1ª LECTURA. (Actes 5,12-16).
Els
apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble.
Tots es
reunien unànimement en el pòrtic de Salomó.
Ningú
dels altres no gosava anar amb ells,
encara
que el poble en feia grans elogis.
Cada
vegada se’ls afegien més homes i dones
que es
convertien a la fe en el Senyor.
Fins pels
carrers la gent treia els malalts
i els
deixava allà amb les lliteres perquè,
quan Pere
arribava, almenys la seva ombra en toqués algun.
També
acudia molta gent
de les
poblacions veïnes de Jerusalem
portant
malalts i persones molestades per esperits malignes,
i tots
recobraven la salut.
2ª LECTURA (Apocalipsi
1,9-11a.12-13.17-19).
Jo, Joan,
germà vostre,
que junt
amb vosaltres comparteixo en Jesús
les
penes, la paciència i la reialesa,
vaig ser
deportat a l’illa de Patmos
per haver
predicat la paraula de Déu
i haver
donat testimoni de Jesús.
El dia
del Senyor
l’Esperit
s’apoderà de mi,
i vaig
sentir darrere meu un gran crit,
com un
toc de corn que deia:
«Escriu
en uns fulls això que veus
i
envia-ho a les set comunitats.»
Vaig
girar-me per veure de qui venia la veu que em parlava,
i vaig
veure set lampadaris d’or,
i enmig
dels lampadaris algú que semblava un fill d’home,
vestit
amb una túnica llarga fins els peus
i cenyit
a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or.
En veure’l vaig caure com mort als seus peus.
En veure’l vaig caure com mort als seus peus.
Ell posà
sobre meu la mà dreta i em digué:
«No
tinguis por.
Jo sóc el
primer i el darrer.
Sóc el
qui viu:
Jo que
era mort, ara visc per sempre més
i tinc
les claus de la mort i del seu reialme.
Escriu,
doncs, tot el que vegis,
la
situació present i la que vindrà després.»
EVANGELI. (Joan 20,19-31).
El vespre
d’aquell mateix diumenge,
els
deixebles eren a casa amb les portes tancades
per por
dels jueus.
Jesús
entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a
vosaltres.»
Després
els ensenyà les mans i el costat.
Els
deixebles s’alegraren de veure el Senyor.
Ell els
tornà a dir:
«Pau a
vosaltres.
Com el
Pare m’ha enviat a mi,
també jo
us envio a vosaltres.»
Llavors
alenà damunt d’ells i els digué:
«Rebeu
l’Esperit Sant.
A tots
aquells a qui perdonareu els pecats,
els
quedaran perdonats,
però
mentre no els perdonareu,
quedaran
sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,
no era
allà amb els altres.
Ells li
digueren: «Hem vist el Senyor.»
Ell els
contestà:
«Si no li
veig a les mans la marca dels claus,
si no li
fico el dit dins la ferida dels claus,
i la mà
dins el costat,
no m’ho
creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,
i Tomàs
també hi era.
Estant
tancades les portes,
Jesús
entrà, es posà al mig i els digué:
«Pau a
vosaltres.»
Després
digué a Tomàs:
«Porta el
dit aquí i mira’m les mans;
porta la
mà i posa-me-la dins el costat.»
No siguis
tan incrèdul.
Sigues
creient.»
Tomàs li
respongué:
«Senyor
meu i Déu meu!»
Jesús li
diu:
«Perquè
m’has vist has cregut?
Feliços
els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles
molts
altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.
Els que
heu llegit aquí han estat escrits
perquè
cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,
i, havent
cregut,
tingueu
vida en el seu nom.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
L’evangeli d’avui és el mateix per als anys A, B i C. Per tant
podeu trobar altres APUNTS al diumenge corresponent de l’Any B.
1. “Els
ensenyà les mans i el costat”
A les
mans i al costat hi ha les ferides de
la crucifixió. El relat d’avui vol que ens fixem bé en aquestes ferides. Per tres vegades s’hi fa
referència, i són el nexe que enllaça la 1ª i la 2ª aparició de Jesús als deixebles reunits.
Potser,
més que de “aparició”, s’hauria de
parlar de “experiència de la seva
presència continuada”. “On n’hi ha
dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells” (Mateu
18,20).
2. La
referència a aquestes ferides, en l’evangeli de Joan (diferentment del de
Lluc), no és per demostrar que el Jesús que ara veuen és el mateix
d’abans de ser crucificat. En l’evangeli de Joan, “creure en la resurrecció” no
significa pas creure que Jesús “ha retornat a la vida” sinó creure que la crucifixió mostra la resurrecció. És a dir: en la crucifixió
Jesús dóna plenament la seva vida, i aquesta vida-donada constitueix
precisament la resurrecció. La
resurrecció és la vivència de la pròpia vida com a vida-que-es-dóna-plenament,
convertint-se d’aquesta manera en la visualització de la Vida mateixa de
Déu, el Pare.
3. Per
això són tan significatives les ferides
de la crucifixió. Després de donar-los la pau, són el primer que Jesús
“mostra” als seus deixebles en la 1ª aparició,
i a Tomàs en la 2ª.
La
reacció de Tomàs quan els deixebles li diuen que han vist el Senyor també vol
posar de relleu aquest significat de les ferides.
Tomàs no replica dient: si no veig Jesús amb els meus ulls, no creuré
que hagi ressuscitat. No; allò que ell “necessita” per creure és ficar el dit
dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat! És a dir: no necessita
“veure” Jesús sinó comprovar que té les ferides.
4.
Aquestes ferides constitueixen el centre
de la 2ª aparició i de la fe de
Tomàs. Després de desitjar-los la pau, Jesús es dirigeix directament a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta
la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”. I la professió de fe de Tomàs no fa
referència a la “resurrecció” de Jesús com a difunt sinó que fa
referència a Déu mateix que, en Jesús, es fa visiblement present com a vida-que-es-dóna. “Senyor meu i Déu meu”.
5.
Dirigint a Jesús la invocació “Senyor meu
i Déu meu!” Tomàs confessa que la vida-que-es-dóna
(mort) és l’autèntica manifestació
de Déu. Havia sigut precisament Tomàs qui, preveient el fracàs de Jesús si
anava a Jerusalem, havia dit als altres: “Anem-hi
també nosaltres i morim amb ell!” (Joan
11,16). La seva fidelitat pessimista
d’aleshores el porta ara a entendre de seguida el significat de la nova
situació. “Senyor meu i Déu meu”. La
paraula “meu” aquí indica una disponibilitat total; és com si Tomàs digués: ho
accepto i m’ho faig meu: viure vol dir donar (la) vida.
C.
MISSATGE.
6.
L’epíleg amb què acaba aquest relat parla de molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. En
l’epíleg final, l’evangelista tornarà a insistir en aquest punt dient que “si algú volgués escriure-ho tot, em sembla
que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer” (Joan
21,25).
És una
exageració o té algun significat especial, aquesta afirmació?
La
referència al “món sencer” no és gratuïta. Els evangelis ens parlen de Jesús
com l’home.
Sovint Jesús, per referir-se a si mateix, fa servir l’expressió “l’home” o
“aquest home” o, sobretot, “ el fill de l’home”. També Pilat proclama davant el
poble: “Aquí teniu l’home” (Joan
19:5).
7. Parlar
de Jesús és parlar de l’home. I l’home està en cada un dels éssers humans que han existit,
existeixen i existiran. Són innombrables. Per això no es poden escriure totes
les obres de l’Home.
Allò que
l’evangelista ha escrit sobre Jesús s’ha d’entendre de tots els humans.
La plena humanització de cada un
d’ells passa per fer de la pròpia vida una vida-que-es-dóna.
“Tot s’ha acomplert” (Joan
19,30). Els evangelis no són una biografia
de Jesús, però, en certa manera, poden ser considerats com una biografia de la Humanitat personalitzada
en Jesús. Potser podríem dir, amb un llenguatge més actual, que són una radiografia de la Humanitat; i així cal
entendre’ls.
D:
RESPOSTA.
7. La
nostra pròpia resurrecció (vida que es dóna) no és pas per a després
de la mort (quan ja no queda altre remei!). És una oferta que se’ns fa ja
ara mentre tenim la nostra vida a les nostres mans. És ara quan podem
fer de nosaltres mateixos una vida-que-es-dóna.
“Rebeu
l’Esperit Sant”, diu Jesús als seus deixebles. La capacitat ja ens ha estat
donada; acollir-la i fer-la realitat és cosa nostra.
Per
dir-ho amb el llenguatge simbòlic i ritual de la trobada dels diumenges: el pa
ja està sobre la taula; prendre’l i deixar que transformi la nostra vida en aliment per als altres, és la resposta que pot donar cadascú.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. El santcrist s’ha convertit en la imatge
més significativa per als cristians. Què opineu sobre les polèmiques actuals en
relació a la seva col·locació en llocs públics? Hi ha el perill d’una certa banalització
del seu significat profund?
2. Els deixebles són enviats a perdonar els pecats. Aquesta missió l’exerceix el mossèn en el Sagrament de la penitència o és tota
l’acció de la comunitat cristiana que acull, celebra i difon el perdó de Déu?
Dit d’una
altra manera: “Perdonar els pecats” és un poder
especial donat a algunes persones, o és la missió
de tota la Comunitat?
Sobre la 2na...
ResponEliminaPer l'educació que he rebut des de petit, dóna la impressió que només es poden perdonar els pecats quan s'exerceix en el Sagrament de la penitència, però ara que sóc gran, ja no n'estic tan segur. En l'oració de l'acte penitencial on diu...”Per això, demano a la Verge Maria, Mare de Déu, als àngels i als sants, i a vosaltres, germans, que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor” potser ja és vàlid si es fa en la pregària individual i/o col·lectiva.
Sobre la 1ra...
En general, no trobo bé que en llocs públics s'utilitzi la imatge del “santcrist” i crec que tothom i en particular, els polítics no haurien de fer-ne un ús partidista.