3er. Diumenge de Pasqua. B.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 3,13-15.17-19).

En aquells dies, Pere digué al poble:

«El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob,

Déu dels nostres pares,

ha glorificat Jesús, el seu Servent,

que vosaltres vau entregar i vau negar,

quan Pilat creia que l'havia de deixar lliure.

Ell era l'innocent i el sant,

però vosaltres el vau negar

i vau demanar a Pilat que us indultés un assassí,

mentre matàveu el qui ens obre el camí de la vida.

Però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts.

Nosaltres en som testimonis.

Ja sé, germans, que ni vosaltres

ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu,

però així Déu ha complert allò que havia anunciat

per boca de tots els profetes:

que el seu Messies havia de patir.

Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos,

i seran esborrades les vostres culpes.»

  

2ª LECTURA (1 Joan 2,1-5a).

Fillets,

us escric això perquè no pequeu.

Però si algú pecava,

recordeu que tenim prop del Pare un defensor,

Jesucrist, que és just.

Ell mateix és la víctima propiciatòria pels nostres pecats.

I no només pels nostres,

sinó pels de tot el món.

Per saber si coneixem Jesucrist,

mirem si complim els seus manaments.

Els qui diuen que el coneixen,

però de fet no compleixen els seus manaments,

són mentiders, no diuen pas la veritat.

Però els qui fan cas de la paraula de Jesucrist

han arribat de debò a estimar Déu perfecta­ment.

EVANGELI. (Lluc 24,35-48).

En aquell temps,

els deixebles contaven el que els havia passat pel camí,

i com l'havien reconegut quan partia el pa.

Mentre parlaven d'això,

Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué:

«La pau sigui amb vosaltres.»

Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit.

Jesús els digué: «¿Per què us alarmeu?

¿Per què us vénen al cor aquests dubtes?

Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.

Palpeu-me i mireu bé;

els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.»

I mentre deia això, els ensenyava les mans i els peus.

Veient-los sorpresos,

i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho,

els digué: «¿No teniu aquí res per a menjar?»

Ells li donaren un tall de peix a la brasa,

i se'l menjà davant d'ells.

Després els digué:

«Quan encara era amb vosaltres,

us havia dit que s'havia de complir

tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès,

i en els dels Profetes i dels Salms.»

Llavors els obrí els ulls

perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures,

i els digué: «Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir

i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia,

i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.»

B. LLENGUATGE.

1. No ens ha de sorprendre la no coincidència dels tres relats d’aparicions que trobem com acabament dels evangelis de Mateu, Lluc i Joan. (Recordem que en l’Evangeli de Marc no hi ha aquests relats. Els que ara hi ha no són originals sinó afegits més tard).

Aquests relats no són la crònica d’un fet objectiu sinó narracions surrealistes destinades a expressar i celebrar els efectes que la resurrecció de Jesús genera en els creients. Amb un “llenguatge de superfície” s’expressa una realitat profunda. Aquesta és expressada necessàriament amb llenguatges diferents perquè es tracta d’una realitat subjectiva; és a dir: té els seus efectes en l’interior de cada persona, i en cada persona hi provoca ressonàncies diferents.

2. A vegades pensem que “real” i “subjectiu” s’exclouen; però no és així. Al contrari: la realitat subjectiva és la més pròpia i constitutiva de l’ésser humà. Cada ésser humà és certament un “ésser objectiu”, però que esdevé “subjecte” o persona.

Quan es diu que la resurrecció de Jesús no és un fet objectiu sinó subjectiu, es vol dir que no és un fet superficial, externament visible i controlable. Si en aquell temps hi haguessin hagut reporters gràfics, cap d’ells no hauria pogut “filmar” que una gran pedra s’apartava de l’entrada del sepulcre, ni que un cadàver es reanimava, ni el jove vestit de blanc que van “veure” les dones. Tampoc no hauria tingut ocasió de filmar l’arribada de les dones al sepulcre, o el seu esglai. Tot això és llenguatge de superfície per expressar una realitat profunda i interior.

