A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Nehemies 8,1-4a.5-6,8-10).
En aquells dies,
el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei
en presència del poble reunit a la plaça
de davant la porta de les Aigües,
i des del matí fins al migdia el llegí davant de
tothom:
homes, dones i criatures capaces d’entendre-la.
Tot el poble escoltava atentament
la lectura del llibre de la Llei.
Esdres, mestre de la Llei,
estava dret dalt una tarima de fusta preparada
expressament.
Obrí el llibre a la vista de tot el poble,
ja que des del lloc on era dominava tothom,
i així que l’obrí, tot el poble es posà dret.
Esdres beneí el Senyor, Déu gran,
i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén,
amén.
Després es prosternaren amb el front a terra,
i adoraren el Senyor.
Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu,
i alguns levites n’exposaven el sentit
perquè la lectura fos entenedora.
El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei,
i els levites que exposaven al poble el sentit de
la Llei,
digueren a tota la gent:
«La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el
nostre Déu:
no us entristiu ni ploreu»,
perquè tota la gent plorava mentre escoltava les
paraules de la Llei.
Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara.
Mengeu i beveu de gust
i repartiu-ne als qui no s’havien portat res,
que la diada d’avui es santa,
dedicada a Déu, nostre Senyor.
No us entristiu, que el goig del Senyor serà la
vostra força.»
2ª LECTURA (1Corintis 12,12-30).
NOTA.
En blau, la part que correspon a la versió llarga.
Germans,
el Crist és com el cos humà:
és un, encara que tingui molts membres,
ja que tots els membres, ni que siguin molts,
formen un sol cos.
Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,
hem estat batejats en un sol Esperit
per formar un sol cos,
i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix
Esperit.
Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de
molts.
Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos»,
Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos»,
no per això ja no seria del cos.
Si l’orella deia: «Com que no sóc ull,
no sóc del cos»,
no per això ja no seria del cos.
Si tot el cos fos ull, com podria
escoltar?
Si tot el cos fos orella, com podria
olorar?
De fet, però, Déu ha distribuït en el
cos
cadascun dels membres com li sembla.
Si tots els membres es reduïssin a un de
sol,
on seria el cos?
Per això els membres són molts,
però el cos és un de sol.
L’ull no pot dir a la mà: «“No em fas
cap falta.»
Ni tampoc el cap als peus: «No em feu
cap falta.»
Ben al contrari:
els membres del cos que semblen més
delicats
són els més indispensables,
els que ens semblen menys nobles,
els cobrim amb més honor,
els que ens semblen menys decents,
els tractem amb una decència
que no necessiten els que ja són
decents.
Déu ha disposat el cos de tal manera
que dóna més honor als membres que més
en necessiten,
perquè no hi hagi desacord en el cos,
sinó que tots els membres tinguin la mateixa
sol·licitud
els uns pels altres.
Per això, quan un membre sofreix,
sofreixen amb ell tots els altres,
i quan un membre és elogiat,
tots els altres s’alegren amb ell.
Doncs bé,
vosaltres sou cos de Crist
i cadascun formeu els seus membres.
Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols,
Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols,
en segon lloc profetes,
en tercer lloc mestres,
després els qui tenen poder d’obrar
miracles,
després els qui tenen la gràcia de donar
la salut als malalts,
d’ajudar els altres,
de guiar-los,
de parlar llenguatges misteriosos.
No tothom ha de ser apòstol o profeta o
mestre.
No tothom ha d’obrar miracles,
ha de tenir la gràcia de donar la salut
als malalts,
ha de ser capaç de parlar llenguatges
misteriosos
o ha de ser capaç d’interpretar-los.
EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).
Són molts els qui han emprès la tasca
d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre
nosaltres,
guiant-se per l’ensenyament que hem rebut
d’aquells que des del principi
en foren testimonis de vista
i després ho transmeteren de paraula.
Havent pogut informar-me minuciosament
de tot des dels orígens,
jo també, il·lustre Teòfil, he decidit
escriure-t’ho
en una narració seguida,
perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que
has rebut.
En aquell temps,
Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de
l’Esperit.
La seva anomenada s’estengué per tota la regió.
Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el
lloava.
I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.
El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,
i s’aixecà a llegir.
Li donaren el volum del profeta Isaïes,
el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:
«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
ja que ell m’ha ungit
per portar la bona nova als desvalguts,
m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,
i als cecs el retorn de la llum,
a deixar en llibertat els oprimits
i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»
Després plegà el volum,
el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.
Tots els qui eren a la sinagoga
tenien els ulls posats en Jesús.
Ell començà dient-los:
«Això que avui sentiu contar de mi
és el compliment d’aquestes paraules de
l’Escriptura.»
B.
LLENGUATGE.
1.
L’evangeli d’avui està format per dos fragments diferents i distanciats: el
breu Pròleg que Lluc posa a tota la
seva obra (Evangeli i Fets dels Apòstols) i l’autopresentació de Jesús a la sinagoga
de Natzaret, ja en el capítol 4rt.
2. El Pròleg és important perquè ens presenta
les circumstàncies i finalitat a què respon aquest Escrit. Com diu un dels més
importants investigadors actuals de Lluc, “...l’obra de Lluc no és cap Evangeli, en el sentit estricte d’un kerigma adreçat a una comunitat... sinó una
composició literària fruit d’una investigació molt acurada, que ha estat
adreçada per escrit a un personatge concret en un ordre determinat i amb un
propòsit ben tangibles. ... El gènere literari que s’escau a la seva obra no és
altre que una demostració...”.
(Josep Rius-Camps i Jenny Read. lluc.
demostració a teòfil. 2009. Introducció,
5. També al You-tube Teòfil, al voltant del minut 20).
Amb tot, des de molt aviat va ser vist i interpretat també com un autèntic “evangeli” (relat de la Bona Notícia
de Jesús).
3.
Evidentment, quan es parla de demostració,
no cal entendre-ho en sentit modern i racional o historiogràfic sinó des d’un marc
religiós. Lluc escriu per a una persona important, bona coneixedora i
seguidora de la religió jueva, perplexa per tota una colla d’informacions que li han arribat sobre el
messianisme de Jesús i sobre els seus Seguidors.
Per això ha demanat l’opinió de Lluc, un cristià
il·lustrat. Lluc li respon amb un llibre amb dues parts: una sobre Jesús (Evangeli) i l’altra sobre les Comunitats
cristianes (Fets dels Apòstols) “perquè coneguis la solidesa de
l’ensenyament que has rebut”; o més exactament: “perquè coneguis la solidesa de les informacions que t’han arribat”.
4. El
segon fragment de l’evangeli d’avui és com un resum avançat de tot l’Evangeli
que segueix. El relat situa Jesús a “Natzaret, on s’havia criat”.
Aquí Natzaret representa “el poble de
Jesús”, és a dir: Israel. “El seu
poble”, primer l’accepta i l’escolta de grat, però acabarà expulsant-lo i
condemnant-lo (com llegirem diumenge que ve, seguint aquest relat).
5. Lluc
apareix aquí com un molt bon escriptor. Aconsegueix descriure tota l’escena
concentrant les mirades i l’atenció de la gent en les paraules de Jesús que vol
destacar: “Això que avui sentiu contar de mi és el
compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.
La Religió jueva havia pres forma de promesa. Israel sempre ha estat un poble
petit entre altres pobles més grans i poderosos que l’han dominat. Com a poble petit encarna la petitesa,
debilitat i explotació de tantes i tantes persones i pobles també dèbils i explotats. Els seus profetes tenien la missió de mantenir l’esperança
oferint, de part de Déu, la promesa
d’una salvació–llibertat.
6. I aquí queda palesa l’absoluta novetat de Jesús:
“Això que avui sentiu contar de mi és el
compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Jesús no és un profeta
més, que alimenta l’esperança, sinó aquell en qui aquesta esperança
troba el seu acompliment.
“Compliment”
o “acompliment” és la paraula clau
per entendre els Evangelis. Però aquesta paraula en pressuposa unes
altres: desvalguts, captius, cecs,
oprimits,... Són els necessitats d’esperança, i és per a ells i en ells que
arriba l’acompliment.
C.
MISSATGE.
7. La
situació descrita al Pròleg fa pensar
que l’Evangeli de Lluc és d’una gran
actualitat. També avui a nosaltres i a moltes persones ens arriben tota classe
d’informacions més o menys
pertorbadores sobre Jesús i els seus deixebles (i l’Església). Com Teòfil, ens cal buscar orientació.
Sortosament avui dia són multitud les
persones que, des de la fe i amb rigor intel·lectual, ens poden ajudar i ens
ajuden.
8. En
relació al segon fragment de l’evangeli, resulta realment sorprenent que Lluc
s’atreveixi a posar en boca de Jesús una autopresentació
com la que hem llegit. Quan es va escriure aquest Evangeli ja feia més de 50
anys que Jesús havia estat jutjat, condemnat i mort a la creu. I tothom ho
sabia! De què pretén alliberar-nos un condemnat
a mort? Quina mena de salvació
pot oferir?
Heus aquí
la “tasca” que es proposa Lluc: demostrar a Teòfil que el Crucificat
és també el Ressuscitat, i el Messies que Israel esperava; i que els
qui creuen en ell són realment salvats i
lliures. Tota la resta de l’Evangeli està destinada a fer entendre aquest canvi de perspectiva.
9.
Sorprenentment, com llegirem diumenge que ve, el poble petit i explotat desconfia d’aquesta nova perspectiva de
“salvació” perquè no es realitza, com han esperat sempre, per obra dels poderosos de torn.
Heus aquí
un autèntic enigma: els oprimits estan massa “enamorats” del Poder dels opressors per acceptar una salvació
que no vingui del Poder! Tal és l’encegament en què els humans solem caure!!!
Procurar als cecs el retorn de la llum té un
sentit profund, de canvi en la manera
de veure. En tots els Evangelis la figura del cec es converteix en un paradigma
eloqüent de l’ésser humà.
D:
RESPOSTA.
Diumenge
que ve llegirem la resposta que la
gent de Natzaret va donar a Jesús. Ha de ser per a nosaltres un toc d’atenció.
Els Natzarens no eren pas
especialment obtusos, sinó que eren com tothom. Simplement continuaven cecs, i no podien veure tota la realitat d’aquell
home humil, el fill d’en Josep. Encara
no han fet seu aquell sentiment que el mateix Lluc destaca en Maria: “Deu ha mirat la petitesa de la seva
serventa,... i ha decidit fer-hi meravelles” (Lluc
1,48).
Ens
atrevirem a pensar que el camí de la nostra llibertat
passa per l’acció dels petits?
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Jesús
s’aplica les paraules del profeta: “L’Esperit
del Senyor reposa sobre meu...”. Aquestes paraules s’han
d’entendre com a referides exclusivament a Jesús, o es poden aplicar a altres
persones? A quines? Per què?
2.
¿Disposeu d’algun llibre, o
participeu en algun cercle d’estudi,
per posar al dia els vostres coneixements
religiosos, tal com es diu de Teòfil?
3. A la
segona Lectura, St. Pau ens parla de les diferents classes de membres de la
Comunitat, i de com tots tenen funcions diferents. Considereu que en la vostra
comunitat, o en l’Església, es fomenta suficientment la diversitat, i hi és respectada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada