Diumenge vinent, 2 de febrer, Presentació de Jesús al temple. (Té preferència sobre el Diumenge).

 

Presentació de Jesús al temple. (2 de febrer). 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Anna (84 anys).      Simeó (Senyera).    Esperit Sant.  Jerusalem.     Llei.  Messies.     Messies, El (des del Glossari).  Moisès.    Profetessa.      Temple.

   

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Llei de Moisès.

  Messies.  Profetessa.   Temple.  

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Presentació al temple. 

 

A. LECTURES.

1ª Lectura. Malaquies 3, 14

Això diu el Senyor:

Jo envio el meu missatger

perquè prepari el camí davant meu,

i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu ,

l'àngel de l'aliança que desitgeu,

entrarà al seu temple.
Ja ve, diu el Senyor de l'univers.

¿Qui resistirà el dia de la seva arribada?

¿Qui es mantindrà dret quan ell aparegui?

Perquè serà com el foc del fonedor

i com el sabó de fer bugada:

s'asseurà a fondre i a depurar la plata,

purificarà els descendents de Leví,

els refinarà com la plata i l'or.

Des d'aleshores oferiran al Senyor una oblació digna,

i les oblacions de Judà i de Jerusalem

seran agradables al Senyor com ho eren abans,

com en els temps antics.

 

2ª Lectura. Hebreus 2, 14-18

Els fills d'una família són d'una mateixa sang.

Per això Jesús s'ha emparentat amb nosaltres

per poder destituir amb la seva mort el diable,

que tenia el domini de la mort,

i així fer-nos lliures,

ja que, sotmesos com estàvem al temor de la mort,

érem esclaus tota la vida.
Noteu que ell no ha vingut per ajudar els àngels,

sinó els descendents d'Abraham.
Per això calia que es fes en tot

semblant als germans,

i així pogués ser un gran sacerdot

compassiu i acreditat davant Déu

per expiar els pecats del poble.
Perquè,

després que ell mateix

ha passat la prova del sofriment,

pot confortar els altres que són provats.

 

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

 

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d’Israel, el vostre poble.»

 

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

 

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

 

B. LLENGUATGE.

Nota.
Aquest evangeli també es llegeix en la Festa de la Sda. Família de l'any B. Allà hi podeu trobar més Apunts.

 

1. Aquest relat, exclusiu de l'Evangeli de Lluc i molt elaborat, ens presenta dos nous personatges que no tornaran a aparèixer en tot l'Evangeli. Dos personatges ancians que marquen l'acompliment de la missió del Poble elegit (Israel) de mantenir la esperança en l'arribada de l'Home madur, i preparar el seu acolliment. Són Simeó, un home i Anna, una dona, perquè la seva representativitat sigui completa. Els dos −amb la seva presència en el Temple− fan una clara inclusió amb els dos personatges amb què comença l'Evangeli de Lluc: Zacaries i Elisabet (Lluc 1,5), també ancians, i pares del Precursor. Aquesta inclusió afecta tots els passatges que hi queden inclosos, i els situa en

el marc de la Llei.

 

2. De Simeó, no es diu pas explícitament que sigui sacerdot del Temple, però es suggereix quan acull Josep i Maria que porten el seu fill perquè sigui presentat a Déu, tal com manava la Llei del Senyor.
Però en aquest cas, Simeó no va al temple per complir amb la seva feina sacerdotal sinó que hi va impulsat per l'Esperit Sant. I no ofereix a Déu el nen que li presenten Josep i Maria sinó que el rep (pren en braços) com un do de Déu als homes. En certa manera s'inverteixen els papers: no és el sacerdot qui ofereix el nen a Déu sinó que és Déu qui ofereix el nen a la Humanitat, i aquesta l’acull a través del vell Simeó. Per això Simeó beneeix Déu pel do rebut, i beneeix els pares a través dels quals ens arriba.

 

3. I no solament això. Rebut el do de Déu, el Temple i els sacerdots han acabat la seva missió, que era precisament preparar aquest acolliment: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles.»

L'arribada de Jesús completa la missió per a la qual havia estat elegit el poble d'Israel. Temple i sacerdots desapareixen. El poble elegit queda incorporat, amb honor, a TOTS ELS POBLES, ara també il·luminats.

 

4. Sorprèn la insistència del relat sobre el compliment de la Llei. Com a jueu, Jesús neix sota la Llei; però, com a home, ha nascut de l'Esperit (com Adam. Gènesi 2,7), i va més enllà de la Llei, perquè la “Llei sola” és incapaç de portar l'Home a la seva plenitud.

 

5. Aquesta insuficiència de la Llei queda visualitzada en la vida-història d'Anna, que per això és anomenada profetessa.
Tot i haver estat casada durant set anys, ha viscut la major part de la seva vida com a viuda. Anna és una al·legoria del poble elegit que, durant els anys de desert, va fer l'experiència de la protecció de Déu ("els anys de matrimoni"). Arribat a la Terra Promesa, el Temple no ha estat capaç de representar la presència protectora de Déu. Tot i que "Anna" no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions, viu com a viuda. (L'Evangeli de Joan diu això mateix amb un altre llenguatge: a les Noces de Canà "no tenen vi". Joan 2:3  Veure comentari a Diumenge 2on. de durant l’any C).

La dona viuda era, en la mentalitat jueva, l'expressió de la infecunditat, de la debilitat, de la inseguretat i, fins i tot, del menyspreu.
"Fins als 84 anys". 84 és el resultat de multiplicar 12 X 7. Dotze és la xifra que identifica “Israel” (per allò de les 12 tribus) com Poble elegit amb una missió concreta: preparar la Humanitat per a la maduresa. Set és el número que indica la totalitat d'una acció o activitat (Els set dies de la Creació). Amb Jesús, arriba la maduresa de la Humanitat. El temps de la “preparació” queda acomplert.
Anna, representant la missió d’Israel acomplerta, canvia de sobte: ... donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

 

6. Però aquest "nen" no serà “alegria” per a tothom. En la Humanitat, no tothom accepta el pas de la Llei a l'Esperit. Al contrari: Amb l'excusa de la Llei, els poderosos intenten matar l'Esperit que ens fa lliures. Simeó és lúcid, i anuncia que "aquest nen" serà una senyera; i una senyera combatuda.
En el fons, només hi ha dues classes d'éssers humans: els que estan a favor de la Humanitat ajudant-la a construir-se en llibertat, i els qui estan contra la llibertat de la Humanitat fent servir com excusa les exigències de la Llei.
Simeó anuncia la sentència que els “sacerdots i mestres de la Llei” dictaran contra Jesús: "Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir" (Joan 19:7).
L'Home és la senyera. La humanització és l'espasa que traspassa la Humanitat (aquí personificada en Maria) aclarint els "pensaments amagats" que hi ha al cor de molts.

 

 

C. MISSATGE.

Tots naixem sota la Llei, sigui la que sigui. També tots som cridats a anar més enllà de la Llei, sigui la que sigui. La Llei ha de ser com un mestre que ens prepara per a la Maduresa, on ja no és necessària la Llei. Però a la Maduresa només s'hi arriba per l'Esperit, que ens mou a fer Humanitat. I cada un de nosaltres ha de decidir si l'acull o s'hi tanca.

 

 

D. RESPOSTA.

En l'Església, la vinculació entre Religió i Imperi, ja als inicis del segle IV, va provocar la primacia del Poder. El resultat ha estat fatal: l'Església ha reproduït els mateixos vicis en què havien caigut els “regnes d’aquest món”.

El Concili Vaticà II va reconèixer la necessitat de conversió.
L'Esperit porta a la comunió; i la comunió es concreta en comunitats, reunides en el nom de Jesús (en el nom de l'Home).
Enmig d'una societat pretesament laica, però que ha “sacralitzat” les relacions de Poder, l'Església, prèviament convertida i recuperant el missatge alliberador de l’Evangeli, ha de ser testimoni visible de la possibilitat i de la bonesa de les relacions de Comunió entre els Humans i amb tots els vivents.
 
Les Comunitats cristianes tenim avui un gran repte: des de la pròpia conversió i amb la humilitat que imposa el nostre passat pecador, denunciar la inhumanitat inherent a qualsevol forma de domini d’uns sobre d’altres.

 

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Quins canvis caldria fer en les nostres vides i en la societat perquè la "senyera" (el criteri de valoració) no fos ni la Llei ni el Diner, sinó l'Home?

 

2. ¿Permeteu, a nivell personal i comunitari, que "l'espasa" que discerneix els pensaments amagats us penetri l'ànima?

 

3. ¿La missa és per a vosaltres una trobada amb el Temple (i el sacerdot) o una trobada de germanor per celebrar, viure i difondre relacions de comunió?

 

Diumenge vinent, 4rt. de durant l'any C.

 

NOTA. Aquest diumenge coincideix amb la Festa de la Presentació de Jesús al temple, del 2 de febrer. 
Litúrgicament, aquesta "festa" té preferència sobre el "diumenge". Per això he penjat també els Apunts corresponents.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Compliment.   Elies.  Escriptures.   Josep.   Natzaret.   Poble.   Profeta.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Sinagoga.    Profeta.

 

→ Podeu veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 4rt. C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 1,4-5.17-19).

En temps de Josies,

el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué:

«Abans que et modelés a les entranyes de la mare

ja et vaig conèixer;

abans de néixer

ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta,

destinat a les nacions.

Ara, doncs, cenyeix-te el vestit

i vés a dir-los tot el que et manaré.

No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir.

Avui faig de tu una ciutat inexpugnable,

una pilastra de ferro,

una muralla de bronze que resistirà contra tot el país:

contra els reis de Judà i els seus governants,

contra els seus sacerdots i contra el seu poble.

T’assaltaran però no et podran abatre,

perquè jo et faré costat per alliberar-te.

Ho diu l’oracle del Senyor.»

 

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,31-13,13).

 

NOTA. En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

interesseu-vos més pels dons millors. 

Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran.
Si jo tingués el do

de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels

però no estimés,

valdria tant com les campanes que toquen

o els platerets que dringuen.

 

Si tingués el do de profecia

i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat;

si tingués tanta fe

que fos capaç de transportar les muntanyes,

però no estimés,

no seria res.

 

Si distribuís tot el que tinc,

fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau,

sense estimar, només per ser ben vist,

no em serviria de res.

El qui estima és pacient, és bondadós;

el qui estima no té enveja,

no és presumit ni orgullós,

no és groller ni egoista,

no s’irrita ni es venja,

no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud;

ho suporta tot,

i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència.

L’amor no passarà mai.

 

Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil,

que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà,

que el do de conèixer també serà inútil.

Els dons de conèixer o de profecia

que ara posseïm són incomplets;

el dia que ho coneixerem tot,

allò que era incomplet ja no tindrà utilitat.

Quan jo era un nen, parlava com els nens,

sentia com els nens,

raonava com els nens;

però d’ençà que sóc un home,

ja no m’és útil el que és propi dels nens.

 

De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar

una imatge reflectida en un mirall;

després hi veurem cara a cara.

De moment conec només en part;

després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor

subsisteixen tots tres,

però, de tots tres, l’amor és el més gran.

 

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

En aquell temps,

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

 

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»

Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

 

B. LLENGUATGE. 

Nota.

El relat paral·lel en l’Evangeli de Marc, lleugerament diferent, es va llegir al Diumenge 14 de l’Any B. Allà podeu trobar-hi alguns altres apunts.

 

1. Continua el relat de diumenge passat. Jesús, a la sinagoga del seu poble, acaba de donar la notícia més esperada per tots els jueus: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.

 

2. Però de sobte la situació es capgira com un mitjó.”No és el fill de Josep, aquest?”.

Jesús pertany a la colla dels homes petits (sense importància) de Natzaret. També Natzaret era en aquell temps un llogaret petit i sense importància entre les viles d’Israel. I també Israel era un poble petit i sense importància entre els pobles de l’entorn.

Estem, doncs, en l’àmbit de les coses petites; i sovint en el món de les coses petites, fins i tot els petits desconfien de la seva petitesa.

Dissortadament, entre les “debilitats” dels petits hi ha la seva confiança en els grans i poderosos. L’autèntica desgràcia dels “petits” no està en la seva (suposada) petitesa sinó en la seva equivocada confiança en els “grans” o poderosos.

 

3. És cert que Israel, com a poble religiós, té posada la seva confiança en Déu, però entén Déu com un Déu “gran i poderós” que es manifesta en l’obrar dels poderosos. D’aquí dedueix la falsa convicció de ser, gràcies al seu Déu, el poble més important de tots, a pesar de la seva petitesa.
 

Jesús reacciona contra això. És cert que ells són “poble de Déu”, però això no vol dir que Déu sigui de la seva “propietat privada”. El “seu Déu”.
Per això Jesús els recorda alguns “comportaments” de Déu: en temps d’escassetat, Déu va enviar el profeta Elies a socorre una pobra viuda precisament “estrangera”. I, d’entre els molts leprosos que hi havia en temps d’Eliseu, només un “estranger” va ser curat pel profeta.

¿Tan cecs són que encara no han “vist” com Déu dóna proves del seu amor i protecció a tots els petits i marginats de tots els Pobles?

4. Davant la provocació de Jesús, els habitants del petit poble de Natzaret reaccionen en sentit contrari: volen demostrar la seva força envers aquell que consideren més feble que ells. Juguen a “ser poderosos”, i el porten al cim de la seva petita muntanyeta per estimbar-lo. Pretenen compensar amb la violència envers els més dèbils la seva pròpia debilitat.

 

5. “Però ell se n’anà passant entremig d’ells”.

Sorprenent final. El relat no diu com s’ho va fer, Jesús.

Amb aquesta frase, tan lacònica com inesperada, l’evangelista vol evocar i il·lustrar una altra situació més difícil d’entendre, però molt més important. El cingle de la muntanyeta on han portat Jesús i des d’on el volen estimbar evoca la muntanyeta del Calvari on el portaran al moment suprem, i des d’on el precipitaran a la fossa de la mort.

Però, quan les dones van al sepulcre (a la fossa de la mort), es troben amb dos homes de vestits resplendents que els diuen, com renyant-les: “Per què busqueu entre els morts al qui és vivent?” (Lluc 24,5).
 

El final sorprenent de l’escena de Natzaret vol ajudar-nos a imaginar la resurrecció, que és inimaginable. Pre-anuncia l’últim final, on es podria dir igualment: “Però Jesús, “passant” entremig dels qui el van matar, va entrar a la Vida”.

 

 

C. MISSATGE.

 

6. Hi ha dues maneres de conviure:

- Una d’enganyosa, nascuda de la equivocació de pensar que hi ha “persones importants” i “persones insignificants”; i que, per a aquestes últimes, és bo assumir les formes i els comportaments dels poderosos.

- L’altra manera és entendre que en realitat no hi ha “importants” i “insignificants”. I que si, de fet, s’han creat aquestes diferències, cal estar a favor dels tinguts per “insignificants”. En tot cas, aquesta és la manera com Déu actua. “Ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat el humils” (Lluc 1,52).

Sí: en el fill de Josep, que és un dels nostres, reposa l’Esperit del Senyor, que l’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts (com llegíem diumenge passat. Lluc 4,18); per fer tornar els deshumanitzats a la plenitud humana, i esdevenir fills de Déu.

 

 

D: RESPOSTA.

7. Les paraules del profeta Isaïes, que Jesús fa seves (com llegíem diumenge passat), ens inviten a corregir la nostra manera habitual de veure la societat. No hi ha desvalguts (avui podríem dir “sense papers”), captius, cecs, oprimits... sense opressors i encegadors.

Però també és veritat que no hi podria haver opressors i encegadors sense la connivència d’una multitud de “petits” que els sustenta i els venera.
Hi ha massa culte a la personalitat. També a l’Església.

En la Societat, el culte a la personalitat podria ser considerat un mecanisme de defensa per auto-projecció. Però dintre l’Església és un pecat d’idolatria. I aquest pecat no està només en els qui reben i accepten aquest “culte” sinó també en els qui el donen.

 

8. Potser sigui necessari denunciar els poderosos quan fan víctimes. Però també pot passar que la simple denúncia es converteixi, de fet, en propaganda i enfortiment del seu poder. Per això moltes vegades, més que denunciar, potser sigui millor no fer el joc; no col·laborar ni alimentar aquelles situacions que engendren o perpetuen o dissimulen el culte a la personalitat.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. “No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”. Per què?

 

2. En l’Església, la principal “font” de diferències és el sagrament de l’orde. Què en diuen, els Evangelis? Com ho enteneu, vosaltres? Sabríeu imaginar una església no-clerical?

 

3. Heu col·laborat alguna vegada o esteu col·laborant en el “culte a la personalitat” envers algú?

 

Diumenge vinent, 3er. de durant l'any C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general). 

Vocabulari
Asseure’s.      Cecs.        Compliment.       Esperit.      Escriptures.         Galilea.   Natzaret.      Teòfil.  

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Dissabte.    Escriptures.    Galilea.     Unció.    Ungit.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 3er C. 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Nehemies 8,1-4a.5-6,8-10).

En aquells dies,

el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei

en presència del poble reunit a la plaça

de davant la porta de les Aigües,

i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom:

homes, dones i criatures capaces d’entendre-la.

Tot el poble escoltava atentament

la lectura del llibre de la Llei.

Esdres, mestre de la Llei,

estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament.

Obrí el llibre a la vista de tot el poble,

ja que des del lloc on era dominava tothom,

i així que l’obrí, tot el poble es posà dret.

 

Esdres beneí el Senyor, Déu gran,

i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén.

Després es prosternaren amb el front a terra,

i adoraren el Senyor.

Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu,

i alguns levites n’exposaven el sentit

perquè la lectura fos entenedora.

El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei,

i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei,

digueren a tota la gent:

«La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu:

no us entristiu ni ploreu»,

perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei.

Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara.

Mengeu i beveu de gust

i repartiu-ne als qui no s’havien portat res,

que la diada d’avui es santa,

dedicada a Déu, nostre Senyor.

No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força.»

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,12-30).

NOTA.

En blau, la part que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts,

formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol Esperit

per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts.

Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos»,

no per això ja no seria del cos.

Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos»,

no per això ja no seria del cos.

Si tot el cos fos ull, com podria escoltar?

Si tot el cos fos orella, com podria olorar?

De fet, però, Déu ha distribuït en el cos

cadascun dels membres com li sembla.

Si tots els membres es reduïssin a un de sol,

on seria el cos?

Per això els membres són molts,

però el cos és un de sol.

L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas cap falta.»

Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.»

Ben al contrari:

els membres del cos que semblen més delicats

són els més indispensables,

els que ens semblen menys nobles,

els cobrim amb més honor,

els que ens semblen menys decents,

els tractem amb una decència

que no necessiten els que ja són decents.

Déu ha disposat el cos de tal manera

que dóna més honor als membres que més en necessiten,

perquè no hi hagi desacord en el cos,

sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud

els uns pels altres.

Per això, quan un membre sofreix,

sofreixen amb ell tots els altres,

i quan un membre és elogiat,

tots els altres s’alegren amb ell.

Doncs bé,

vosaltres sou cos de Crist

i cadascun formeu els seus membres.

Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols,

en segon lloc profetes,

en tercer lloc mestres,

després els qui tenen poder d’obrar miracles,

després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts,

d’ajudar els altres,

de guiar-los,

de parlar llenguatges misteriosos.

No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre.

No tothom ha d’obrar miracles,

ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts,

ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos

o ha de ser capaç d’interpretar-los.

 

EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).

Són molts els qui han emprès la tasca

d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres,

guiant-se per l’ensenyament que hem rebut

d’aquells que des del principi

en foren testimonis de vista

i després ho transmeteren de paraula.

Havent pogut informar-me minuciosament

de tot des dels orígens,

jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho

en una narració seguida,

perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

 

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

 

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

 

 

B. LLENGUATGE. 

1. L’evangeli d’avui està format per dos fragments diferents i distanciats:
-el breu Pròleg que Lluc posa a tota la seva obra (Evangeli i Fets dels Apòstols)
-i l’autopresentació de Jesús a la sinagoga de Natzaret, ja en el capítol 4rt. 

2. El Pròleg és important perquè ens presenta les circumstàncies i finalitat a què respon aquest Escrit.
Com diu un dels més importants investigadors actuals de Lluc, “...l’obra de Lluc no és cap Evangeli, en el sentit estricte d’un “kerigma” (l’anunci del “fet Jesús”) adreçat a una comunitat... sinó una composició literària fruit d’una investigació molt acurada, que ha estat adreçada per escrit a un personatge concret en un ordre determinat i amb un propòsit ben tangibles. ... El gènere literari que s’escau a la seva obra no és altre que una demostració...”. (Josep Rius-Camps i Jenny Read-heimerdinger. lluc. demostració a teòfil. 2009. Introducció, 5).
Amb tot, des de molt aviat va ser vist i interpretat també com un autèntic “Evangeli” (relat de la Bona Notícia de Jesús). 

3. Evidentment, quan es parla de "demostració", no cal entendre-ho en sentit historiogràfic sinó en un “marc” religiós. Segons l'estudi citat anteriorment, ("Demostració a Teòfil", 6), Lluc escriu per a una persona "il·lustre", Teòfil, fill d'Annàs i cunyat de Caifàs, que havia estat Summe Sacerdot durant els anys 37-41 de la nostra era, i deposada. Es tracta, per tant, d'una persona bona coneixedora de la religió jueva, però perplexa per tota una colla d’informacions que li arribaven sobre el messianisme de Jesús i sobre els seus Seguidors. Per això demana l’opinió de Lluc, un cristià il·lustrat.

Lluc li respon amb un llibre amb dues parts: una sobre Jesús (Evangeli) i l’altra sobre les Comunitats cristianes (Fets dels Apòstols) “...perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”; o més exactament: “perquè coneguis la solidesa de les informacions que t’han arribat”.

 

4. El segon fragment de l’evangeli d’avui és com un resum avançat de tot l’Evangeli que seguirà. El relat  situa Jesús a “Natzaret, on s’havia criat”. Aquí Natzaret representa “el poble de Jesús”, és a dir: Israel.
“El seu poble”, primer l’accepta i l’escolta de grat, però acabarà expulsant-lo i condemnant-lo (com llegirem diumenge que ve, continuant aquest relat). 

5. Lluc apareix aquí com un molt bon escriptor. Aconsegueix descriure tota l’escena concentrant les mirades i l’atenció de la gent en les paraules de Jesús que ell vol destacar: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.

La Religió jueva havia pres forma de promesa. Israel sempre ha estat un poble petit, entre altres pobles grans i poderosos que l’han dominat. Com a poble petit “encarna” la petitesa, debilitat i explotació de tantes persones i pobles també dèbils i explotats. Els seus profetes tenien la missió de mantenir l’esperança, oferint, de part de Déu, la promesa d’una salvació–llibertat.

 

6. I aquí queda palesa l’absoluta novetat de Jesús: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Jesús no és un profeta més, que “alimenta l’esperança”; sinó és aquell en qui aquesta esperança troba el seu acompliment.

“Compliment” o “acompliment” és la paraula clau per entendre els Evangelis. Però aquesta paraula en pressuposa unes altres: desvalguts, captius, cecs, oprimits,... Són els “necessitats d’esperança”. És per a ells i en ells que arriba el “acompliment”. 

 

C. MISSATGE. 

7. La situació descrita al Pròleg fa pensar que l’Evangeli de Lluc és d’una gran actualitat. També avui, a nosaltres i a moltes persones  arriben tota classe d’informacions més o menys pertorbadores sobre Jesús i els seus deixebles (i l’Església). Com Teòfil, ens cal buscar orientació. Sortosament avui són multitud les persones que, des de la fe i amb rigor intel·lectual, ens poden ajudar a veure-hi més clar.

 

8. En relació al segon fragment de l’evangeli d’avui, resulta realment sorprenent que Lluc s’atreveixi a posar en boca de Jesús una autopresentació com la que hem llegit. Quan Lluc va escriure l’Evangeli, ja feia més de 50 anys que Jesús havia estat jutjat, condemnat i mort a la creu. I tothom ho sabia! De què podia “alliberar-nos”, un condemnat a mort? Quina mena de salvació podia oferir?

Heus aquí la “tasca” que es proposa Lluc. Demostrar a Teòfil que el Crucificat, que també és també el Ressuscitat, és el Messies que Israel esperava. I que els qui creuen en ell esdevenen realment salvats i lliures.
Tota la resta de l’Evangeli està destinada a fer entendre aquest canvi de perspectiva.

 

9. Sorprenentment, com llegirem diumenge que ve, el poble petit i explotat desconfia d’aquesta nova perspectiva de “salvació” perquè no es realitza a través d’una exhibició de Poder, com han esperat sempre.

Heus aquí un autèntic enigma: els oprimits estan massa “enamorats” del “Poder dels opressors” per acceptar una salvació que no vingui del Poder!
Tal és l’encegament en què els Humans solem caure!!!

Procurar als “cecs” el retorn de la llum té un sentit profund, de canvi en la “manera de veure”. En els Evangelis la figura del “cec” es converteix en un paradigma eloqüent de l’ésser humà.

 

D: RESPOSTA.

Diumenge que ve llegirem la resposta que la gent de Natzaret va donar a Jesús. Ha de ser per nosaltres un toc d’atenció. Els Natzarens no eren pas especialment obtusos, sinó que eren com tothom. Simplement continuaven “cecs”, i no podien “veure” tota la realitat d’aquell home humil, “el fill d’en Josep”. Encara no tenen aquell sentiment que el mateix Lluc destaca en Maria: “Deu ha mirat la petitesa de la seva serventa,... i ha decidit fer-hi meravelles” (Lluc 1,48).

¿Ens atrevirem a pensar que el camí de la Llibertat es descobreix només des de la visió dels “petits”? 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Jesús s’aplica a si mateix les paraules del profeta: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu...”. Aquestes paraules s’han d’entendre com a referides exclusivament a Jesús, o es poden aplicar a altres persones? A quines? Per què?

 

2. ¿Disposeu d’algun llibre, o participeu en algun cercle d’estudi, per posar al dia els vostres coneixements religiosos, tal com es diu de Teòfil?

 

3. A la segona Lectura, St. Pau ens parla de les diferents classes de membres de la Comunitat, i de com tots tenen funcions diferents. Considereu que en la vostra comunitat, o en l’Església, es fomenta suficientment la diversitat, i hi és aprofitada en bé de tots?