1ª LECTURA. (Jonàs 3,1-5.10).
El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula
i li digué: «Vés a Nínive, la gran capital,
i proclama-hi el que jo et diré.»
Jonàs se n’anà a Nínive,
tal com el Senyor li havia manat.
Nínive era una ciutat grandiosa.
Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí.
Jonàs començà a fer una jornada de camí
dintre la ciutat i cridava:
«D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda.»
La gent de Nínive cregué en Déu:
proclamaren un dejuni i,
des dels més poderosos fins als més humils,
es vestiren de sac negre.
Déu veié que de fet es convertien
i s’apartaven del mal camí,
i es va desdir de fer caure sobre d’ells
la desgràcia amb què els havia amenaçat.
2ª LECTURA (1Corintis 7,29-31).
Vull dir, germans,
que no podem deixar perdre l’oportunitat present.
Des d’ara, els qui tenen muller
han de viure com si no en tinguessin,
els qui ploren, com si res no els fes plorar,
els qui estan contents, com si res no els alegrés,
els qui compren, com si no tinguessin res,
i els qui treuen profit d’aquest món,
com si no en traguessin cap,
perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.
EVANGELI. (Marc 1,14-20).
Després d’haver estat empresonat Joan,
Jesús es presentà a Galilea
predicant la bona nova de Déu;
deia: «Ha arribat l’hora
i el regne de Déu és a prop.
Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Tot passant vora el llac de Galilea,
veié Simó i el seu germà Andreu.
Estaven tirant el filat a l’aigua,
perquè eren pescadors.
Jesús els digué:
«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»
Immediatament abandonaren les xarxes
i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu,
i el seu germà Joan.
Eren a la barca repassant les xarxes.
Els cridà immediatament,
i ells deixaren el seu pare Zebedeu
amb els jornalers a la barca,
i se n’anaren amb Jesús.
LLENGUATGE.
1. Després que Joan fou
empresonat...
Sorprenentment, l’empresonament del Precursor no anul·la el procés sinó que es converteix en
l’oportunitat de començar la missió
d’aquell de qui el mateix Joan havia dit: “després
de mi ve el qui és més fort que jo...”.
“Ha arribat l’hora”. Amb l’empresonament de Joan, s’ha acomplert el temps. En l’evangeli
de Lluc es fa servir una expressió semblant, encara que dintre un marc simbòlic
diferent: (Mentre eren allà, a Maria) “se
li van complir els dies” (Lluc
2,6).
2. Estem en un “temps” (en un “projecte”, segons l’Evangeli de Joan) que es va complint. Mala notícia per als qui estan ancorats
en situacions de privilegi, les úniques en què tendim a “ancorar-nos”. Bona
notícia per a tots aquells (i som multitud!) que esperem, desitgem i
estem disposats a apuntar-nos al projecte-Home (“Regne de Déu”). Ha arribat l’hora de deixar enrere una
manera de viure insostenible en si mateixa, però mantinguda com a
conseqüència de l’opressió d’uns sobre d’altres.
3. Galilea.
Galilea és el contrapunt de Jerusalem. L’obra de Jesús “comença” a Galilea i “acaba” a Jerusalem.
Galilea feia frontera amb pobles no jueus. Els mateixos galileus eren considerats, des de la Capital, només com a mig-jueus. “Galilea dels pagans” l’anomena l’Evangeli de Mateu (Mateu
4,15). Està centrada en el seu llac
(“mar” diu l’evangeli, per establir una clara referència al “mar Roig”, de gran
significat en l’Èxode d’Israel). Aquí tothom era, més o menys, “pescador”, i a la vegada tothom, més o
menys, estava “tocat” per la crueltat del llac quan venien temporals. A
totes les terres on hi ha un llac
s’hi troben llegendes de dracs i monstres que devoren i exigeixen vides
humanes per engolir.
4. Us faré pescadors
d’homes...
Aquesta frase pot ser que s’entengui malament perquè avui tothom
vol “pescar”: els comerços volen pescar
clients; els partits polítics volen pescar
votants; els diaris volen pescar
lectors; les sectes volen pescar
adeptes; les religions volen pescar
fidels...
5. Jesús no funda cap nova
religió per a la qual busqui pescar
nous addictes.
El “regne de Déu” no és una nova
religió sinó una manera de relacionar-nos els uns amb els altres que genera
espai apte per a la vida.
El monstre del “llac”,
que engoleix els humans, és la Mort, destí fosc de tots els humans.
Esdevenir “pescadors d’homes”
significa canviar aquest destí per un horitzó de vida (la Bona Nova de Déu, en llenguatge
religiós). Els evangelis ens presenten Jesús com el primer home “pescat” i “guia de pescadors d’homes”.
6. “Veniu amb mi”...
¿Qui ho diu que Jesús no buscava clients o seguidors?...
Notem en primer lloc com n’és de diferent aquest relat del que llegíem diumenge
passat, de l’evangeli de Joan.
Són tant diferents que algú podria pensar que si un és correcte, l’altre haurà
de ser fals.
Però cal recordar, una vegada més, que els Evangelis no són cròniques de fets objectius sinó relats, creats per les diferents
Comunitats, amb experiències, llenguatges i simbolismes diferents, que, més
tard, algú va ordenar i posar per escrit. Així van néixer uns Textos prou
reeixits com perquè altres comunitats els anessin adoptant com a guió
per expressar i celebrar la pròpia fe. I cal reconèixer que els quatre Evangelis
que han arribat fins a nosaltres, quan són mínimament entesos, poden ser
considerats autèntiques obres d’art
en si mateixos.
Per entendre’ls bé, el primer que cal és adonar-se que allò que
tenen en comú no és tant la narració d’uns fets objectius, com un missatge
transformador per expressar el qual es serveixen d’experiències i de fets,
singulars o col·lectius, del “Jesús-històric”
o del “Jesús-continuat” en la
Comunitat (>> Paraules
de Jesús).
El “llenguatge” de l’Evangeli de Marc és molt diferent del de l’Evangeli de Joan, i, no obstant, l’un i altre ens ofereixen el mateix missatge.
El “llenguatge” de l’Evangeli de Marc és molt diferent del de l’Evangeli de Joan, i, no obstant, l’un i altre ens ofereixen el mateix missatge.
7. En el relat que hem llegit avui, Jesús crida directament els
seus primers deixebles. Crida “germans”, perquè la seva crida és “a la
germanor”. Són dues parelles de “germans”: dos amb noms grecs (Simó i Andreu),
i dos amb noms jueus (Joan i Jaume). Entre tots fan quatre: el número que
simbolitza universalitat (per allò dels quatre punts cardinals).
La resposta dels cridats és immediata, però hi ha un “detall” que
ens avisa que, d’entrada, aquests primers deixebles no són tan bons deixebles com podria semblar. Per
dues vegades s’hi repeteix que “abandonen”: primer les xarxes; després, el seu pare i els jornalers de la barca. Amb aquesta expressió no es
vol indicar la radicalitat del seguiment
a Jesús sinó una manera equivocada de fer-ho. Aquesta expressió es
repeteix en la última trobada (seguint l’evangeli
de Marc) de Jesús amb els deixebles. Al moment àlgid de la vida de Jesús,
quan es disposa a ensenyar-los, amb el seu propi exemple, a ser “pescadors d’homes”, ens diu l’evangeli
que tots l’abandonaren i fugiren (Marc
14,50). Cap d’ells no va ser testimoni de la mort-resurrecció de Jesús. A
l’hora de la veritat, el grup dels deixebles desapareix. Sortosament és substituït pel grup de les dones (Marc
15,50). Només elles contemplen la
mort de Jesús. Només elles veuran, a la tomba, el lloc on l’havien posat. Només elles reben el missatge que ho
canvia tot: “Vosaltres busqueu Jesús de
Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat; no és aquí”. Només a través
d’elles els deixebles seran reconvocats:
“Aneu a dir als deixebles i a Pere: ell (Jesús)
va davant vostre a Galilea; allà el
veureu, tal com us va dir” (Marc
16,6).
8. Els deixebles hauran de “repetir curs”. L’han acompanyat com a líder quan ell els invitava com a
germans. Per “seguir Jesús” no
cal abandonar ningú, i menys el
pare i companys de la barca. Ni tan sols les xarxes, donat que són cridats a ser “pescadors d’homes”.
Nota. L’evangeli de Marc
no conté “relats d’aparicions” de
Jesús ressuscitat. Acaba amb el testimoni i l’encàrrec del “jove vestit de blanc” que veuen les
dones “assegut a la dreta del sepulcre”.
Més tard, algú va pensar que aquest Evangeli havia quedat inacabat, i va “completar-lo” amb aparicions de Jesús inspirades en l’evangeli de Lluc. La intenció deuria ser bona; el resultat, no tant.
El relat original de Marc té una gran
força per suggerir la continuació de
la vida de Jesús en la “comunitat
de la germanor” que ell ha inaugurat.
MISSATGE.
9. Encara que amb un llenguatge diferent, el missatge és el
mateix de diumenge passat: El “temps de
Joan” s’ha acomplert i arriba el “temps
de Jesús” (“Regne de Déu”). Se’ns mostren els primers deixebles, però també
se’ns avisa del perill de no seguir Jesús correctament. El seguiment de Jesús
no comporta l’abandonament de ningú. O dit al revés: l’abandonament d’algú porta finalment a abandonar Jesús.
RESPOSTA.
10. Si el Missatge és el mateix de diumenge passat, també
la Resposta podria ser la mateixa.
Tot i que això ja depèn de cadascú o de cada comunitat, també pot expressar-se
d’aquesta altra manera:
La majoria dels humans, si no tots, comencem la nostra vida
conscient i activa, essent d’alguna manera “seguidors
de Joan”. És a dir: seguidors
d’una Religió (o No-religió), polaritzats
per uns “valors” que ens permeten
jutjar els altres i sentir-nos una mica (o força) superiors a ells; fidels a
unes “pràctiques” que ens permeten considerar-nos membres del grup de les
“persones bones”, en contraposició “als que no són com nosaltres”...
Però serà una sort (“Bona Nova”)
per a nosaltres, i també per als demés, si un dia descobrim Jesús (l’Home) que ens diu: “Vine amb
mi”. És a dir: si descobrim que només l’horitzó-Home dóna valor a la
nostra vida. Tota la resta (religions, ateismes, constitucions, valors,
compromisos de classe, compromisos polítics,...) val només en la mesura
que encaixa amb l’horitzó-Home.
Dit breument amb paraules del mateix evangeli: “No és l’home pel “dissabte” sinó el
“dissabte” per l’home” (Marc
2,27).
11. Aquest diumenge (2009) coincideix amb el 25 de gener, festa de
la Conversió de St. Pau. Aquesta festa sol anar precedida d’una setmana de pregària per a la Unió de
les Esglésies.
He de confessar que, cada vegada més, em sento incòmode en aquesta
pregària per la Unitat.
Qui ho ha dit que estem separats? Per més que busqui i
rebusqui, no trobo en mi res que em separi o em faci sentir separat
de qualsevol altra persona, sigui de la religió que sigui, o sense religió. La
unitat és una dada d’origen. Fins i tot la Ciència ens diu clarament que
tots els humans i tots els vivents venim d’una sola i primera vida inicial. En
allò més material, fins i tot som “germans de les estrelles”. Si la religió ens separa, és que encara
consideren que “l’home és per al dissabte”,
i no al revés. Encara estem en el “temps
de Joan” i no hem descobert Jesús
(l’Home).
12. Som diferents. Però les diferències no ens separen si no les
convertim en divisions. Això només ho
decideix cadascú. Si jo no ho decideixo, les meves diferències no em separen de ningú. La unitat no cal
buscar-la: ja hi és, i està a la mateixa arrel del nostre ésser. És la separació el que podem “decidir”. Si no
la decidim, no existeix! Pregar per la unitat significa que
mantenim la decisió de considerar-nos
separats.
Res no ens separa de ningú si no decidim separar-nos. I si algú ens diu que estem “separats”, cal no
fer-ne cas. I si algú ens diu que no podem celebrar
la comunió amb aquells o aquells altres, cal no fer-ne cas, perquè, si no
decidim el contrari, la vida és comunió.
13. El suposat “problema de
la unitat” és simplement una qüestió de Poder.
Una falsa idea d’autoritat pot portar
a considerar “separats” aquells que “no obeeixen”. Però es tracta d’una falsa separació, fruit d’una falsa idea d’autoritat. L’autoritat és un servei
que no s’imposa. Només es proposa, com a servei de comunió.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Avui és freqüent sentir dir: Un altre món és possible. Considereu que hi ha punts de contacte
entre aquesta frase i el missatge de Jesús?
2. Un bon company resumia així l’evangeli d’avui: “S’ha acabat
l’hora de les Institucions i ha començat l’hora de l’Home”. Com
ho veieu, vosaltres? Quines conseqüències en traieu?
Vocabulari:
Índex alfabètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada