Setmana Santa. B (Dijous, Divendres i Dissabte Sants)

SETMANA SANTA. Any B.

Dijous, Divendres i Dissabte Sants.

INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda als membres de la comunitat al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions al començament de les trobades, ni comiats al final.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement” (Joan 10,18). A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment (Joan 6,55).

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial” (Lluc 22,19. 1ªCorintis 11,24). Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la Creu. “Sense saber el que es feien” (Lluc 23,34), els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat de milers i milers de “crucificats” que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més important és la comunitat.

La vida donada no cau en el buit. És cert que alguns l’han presa per “vendre-la” (Mateu 26,15.  Lluc 22,3ss) o per  “matar-la”, però són multitud aquells que l’han rebuda com aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, també es fa aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa visible la vida donada, començant per la de Jesús. Ell és el “cap del cos” (Efesis 5,23.  Colossencs 1,18).

Així, doncs: tres dies, però una única celebració: la vida que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.

DIJOUS SANT.

LECTURES

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

COMENTARI GLOBAL.

1. El relat del Rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar els peus era una de les feines dels servidors i sobretot de l’esposa, amant servidora del marit. Les relacions dintre la comunitat cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor. “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això ho fa conscient que venia de Déu i a Déu tornava.

2. L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de la seva Vida, amb la seva Mort, i el Seguiment dels deixebles.

L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, sense que la resta dels qui eren a taula s’adonin d’aquest assenyalament. En realitat, en aquest sopar ningú no menja. Només de Judes es diu que el mos de pa donat per Jesús va entrar en ell. En realitat els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, ni tampoc estan encara en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.

3. En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar és el rentament dels peus. És possible que aquesta “desritualització” de la resta sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del Senyor era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).

4. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.

5. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. “Si no hi ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a algú. La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva, ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

6. Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. Seria com un “pont” (pontífex) entre aquests dos móns.

7. I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació.
Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu 1,22). La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,9). El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.

8. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: donat que encara “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin o que hagin de compensar-ne possibles deficiències.

La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària: la fe en Jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

9. La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, un altre efecte que entra ja en el camp de la injustícia: posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i, sobretot, entre un sacerdoci masculí  i les dones, que, si en la societat són el cinquanta per cent, en l’Església són una majoria absolutíssima. Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

No defenso que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no és que les dones siguin com els homes sinó que els homes siguem com les dones. Jesús no va fer ni sacerdots ni sacerdotesses; però mentre es mantingui la diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, cal practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.

10. Seria bo aprofitar la manca (providencial?) de vocacions al sacerdoci per redescobrir la realitat de la comunitat cristiana, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi vocacions. No hi ha les “vocacions” que nosaltres estem disposats a reconèixer. Segurament ens passa com a aquell que es queixava que la primavera no fa flors perquè l’arboç (que floreix a la tardor) no està florit...

Vocabulari.

Assegut (mestre).   Judes Iscariot .    Mantell.   Pa  (Eucaristia).   Pere.     Rentar.   Sacerdots?    Trair.   

DIVENDRES SANT.

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Joan (Jn 18,1-19,42)

En aquell temps,

Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró.

Allà hi havia un hort,

i Jesús hi entrà amb els seus deixebles.

Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret,

perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles.

Per això Judes prengué un destacament de soldats romans

i alguns homes de la guàrdia del temple,

que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n’hi anà.

Venien amb llanternes i torxes i tots armats.

Jesús, que sabia prou tot el que li venia al damunt,

s’avançà i els preguntà:

«¿Qui busqueu?»

Li respongueren: «Jesús de Natzaret.»

Els diu: «Sóc jo.»

També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa.

Així que Jesús els digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra.

Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?»

Li digueren: «Jesús de Natzaret.»

Ell els respongué: «Ja us he dit que sóc jo.

Però si és a mi que busqueu,

deixeu que aquests se’n vagin lliurement.»

S’havia de complir el que havia dit Jesús:

«No n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»

Simó Pere es tragué una espasa que portava,

atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta.

Aquell criat es deia Malcus.

Jesús digué a Pere: «Guarda’t l’espasa a la beina.

¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»

Llavors el destacament de soldats,

amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus,

agafaren Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs,

que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any.

Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell:

«Més val que un sol home mori pel poble.»

Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús.

Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot,

entrà amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot,

mentre Pere es quedava fora, a l’entrada.

Per això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot,

sortí a fora, parlà amb la criada que guardava la porta i féu entrar Pere.

La criada digué llavors a Pere:

«¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?»

Ell li diu: «No, no ho sóc pas.»

Com que feia fred,

els criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa

i s’estaven allà drets, escalfant-se.

Pere també s’escalfava amb ells.

Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús

sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava.

Jesús li contestà: «Jo he parlat a tot el món obertament.

Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple,

on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat.

¿Per què em pregunteu a mi?

Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»

Així que Jesús hagué dit això,

un dels guardes que tenia al costat li donà una bufetada

i l’escridassà dient-li: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?»

Jesús li respongué:  «Si he parlat malament, digues en què;

però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »

Llavors Anàs l’envia encadenat a Caifàs, el gran sacerdot.

Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li digueren:

«¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?»

Ell ho negà: «No, no ho sóc.»

Un dels criats del gran sacerdot,

parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:

«Però si jo t’he vist a l’hort amb ell.»

Pere tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.

Llavors dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori.

Era la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà del pretori,

perquè, si es contaminaven,

aquell vespre no haurien pogut menjar l’anyell pasqual.

Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els preguntà:

«¿Quina acusació porteu contra aquest home?»

Ells li contestaren: «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem.»

Pilat els digué: «Emporteu-vos-el

i judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra Llei.»

Els jueus li respongueren: «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú.»

S’havia de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir.

Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

«¿Ets tu el rei dels jueus?»

Jesús contestà: «¿Surt de vós, això que em pregunteu,

o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»

Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu.

És el teu poble i els mateixos grans sacerdots,

els qui t’han entregat a les meves mans.

He de saber què has fet.»

Jesús respongué:«La meva reialesa no és cosa d’aquest món.

Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat

perquè jo no fos entregat als jueus.

I és que la meva reialesa no és d’aquí.»

Pilat li digué: «Per tant, vols dir que ets rei.»

Jesús contestà: «Teniu raó: jo sóc rei.

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat;

per això he nascut i per això he vingut al món:

tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»

Li diu Pilat: «I la veritat, ¿què és?»

I després de fer aquesta pregunta,

Pilat se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus per dir-los:

«Jo no li trobo res per poder-lo inculpar.

Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua,

si voleu, us indultaré el rei dels jueus.»

Ells tornaren a cridar:

«Aquest no: volem Bar-Abàs.»

Bar-Abàs era un bandoler.

Llavors Pilat féu assotar Jesús.

Els soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit

i el cobriren amb un mantell de porpra,

anaven passant davant d’ell i li deien: «Salve, rei dels jueus.»

I li donaven bufetades.

Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré a fora

i veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar.»

Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra.

Pilat els diu: «Aquí teniu l’home.»

Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren, cridaren:

«Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»

Pilat els diu: «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres:

jo no li trobo res per poder-lo inculpar.»

Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei,

i segons aquesta Llei

mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»

Quan Pilat sentí això agafà encara més por.

Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús: «¿D’on ets tu?»

Però Jesús no li tornà contesta.

Li diu Pilat: «¿A mi no em parles?

¿No saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»

Jesús respongué: «No tindríeu cap mena d’autoritat sobre mi

si no us l’haguessin concedida de més amunt.

Per això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»

A partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure.

Però els jueus cridaren: «Si deixeu lliure aquest home

és que no aneu a favor del Cèsar,

perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»

Quan Pilat sentí aquestes paraules féu sortir a fora Jesús,

l’assegué en una estrada

al lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu Gabata.

Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia.

Llavors diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei.»

Ells cridaren: «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»

Pilat els diu: «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»

Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap rei fora del Cèsar.»

Llavors Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.

Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu,

cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota.

Allà el crucificaren.

Juntament amb ell en crucificaren dos més,

posats a banda i banda amb Jesús al mig.

Pilat féu escriure un rètol i el féu posar a la creu.

Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.»

Molts dels jueus el llegiren,

perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat,

i el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec.

Els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi poseu: “El rei dels jueus”,

sinó: “Aquest deia que era el rei dels jueus”.»

Pilat contestà: «Això que he escrit, ja està escrit.»

Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús,

recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat.

Quedava la túnica, que era sense costura,

teixida d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:

«No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.»

S’havia de complir allò que diu l’Escriptura:

«Es reparteixen entre ells els meus vestits,

es juguen als daus la meva roba.»

I els soldats ho feren així.

Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare

i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs,

i Maria Magdalena.

Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava,

i digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill.»

Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare.»

I d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.

Després d’això,

Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia,

perquè s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué:

«Tinc set.»

Hi havia allà un gerro ple de vinagre.

Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop

amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis.

Jesús, després de prendre el vinagre, digué: «Tot s’ha complert.»

Llavors inclinà el cap i expirà.

Era divendres,

i els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus

durant el repòs del dissabte,

tant més que aquell dissabte era una diada solemníssima.

Per això demanaren a Pilat

que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos.

Els soldats hi anaren i trencaren les cames del primer,

i després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús.

Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort,

no li trencaren les cames,

sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat

i a l’instant en sortí sang i aigua.

En dóna testimoni el qui ho veié.

La seva paraula és digna de fe,

i Déu sap que això que diu és veritat,

perquè també vosaltres cregueu.

Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.»

I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.»

Després d’això, Josep d’Arimatea,

que era dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus,

demanà a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos.

Pilat ho permeté.

Josep hi anà i tragué el cos de la creu.

També hi anà Nicodem,

aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit,

i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes.

Tots dos prengueren el cos de Jesús

i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques,

com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts.

En un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús,

hi havia un sepulcre nou,

on encara no havia estat enterrat ningú.

Com que el sepulcre era a prop,

van posar-hi Jesús,

ja que al capvespre del divendres començava el repòs entre els jueus.

Comentari global.

1. Estem al centre del Tríduum Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la realitat profunda (Dissabte), avui es posa davant nostre la realitat visible del crucificat, alçat com una senyera de contradicció. Davant els crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la indiferència. Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense religió, és posat davant l’espectacle de l’home que pateix, és torturat o menystingut, i cal donar-hi una resposta. Davant els crucificats només existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’Home, i les que passen de llarg.

2. Passió segons Sant Joan.

Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort la “tomba” de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de l’autèntica vida.

3. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè”, a més de significar “de Natzaret”, pot significar també “rebrot”. Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús el Natzarè”. La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de la soca de Jessé, pare del rei David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” que els Poderosos arrenquen de l’hort, però que després els deixebles baixen de la Creu i enterren en un altre hort. En la nova creació (el Diumenge, primer dia d’una nova setmana) aquest “rebrot” plantat a l’hort ja és vida madura, i Maria Magdalena, per trobar-lo, preguntarà a “l’hortolà” (Joan 20,15).

4. La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell superficial, a vegades de burla o de fracàs, i un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús i de l’Home.

5. - Comença amb els soldats que busquen “Jesús el Natzarè” i Jesús els diu: “Sóc jo” (“Jo sóc” = “Jahvé”. És el nom de Déu. Per això “retrocediren i caigueren per terra”).

- Després, Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble.

- Després, els soldats “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells pensen que fan burla, però expressen la realitat més profunda.

- Després, Pilat presentarà Jesús al poble dient: “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre Rei”.

- També el rètol de la Creu ho reafirma amb autoritat: “Jesús Natzarè, el Rei dels jueus”.

6. L’última paraula la té Jesús quan, al final, diu: “Tot s’ha acabat”. Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acabat la creació-generació de l’Home-imatge-de-Déu.

Així s’acaba el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i s’entra al gran repòs (el dissabte).

“Al tercer dia”, quan comenci una nova setmana, tot serà ja diferent: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot de David” haurà inaugurat el seu Nou Regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar.

7. “Dona, aquí tens el teu fill”.

Amb l’expressió “la mare de Jesús”, l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només es parla de la “mare de Jesús” al començament  (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”.
La Bíblia sol representar les relacions entre Déu i el seu Poble sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps, l’home salvava la dona quan l’elegia entre totes i l’estimava com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús, és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat.
Maria, la “mare de Jesús”, personifica la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors el que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal.

Al peu de la Creu, Maria és acollida en la comunitat de la Nova Aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al deixeble: “Aquí tens la teva mare”.

Vocabulari

Anyell de Déu.   Compliment.    Costat.   Creu (clavat a la -).   Dona.        Escriptures.    Espectacle (Crucifixió).   Fill (de Déu).    Fill de l’home.   Hort.   Joan.   Llei.    Maria.   Natzaret.   Nuesa.    Poble.   Rei.   Túnica.   Veritat.   

DISSABTE SANT.

1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada de Jesús s’ha fet comunitat.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat serà la nova llum, com en el dia primer de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

2. En la celebració litúrgica, la Comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual i cada un dels reunits s’acosta per encendre la seva candela al Ciri Pasqual, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.

3. La Vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’Història: comença amb la Creació des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.

EVANGELI  (Marc 16,1 – 7).

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques,

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles es preguntaven:

«¿Qui ens farà rodar la pedra

que tanca l’entrada del sepulcre?»

Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta,

un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por.

Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho ha dit.»

Elles sortiren del sepulcre i van fugir,

plenes d’esglai i tremoloses;

i no digueren res a ningú, perquè tenien por.

Comentari.

1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Marc. Molt probablement aquest Evangeli va ser escrit per a ser llegit tot seguit en les celebracions baptismals de la Comunitat de Marc. El tros que hem llegit és el final, però hi falta la última frase. Jo li ha posada en vermell, perquè és significativa.

“Les dones, espantades, no diuen res a ningú”. És una manera de ressaltar el protagonisme del “jove vestit de blanc” que les dones han vist.

Aquest jove representa la nova comunitat dels batejats (Mireu, si us sembla, el comentari sobre aquest “jove” al LLENGUATGE, 3 del dia del Ram). És la Comunitat dels batejats qui fa visible el Ressuscitat i qui dóna l’encàrrec: “Anirà davant vostre a Galilea. Allà el veureu”.

Els nous batejats veuran el Ressuscitat si segueixen i acompanyen al “Jesús de Galilea”. És a Galilea el lloc on Jesús crida els deixebles a ser “pescadors d’homes”; és a dir: a dedicar-se a l’alliberament dels altres. El seguiment per Galilea permet “veure” Jesús amb els seus vestits blancs. El vestit blanc identifica als ressuscitats: primer Jesús, amb tota plenitud (Transfiguració. Marc 9,3); després, el jove del sepulcre buit i tots els batejats.

Que Marc “acabi” el seu Evangeli dient que “les dones no van dir res a ningú”, és una manera de dir-nos també que, realment, l’Evangeli no acaba amb la resurrecció de Jesús, sinó que aquesta “resurrecció” és la font d’on neix l’impuls que va movent la història de la humanització, que simbòlicament comença a Galilea per arribar fins a la vida donada, que no queda reclosa als “sepulcres” (Mateu 27,51) perquè connecta amb la VIDA mateixa de Déu.

2. “La pedra havia estat treta...”

Els humans posem una gran llosa o pedra per separar el “món dels morts” del “món dels vius” (Marc 15,46. També Joan 11,38). Això impossibilita la relació entre aquests dos móns. “¿Qui ens farà rodar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?”. Però van veure que la pedra havia estat apartada.

No hi ha “dos móns”, a menys que els humans ens empenyem a mantenir-los. “Morir” pot ja no ser “perdre la vida” sinó “portar-la a la plenitud de donar-la”. El “sepulcre obert” es converteix en “taula” (Mireu el lloc on l’havien posat); i “morir” significa “donar la vida fent-se aliment”. La “vida donada” no “s’acaba” perquè s’endolla a la Vida mateixa de Déu.

Aquest és el “terme” a on ens porta la nostra Història. Al·leluia!

Vocabulari

Cos.   Diumenge.   Maria (Magdalena).    Pedra.   Por.    Ressuscitar.   Sepulcre.