1ª LECTURA. (Job 7,1-4.6-7).
Job digué als seus amics:
«L’home, a la terra, no està sotmès a servitud?
No passa la vida com un jornaler?
Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra,
espera l’hora de cobrar com el treballador.
Però a mi m’ha tocat per herència
passar mesos en va,
la paga que em donen són les nits en blanc.
Així que em fico al llit ja penso:
Quan serà de dia perquè em pugui llevar?
I estic neguitós del vespre a la matinada.
Els meus dies han corregut més
que una llançadora,
ja s’acaben, ja no hi queda fil.
Recordeu que la meva vida no és sinó un respir:
els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»
2ª LECTURA (1Corintis
9,16-19.22-23).
Germans,
jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli:
hi estic obligat,
i pobre de mi que no ho fes!
Si jo m’ho hagués buscat
podria esperar-ne una recompensa,
però no havent-ho buscat,
per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu.
Per quin motiu puc esperar una recompensa?
Doncs que jo,
quan treballo per difondre l’evangeli,
no el converteixi en cosa costosa,
sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei.
Jo sóc lliure:
no era esclau de ningú,
però m’he fet esclau de tots
per guanyar-ne tants com pugui.
Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells.
M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns,
sigui com sigui.
Tractant-se de l’evangeli,
estic disposat a fer tot el que calgui
per poder-hi tenir part.
EVANGELI. (Marc 1,29-39).
En aquell temps,
Jesús, sortint de la sinagoga,
se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu.
La sogra de Simó era al llit amb febre,
i llavors mateix ho digueren a Jesús.
Ell li va donar la mà i la va fer llevar,
la febre li desaparegué
i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s’havia post,
li portaren tots els malalts i els endimoniats.
Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta
i ell va curar molts malalts de diverses malalties;
va treure molts dimonis,
i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc,
es llevà, se n’anà a un lloc solitari
i s’hi quedà pregant.
Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo.
Quan el trobaren li digueren:
«Tothom us està buscant.»
Ell els digué:
«Anem a d’altres llocs, als pobles veïns,
i també hi predicaré,
que aquesta és la meva missió.»
I anà per tot Galilea,
predicant a les sinagogues de cada lloc
i traient els dimonis.
B. LLENGUATGE.
1. A la sinagoga de Cafarnaüm ha començat la confrontació entre “el fort” i “el més fort”, entre l’esperit maligne que posseeix i l’esperit de Jesús que allibera.
Possiblement va haver-hi a Cafarnaüm una comunitat
cristiana prou singular com per fer-la servir de contrapunt.
L’expressió “a casa de Simó i Andreu”, germans, sens dubte fa referència a la “comunitat cristiana”, que
és una comunitat de germans. Normalment
aquest és el significat de l’expressió “a casa”, referida a Jesús (Marc
2,1). En els evangelis, “a casa de
Jesús” vol dir en l’àmbit de la Comunitat.
En aquest cas no es diu que Jesús està “a casa” sinó “a casa de
Simó i Andreu”. Aquests germans
encara no encarnen la “comunitat” ja que també aquí l’esperit maligne hi ha fet arribar el seu domini: la sogra de Simó està enfebrada.
No sé exactament quin significat simbòlic pot tenir aquí la
“febre”, però una cosa sembla clara: la febre
impedeix a la sogra de Simó de fer allò que és propi dels membres de la
Comunitat: servir.
2. La presència de Jesús que li dóna la mà (símbol de la
transmissió de la seva “força”) l’allibera de la subjecció a la “febre” i li
permet “servir ella mateixa a taula”. Ha començat la Comunitat Cristiana!
És el “lloc” de la presència de Jesús, on i des d’on ell vessa amb abundància
el seu Esperit que allibera els
endimoniats i cura els malalts. “Tota
la ciutat s’havia aplegat a la porta...”.
3. Allò que converteix la “casa de Simó i Andreu” en comunitat, és la germanor i l’esperit
de servei. Allà on hi ha germanor
servicial allà hi ha “Comunitat”. També podria ser-ho la Sinagoga. Només faria falta deixar-se
alliberar de l’esperit maligne que
impedeix viure-hi la germanor servicial. Encara
que, com vèiem diumenge passat, Jesús ha fet sortir l’esperit maligne d’un cert home, no ha sortit de la Sinagoga, com es posarà en evidència en
els relats següents (Marc
3,6). La Sinagoga, centrada en la Llei, continuarà amb la seva activitat
alienadora, deshumanitzadora, sense convertir-se en “Comunitat”. No accepta que
Déu ens crida a anar més enllà de la Llei.
La Llei és útil per frenar
l’embranzida de l’esperit maligne,
però no ens permet ser comunitat.
4. En el relat que hem
llegit avui hi ha un detall a tenir en compte: tot el devessall d’amor
alliberador i curador de Jesús té lloc “al vespre quan ja s’havia post el sol”,
i acaba “de bon matí, quan encara era fosc”. És a dir: de nit. En el món
jueu, el “dia” comença amb la sortida del sol i acaba amb la posta. La resta és
“nit”. Amb aquestes precisions
segurament es vol fer una referència explícita a la vida de les comunitats cristianes concretes,
perseguides per les autoritats religioses, i que, per reunir-se, havien
d’aprofitar la “protecció” de la nit.
5. També hi ha una altre “detall”: Jesús aprofita la nit per “sortir” i anar-se’n a un lloc solitari a
pregar; a “carregar piles”. La “comunitat” encara no és per a ell un lloc
de repòs i de trobada amb el Pare. Això es dedueix del fet que “Simó, amb els seus companys, sortí a
buscar-lo”. La nova comunitat
encara no s’ha alliberat del tot de l’esperit
maligne, que tendeix a ser possessiu.
Simó, i els qui eren amb ell, van a buscar Jesús per fer-lo el seu líder, per tenir-lo en propietat.
“Tothom us està buscant”. Encara no
han entès la missió de Jesús. La missió de Jesús no és “que la gent el busqui”
sinó que la gent sigui; que cadascú sigui
adult, lliure, capaç d’estimar, feliç.
Jesús reacciona: “Anem a
d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva
missió”.
6. Que Jesús acceptés ser el “líder” de la gent que el buscava és la 1ª temptació
de Pere a Jesús. Les “temptacions” que no explica l’evangeli de Marc quan Jesús
està al desert (Marc
1,13), aniran apareixent com a provinents dels seus “deixebles”, representats en “Pere”.
En la 2ª temptació, Jesús qualificarà
Pere directament de “satanàs” (acusador) (Marc
8,33). A la 3ª, hi haurà el gran col·lapse dels deixebles: “Tots
l’abandonaren i fugiren” (Marc
14,50), deixant clar que l’Esperit de Jesús no és “possessiu”. La vertadera
comunitat no és possessiva sinó alliberadora. Una comunitat “possessiva” no
seria realment una comunitat sinó una secta.
C.
MISSATGE.
7. L’Esperit Sant, instal·lat en Jesús, continua la creació de l’Home, curant i alliberant.
Neix la comunitat com a àmbit d’humanització i d’experiència
d’Humanitat. Però cal no equivocar-se: el punt de referència no és el lideratge de Jesús sobre els seus
“seguidors” sinó la comunitat en si mateixa. O millor: una actitud de comunió
oberta a tothom, que es concreta en “comunitats”. Tothom pot optar per la comunió. A qualsevol lloc on hi conviuen
persones hi ressona la crida
a ser comunitat servicial, expulsant l’esperit
maligne d’unes relacions de possessió, de dependència o de domini.
D:
RESPOSTA.
8. En el nostre àmbit, estem sortint d’allò que els entesos en
diuen una Situació de Cristiandat, en què l’Església exercia accions de
lideratge en molts aspectes. Sembla que la sintonia amb Jesús ens suggereix una
manera diferent de fer. Avui vivim una situació totalment inèdita. Al llarg de
dos mil anys, l’Església ha estat o perseguida o privilegiada. En una societat
laica no som ni perseguits ni hem de
ser privilegiats. ¿Trobarem la manera
de ser Església en aquesta nova societat? Potser no hi hagi una única manera
de ser Església sinó moltes o moltíssimes. Algunes ja són reals, però
xoquen amb unes estructures rígides i sacralitzades. Potser ha arribat el
moment d’anar creant, entre tots, estructures
dúctils, que puguin servir realment a la gran varietat de vida
que avui floreix arreu.
9. L’Evangeli viu avui una autèntica primavera. A molts llocs
estan sorgint grups o comunitats
servicials amb un gran contingut evangèlic, encara que a vegades en refusin
la referència. Aquest “refús” és comprensible per raons històriques i de llenguatge. En realitat, potser només es
tracta d’allò mateix que ja va passar als inicis de l’Evangeli en relació a la sinagoga. Aleshores es va comprendre que
per al vi nou, calien bots nous (Marc
2,22).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Intenteu descobrir exemples actuals de “vi nou en bots nous”. O
sigui: grups servicials, més o menys
al marge de l’organització eclesial.
2. A partir de la vostra experiència de persones estimades i que
estimeu, quines diferències descobriu entre un “amor possessiu” i un “amor
alliberador”?
3. ¿Passa que a vegades preferim ser estimats amb un amor possessiu més que amb un amor alliberador? Dit d’una altra
manera: ¿Ens fa por, a vegades, la llibertat? Per què?
Vocabulari:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada