Divendres vinent, festa de Tot Sants.

Tots Sants.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

(Jesús) Assegut.     Deixebles.     Feliços.     Justos.     Multitud.      Muntanya.  Recompensa.     Regne de Déu (del Cel).     

  

Veure també   - Entrevistes amb Fid’ho: 
Tots Sants.                      

  

LECTURES

(Anys A, B, i C).

 
1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

 

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

 

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

 

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

 

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

LLENGUATGE.

 

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el Calendari laboral manté com a festiva pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts, molt popular, i que ja comença la tarda abans.

En tot cas, per a l’Església, és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, anomenat Panteó (del grec pan (tots) + theos (déus). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

 

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, presa del llibre de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, una “Litúrgia Celestial”, presidida per l’Anyell (que representa Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

 

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se ningú” en la Memòria que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, a “Final de Curs” (en el Calendari litúrgic).
 
També, en el Ritme de les Estacions, estem en plena tardor (en l’hemisferi Nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis (com actualment).

 

4. L’evangeli d’avui és el de les Benaurances (llegides també el diumenge 4rt.de l’any A, on podeu trobar-hi altres Apunts).

En l’Evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei” tot sol. En canvi Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”.
Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu MISSATGE per a tothom.
Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “Manaments” sinó de “Benaurances”.

 

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits del compliment dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també les Benaurances es poden resumir en una sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

 

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Benaurança o Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep i practica. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

 

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments. Igualment cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre ells i elles.

 

7. Però també deixa clara la gran diferència:
‒els Manaments eren com la “Constitució” per a un Poble concret: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “Poble” Déu fa una aliança, i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.
 

‒En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del Poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

 

Nota. Llegint en profunditat el Missatge de la Bíblia, veiem que Déu va fer aliança amb Israel perquè “va veure la opressió que patia” (Èxode 3,7). D’aquí cal deduir que, segons la Bíblia, Déu fa aliança alliberadora amb cada Poble que sofreix opressió. Per això, en aquest moment concret en què l’Estat Israelià exhibeix crueltat envers el Poble dels Palestins, és difícil continuar parlant d’Israel com “el Poble Elegit”.

 

8. L’Evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances (Mateu 5,1-14) i l’escena del Judici final (Mateu 25,31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge.
La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne es troba al final (just abans del Relat de la Passió).

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

 

Nota:
La inclusió entre "Benaurances” i  “Judici final" es fa dintre una inclusió més gran formada pel concepte “l’Amo d’aquest món”, que, al començament se l’atribueix “Satanàs”, i que al final se l’atribueix Jesús ressuscitat (Mateu 4,8 ↔ Mateu 28,18).

 

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és d’esperança.
El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som (1Joan 3,1)

 

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la Vida. Si hi ha gent que està de dol, és que alguna cosa genera mort.
Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels “matats” i dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la Vida (no “com els que maten”).  ...

 

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui persegueix; ...

Donada aquesta situació real, no volguda per Déu, cadascú ha de decidir on se situa; de quina part està.

 

12. En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer a “països rics”?

 

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exhibir-les com si fossin “manaments”?

 

3. En la 2ª Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició en “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

  

Diumenge vinent, 30è de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

      Bar-Timeu.    Capa (Mantell).    Cec.    David.     Veure.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Jericó.

 

A. LECTURES.

Nota prèvia
per a aquest any 2024,
en relació a la 1ª Lectura del diumenge 30 B. 

Les notícies actuals sobre Palestina, encara que diferents segons les fonts, parlen de crueltat de l’Estat Israelià a Gaza i al Líban.
Això pot fer difícil o inconvenient d’acabar la 1ª Lectura d’aquest diumenge dient “Paraula de Déu”.
Aquesta Lectura, treta del profeta Jeremies, parla del Poble d’Israel, deportat a Babilònia, i de l’esperança del seu Retorn (finals del s. 6è abans de Crist).

Les paraules del profeta infonen esperança. Però no es poden entendre com a “Paraula de Déu” per avui al marge de la situació actual.

(Podeu llegiu: “Paraula de Déu, o text humà”).

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 31,7-9).

Això diu el Senyor:

«Crideu d’alegria,

celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions,

proclameu que el Senyor

ha salvat el seu poble, la resta d’Israel!

Jo els faré venir del país del Nord,

els reuniré des de l’extrem de la terra.

Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien;

tornarà una gentada immensa.

Havien sortit plorant i els faré tornar consolats.

Els conduiré als rierols d’aigua,

per un camí suau, sense entrebancs.

Perquè jo sóc un pare per a Israel,

i Efraïm és el meu fill gran.»

 

2ª LECTURA (Hebreus 5,1-6).

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes,

són destinats a representar els homes davant Déu,

a oferir-li dons i víctimes pels pecats.

No els és difícil de ser indulgents

amb els qui pequen per ignorància o per error,

perquè ells mateixos experimenten per totes bandes

les seves pròpies febleses.

Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats

igual que pels pecats del poble.

I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot:

és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix

la glòria de ser gran sacerdot,

sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit:

«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.»

I en un altre indret diu:

«Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

 

EVANGELI. (Marc 10,46-52).

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó

amb els seus deixebles i amb molta gent.

Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat,

un cec que es deia Bar-Timeu.
 

Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret,

començà a cridar:

«Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.»

Tothom el renyava per fer-lo callar,

però ell cridava encara més fort:

«Fill de David, compadiu-vos de mi.»
 

Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.»

Ells criden el cec i li diuen:

«Anima’t i vine, que et crida.»

El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada

i anà cap a Jesús.

Jesús li preguntà: «Què vols que et faci?

Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.»

Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.»

A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Dues situacions simultànies: quan Jesús sortia (de Jericó), Bar‑Timeu estava assegut a la vora del camí.

En el camí de Jesús, Jericó indica l’estació prèvia a Jerusalem. Jesús, amb els deixebles i la multitud, inicia l’últim tram del seu  camí; i aquí es troba amb un personatge singular: Bar-Timeu.

 

2. Bar­-Timeu, fill de Timeu, cec i captaire. La manera com Marc ens el presenta, ja indica que el seu nom ha de voler dir alguna cosa ben significativa (￫ Bar-Timeu).

És un personatge representatiu. Entre la molta gent que acompanya Jesús (“deixebles” i “multitud”), Bartimeu és l’únic de qui s’acaba dient que “seguia Jesús camí enllà”.

El camí de Jesús, amb els deixebles i la multitud, porta a Jerusalem. Els relats següents faran palès que, per a la multitud i els deixebles, Jerusalem serà el lloc de la gran ceguesa. No sabran “veure-hi” allò que realment hi passarà.
Al moment suprem, al Calvari, aquesta ceguesa serà experimentada com una foscor que arriba a tota la terra en ple “migdia” (Marc 15,33).

3. “Què vols que et faci?”...

És ben estranya aquesta pregunta de Jesús si és un “cec” qui li demana compassió!
‒“Senyor, que hi vegi”.
Quina altra cosa podria demanar, un cec?!

Però l’evangelista posa aquesta pregunta en boca de Jesús amb tota la intenció. “Què vols que et faci?” Per estrany que pugui semblar, són moltíssims els “cecs” que no volen veure-hi.
Bartimeu hi és mostrat com “contrapunt” de la resta de “seguidors” que pugen a Jerusalem encegats per la seva pròpia ideologia.

Amb aquest relat, l’evangelista posa una nota d’esperança (i de humanitat) en la dramàtica realitat amb què es trobarà Jesús a Jerusalem. S’hi destaca la fe de Bartimeu: “La teva fe t’ha salvat”. No li diu: “Segueix-me”. No cal: Bartimeu ha escollit “veure-hi”, i això el fa capaç de veure el camí de Jesús i seguir-lo fins al final, en mig d’una multitud de “vidents encegats”, incapaços de veure i seguir el camí de Jesús (el camí de l’Home).

4. Bartimeu personifica tots aquells que, en el llarg camí de la Humanització, han optat per “veure-hi”. Representa el “jove que seguia Jesús” (després que els Dotze l’abandonessin a Getsemaní), i que Marc ens torna a presentar al Sepulcre, vestit de blanc, anunciant a les dones la bona notícia de la Resurrecció (Marc 14,52 i 16,5)).
Representa el Centurió romà que “veient” com Jesús moria, va “veure-hi” el fill de Déu (Marc 15:38).
Representa les dones que, al Calvari, s’ho miraven... (Marc 15,40.47) i, al sepulcre, veieren assegut a la dreta un jove que portava un vestit blanc (Marc 16,5)...

5. ...llançà la capa...

Bartimeu “llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús”. El llenguatge expressa valentia, decisió i fe. El captaire “llança la capa”: és una imatge ben gràfica i eloqüent, que contrasta directament amb la de l’home ric i just, del qual ens parlava l’evangeli de fa dos diumenges (Marc 10,21).
La capa representa la identitat social d’una persona. La crida de Jesús (de l’Home) el situa en un nou estatus: Bar-Timeu significa literalment fill de prostitució (impur).

 

C. MISSATGE.

6. Abans d’arribar a Jerusalem, l’evangelista posa davant nostre la figura sorprenent de Bartimeu i el seu desig de “veure-hi”.

Voler “veure-hi” demana valentia i generositat.
El camí de Jesús porta a veure-hi: veure el món real; veure el poble que decideix, veure l’home concret; veure la justícia i la injustícia que marca les nostres vides; veure els crucificats,...
I també veure els ressuscitats. “Allà el veureu”, hauran de dir les dones als Dotze en relació al Ressuscitat (Marc 16,7).

D: RESPOSTA.

7. Veure-hi per respondre, i per gaudir.

No tothom s’atreveix a voler “veure-hi”.

En un primer moment, els qui acompanyen Jesús volen fer callar al cec. “Tothom el renyava per fer-lo callar”. Consideren que els seus crits són “inoportuns”. Ells estan fent una cosa tan “important” com pujar a Jerusalem per proclamar-hi Jesús com a “messies i rei”, i ara surt aquest “impur” amb els seus problemes!...
Ells “no hi veuen” una persona sinó una “nosa” pel camí que estan fent!...

Encara avui dia, quan en una ciutat s’hi fan presents personatges o esdeveniments importants, es procura “netejar-la” de persones inoportunes, fent-les “invisibles”.

Sortosament per Bartimeu, Jesús el vol veure. “Crideu‑lo”.

Cal reconèixer que, entre tots, ens hem muntat una Societat (i una Església) de tal manera que hi ha persones que ens hi fan nosa a causa de la seva “misèria”, i busquem la manera de “no veure-les”.

Jesús s’identifica precisament amb aquestes persones. S’hi identifica de tal manera que ell mateix, declarat “impur”, farà nosa al moment de “preparar la Pasqua” (Joan 19,31).
És important que ens parem un moment a reflexionar qui ens fa nosa i qui no. I per què.

En tot cas, per entendre i assaborir el missatge de Jesús ens cal saber veure sobretot els Crucificats (Joan 12,32).

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. És coneguda la frase: “Només hi veiem amb el cor”. Què en penseu? Teniu experiència de veure-hi, i de ser vistos?

2. Ja de petits, solem aprendre que només som “vistos” si fem coses, bones o dolentes, fora del normal. Podria ser aquesta, una de les causes del creixent “incivisme” de la nostra societat per part de nens i joves? Què hauria d’incloure, una possible solució?

 

3. Hi ha “mirades” que ens acompanyen i ens ajuden a ser. També hi ha “mirades” que ens vigilen.
Com imagineu la “mirada” de Déu?
(Suggereixo llegir el magnífic Cant Espiritual, de David Jou, i que parla de la mirada de Déu).

  

Diumenge vinent, 29è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Batejar.    Poderós.    Primers, darrers.     Rescat.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Baptisme.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 53,10-11).

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor.  Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima
ara veu la llum;
el just, amb les penes que ha sofert,
ha fet justos els altres,
després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

 

2ª LECTURA (Hebreus 4,14-16).

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels,

ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres,

ha estat provat en tot, encara que sense pecar.

Per tant,

acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

 

EVANGELI. Marc 10,35-45).

(

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

 

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

 

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

 

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

 

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

 

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Quan els Evangelis volen indicar que una cosa és important, la repeteixen tres vegades. En les paraules anteriors a l’evangeli d’avui, per tercera vegada Jesús ha dit als deixebles que el seu camí passa per Jerusalem, per la mort, i arriba fins a la resurrecció. I també per tercera vegada, en la versió llarga de l’evangeli que hem llegit, se’ns presenta la reacció “equivocada” dels Dotze:

- en la 1ª vegada, volien apartar Jesús del seu camí (Marc 8,32);

- en la 2ª, discutien quin d’ells seria el més important quan Jesús ja   no hi fos. És a dir: qui el substituiria (Marc 9,34);

- en aquesta la 3ª, Joan i Jaume intenten situar-se a dreta i esquerra de Jesús, quan sigui en la seva glòria.
Això provoca que els altres deixebles s’enfadin, perquè també ells volien aquests llocs de suposat “privilegi”.

 

2. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

a) No s’adonen que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a qui l’exerceix. El Poder deshumanitza els altres, i arrossega el poderós en aquesta deshumanització.

b) Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús un falç Poder del qual pretenen participar.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús com a “Messies” el portarà, de fet, a la Creu.

Tots els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un gran espectacle. Pilat, amb sorna, farà posar a la Creu un cartell que digui als Jueus que aquell crucificat és el “vostre” rei (Joan 19,21s).

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, dirà Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet “necessari” aquell espectacle.
A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que pretenen fer de Jesús un “rei” o un “messies” poderós.

Segons Marc, el primer en adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser precisament el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea” (Marc 15,40).

Els Dotze, no hi eren (Marc 14,50).
 

Després de “l’espectacle” tot va començar a canviar.
Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van començar a descobrir en quin sentit Jesús, l’Home, és “rei” (Mateu 28,17).

 

3. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les característiques del “Poder”: disposen dels seus súbdits com si en fossin amos.

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es trobava en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen els Poderosos: a través de la victòria en una guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal està en la divisió que s’hi provoca: dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

 

4. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”. Seria un error aplicar-la a tothom.
No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat; servir per amor.
 
No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo.
Explícitament Jesús en aquest punt ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

 

C. MISSATGE.

5. Hi ha dues maneres oposades d’entendre la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona. Si s’hi genera autoritat, aquesta ha de ser rebuda i exercida exclusivament com a servei.

 

D: RESPOSTA.

6. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i la nostra Església. De fet, la mateixa Església encara manté la forma d’un “Estat”: El Vaticà, on, com en tots els Estats, s’hi generen Poderosos i Súbdits.

 

Els Poderosos provoquen una manera de funcionar que fa indispensables estructures de Poder. És la primera “necessitat” de tot Poder: fer-se indispensable.

En els Estats cada vegada és més evident que l’Administració s’ha convertit en una grandíssima “maquinària” que, per funcionar, necessita moltíssims més recursos que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” consisteixen sobretot en “oferir” allò que la mateixa Administració exigirà als súbdits. Per exemple: permisos i papers que la pròpia Administració fa “necessaris”. De fet, la burocràcia s’alimenta “devorant” els seus propis súbdits!

Una cosa semblant passa a la nostra Església: la maquinària eclesiàstica es menja bona part de la vida que es podria generar. Més encara: Les estructures de Poder (clericalisme estructural) dificulten que la vida de les comunitats es faci adulta.

 

7. Com en els Estats, també l’Església ha pres forma de piràmide. S’hi suposa que la vida cristiana es genera al vèrtex per anar baixant fins a la base.
 

És un greu error. La comunió no té forma de piràmide sinó de comunitats adultes. El Cos de Crist ressuscitat no es fa visible i experimentable en el Papa sinó “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

És cert: a mesura que les diferents comunitats sentin la necessitat d’organitzar-se, és possible que s’hi creïn unes estructures, que seran sempre estructures de servei; mai piràmide de Poder.

I cal estar molt atents al perill constant de passar del Servei al Poder, com dissortadament testifica la Història: molt aviat el virus del Poder va infectar l’Església, com ja ens adverteix el relat que hem llegit avui (Marc 10,37ss).

 

8. És ben simptomàtic que actualment tants germans es “desapuntin” de l’Església jerarquitzada. Podem constatar que una Església tan semblant als Estats no interessa per res.
Amb tot, sota la “clova escleròtica” del “Poder” hi resta moltíssima vida.
És que l’Esperit bufa allà on vol... (Joan 3,8).
Però això no ens excusa de l’obligació de “trencar la clova”  i alliberar el Missatge; i el Missatge ens alliberarà.

 

9. També cal no descuidar una altra cosa: si hi ha Poderosos sol ser perquè hi ha qui els “reconeix”.

Hem de ser conscients que cada vegada que “donem Poder” a un company estem fent necessària la seva “crucifixió”.

 

Estic segur que avui dia la gran majoria dels germans constituïts en autoritat no se senten “superiors” a ningú. Sovint el “problema” ve generat per una “exhibició d’inferioritat”. Entre nosaltres s’ha anat difonent una “mística de la inferioritat” que porta a considerar-nos religiosament inferiors en relació als companys amb autoritat. És una espècie d’infantilisme religiós pacíficament acceptat, el qual ja es posa de manifest quan, contradient directament el manament de Jesús, diem “pare” (o mossèn) a algú que, en realitat, és “germa” (Mateu 23,9).
 
Els “Poderosos” en si mateixos no poden fer gaire mal. El mal apareix quan un nombre important de persones adultes es comporten com a “inferiors”, prestant-se a servir de pedestal per a un company convertit en “poderós”.

 

A les parròquies, sovint les persones més actives solen considerar‑se col·laboradores en “allò que el mossèn digui”.
També, quan arriba un nou bisbe, hi ha capellans que esperen que tingui projectes i que doni orientacions, com si ell fos la “font” de la vida eclesial. L’actitud d’alguns (molts?) bisbes en relació al Bisbe de Roma (el “Papa”) sol aparèixer impregnada de servilisme.
Potser la crítica que Nietzsche va fer al Cristianisme anomenant-lo “Moral d’esclaus” era més encertada del que sovint sospitem...

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’evangelista Marc no escriu pas aquest relat per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats d’un perill real.
Pensant en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu sentiments de superioritat o d’inferioritat?

 

2. Es diu a vegades: “Qui obeeix no s’equivoca”. Què en penseu d’aquesta afirmació?

 

3. Què opineu de El Vaticà, com a Estat de l’Església?