encara que això comporti per a ells un cert trencament dolorós.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Teniu alguna experiència d’haver demanat en la pregària alguna cosa concreta, i haver-ne rebut una altra de millor?
2. Les pregàries desateses us han portat a perdre la confiança en el Pare o més aviat han millorat les vostres peticions?
3. Si sou pares, atreviu-vos per un moment a “comparar” la vostra paternitat amb la paternitat de Déu envers vosaltres. En què s’assemblen o es diferencien?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada