Diumenge vinent, 25 de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 Camí.    Fill de l’home.     Mort.     Nom.      Primers, darrers.    

 Ressuscitar.    Trair (Entregar).    Tres dies.

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixeble.     Nom.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 2,12.17-20).

Els malvats deien:

«Posem un parany al just;

ens fa nosa

i és contrari a tot el que fem;

ens retreu que no complim la Llei

i que no som fidels a l’educació rebuda.

A veure si és veritat això que diu,

provem com serà la seva fi.

Si realment el just és fill de Déu,

Déu el defensarà

i el salvarà dels qui el persegueixen.

Posem-lo a prova:

ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè;

comprovem si sap suportar el mal;

condemnem-lo a una mort vergonyosa.

Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»

 

2ª LECTURA (Jaume 3,16-4,3).

Estimats,

on hi ha gelosies i rivalitats

hi ha pertorbació i maldats de tota mena.

Però la saviesa que ve de dalt

abans que tot és pura;

és també pacífica, moderada i dòcil,

compassiva i plena de bons fruits,

imparcial i sincera.

 

El fruit de la justícia neix de la llavor

que els homes pacificadors han sembrat

en esperit de pau.

D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles?

No vénen dels desigs de plaer

que es conjuren en el vostre cos?

Desitgeu coses que no teniu,

i per això mateu.

Envegeu coses que no podeu aconseguir,

i per això lluiteu i us baralleu.

Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu.

O bé demaneu i no rebeu perquè demaneu malament,

amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

 

EVANGELI. (Marc 9,30-37).

En aquell temps,

Jesús i els deixebles passaven per Galilea,

però Jesús no volia que ho sabés ningú.

Instruïa els seus deixebles dient-los:

«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,

el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»

Ells no entenien què volia dir,

però no gosaven fer-li preguntes.
 

Arribaren a Cafar-Naüm.

Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»

Però ells callaven,

perquè pel camí havien discutit

quin d’ells seria el més important.

Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:

«Si algú vol ser el primer,

ha de ser el darrer i el servidor de tots.»

 

Després féu venir un noi,

el posà al mig,

el prengué als braços i els digué:

«Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom,

m’acull a mi,

i qui m’acull a mi,

no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Diumenge passat, arribats al bell mig de l’Evangeli de Marc, començàvem la 2ª part, que està centrada en el Camí de Jesús.

Des del començament, Jesús deixa clar l’itinerari: Jerusalem, judici, mort... i resurrecció compartida.

Després de diferents episodis (que el Missal no ha recollit per a aquest Any B), l’evangeli d’avui ens presenta altra vegada Jesús repetint als deixebles l’itinerari del seu camí.
Els deixebles no hi entenen res, però, després de la reacció que Jesús havia tingut la 1ª vegada (“Fuig d’aquí Satanàs... Marc 8,33), ara no s’atreveixen a demanar explicacions.
Però l’evangelista no s’està de dir que l’han espifiada altra vegada.

 

2. “Què discutíeu pel camí?” ...

No han estès les paraules de Jesús, però sí que tenen clara una cosa: van cap a Jerusalem. Jerusalem és la Capital; és l’àmbit del Poder. Jesús és el Messies i, encara que no l’entenguin, a la Capital s’hi va a governar. Per això han de començar a pensar com s’organitzaran i com es repartiran el “Poder” i els “càrrecs” més importants...

Jesús torna a reaccionar. L’evangelista posa solemnitat en l’acció de Jesús: s’asseu (com fan els mestres i els jutges), crida els Dotze, i els dóna la seva lliçó-sentència: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
 
I perquè no quedi cap dubte sobre el que vol dir, “féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat” (Marc 9,37).

Avui dia, entre nosaltres, els nens sovint són “el reyecito del hogar”; però fora d’aquí, i sobretot en temps de Jesús, els nens eren i són la imatge viva d’un ésser dependent, indefens, servidor, sense compensacions pel seu servei. Els nens (i sobretot les nenes) no feien “serveis” sinó que eren “servidors”. (En la traducció catalana, “noi” expressa, en una sola paraula, aquestes dues idees: “nen” i “servidor”).

Aquell que els deixebles consideren “el seu Messies” acaba “d’entronitzar” un noi precisament per la seva condició de “servidor”; i el converteix en norma per a tots:
“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).

 

3. “perquè porta el meu nom...”

Quin és el “nom” de Jesús? Repetim-ho una vegada més: el nom de Jesús és “L’home” (“el fill de l’home” en la manera de parlar dels Jueus). Seria un error entendre-ho en sentit religiós o confessional com si es referís als “cristians”. Per suposat que cal acollir també els “cristians”, però no perquè són “cristians” sinó perquè són “nois”; és a dir: petits i servidors, juntament amb els innumerables “petits i servidors” de tot el món: amb tots aquells que, en un món de Poder, no s’atribueixen cap altra categoria que la de ser “humans”.

C. MISSATGE.

4. “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat”.

Capgirament de les relacions socials. Un bon amic em deia una vegada que la majoria de Festivals Musicals que a l’estiu es fan a la Costa Brava són econòmicament deficitaris, en bona part perquè es regalen moltes Entrades a autoritats i a gent “important”. O sigui: es “regalen entrades” sobretot a les persones que les podrien pagar sense problemes...
Seria un exemple de la nostra tendència a “acollir” sobretot la gent “important”.
 

El missatge de Jesús és exactament el contrari: “acollir un d’aquests nois perquè porta el meu nom”; és a dir: perquè és petit; perquè és servent; perquè és un ésser humà...

És un missatge ben consolador perquè ens diu que Déu ens acull especialment si formem part del grup dels “petits”, dels “poca cosa”.
Com diu el Càntic de Maria: “...Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa... el Totpoderós obra en mi meravelles” (Lluc 1,48).

 

D: RESPOSTA.

5. La resposta ens la indica directament Jesús: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.

Per tendència espontània, intentem “ser el primer”. Quan no aconseguim ser el primer en coses bones, intentem ser-ho en coses dolentes, perquè “ser el primer” és més “vital” que no pas l’ètica.

Estem en una societat que ens colga de “drets” però que ens redueix a ser un simple “número”. El nostre instint més primari es rebel·la contra això.
Evidentment, hi ha moltes maneres de rebel·lar-se. Per exemple: l’incivisme. Per a molts, l’incivisme, i fins i tot amb violència, és la “resposta” que els permet no sentir-se un simple “número”.

 

(Un vailet dels que sovint es “reuneixen” a l’entrada de casa, en fer-li notar el seu elevat grau de vulgaritat, em responia amb un cert orgull davant els companys: “Doncs a l’escola encara sóc pitjor”.)

“Ser incívic” era la seva “identitat”, i l’exhibia amb orgull. Millor això que ser “un ningú”.

Als espectacles, als esports amb gran públic, als informatius, a la vida del carrer... la societat ofereix contínuament l’espectacle de la prepotència. Sovint és un mecanisme de defensa per no sentir-se  “un ningú”.

Jesús no condemna “voler ser el primer”, però ens diu la manera positiva de ser-ho: primers en el servei.
Hem fet de la nostra societat una “societat de serveis”. Dissortadament hem trobat la manera de convertir els “serveis” en una nova forma de “domini” a través de l’aclaparadora maquinària de la burocràcia.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Encara que soni a demagògia, ¿hem comparat mai com acollim els turistes i com acollim els immigrants? ¿Hem comparat mai el que gastem per acollir els turistes i el que gastem per acollir els immigrants?

 

2. Quins signes de prepotència continuen presents en l’Església? Alguns sembla que formin part de la seva manera de ser.
Com els podrien superar?

 

3. Les “idees de prepotència” que tenien els deixebles van fer necessària la mort de Jesús (Lluc 24,7).
¿Necessita, l’Església d’avui, “tornar al Calvari”? Què significaria això, en concret?

 

Diumenge vinent, 24 de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

Creu (Prendre la Creu).    Elies (Moisès i Elies).    Fill de l’home.     Jesús (Qui sóc?).    Joan Baptista.      Messies.    Nicodem (Mestres de la Llei).     Pere.     Profeta.      Ressuscitar.      Salvar-se.     Satanàs.      Tres dies.  

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Messies.   Profeta.    Satanàs.

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,5-9a).

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut:

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent.

Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats.

Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti.

Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

 

2ª LECTURA (Jaume 2,14-18).

Germans meus,

si algú deia que té fe

i no ho demostrava amb les obres,

de què serviria?

A un home així, la fe el podrà salvar?

Suposem que algun dels nostres germans o germanes

no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia,

i algú de vosaltres li digués:

«Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t»,

però no li donés res del que necessita,

quin profit li faria?

Doncs, amb la fe passa igual:

si no hi ha obres, la fe tota sola és morta.

Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres.

Doncs bé,

si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe,

que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

 

EVANGELI. (Marc 8,27-35).

En aquell temps,

Jesús, amb els seus deixebles,

se n’anà als poblets de Cesarea de Felip,

i pel camí preguntava als seus deixebles:

«Qui diuen la gent, que sóc jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

d’altres, que sou Elies,

d’altres, que sou algun dels profetes.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respon: «Vós sou el Messies.»

Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar,

ha de ser mort,

i al cap de tres dies ressuscitarà.»

I els ho deia amb tota claredat.

 

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a contradir-lo.

Però Jesús es girà,

renyà Pere davant els deixebles i li digué:

«Fuig d’aquí, Satanàs!

No penses com Déu, sinó com els homes.»

Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué:

«Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi i per l’evangeli,

la salvarà.»

B. LLENGUATGE.

NOTA. Estem a l’Any B. Aquest relat és llegit també els diumenges 21 i 22 de l’Any A, encara que en la versió de Mateu, una mica diferent. També és llegit en la festivitat dels sants Pere i Pau. Fent clic als vincles, podeu trobar-hi altres comentaris.

 

1. Hem arribat al bell mig de l’Evangeli de Marc. Segons els especialistes, l’Evangeli de Marc està estructurat en dues parts ben definides: la 1ª està centrada en el Mar de Galilea; la 2ª pren la forma d’un Camí cap a Jerusalem.

El primer paràgraf que hem llegit avui fa de xarnera entre les dues parts: és a la vegada el final de la 1ª  i l’inici de la 2ª.

Amb la seva pregunta, Jesús provoca que els deixebles donin resposta a la pregunta que ells mateixos s’havien fet al començament: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?” (Marc 4,41. Diumenge 12è. B). Ara els deixebles, per boca de Pere, responen amb convicció: “Vós sou el Messies”.

 

2. Però sorprèn la reacció de Jesús. Sembla que hauria de manifestar la seva alegria pel fet que, finalment, els deixebles sàpiguen qui és. En comptes d’això, Jesús “els prohibí severament que ho diguessin a ningú”.

Jesús no contradiu la resposta de Pere, però deixa clar que és una resposta “perillosa”, i per això no es pot dir.

La resposta és perillosa per dos motius:

a) Perquè la idea que els deixebles tenen del “messies” és del tot inacceptable per Jesús. (Podeu llegir “Messies”, al Glossari)

b) Perquè, per als Jueus, la figura del Messies fa referència sobretot a l’alliberament del Poble d’Israel. En canvi Jesús és l’Home, i la seva missió fa referència a tota la Humanitat, i no es queda en el marc de l’alliberament d’un sol Poble en concret.

 

3. L’autèntica resposta a la pregunta de Jesús no es farà visible fins al “final del Camí”; i no la formularà Pere ni cap dels Dotze sinó el Centurió romà que ha dirigit la Crucifixió: “El centurió, que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).
Jesús no nega que sigui el Messies, però és sobretot “el Crucificat, Fill de Déu”.

 

4. Més encara: el Camí de Jesús no acaba a Jerusalem, ni a la Creu, ni al sepulcre. Les dones, quan hi vagin per ungir el “cadàver” de Jesús, trobaran el sepulcre buit. “No és aquí. Ha ressuscitat”, els dirà el jove amb túnica blanca (Marc 16,6) (Sobre el significat d’aquest “jove” podeu llegir els Apunts de diumenge del Ram, 9).

Així doncs, a la pregunta de Jesús “I vosaltres, qui dieu que sóc?”, la resposta correcta seria:
“Tu ets l’Home, el Crucificat-ressuscitat, Fill de Déu”.

 

 

... se n’anà als poblets de Cesarea de Filip, i pel camí...

5. “Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Filip, i pel camí preguntava als seus deixebles”...

Jesús ha iniciat el seu camí. Però aquí hi ha un detall estrany i sorprenent perquè sempre s’ha entès que el camí de Jesús va cap a Jerusalem, i en canvi aquí es diu que va cap a Cesarea de Filip, que, partint de Galilea, es troba a la direcció oposada. (Mapa 7 També: Glossari-mapa).

Cal recordar que, en els Evangelis, els itineraris no tenen tant un significat geogràfic com religiós. Els “llocs” hi són utilitzats sobretot com a llenguatge religiós.

Cesarea de Filip era una ciutat pagana, al nord de la Galilea pròpiament dita, la més “allunyada” de Jerusalem. Capital d’aquella regió, havia estat edificada en honor al Cèsar de Roma per Filip, un fill del rei Herodes.

 

6. Jesús fa la seva pregunta als deixebles pel camí de Cesarea. No es diu pas que hi arribessin. Amb aquest simple detall Marc ens diu una cosa extraordinàriament significativa: el “camí de Jesús” no acaba a Jerusalem. De fet, a Jerusalem, a pesar de l’entrada triomfal que li van preparar els deixebles (Marc 11,1ss), no el van rebre, i el van treure fora (Marc 15,20). No solament el van fer fora de la ciutat sinó que també van pretendre fer-lo fora del “món dels vius”, matant-lo.

Però Jerusalem i la Mort no són el final del camí. Jesús només ha “passat” (“Pasqua”) per Jerusalem i per la Mort, però el seu camí continua cap a “Cesarea de Filip”, cap el Món (tot el món, el món pagà). Així ho recordarà a les dones, el jove del sepulcre:
“No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat.
Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir” (Marc 16,6).

 

Aquesta era la missió d’Israel com a Poble elegit: fer arribar als oprimits de tot el món l’amor alliberador de Déu (Èxode 3,16). Jesús, cent per cent jueu, acompleix aquesta missió, a pesar de l’oposició dels Responsables del Poble.
Pere té raó quan diu que Jesús és el Messies. Com a Messies d’Israel, ell acompleix la missió universal del seu Poble.
I els Representants del Poble, sense adonar-se’n, hi van col·laborar precisament “fent-lo fora” dels “límits” del seu poble particular.

 

7. Fuig d’aquí, Satanàs!...

La resposta dels deixebles a la pregunta de Jesús (“Qui sóc, jo?”) era correcta, però ells no l’entenen pas correctament. Jesús els explica quin serà el seu itinerari: Jerusalem, judici, condemna, mort... i resurrecció.
 
Els deixebles queden perplexos i pensen que Jesús s’equivoca. Per a ells, el “camí del Messies” l’ha de portar a Jerusalem, capital del Nou Regne, per posar-hi ordre i ser-hi investit “Rei d’Israel”!
¿Què vol dir això de ser rebutjat i mort? A través de Pere, intenten fer-li prendre consciència del que comporta “ser el Messies”.

Però la resposta de Jesús és enèrgica i tallant: “renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs!”.

“Satanàs” significa “enemic”. Més concretament significa el fiscal acusador en un tribunal.
 

L’Evangeli de Marc enfronta tres vegades Jesús amb “Satanàs”:

- a l’inici de la seva vida pública: a les Temptacions (Marc 1, 13);

- a l’inici del seu “camí”, en aquest relat que hem llegit (Marc 8,33),

- i al final de la seva vida, davant el Tribunal del Sanedrí, on Jesús és l’acusat. “Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?” (Marc 14,60).

Són les temptacions que Jesús haurà de vèncer. La última és especialment llarga i maliciosa: “El Messies, el rei d’Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!” (Marc 15,32).

 

8. Les temptacions que sofreix Jesús són les de tot ésser humà, i és sempre la mateixa: escollir entre “Poder” i “Vida”. “No penses com Déu, sinó com els homes”, li diu Jesús a Pere.

- Per als humans, la “vida” és “Poder”.

- Per a Déu, la Vida és Amor; i el Poder és anti-vida; és homicida.

 

“Germans, nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort. Tothom qui odia el seu germà és un assassí” (1ª de Joan 3,14s).

 

C. MISSATGE.

9. És normal que els humans pensem “com els homes”, a no ser que hàgim rebut la “invitació” a ser semblants a Déu! (Gènesi, 1,26).

Aquest és el missatge radical dels Evangelis, concretant el missatge de tota la Bíblia: som invitats a participar de la manera de ser de Déu.

Jesús no és Messies per a vèncer els enemics amb el poder de Déu, sinó per portar la Humanitat a participar de la Vida de Déu: única vida realment “VIDA” (“Vida eterna” en el llenguatge de l’Evangeli de Joan. Joan 3,16. I sovint).

Qualsevol altre “alliberament” quedaria curt, perquè no porta fins a la VIDA. “Senyor, ens heu fet per a Vós, i el nostre cor no troba repòs fins que us troba a Vós” (Inici de les “Confessions”, de St. Agustí).

D: RESPOSTA.

10. El mateix Jesús ens diu quina és la resposta: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

D’entrada no sembla una resposta gaire engrescadora. Això de prendre la creu... Però la creu no és el final del camí. A més: després de la resurrecció de Jesús, la creu no significa un instrument de tortura sinó un estil de vida: viure la vida donant‑la. I “donar la vida” és la única manera de viure. “Qui vulgui salvar (mantenir per a ell sol) la seva vida la perdrà; però el qui la perdi (la doni) per mi i per l’evangeli, la salvarà” (Marc 8,35).

En el nostre món, la Vida de Déu no ve visualitzada en l’acció dels Poderosos, sigui quina sigui la seva forma de Poder, sinó en els “crucificats” per haver superat la temptació del Poder.

La resposta que se’ns suggereix és doble:

- a) No “venerar” els Poderosos per raó del seu Poder, i

- b) Renunciar a tota forma de domini sobre els altres.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En l’amor verdader hi ha una estranya barreja de Vida i de “mort”; de “vida tinguda” i “vida donada”. Parleu de com ho experimenteu això en relació amb les persones que més estimeu.

 

2. ¿Normalment, tenim més tendència a imaginar Déu com a “poderós”, o com a “amorós”?
Dit d’una altra manera: ¿Com és que a l’Església s’ha sacralitzat tant el Poder, i, en canvi, s’ha vulgaritzat tant l’Amor?

 

3. El paternalisme, s’assembla més a l’Amor, o al Poder?

 

Diumenge vinent, 23 de durant l'any B.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

              Dir.        Efatà (Obre’t). 

 

      

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Decàpolis.

 Imposició de mans.

 

 

→ Mapes. Mapa 7. Palestina en temps del Nou Testament.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 35,4-7a).

Digueu als cors alarmats:

Sigueu valents, no tingueu por:

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;

la paga de Déu és aquí,

és ell mateix qui us ve a salvar.

Llavors es desclouran els ulls dels cecs

i les orelles dels sords s’obriran;

llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig,

perquè l’aigua ha brollat a l’estepa,

han nascut torrents en el desert,

les terres xardoroses ara són estanys,

el país de la set és ple de fonts d’aigua.

 

2ª LECTURA (Jaume 2,1-5).

Germans meus,

vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós,

no heu de comprometre la vostra fe

amb diferències entre les persones.

Suposem que, mentre esteu reunits,

entra un home ben vestit i amb un anell d’or,

i entra també un pobre mal vestit.

Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu:

«Segui aquí, que estarà millor»,

però al pobre li dèieu:

«Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus»,

no faríeu diferències entre vosaltres?

No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents?

Escolteu, germans meus estimats:

No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món

per fer-los rics en la fe

i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?

 

EVANGELI. (Marc 7,31-37).

En aquell temps,

Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,

i se n’anà cap al llac de Galilea,

passant pel territori de la Decàpolis.

Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,

i li demanaren que li imposés les mans.

Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,

li posà els dits a les orelles,

escopí i li tocà la llengua,

aixecà els ulls al cel,

sospirà i (li) digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t».

A l’instant se li obriren les orelles,

la llengua se li deslligà

i parlava perfectament.

Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,

però com més els ho prohibia,

més ho explicaven a tothom,

i no se’n sabien avenir.

Deien: «Tot ho ha fet bé:

fa que els sords hi sentin

i que els muts parlin.»

 

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Diumenge passat llegíem la solemne proclama de Jesús: “Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar”.
Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a allò que afirmaven els mestres de la Llei, que els altres Pobles (els “Pagans”) no són impurs.
Per això ara l’evangelista ens presenta Jesús fent una volta pels pobles pagans veïns. No hi va ni a purificar-los ni a convertir-los. Hi va simplement a estar amb ells. “...Arribà al territori de Tir. Va entrar en una casa...” (Marc 7,24).

 

2. El fragment que avui hem llegit correspon a un dels diferents episodis d’aquesta “volta” de Jesús per territori pagà. El Missal recull només aquest episodi perquè la resta són tractats dintre les Lectures de l’any A i any C.

 
(Les Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca” l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en l’Evangeli de Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, en la versió que en fa l’Evangeli de Mateu. Mateu 15,22ss).

 

3. Tornant a l’episodi que hem llegit avui, se’ns presenta una persona anònima sordo-tartamuda. Sembla clar que es tracta d’una figura representativa. A qui representa?  ¿Als Pagans, ja que ens trobem en territori pagà? ¿Als deixebles, ja que més avall se’ls diu “teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18)? Els comentaristes no coincideixen.

Tant se val! Per a cada un de nosaltres, la figura del sord-tartamut és un toc d’atenció per fer-nos adonar de la dosi de sordesa que ens afecta encara, tant si ens considerem (o som considerats) “deixebles” com “pagans”.

 

4. Aquest episodi del Sord-tartamut es troba en paral·lel amb l’episodi del Cec (Marc 8,22ss), que, aquí, el Missal no recull. Els dos “emmarquen” la segona Multiplicació dels pans, que constitueix el punt més significatiu d’aquesta volta de Jesús per terres paganes. (En les Lectures del Missal, la Multiplicació del pans ja va ser llegida el Diumenge 17è., encara que en la versió de l’Evangeli de Joan).
 

L’estrany ritual que segueix Jesús amb el sord-tartamut vol fer-nos pensar en el segon relat de la Creació de l’Home (Gènesi 2,7ss). Imaginem per un moment aquella situació: Déu, com un terrisser, fa un ninot de fang. El ninot té ulls però no hi veu, té orelles però no hi sent, té boca però no parla,... fins que Déu bufa el seu alè (esperit) a la cara del ninot. Aleshores el ninot esdevé “vivent”.

Déu no pretén crear només un “vivent”. L’obra de Déu no acaba només “creant”, sinó que continua fins que Home esdevé capaç de participar en la  Vida de Déu. Per a això cal encara “foradar-li les orelles amb els dits”.

“Obre’t!” no és una paraula només “creadora”; tampoc no és un simple “manament”. És una invitació. Una “invitació” que esdevé creativa si “l’invitat” hi correspon positivament.

L’acció de Jesús envers el Sord-tartamut mostra l’acció continuada de Déu: amb els dits li “forada” les orelles perquè pugui sentir-hi (que les paraules puguin entrar dintre el seu cap); amb la saliva (popularment considerada com alè concentrat) li toca la llengua perquè quedi apta per a comunicar-se.
Fet tot això, ve la invitació, “obre’t”, dirigida a la persona (La traducció del Missal no recull el pronom que indica que “obre’t” va dirigit a la persona i no pas a les orelles. Jo l’hi he afegit en vermell).

La resta depèn de com respongui cadascú.

L’Home encara “tancat”, no veu ni sent realment els altres. “Veure‑hi” i “sentir‑hi” són a la vegada “capacitats rebudes” i “actituds lliurement decidides”.

 

5. “Tot ho ha fet bé...”

“Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

Aquestes paraules són com un eco d’aquelles altres amb què acaba el primer relat de la Creació: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1,28).
 

La “bonesa” de l’Home radica en la seva capacitat de veure, sentir i parlar; és a dir: comunicar-se, i així poder participar en la VIDA de Déu, que és COMUNIÓ.

Per contrast amb l’acció de Jesús en el sord-tartamut, els deixebles posaran resistència (tancament) amb els seus prejudicis de “poble elegit en exclusiva”. Per això es faran mereixedors de la increpació de Jesús: “¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no hi sentiu?” (Marc 8,18).

 

C. MISSATGE.

6. L’Obra de Déu no s’acaba en la creació de l’Home com a ésser vivent. Els Humans som vivents cridats a la comunió (forma de Vida pròpia de Déu. “Vida eterna”, en el llenguatge de l’Evangeli de Joan, llegit aquests diumenges passats. Joan 6,27).

A tots se’ns diu: “obre’t”. És la paraula central del relat d’avui.
Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”.
Deuria ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.

 

D: RESPOSTA.

7. Casualment la Carta de St. Jaume, que estem llegint aquests diumenges com a segona lectura, ens ofereix una manera pràctica de respondre. Dintre la Comunitat, tots som germans; i, per tant, qualsevol diferenciació de categories ens faria homes que jutgen amb criteris dolents (Jaume, 2,4).

Primer hi ha la comunió; després venen les comunitats concretes.

La comunió neix quan activem la nostra capacitat de veure i escoltar realment els altres, i parlar-los. És fruit d’un cor obert. Quan tenim el cor obert, “farem comunitat” amb les persones amb qui ens trobem, siguin com siguin.

El vincle fonamental d’una comunitat cristiana no està en les coses que tenen en comú, com poden ser unes veritats compartides o uns ritus comuns, o el llenguatge, o el lloc on viuen, o la persona que presideix les reunions,... El vincle fonamental que uneix una comunitat cristiana és el cor obert a tothom.

La comunió es concreta en comunitats que poden ser molt variades. Les comunitats són funcionals, temporals, ocasionals,... Són un “resultat”. La comunió és la “font”, l’actitud bàsica.

 

8. No és fàcil veure i sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres pre-judicis; les nostres opcions prèvies. Com quan ens posem olleres de color, veiem i sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no com són en realitat. Això dificulta una autèntica vida de comunió.
 

Entre nosaltres, quantes reunions! quantes taules rodones! quantes tertúlies! quants debats!... i quant poc diàleg!!!

És difícil “dialogar” si no s’ha pres la decisió explícita de tenir una actitud d’acolliment de l’altre: voler “escoltar realment allò que ens diu”.
Quantes converses no passen de ser “torns de paraula”! Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat realment a qui pretenem respondre!
Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords i tartamuts.

 

9. També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada vegada més, les “paraules” sovint s’han pervertit, esdevenint una eina de domini i no de servei a la comunió. Cal estar atents a no utilitzar-les per dominar.
També cal “escoltar-les” evitant de ser dominats amb elles.

Tots pensem amb paraules. Per això, qui té el domini de les paraules fàcilment té també el domini dels pensaments! Vigilem, doncs! La nostra societat ens necessita lliures!

I també “dignes”. Cal saber escoltar sense perdre la pròpia “dignitat” davant dels qui abusen del “poder” de la paraula.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. A les nostres Trobades hi ha molta sol haver-hi massa “xerrameca” d’unes, i també massa “mutisme” d’altres. És perquè no hi ha res a dir, o perquè la nostra manera de funcionar no ofereix ocasió de parlar?

Dit d’una altra manera: del Sord-tartamut es diu que “a l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”. ¿Reflecteixen això, les nostres trobades?

 

2. En les reunions, us pareu alguna vegada per a examinar l’ús que hi feu de les paraules?
Parleu massa?
Escolteu?
Talleu els altres quan encara no han dit el que estaven dient?
Les vostres intervencions s’acosten més al servei o al domini?

 

3. Com veieu el diàleg ecumènic, interreligiós i intercultural? En teniu experiència? Amb quina actitud us ho mireu?