1ª LECTURA. (Deuteronomi 30,10-14).
Moisès
s’adreçà al poble i li digué:
«Escoltaràs
el Senyor, el teu Déu,
guardant
els seus manaments
i els
seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei,
i et
convertiràs al Senyor, el teu Déu,
amb tot
el cor i amb tota l’ànima.
La Llei
que avui et dono no és massa difícil per a tu,
ni és
fora del teu abast.
No és pas
al cel, que puguis dir:
Qui és
capaç de pujar-hi per anar-la a buscar
i
fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar?
Ni és
tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir:
Qui és
capaç de travessar-lo per anar-la a buscar
i
fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar?
Són
paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir:
les tens
als llavis, les tens al cor.»
2ª LECTURA (Colossencs
1,15-20).
Jesucrist
és imatge del Déu invisible,
engendrat
abans de tota la creació,
ja que
Déu ha creat totes les coses per ell,
tant les
del cel com les de la terra,
tant les
visibles com les invisibles,
trons,
sobirans, governs i potestats.
Déu ha
creat tot l’univers per ell
i l’ha
destinat a ell.
Ell
existeix abans que tot,
i tot es
manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església.
Ell n’és
l’origen,
és la
primícia dels qui retornen d’entre els morts,
perquè
ell ha de ser en tot el primer.
Déu
volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix;
per ell
Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,
posant la
pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel,
per la
sang de la creu de Jesucrist.
EVANGELI. (Lluc 10,25-37).
En aquell
temps,
un mestre
de la Llei, per provar Jesús s’alçà
i li va
fer aquesta pregunta:
«Mestre,
què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»
Jesús li
digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»
Ell
contestà:
«Estima
el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota
l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,
i estima
els altres com a tu mateix.»
Jesús li
diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
«I per a
mi, qui són aquests altres?»
Jesús
prosseguí:
«Un home
baixava de Jerusalem a Jericó
i caigué
en mans de lladres, que el despullaren,
l’apallissaren
i se n’anaren deixant-lo mig mort.
Casualment
baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,
però
passà de llarg per l’altra banda.
Igualment
un levita, quan arribà al lloc,
passà de
llarg per l’altra banda.
Però un
samarità que viatjava per aquell indret,
quan
arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,
li embenà
les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,
el pujà a
la seva pròpia cavalcadura,
el dugué
a l’hostal i se n’ocupà.
L’endemà,
quan se n’anava,
donà dues
monedes de plata a l’hostaler dient-li:
Ocupa’t
d’ell i, quan jo torni,
et pagaré
les despeses que hagis fet de més.
Quin
d’aquests tres
et sembla
que va veure l’altre que hem d’estimar,
en l’home
que havia caigut en mans de lladres?»
Ell
respongué: «El qui es va compadir d’ell.»
Jesús li
digué: «Doncs tu fes igual.»
B.
LLENGUATGE.
1. De mestre a mestre.
El relat
comença amb una pregunta que un mestre de
la Llei fa a Jesús, al qual dóna també el tractament de mestre. La pregunta, però, és per posar-lo a prova. Jesús, donat que
qui li fa la pregunta és un mestre,
li diu que la respongui ell mateix. Així la pregunta perd la seva intencionalitat. Per això el mestre de la Llei fa una segona
pregunta. Aquesta sí que és més comprometedora. La traducció del Missal parla
de “estimar els altres”, però el text original parla de “estimar el pròxim”.
El “pròxim” és un concepte molt relatiu. Qui és pròxim? On cal establir la separació entre “pròxim” i “llunyà”?
Era una
discussió clàssica entre els mestres de la Llei, i segurament també en el si de
les primeres comunitats cristianes. Segons sigui la resposta, se’n dedueixen
comportaments molt diferents.
Qui és el
meu pròxim: La família? Els veïns del
meu poble? Els fidels de la meva Religió? I no es tracta d’una qüestió
secundària ja que estem parlant d’allò que és necessari per tenir en herència la vida eterna!
2. Qui és el meu pròxim?
Jesús no
respon amb conceptes sinó amb un exemple. No es situa a favor o en contra de
cap de les diverses respostes que
donaven els mestres. Simplement explica
un cas concret i deixa que decideixi el mateix que li ha fet la pregunta. Jesús
només haurà d’afegir: “Doncs tu fes igual”.
3. La
paràbola és realment punyent. Notem que per respondre la pregunta hauria sigut
suficient parlar de l’home que va atendre al ferit mig mort que va
trobar pel camí. Però la paràbola va molt més enllà.
El punt
de referència és certament l’home a qui els lladres van robar deixant-lo mig mort. Però els qui es troben amb ell
no són uns homes qualssevol sinó que
porten un qualificatiu: un sacerdot,
un levita i un samarità.
El
sacerdot i el levita són servidors dels
Temple. Per servir el Temple
havien de trobar-se en situació de puresa
legal. Per això, en veure el mig mort,
passen per l’altra banda del camí ja que tocar un mort comportava impuresa legal.
Contràriament,
el samarità no té problemes de puresa legal. Ell ja era tingut per un impur pel sol fet de ser Samarità, i tenia totalment prohibit
acostar-se al Temple. Per tant, res li impedeix acostar-se al ferit mig mort, curar-li les ferides i
tenir-ne cura.
4.
D’aquesta manera, la paràbola no ens diu solament que “estimar el pròxim”
significa “fer-nos pròxims” a qui ens necessita, sinó que també ens adverteix
que el servei al Temple pot
convertir-se en un obstacle per estimar
el pròxim.
Segons la
Llei, com ha dit perfectament el mestre,
hi ha dos manaments necessaris per a obtenir la Vida Eterna: estimar Déu i
estimar el pròxim. El sacerdot i el levita estimen Déu perquè viuen dedicats
al seu culte, però no estimen el pròxim perquè això els inhabilitaria per al
culte.
En canvi,
del samarità es podria dir que no
estima Déu perquè no assisteix ni pot assistir al Temple. A pesar d’això, Jesús
el proposa com exemple, i diu al mestre: “Tu fes igual”.
Com pot
ser, això?! ¿És que estimar el pròxim
és més important que estimar Déu?
5. ...quan
arribà a aquell lloc...
La gran
lliçó que ens vol donar Jesús amb aquesta paràbola és que qui estima el pròxim també dóna culte a Déu.
Més encara: la única manera de donar
culte a Déu és estimant el pròxim.
Per això
la paràbola juga amb la paraula
“lloc”. En el llenguatge popular, “el lloc” volia dir el Temple. Però a la
paràbola, “el lloc” de referència, el “lloc” on Déu vol ser trobat, és allà
on hi ha l’home ferit. El sacerdot
i el levita arriben a aquest “lloc”,
però passen per l’altra banda del camí. No així el samarità: ell va
directament al “lloc” on està el ferit, i entra en relació amb Déu a través del
seu amor a l’home ferit.
Aquesta
“novetat” serà igualment expressada amb gran força al final de l’evangeli de
Mateu (Mateu
25,35ss).
C.
MISSATGE.
El missatge és doble:
-“Estimar
Déu” i “estimar el pròxim” formen un sol i únic manament; i el segon és la
concreció del primer.
-El
“pròxim” no vol dir “aquell que està a la vora” sinó aproximar-se i atendre a qui ho necessita.
D:
RESPOSTA.
La resposta ens ve directament indicada per
Jesús mateix: “Tu fes el mateix”.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Sembla
que l’evangeli d’avui podria qüestionar alguns punts de la nostra manera de
viure la Religió. Què en penseu? Quins punts caldria revisar?
2. Moltes
de les nostres esglésies s’assemblen
a temples. Quins avantatges i
inconvenients té, això? Quins canvis considereu desitjables?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada