4rt. de durant l’any B.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 18,15-20).  

Moisès digué al poble:

«El Senyor, el teu Déu, farà que s’aixequi

d’enmig teu, d’entre els teus germans,

un profeta com jo. Escolteu-lo.

El dia que el poble s’havia reunit a la muntanya de l’Horeb

vas demanar al Senyor, el teu Déu,

de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu,

i de no veure més aquelles flames,

per por de morir.

Llavors el Senyor em digué:

“Han fet bé de demanar-ho.

Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans

un profeta com tu,

li posaré als llavis les meves paraules

i ell els dirà tot el que jo li ordenaré.

I jo demanaré comptes

als qui no escoltin les paraules

que ell els dirà en nom meu.
Però si un profeta s’atreveix a dir en nom meu

alguna paraula que jo no li hauré ordenat,

o bé parla en nom d’altres déus,

morirà”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 7,32-35).

Germans,

jo voldria que visquéssiu sense neguit.

El qui no és casat

pot ocupar-se de les coses del Senyor

i mirar de fer el que és agradable al Senyor,

mentre que els casats

s’han d’ocupar de coses del món

i mirar d’agradar a la muller,

i tenen el cor dividit.

Igualment, la noia o la dona no casada

pot ocupar-se de les coses del Senyor

i de ser santa de cos i d’esperit,

mentre que les dones casades

s’han d’ocupar de coses del món

i mirar d’agradar al marit.

Tot això ho dic pensant què és més avantatjós.

No vull pas lligar-vos.

Penso només que és cosa més digna,

i que facilita de viure dedicat al Senyor

sense tràfecs que en distreguin.

EVANGELI. (Marc 1,21-28).

A Cafar-Naüm

Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava.

La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,

perquè no ho feia com els mestres de la llei,

sinó amb autoritat.

En aquella sinagoga hi havia

un home posseït d’un esperit maligne

que es posà a cridar:

«Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?

Has vingut a destruir-nos?

Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.»

Però Jesús el reprengué i li digué:

«Calla i surt d’aquest home.»

Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,

llançà un gran xiscle i en va sortir.

Tots quedaren intrigats

i es preguntaven entre ells:

Què vol dir això?

Ensenya amb autoritat una doctrina nova,

fins i tot mana els esperits malignes,

i l’obeeixen.»

I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

LLENGUATGE.

1. Sorprèn que l’evangelista ens digui que Jesús ensenyava una doctrina molt interessant i, en canvi, no ens digui res sobre aquesta doctrina. Però això té un significat profund. Ja en el mateix relat se’ns fa notar la diferència entre la manera d’ensenyar dels mestres de la Llei i la manera d’ensenyar de Jesús. Jesús ensenya “amb autoritat”. Segurament vol dir que ensenyava amb potestat o amb poder. Les seves paraules contenen el “poder” de realitzar allò que diuen, com les paraules de Déu en el relat de la Creació: “Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir”. O també “Déu digué: Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres. I va ser així” (Gènesi 1, 3ss).

Déu “diu”, i es fa. Semblantment, Jesús “parla”, i seguidament s’expliquen els efectes de les seves paraules. No cal repetir les paraules: es poden “veure” en els efectes.

2. En el relat d’avui, els efectes de l’ensenyament de Jesús a la sinagoga són, primer, la reacció de l’esperit maligne; i després, l’alliberament de l’home que n’estava posseït.

3. Reacció de l’esperit maligne.

Joan Baptista ja ens havia presentat Jesús com “el més fort” (Marc 1,7): no solament més fort que ell, Joan, sinó sobretot més fort que l’esperit maligne que governa el “món”.
Jesús no comença la seva obra en una societat neutra. A la societat ja hi ha qui mana; ja hi ha el “príncep d’aquest món” (Joan 12,31). Jesús inaugura el regne de Déu en un món ja ocupat per un altre “regne”.

Després del seu Baptisme, Jesús és empès per l’Esperit cap al desert “per ser temptat per Satanàs” (Marc 1,13). Més que de “temptació” aquí cal parlar de “confrontació”. Confrontació entre l’Esperit de Jesús, humanitzador, i l’esperit maligne, deshumanitzador.

4. L’evangeli d’avui és una escenificació: es troben cara a cara els dos “esperits”, els quals es reconeixen mútuament. “Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu”.

5. “Ets el Sant de Déu”.

Resulta sorprenent la insistència dels evangelis en dir que els dimonis sabem qui és Jesús.

Amb el desenvolupament del cristianisme, la predicació de l’Evangeli va anar prenent un caràcter apologètic, el qual intentava sobretot convèncer de que “Jesús és Déu”. D’aquí es va passar a interpretar les obres alliberadores de Jesús com a “miracles”. El raonament era fàcil: donat que de miracles només en pot fer Déu, si Jesús fa miracles, vol dir que és Déu.

6. Sembla que aquesta manera d’acostar-se als Evangelis no és correcta, sobretot perquè ens priva de l’autèntic missatge que ens volen donar. Allò que ens volen dir els Evangelis no és pas que “Jesús és Déu” sinó que “Déu ens estima, i en l’home Jesús podem veure i experimentar fins a quin punt ens estima: fins a fer-nos participants de la seva mateixa Vida”. Per això és tant important que Jesús sigui realment home (1ª Carta de Joan 4,2).

7. Segons els Evangelis, els dimonis reconeixen de seguida que “Jesús és el Sant de Déu”. Però Jesús els fa callar perquè aquest “reconeixement” no allibera l’home posseït. Afirmant la divinitat de Jesús, l’esperit maligne vol mantenir la separació dels dos “regnes”, (com si el “cel” que els separa no s’hagués esquinçat, com llegíem diumenge passat. Marc 1,9).

“Per què et fiques amb nosaltres?”. Per als esperits malignes és “blasfem” que un home actuï a la manera de Déu; o dit al revés: és blasfem creure que Déu s’hagi fet home. Aquest serà el gran “escàndol”! Aquesta serà la gran “blasfèmia” que provocarà la sentència a mort contra Jesús (Marc 14, 63).

L’esperit maligne interpreta correctament la situació. Ha començat un pols a pols. Qui guanyarà?

8. La pregunta “qui guanyarà” pot semblar impertinent. Evidentment guanyarà Jesús, ja que l’Esperit Sant no solament és “el més fort”, sinó “l’únic fort”.

L’esperit maligne no té consistència en si mateix; és pura inèrcia del no-res; presència en nosaltres de l’encara no; resistència a ser; por a la llibertat; peresa per a l’Amor;...

No obstant, la força de Jesús no és per destruir.

“Has vingut a destruir-nos?”. No!

Al contrari: Jesús ve a salvar, a completar la humanització de l’home. Per part de Jesús no hi haurà “lluita destructiva” sinó donació.

9. L’esperit maligne és el mateix home en la seva situació d’alienació; és la dosi de “des-humanitat” que hi ha en cada persona. L’esperit maligne és ideologia que ofusca la ment; és por que paralitza; és orgull que obliga a imposar-se als altres, condemnar-los i, si pot, destruir-los.

L’esperit maligne destrueix; l’Esperit Sant crea.

La “força” de mentida de l’esperit maligne mata. La “força” de Jesús vivifica. “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Joan 1,5)

10. En els relats de l’Evangeli que segueixen s’anirà visualitzant la força humanitzadora de Jesús. No es tracta de “miracles” sinó d’Amor. Paral·lelament anirà prenent forma el propòsit de “matar Jesús” (Marc 3, 6).

11. Qui guanyarà?

Guanyarà l’Home.

Això vol dir que també guanyarà Jesús, ja que és home, i la “lluita” de Jesús és a favor de l’Home.

Alliberar l’Home de l’esperit maligne que el domina, a Jesús li costarà la vida. Semblarà, doncs, que Jesús “ha perdut”. Però tots aquells que s’han adonat i han acceptat que viure és donar la vida per amor, descobriran que la mort de Jesús és victoriosa per a ell i per a nosaltres. Jesús no venç sobre ningú; venç només sobre la Mort.

12. “Surt d’aquest home”.

I l’esperit maligne va sortir.

Heus aquí els efectes de la “nova doctrina ensenyada amb autoritat”. Jesús no ensenya com els mestres de la Llei. Aquests no poden fer altra cosa que llegir les Escriptures i explicar a la gent el seu significat. Més o menys com fem també els capellans a la missa. Els mestres de la Llei havien assistit a l’Escola de Mestres de Jerusalem per estudiar la “Torà” (els Llibres sagrats), i després explicar a la gent, a les sinagogues dels pobles, com havien de complir-la.

13. Jesús no és un mestre de la Llei. Ell és “el Fill en qui Déu s’ha complagut”. Quan es va posar a la cua, amb els pecadors, per rebre el baptisme de Joan, va portar a la plenitud la seva solidaritat amb els humans. Ell és cent per cent home. Per això es va esquinçar el cel i va baixar l’Esperit (Marc 1,9).

Els mestres de la Llei ensenyen a obeir la Llei. Jesús ens dóna la seva força (l’Esperit) per participar en la Vida mateixa de Déu. Això ens humanitza (“Fem l’Home a imatge i semblança Nostra”. Gènesi 1,26), ens deslliura dels esperits malignes que provoquen deshumanització, sovint servint-se de la mateixa Llei (Joan 19,7).

14. En una societat de normes (religioses, civils, familiars, culturals, polítiques, econòmiques...), Jesús “ensenya” una nova doctrina humanitzadora, alliberadora, d’amples horitzons. És lògic que “tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir, això?”.

MISSATGE.

15. Com diu l’evangeli de Joan, “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell” (Joan 3,16). I també: “Ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora” (Joan 12,31).

El príncep d’aquest món està ficat en l’entranya mateixa dels éssers humans i en les institucions que hem creat. Fins i tot a les sinagogues, on cada dissabte es llegeix la Paraula de Déu. Per això Jesús comença la seva missió a la Sinagoga; a la sinagoga de Cafar-Naüm, el mateix poble de la Comunitat on Jesús es troba “a casa” (Marc 2,1.  9,33.  Mateu 4,13).

RESPOSTA.

16. En molts aspectes, les parròquies actuals som continuació de les sinagogues, i les nostres trobades del diumenge imiten les trobades jueves del dissabte. I els mossens expliquem la Paraula de Déu, més o menys com feien també, i fan encara, els mestres de la Llei.

Però a les trobades del diumenge, el clima de germanor hi fa present Jesús. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20). Sobre la taula ja no hi ha la Torà (Llibre de la Llei) sinó el pa i el vi en què s’ha convertit la “vida donada” de Jesús i de cada un dels germans. El culte, és la germanor, viscuda, expressada i celebrada.

17. Però, és realment així?

La missa té dues parts: la litúrgia de la Paraula i la litúrgia de la Taula.

En la litúrgia de la Paraula, la fragmentació de les Lectures de la Bíblia i la manca d’un clima de diàleg sovint fan perdre el més important del missatge evangèlic.

La litúrgia de la Taula, que hauria de visualitzar els efectes de la Paraula que s’ha proclamat, continua centrada en uns ritus encarcarats. Només el ritus de la pau aconsegueix descongelar una mica el “misteri” per expressar la germanor.

18. No és fàcil fer-hi canvis. Els mateixos “participants” de la missa sovint prefereixen el “misteri” del ritus a la vivència de la comunió.

Sortosament avui sorgeixen en molts llocs nous grups, noves petites comunitats, alliberades de compromisos i d’inèrcies passades. Es reuneixen al voltant d’una taula, alimentant-se amb la Paraula de Déu i amb els pròpies vides convertides en aliment compartit. 

Aquestes comunitats paral·leles ofereixen una bona oportunitat. És tornar als orígens, sense que això vulgui dir que sigui un pas enrere.

Així vam començar, els deixebles de Jesús; i, possiblement, així podrem recomençar en la nova societat en què vivim.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La tendència a l’Apologètica ha estat constant en l’Església, i encara és forta. Quins inconvenients provoca en la vostra comunitat? Quina semblança descobriu entre Apologètica i Dogmatisme?

2. La Paraula de Déu és eficaç; és a dir: realitza allò que diu. Relacioneu això amb allò que sovint diu Jesús als qui l’escolten: “Demaneu i se us donarà”. És a dir: pot considerar-se la pregària com “una paraula de Déu dita per nosaltres”?

3. En la 1ª Lectura d’avui, Moisès consola el seu poble dient-los que Déu els donarà un altre profeta com ell. Si féssim una comparació entre Moisès i Jesús, quines semblances i quines diferències ressaltaríeu?

Vocabulari:

Camí.  Mestre (Assegut).  Posseït.