diumenge vinent, 33è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Fill de l’home.     L’Hora.     Temps.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

      Àngel.      

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Daniel 12,1-3).

En aquell temps

es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials,

que vetlla pels fills del teu poble;

hi haurà un temps de desgràcies

com no se n’havien vist

des que existeixen les nacions fins aquell moment.

Però en aquell moment serà salvat el teu poble,

tots els qui estaran inscrits en el llibre.

La multitud dels qui dormen a la pols de la terra

es desvetllarà,

uns per a la vida eterna,

altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.

Els justos resplendiran com la llum del firmament,

els qui hauran conduït el poble pel bon camí

brillaran com els estels per sempre més.

 

2ª LECTURA (Hebreus 10,11-14.18).

Tots els sacerdots oficien diàriament

i ofereixen sovint unes víctimes semblants,

que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist,

després d’oferir-se una sola vegada

com a víctima pels pecats,

s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu,

esperant que Déu faci dels seus enemics

l’escambell dels seus peus.

Amb una sola oblació

ha consagrat del tot i per sempre

els qui havien de ser santificats.

Un cop Déu ha perdonat els pecats,

ja no cal presentar cap més ofrena

per obtenir-ne el perdó.

  

EVANGELI. (Marc 13,24-32).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,

el sol s’enfosquirà,

la lluna no farà claror,

les estrelles aniran caient del cel

i els estols que dominen allà dalt trontollaran.

Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols

amb gran poder i amb gran majestat.

Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits,

que vindran de tots quatre vents,

des dels extrems més llunyans de la terra i del cel.

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó:

quan les seves branques es tornen tendres

i neixen les fulles

sabeu que l’estiu s’acosta.

Igualment, quan vosaltres veureu tot això,

sapigueu que ell s’acosta,

que ja és a les portes.

Us dic amb tota veritat

que no passarà aquesta generació

sense que s’hagi complert tot això.

El cel i la terra passaran,

però les meves paraules no passaran.

Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res,

ni tan sols els àngels ni el Fill;

només ho sap el Pare.»

 

B. LLENGUATGE.

 1. Segons molts comentaristes, els Evangelis són “Relats de la Passió de Jesús” amb una llarga introducció.

Per entendre la mort resurreccional de Jesús és necessari un procés previ de conversió. Per això és convenient la llarga introducció.

 

2. L’Evangeli de Marc acaba aquesta llarga introducció posant en boca de Jesús un discurs, anomenat “escatològic” (de skaton = temps finals) o “apocalíptic” (que revela un secret).
S’hi usa un llenguatge sorprenent i difícil, sobretot quan es llegeix separat del relat de la Passió (com és ara el cas).
 
A pesar de la seva dificultat, aquest discurs escatològic (en l’Evangeli, posat immediatament abans del relat de la Passió) té una gran importància, ja que se’ns hi ofereix la clau per descobrir el significat resurreccional de la mort de Jesús, amb la de tots els “crucificats”.

 

3. Resumint-lo molt i simplificant-lo més, podríem dir que aquest discurs ens presenta el Mal i el Sofriment de la Humanitat com si fossin els “dolors de part” previs a l’infantament de l’Home en plenitud.
Al final d’aquest discurs escatològic s’hi troben les paraules que hem llegit en l’evangeli d’avui, on hi destaca l’afirmació més important: “Llavors veuran venir el “fill de l’Home” (l’Home) sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat”.

 

4. Aquesta “visió” ens prepara per entendre el moment més significatiu de la Passió: l’espectacle de Jesús a la Creu, després que “es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda” (Marc 15,33). En aquesta escena, Jesús no apareix moribund sinó ple de força, fent dos grans crits.

Encara que la majoria dels presents eren són massa “cecs” per notar la foscor i per descobrir el sentit de l’espectacle dels crucificats, Marc ens hi presenta, en una visió avançada, el fill de l’home venint sobre els núvols amb gran poder i majestat.

 

5. El significat de la “foscor estesa per tota la terra”, en el relat de la Passió, ja ve suggerit per les paraules del discurs escatològic que hem llegit: “Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran”(Marc 13,24). Són una referència explícita al Inici de tot, just abans de la Creació, quan “les tenebres cobrien la superfície de l’oceà” i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües (Gènesi 1,2). Déu, amb sa paraula creadora (“Déu digué”) trenca les “tenebres” creant la Llum i tota la resta, fins arribar a l’Home.

 

6. A la Passió, dues “paraules fortes” de Jesús també trenquen la “foscor” que s’havia estès per tota la Terra (Marc 15,33):

La 1ª “paraula forta”, dirigida a Déu, és certament el crit del crucificat que experimenta la gran soledat de la seva situació. Però és també el crit de sorpresa i d’admiració de qui pren consciència de ser “l’hereu” de tota la vella Creació, i “primogènit” de la Nova. (→Doble significat de “abandonat”. Marc 15,34).

Com a hereu, Déu li traspassa la seva Obra. A partir d’ara, tot és posat a les seves mans, com explícitament afirma l’Evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra” (Mateu 28,18). També ho afirma St. Pau en la seva carta als Colossencs: “Perquè en Jesucrist resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de totes les potències i autoritats” (Colossencs 2,9).

 

7. La 2ª “paraula forta” marca l’inici de l’actuació del nou Senyor: “Jesús llançà un gran crit i expirà” (Marc 15,37).
Aquest “crit” està en paral·lel amb la paraula de Déu Creador: “Déu digué”. Fins a nou vegades es repeteix aquesta expressió en el Relat de la Creació (Gènesi 1,3.6.9.11.14,20.24.26.29).
 

L’Evangeli diu que Jesús, fent un gran el crit, “expirà”. És a dir: “vessa” el seu Esperit, que és la seva força, la seva vida. Amb ella comença el (nou) “Regne de la vida-que-es-dóna”. És la manifestació de l’Home Nou, o millor: l’esclat de l’Home, que ha passat de ser “creatura” a ser “fill primogènit”.

En l’home-Jesús la relació dels éssers humans amb Déu deixa de ser només de “dependència vital” per esdevenir també i sobretot una relació de “resposta lliure i amorosa”; una relació filial. Fills en el Fill.

 

8. “Quan serà tot això?...”

“Del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”.

La Humanitat té forma de Història. En el llenguatge bíblic, Jesús hi representa “el moment” en què tot això succeirà (Marc 13,26). Jesús a la Creu, aixecat entre terra i cel, fet espectacle, assenyala el pas d’una situació a l’altra. “Ara arriba la condemna d’aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12,31).

Però hi ha també la “història personal” de cadascú. A cada un de nosaltres arriba el moment en què hem d’elegir entre estar o no a favor de l’Home. Davant cada crucificat cal elegir: el Crucificat o la Llei que el condemna.

Quan serà això?

Només Déu ho sap. A cada un de nosaltres se’ns demana que vetllem. “Estar atents” és una expressió repetida en aquest discurs escatològic de Jesús (Marc 13,5.9.23.33.35.37...).
 

Per què tanta atenció?
Perquè el nostre menyspreu de l’Home sempre ens queda dissimulat sota la capa de “valors importants”: “religió”, “llei”, “justícia”, “llibertat”, “democràcia”, “legalitat”, “ordre públic”,  “progrés”, “pau social”,...
 
En cada ésser humà, la capacitat per identificar la falsedat dels seus valors-excusa i optar per l’Home, arriba quan arriba...
Sempre és “al moment menys pensat”...

 

C. MISSATGE.

9. Al final de l’Any litúrgic se’ns presenta la figura sorprenent del “fill de l’Home” venint sobre els núvols amb gran poder i majestat. És la culminació reeixida del projecte de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra” (Gènesi 1,26).

El nostre infantament com a fills de Déu no és una tasca simple. Ens ho complica la tendència dels humans a voler ser “com déus” (Gènesi 3,5).
Moguts pel nostre instint més primari, pretenem “emancipar-nos de Déu” constituint-nos nosaltres mateixos en “déus” sobre els altres. Així hem fet aparèixer el “regne del Domini i de la Mort”, convertint el nostre món en un espai de lluita entre l’Esperit humanitzador i el Poder deshumanitzador.
 

Però, a pesar dels enganys, de les obres espectaculars i de les aparents victòries del “Poder”, tot està orientat a la rehabilitació esplendorosa dels “oprimits”. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!” (Mateu 5,10).

Per això, els “dolors de part” sempre acaben feliçment per a tothom qui s’hagi decidit a ser plenament humà.

 

D: RESPOSTA.

10. Tots, en un primer moment, ens trobem situats en el bàndol dels Poderosos, ja sigui perquè tenim Poder o perquè creiem en el Poder, i el desitgem. Fins i tot quan som esclaus, intentem compensar-ho creant els nostres propis espais de domini sobre altres més febles.

Però arriba un moment en què descobrim la fal·làcia i la injustícia dels comportaments de domini, i, d’una manera o altra, ens arriba la crida a la solidaritat amb els qui pateixen, amb els oprimits, amb els crucificats.
Aquest és el moment en què ens ho juguem tot, segons escoltem o no aquesta crida, que ens arriba a l’hora menys pensada (Mateu 24,44).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. Repassant la vostra vida personal, hi descobriu els “moments concrets” en què se us va fer especialment “visible” el fill de l’Home? Dit d’una altra manera: recordeu moments concrets en què se us van “enfonsar” determinats “valors” que us impedien “veure” realment l’Home?

 

2. Com interpreteu el moment actual de l’Església? Allò que “s’hi enfonsa”, us ajuda a descobrir l’Home?

 

3. “Aprenent la lliçó de la figuera”, segons el que diu l’evangeli, com interpreteu els moments actuals de la nostra Humanitat?

 

Diumenge vinent, 32è. de durant l'Any B

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
Assegut.    Riqueses.    Sacerdots?    Temple.    Tresor.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): 

        Filactèria.    Mestre de la Llei.     Temple.
 

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (1er. llibre dels Reis 17,10-16).

En aquell temps

el profeta Elies se n’anà a Sarepta.

Quan arribà a l’entrada del poble

hi havia allà una viuda que recollia llenya.

Elies la cridà i li digué:

«Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.»

Mentre l’anava a buscar,

Elies la tornà a cridar i li digué:

«Porta’m, també, un tros de pa.»

Ella respongué:

«Per la vida del Senyor, el teu Déu,

et juro que no en tinc gens.

Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli.

Ara estava recollint aquests branquillons

i anava a fer pa per a mi i per al meu fill.

Ens el menjarem i després morirem de fam.»

Elies li respongué:

«No tinguis por. Fes-ho tal com dius,

però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l.

Després ja en faràs per a tu i per al teu fill.

Això diu el Senyor, Déu d’Israel:

No es buidarà el pot de la farina

ni s’abaixarà l’oli de la gerra

fins al dia que el Senyor enviarà la pluja al país.»

 

Ella va fer tal com Elies li havia dit,

i durant molts dies,

tant ella com la seva família van poder menjar:

no es va buidar el pot de la farina

ni s’abaixà l’oli de la gerra,

tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28).

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.  

El gran sacerdot entra cada any al santuari
amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint

la seva passió des de la creació del món.
 

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada,

com a víctima per abolir el pecat.
 

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se,

no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

 

EVANGELI. (Marc 12,38-44).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga del missal)

 

En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:

«No us fieu dels mestres de la Llei.

Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,

i que la gent els saludi a les places,

que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues

i els primers llocs a taula;

devoren els béns de les viudes i,

al moment de l’oració,

per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.

Són els qui seran judicats més rigorosament.»

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,

Jesús mirava com la gent hi tirava diners.

Molts rics hi tiraven molt,

però vingué una viuda pobra

que hi tirà dues monedes de les més petites.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra

és la que ha donat més de tots;

els altres han donat del que els sobrava,

però ella, que ho necessitava per a viure,

ha donat tot el que tenia.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “Filactèries”. Són unes cintes per aguantar unes petites capsetes dintre les quals hi ha uns trossets de pergamí o de paper amb les primeres paraules dels Deu Manaments. Es portaven lligades al

braç i o al cap per complir literalment el que indicava la Llei: “Lliga‑te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls” (Deuteronomi 6,8).

Es porten durant la pregària; però, en temps de Jesús, alguns les portaven tot el dia, fent-ne ostentació.

  

2. Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha arribat a Jerusalem.

Per als deixebles, Jerusalem és el “terme” del camí.
També serà el moment de la gran decepció, com més tard i explícitament farà constar Lluc: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel” (Lluc 24,21).

 

Per a Jesús, l’arribada a Jerusalem té dos “pols” oposats:
‒el Temple (amb els seus ocupants, que el condemnaran a mort) i
‒Betània (la “casa” del germans), a l’altra banda del torrent Cedró, sobre la muntanya de les Oliveres.
Jesús, de dia, actua en el Temple. De nit, es refugia a → Betània.

“Temple” i “Betània” no s’han d’entendre en sentit local sinó teològic. És a dir: són “llocs” utilitzats com a llenguatge:
 
‒El “temple” representa una forma de relació amb Déu a través de persones, llocs i accions considerades “sagrades”; i això sovint esdevé una “excusa” per exercir un poder sagrat sobre els fidels.

‒“Betània” representa una relació amb Déu que es fa visible i trobable en els altres, que han esdevingut germans.
 

També els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en sentit teològic, i no pas cronològic. Simbòlicament constitueixen “una setmana”, que pren el seu significat de la Setmana de la Creació, en la qual el “dia sisè” és el de la creació de l’home (Gènesi 1:1-31).

 
Els Evangelis, posant la mort (= “vida del tot donada”) de Jesús al “dia sisè” (divendres), volen explicitar el “acompliment” de la plenitud de l’Home, creat a imatge de Déu.

 

(3. La Litúrgia ens fa llegir els episodis de Jesús a Jerusalem sobretot als voltants de la Setmana santa. Ara, quan estem a les acaballes de l’any litúrgic, s’hi recullen només alguns episodis molt concrets. Segurament aquest “trencament” en l’ordre lògic de les Lectures dificulti la comprensió del Camí de Jesús. Seria bo intentar de corregir-ho).

 

4. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, recull dos episodis diferents, però molt lligats entre ells.

En el primer, Jesús expressa un judici sobre els mestres de la Llei. Ells, com els vinyaters criminals de la paràbola de l’inici d’aquest capítol 12 (Marc 12,7), s’han apoderat del Temple o de la “vinya del Senyor”. Pretenen ser tinguts per persones pietoses, però “...devoren els béns de les viudes”. Jesús no amaga que seran jutjats severament.

En el segon, se’ns presenta el contrast: la viuda pobra i explotada. L’escena és sorprenent: Jesús assegut davant la Sala del Tresor. “Assegut” és la posició pròpia del mestre, i també del jutge. Jesús observa. Molts rics hi tiren molt, d’allò que els sobra. Una viuda pobra hi tira poquíssim, però és tot el que té.
Jesús-mestre crida els deixebles per donar-los una “lliçó” important: la viuda pobra hi posa més que tots els rics.

 

5. Però aquest ensenyament és també una sentència, explicitada dos versets més enllà (no recollits en la Lectura d’avui): “Veus aquestes grans construccions? No en quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat” (Marc 13,2). És la “sentència” sobre el “Temple”, que exhibeix “riquesa i poder”.

La viuda pobra és esclava de la “ideologia del Temple”, convertit en Sala del Tresor. Ella creu que ho dóna tot a Déu en un acte suprem de confiança en Ell, quan en realitat està engreixant el Tresor dels Mestres de la Llei. Però Jesús no mira el Tresor del Temple sinó el cor de la viuda, i posa de manifest la seva fe en Déu. Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de la donació total (mort) de Jesús a la Creu.

 

6. Compte!:
La 2ª Lectura d’aquest diumenge és un fragment de la Carta als Hebreus. Aquesta carta és llegida aquests últims diumenges de l’Any B (i continuarà en l’Any C). Ens presenta Jesús com a gran i etern sacerdot. És una expressió el significat de la qual sovint s’ha tergiversat fent-li dir el contrari del que vol dir.

Entre els primers cristians (i encara avui dia) n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis que hi oferien els sacerdots. És a aquests cristians que va dirigida la Carta “als Hebreus” (noteu el nom de la “Carta”).
 
La Carta fa un raonament que es podria resumir així:
“Germans: donat que encara “necessiteu” temples, sacerdots i sacrificis, sapigueu que, en Jesucrist, hi tenim un sacerdot que, tot i ser totalment diferent dels sacerdots normals, és tan perfecte que el seu culte ja no necessita ser continuat ni completat per altres “sacerdots”. Ni necessita de “temples”, perquè ell està ja directament davant Déu, al cel. I com que, un cop ressuscitat, ja no mor més, tampoc no necessita que altres “sacerdots” continuïn la seva ofrena, que és perfecta, i feta una vegada per sempre.
Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte amb el seu temple i sacerdots, no es converteixi en una manca de fe en JESUCRIST, que és l’únic “camí” per arribar a Déu.”

Aquest missatge de la Carta als Hebreus resulta molt il·luminador per entendre els molts aspectes positius de l’actual laïcització de la nostra societat.

 

C. MISSATGE.

7. El missatge d’aquest evangeli pot ser doble:

a) Institucionalment:

S’ha acabat el “temps del Temple”.
Això comporta que també s’ha acabat la distinció entre “persones del Temple” (mestres de la Llei i sacerdots) i “laics”.
Apareix una nova forma de “relació” Déu/Humans.

Això mateix és explícitament expressat en l’Evangeli de Joan quan Jesús respon la “pregunta de la Samaritana:

‒ “Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.

‒(Jesús li diu:) Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ... Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Joan 4,20).

En els Evangelis Sinòptics aquesta nova situació ve escenificada gràficament en la cortina del temple “esparracada” de dalt a baix (Marc 15,38.  Mateu 27,51.   Lluc 23,45).

 

b) Personalment:

Les persones que, enganyades per la ideologia dels mestres de la Llei, han cregut que servir Déu consistia en servir “el Temple” o el Tresor del Temple, no quedaran decebudes, perquè Déu mira el cor i la seva generositat.

Amb tot, ara que hem estat “alliçonats” per Jesús, cal actuar amb sentit crític per no equivocar-nos.

 

D: RESPOSTA.

8. La semblança entre l’estructura jeràrquica del Judaisme en temps de Jesús i l’estructura jeràrquica de l’Església actual sembla evident: grans temples, amb grans sales del Tresor, i molts mestres de la Llei.
Molts rics que fan importants aportacions a partir d’allò que els sobra, i també moltes “viudes pobres” que fan petites aportacions a partir d’allò que necessiten per viure.

Segons allò que apareix, l’Església institució estaria encara més en l’Antic Testament que en el Nou.
Per això és urgent revisar a fons les “formes” de la nostra manera de viure la fe.
 

No obstant, avui en la nostra Església també s’hi poden trobar abundantíssimes mostres d’una generositat a tota prova: generositat en hores, en dedicació, en serveis de tota classe, en diners...
Vista l’experiència, cal exercir aquesta generositat amb sentit crític per veure si serveix més per a mantenir les formes, o si realment està en la línia de “fer humanitat”, “fer poble”, fer regne de Déu.

 

9. La nostra Església estava acostumada a ser important en la nostra societat. Actualment hi ha perdut “presència”. Sembla que això genera en algunes persones una reacció, normal però infantil i anti-evangèlica, que les mou a voler retornar a una Església “que es faci notar més”.
Aquesta reacció fàcilment porta a abusar de la generositat de moltes persones que se senten cridades a fer un servei verdaderament comunitari i no pas “eclesiàstic”.

 

10. A casa nostra, aquest afany d’afirmar la presència de l’Església, també porta a voler “sumar efectius” per a augmentar la pròpia grandària, i que així es noti que hi som.
 

Aquest “joc” és molt perillós. La “grandària” que s’aconsegueix uniformant la diversitat és fal·laç, i pot ser també injusta.

És fal·laç, perquè sol presentar-se com una exigència de la comunió quan, en realitat és un mecanisme equivocat d’autodefensa.  

És injusta, perquè no respecta la iniciativa i el tarannà de les diferents Comunitats, que és on es pot generar de debò la vida eclesial.
 

El recurs a les “macro-comunitats” podria contradir les indicacions de Jesús de ser
-com el gra de mostassa (que creix molt, però sense abandonar mai l’àmbit domèstic de les hortalisses. Mateu 13,31); o
-com el llevat (que es dissol en la massa. Mateu 13,33); o
-com la sal (que desapareix en l’aliment); o
-com la llum, (que no busca de ser vista ella mateixa sinó de fer visibles les altres coses. Mateu 5,14).
 
Igualment l’Església: no existeix perquè la contemplin sinó per ajudar a veure el món. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Simplificant molt, podríem dir que la presència de l’Església en la Societat ha estat, de fet, o com a perseguida o com a poderosa. ¿Com us sembla que hauria de ser la presència de les Comunitats Cristianes en una Societat que no les persegueix, però en la qual no han de ser poderoses?

 

2. Donat que del Temple no en va quedar pedra sobre pedra, ¿com podem demostrar avui la nostra fe les persones que som com la viuda pobra de qui parla l’evangeli?

 

3. ¿Les nostres esglésies, no s’assemblen massa al desaparegut Temple de Jerusalem?

 

Diumenge vinent, 31 de durant l'any B

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Els altres (Pròxim).    (Primer) Manament.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
            Mestre de la Llei.

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 6,2-6).

En aquells dies, Moisès digué al poble:

«Reverencia el Senyor, el teu Déu,

compleix durant tota la vida els manaments que et dono,

tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills.

Així viureu anys i més anys.
 

Escolta, Israel,

mira de posar en pràctica això que et mano;

així seràs un poble feliç i nombrós

en un país que regalima llet i mel,

tal com el Senyor ho va prometre als teus pares.
 

Escolta, Israel:

El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments
que avui et dono.»

 

 

Nota prèvia per a la 2ª Lectura d’aquest diumenge.
Treta de la Carta als Hebreus que llegim aquets diumenges finals de l’Any B, aquesta Lectura ens parla de Jesús com a “Summe Sacerdot”.
En aquests moments en què la nostra Església “pateix” per una (suposada) manca de “sacerdots”, és fàcil interpretar equivocadament el contingut de la Carta als Hebreus.
 

Per això suggereixo, si us sembla bé, llegir “Sacerdots?” del  Vocabulari.
Seria bo iniciar una “discussió” sobre aquest punt que, presumptament, esdevindrà “clau” per al futur de l’Església.

 
2ª LECTURA (Hebreus 7,23-28).

Germans,

els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts,

perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions.

Però Jesús, que viu per sempre,

no traspassa a ningú les funcions sacerdotals.

 

Per això té el poder de salvar definitivament

tots els qui per ell s’acosten a Déu,

ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.

Un sacerdot així és el que ens calia:

sant, innocent i sense taca;

per això va ser tret d’enmig dels pecadors

i enlairat més amunt del cel.

 

Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia

tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble:

es va oferir a si mateix una sola vegada.

La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses,

però els termes del jurament que ha substituït la Llei

han consagrat el Fill,

que serà per sempre un sacerdot perfecte.

 

 

EVANGELI. (Marc 12,28b-34).

En aquell temps,

un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús

i li va fer aquesta pregunta:

«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?»
 

Jesús li respongué:

«El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu,

el Senyor és l’únic.

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima,

amb tot el pensament, amb totes les forces.”

El segon és:

“Estima els altres com a tu mateix.”

No hi ha cap altre manament més gran que aquests.»

 

El mestre de la Llei li digué:

«Molt bé, mestre.

És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell.

I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces,

i estimar els altres com a si mateix

és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.»
 

Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué:

«No ets lluny del regne de Déu.»

I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

B. LLENGUATGE.

 

1. L’episodi que hem llegit, situat en aquest lloc de l’Evangeli de Marc, resulta sorprenent. Jesús, seguint el seu camí, ha arribat a Jerusalem on s’ha hagut d’enfrontar a tot el sistema del Poder político-religiós que estava esclavitzant el Poble en nom de Déu.

L’enfrontament ha estat radical: per part de Jesús: expulsió dels “mercaders” del Temple; per part dels grans sacerdots i mestres de la Llei: decisió de matar Jesús (Marc 11,15ss).
I precisament en aquest ambient tan tens, l’evangelista ens presenta un mestre de la Llei que fa a Jesús, “sense segones intencions”, una pregunta clau: “Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?”

La pregunta no és per veure si Jesús coneixia o no la resposta. La resposta a aquesta pregunta la saben de memòria tots els Jueus, ja que constitueix la pregària bàsica de cada dia: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces” (Deuteronomi 6,4s).

 

2. Però la pregunta demana més del que sembla; i Jesús respon més del que la pregunta demana.

Aquí “primer manament” no vol dir només aquell que està posat en primer lloc en la “llista” dels Manaments, sinó que és refereix a aquell manament que és la font i l’origen de tots els altres. És com si la pregunta fos: “Quin és el fet o la situació de la qual provenen tots els Manaments?”.

 

Aquest “fet”, origen de tots els Manaments, és que “el Senyor és el nostre Déu”. Però ho és de tal manera (com a “Pare”) que tots els Humans quedem convertits en mútuament germans.

 

3. Per això Jesús diu no solament el “primer” dels manaments sinó també el “segon”: “Estima els altres com a tu mateix”.
En realitat, el que fa Jesús és destacar que aquests “dos manaments” són les dues cares d’un únic manament, que, en la pràctica, pren diferents formes (que seran els altres manaments).
 

“Estimar els altres com a tu mateix” era un manament ja conegut entre els jueus (Levític 22,39), però no era considerat “el segon” unit amb el primer.
En la versió de l’Evangeli de Mateu es diu més explícitament afegint: “El segon és “semblant” al primer”; o millor: el segon és la semblança del primer (Mateu 22,39).

 

4. El mestre de la Llei reconeix la bona resposta de Jesús i, fins i tot, en fa una aplicació sorprenent quan diu que l’amor als altres és més important que les “pràctiques cultuals” d’amor a Déu. La sintonia entre Jesús i el mestre de la Llei és total, i Jesús en deixa constància: “No ets lluny del Regne de Déu”.

 

Que l’Evangeli de Marc posi de manifest aquesta sintonia en un moment de gran tensió entre Jesús i els Mestres de la Llei és molt significatiu. Vol dir que Jesús no s’oposa als mestres de la Llei per principi, i com a Col·lectiu.
Per tant, formar part del grup dels mestres de la Llei no comporta de per si estar enfrontat a Jesús. Depèn de la decisió de cadascú.
 
Els Evangelis ens presenten bones persones pertanyents a “col·lectius adversos” a Jesús; com també males persones pertanyents a “col·lectius favorables”. Així ens presenta la bondat d’aquest mestre de la Llei; o de Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc 15,43); o del Centurió romà que va presidir la Crucifixió de Jesús, però que acaba confessant la seva divinitat (Marc 15,39). Per contra, també diu explícitament que “el Traïdor” era “un dels Dotze” (Marc 14,34).

 

C. MISSATGE.

5. El MISSATGE d’aquest evangeli és doble, segons es miri el contingut de les paraules o les circumstàncies del relat en si mateix.

a) Missatge del contingut.
Tota la Llei neix de “dues” fonts, que en realitat són dos aspectes d’una sola: l’amor de Déu, el qual genera en nosaltres l’amor als altres. Aquí “els altres” no han de ser entesos d’una manera teòrica i genèrica sinó ben concreta: “amor al pròxim”.

b) Missatge de les circumstàncies.
No s’ha de “valorar” una persona pel col·lectiu a què pertany, o per “l’etiqueta” que exhibeix o que se li ha imposat.

 

D: RESPOSTA.

6. També la Resposta pot ser doble:

a) Tenint en compte el contingut.
Cal no separar el primer manament del segon, ni el segon del primer. Només podem estimar Déu estimant el proïsme; i només estimem realment el proïsme si ho fem en l’horitzó de l’amor a Déu.

Aquesta expressió “en l’horitzó de l’amor a Déu” podria entendre’s malament en una societat “post-religiosa” com la nostra.

No és necessari entendre-la en sentit religiós o confessional. Cal entendre-la en sentit existencial: valorant l’altre com una realitat digna en si mateixa, independentment dels nostres conceptes, judicis, valoracions,...
 
La “trobada” amb l’altre crea vincles. En la trobada “respectuosa” no s’utilitzen mai aquests vincles per lligar l’altre, sinó que són un compromís a favor de la seva plena i creixent llibertat. En llenguatge “no-religiós” diríem: Valorar i respectar l’altre per si mateix.

 

Valorar l’altre “per si mateix” comporta considerar-lo digne del nostre respecte més absolut. En aquest sentit, el considerem com a més important que nosaltres mateixos.

 
Aquest “plus” que es posa en la persona valorada i respectada per si mateixa, en el llenguatge religiós pot dir-se’n perfectament “amor a Déu”.
 
Déu no l’ha vist mai ningú. Però tots ens en fem una “idea” (més o menys errònia), i segons les “nostres” experiències.
Aquestes “experiències” poden venir del tracte amb persones “que diuen creure en Déu”. La “nostra” idea de Déu pot ser que sigui derivada d’allò que veiem en els que es diuen o consideren “creients”.
 
Pot donar-se el cas de persones que “afirmen” que no creuen en Déu, i que, no obstant això, estimin realment els altres.
Aquest seu amor pot ser considerat “amor a Déu” (encara que potser serà millor no dir-ho així, per respecte a qui vol considerar-se “ateu”, “agnòstic” o “no-creient”).

 

b) Tenint en compte les circumstàncies.
Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en què nosaltres l’hem inclòs. De fet, potser és precisament això el que vol significar la paraula “proïsme”. La “proximitat” que comporta consisteix en mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim, del marc en què prèviament l’havíem posat o que ell mateix fa servir per definir-se. (Aquí podria ser un bon moment per llegir la Paràbola del Bon Samarità (Lluc 10,25. Diumenge 15 de l’Any C).

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Quina incidència tenen els “prejudicis” en la teva relació amb les persones amb qui et trobes o amb qui convius?

 

2. Què penses de les lleis discriminatòries que hi ha a l’Església, sobretot les relacionades amb el Culte? (Dones, altres religions, separats,...).

 

3. Com influeix l’amor a Déu en la teva manera d’estimar el proïsme?