3. Els autors dels Evangelis no són “cronistes” sinó “evangelistes”; és a dir: anunciadors d’una bona notícia dirigida directament al “cor” de la persona, i que en cada persona tindrà ressonàncies diferents ja que el “cor” de cada persona és absolutament únic. En la Comunitat dels creients, aquestes ressonàncies poden generar una simfonia meravellosa que converteix la trobada en celebració. Per això el Evangelis poden ser considerats també Guions de celebració.

4. El relat d’avui, tret de l’Evangeli de St. Lluc, ve preparat pel relat dels Deixebles d’Emaús (Lluc 24,13ss). Aquest, pròpiament, no és un relat d’aparició perquè quan els dos deixebles “veuen” Jesús, no el reconeixen; i quan el reconeixen, deixen de “veure’l”. Però serveix perquè retornin a la Comunitat, i, en la Comunitat, sí que poden “veure” el Crucificat ressuscitat. (Mireu els Apunts del diumenge 3er. de Pasqua A).

“Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix”. En la Comunitat, la presència de Jesús és real i visible; no és una fantasia (“un esperit”). “Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc”. “Tenir carn i ossos” és una manera d’expressar la realitat de la presència de Jesús. Però no hem d’imaginar aquesta presència real com la conseqüència de la “reanimació” del seu cadàver. Aquell que “veuen” els creients no és un “cadàver reanimat”, sinó Jesús mateix en forma de vida donada, assumida per la Comunitat que, així, la fa corporalment visible en la Comunitat. La Comunitat és el cos de la vida donada. La referència al “peix a la brasa” i al “sentit de les Escriptures” posen de manifest que aquesta vivència dels deixebles correspon a la trobada setmanal de la Comunitat en què es compartia l’aliment i es llegien les Escriptures.

5. La trobada setmanal no és la simple coincidència d’una colla d’amics en un lloc determinat. És una trobada per fer visible que la vida donada està connectada a la VIDA mateixa de Déu. A través de la trobada s’experimenta la presència de Déu amb el Crucificat assegut a la seva dreta (Lluc 22,69.  Actes 7,55.  Romans 8,34). Per això la trobada setmanal es revesteix d’un cert ritual, que li permet expressar millor aquest significat profund. El ritu hi té una funció important. El llenguatge ritual manifesta que la trobada no es queda a un nivell superficial i anecdòtic sinó que s’hi expressa la comunió entre tots els humans, i entre aquests i Déu. El llenguatge, en els ritus, adquireix un significat que el transcendeix.

Però els ritus són ambivalents. Si són presos com a llenguatge, expressen allò que signifiquen; però si són presos com a actes màgics, es converteixen en ritualisme.

El ritualisme no és llenguatge; no és comunicació; no fa comunitat.

El ritualisme és alienació. És una forma d’idolatria.

En el ritualisme, la fe en Jesús és substituïda per la fe en el ritu. 

Però, no són els ritus allò que fa present el Ressuscitat sinó la comunitat reunida, que acull la vida donada de Jesús i la vida donada de cada un dels humans que continuen la seva donació.

... perquè comprenguessin el sentit de les “Escriptures”.

6. A vegades es diu que el Cristianisme és una “Religió del Llibre”, juntament amb el Judaisme i l’Islam.

En certa manera és veritat: les Escriptures són importants, però només, si no perdem de vista la clau per interpretar-les.
Els deixebles s’havien fet una falsa idea del Messies, tot i que pensaven que seguien les Escriptures. Igualment els grans sacerdots van creure que aplicaven la seva Llei Escrita quan van condemnar Jesús.
L’experiència ens ensenya que podem fer de les Escriptures un ús extraordinàriament pervers. Les Escriptures només són il·luminadores si són enteses des de l’experiència i acceptació dels crucificats. Els crucificats són la clau per la seva correcta interpretació. Ho reconeixen els mateixos grans sacerdots quan Pilat els diu que jutgin Jesús “segons la seva Llei”, i ells responen: “A nosaltres no ens és permès d'executar ningú” (Joan 18,31). Les Escriptures no serveixen per executar, ni matar, ni jutjar, ni marginar ningú, sinó que expressen la voluntat salvadora del Déu de la Vida i de l’Amor. Només en aquest sentit són “paraula de Déu”. Un Déu Alliberador quan “parla” a les víctimes, i Acusador quan “parla” als prínceps d’aquest món (Èxode 3,7-10).

Segons les Escriptures, el Messies havia de patir...

7. Seria un greu error entendre això com si Déu hagués decidit que Jesús havia de patir i morir. Qui van turmentar i matar Jesús van ser els Poderosos i els seus aliats; i ho van fer contra la voluntat de Déu. La Passió i la Crucifixió és la resposta dels Poderosos a l’Amor: a l’amor de Déu, a l’amor de Jesús, i a l’amor de tots aquells que estimen com Jesús. Allò que “estava escrit” en relació al Messies era la seva fidelitat a l’Amor en aquest nostre món pervertit pel Poder, generador de sofriment i mort.

La temptació del Poder la patim tots els humans. I, per tant, també Jesús. La temptació prové dels poderosos (Mateu 4,8-10); i també deixebles, ansiosos de Poder (Mateu 16,23).
Jesús va vèncer totes les temptacions. I la seva victòria, que és una victòria humana, ha entrat al món del Poder i ha començat a transformar-lo. “Calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis”. 

C. MISSATGE.

8. El missatge és semblant al de diumenge passat i del diumenge de Pasqua: la Comunitat és el nou “cos de Crist” on la seva vida donada es fa visible en la vida donada dels seus membres. La Comunitat neix de la vida donada de Jesús i la fa visible (“sagrament de Jesucrist”, en llenguatge teològic).

D: RESPOSTA.

9. La “vida que s’imposa” ha perdut el seu monopoli en el nostre món, ja que també s’hi ha fet present i visible la “vida que es dóna”. Ara cadascú es troba davant l’alternativa: “Guardar la seva vida” (imposant-se als altres) o “Donar-la” (Mateu 16,25). Si escollim donar-la, generem Comunitat.

10. Avui la paraula comunitat s’ha posat de moda. Però cal distingir dos nivells de comunitat:

- el primer nivell correspon a persones que “tenen en comú” determinades coses;

- el segon nivell apareix quan hi ha persones que “posen en comú” la seva vida, amb allò que tenen (Actes 2,44ss).

La comunitat de primer nivell és tancada: allò que uneix els seus membres també els separa dels altres. En aquest sentit es pot parlar de comunitat de propietaris, comunitat de llengua, comunitat política, comunitat religiosa, comunitat de sang,... Hi queda clar qui pertany a la Comunitat, i qui no.

En canvi, la comunitat de segon nivell és oberta: les diferències no es converteixen en separació sinó en vincle. Per això és una comunitat sense límits. Posar en comú la pròpia vida porta a fer comunitat, amb qui sigui, per diferent que sigui. Les diferències són enriquidores: són punts de diàleg i d’intercanvi. “L’Oceà no té altres límits que la costa de les illes”.

11. Quan es parla de comunitat cristiana, cal estar atents a no quedar-se en el primer nivell, descuidant el segon. En el camp religiós, una comunitat que es quedi en el primer nivell esdevé secta. En les sectes, allò que uneix a uns, a la vegada separa dels altres.

Per evitar aquest perill, directament oposat al missatge de l’Encarnació, avui dia ens cal canviar moltes coses, i abans que tot el llenguatge confessional: paraules, ritus, accions, festes, símbols...

Siguem-ne conscients: en la nostra societat religiosament plural i laica, el llenguatge confessional sempre és entès per la resta com un llenguatge sectari. 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿L’estil i el tarannà de les nostres trobades setmanals (“missa”) expressen amb suficient claredat que som “cos” de la vida-que-es-dóna, és a dir, “cos de Crist”?

2. Avui dia, a molts cristians, els costa parlar en públic de la seva fe. ¿Considereu que això és degut a covardia, o podria ser degut a la intuïció de que el seu llenguatge no podrà ser ben interpretat?

3. Les diferències entre “comunitat” i “secta” poden ser molt subtils. Examineu si hi ha elements de sectarisme en la nostra Església, i en la vostra comunitat.

Vocabulari.

Camí.   Convertir.  Cos.   Creure.    Escriptures.   Fe.   Ferides.   Fill de l’home.   Jerusalem.   Messies.   Mort.   Pa (Eucaristia).   Pau (us dono la ).   Tocar (de tacte).   Tres dies.   Ulls.  Veure.