A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (1er. llibre dels Reis 17,10-16).
En aquell temps
el profeta Elies se n’anà a Sarepta.
Quan arribà a l’entrada del poble
hi havia allà una viuda que recollia llenya.
Elies la cridà i li digué:
«Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.»
Mentre l’anava a buscar,
Elies la tornà a cridar i li digué:
«Porta’m, també, un tros de pa.»
Ella respongué:
«Per la vida del Senyor, el teu Déu,
et juro que no en tinc gens.
Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli.
Ara estava recollint aquests branquillons
i anava a fer pa per a mi i per al meu fill.
Ens el menjarem i després morirem de fam.»
Elies li respongué:
«No tinguis por. Fes-ho tal com dius,
però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l.
Després ja en faràs per a tu i per al teu fill.
Això diu el Senyor, Déu d’Israel:
No es buidarà el pot de la farina
ni s’abaixarà l’oli de la gerra
fins al dia que el Senyor enviarà la pluja al país.»
Ella va fer tal com Elies li havia dit,
i durant molts dies,
tant ella com la seva família van poder menjar:
no es va buidar el pot de la farina
ni s’abaixà l’oli de la gerra,
tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
2ª LECTURA (Hebreus
9,24-28).
Crist no ha entrat en aquell santuari,
a imatge del veritable, fet per mà d’homes,
sinó que ha entrat al cel mateix,
i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.
El gran sacerdot entra cada any al santuari
amb una sang que no és la seva.
Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,
altrament hauria hagut d’anar sofrint
la seva passió des de la creació del món.
De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,
a oferir-se ell mateix una sola vegada,
com a víctima per abolir el pecat.
Els homes morim una sola vegada,
i després de la mort ve el judici.
Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,
quan va prendre damunt seu els pecats de tots.
Després tornarà a revelar-se,
no ja per raó dels pecats,
sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
EVANGELI. (Marc 12,38-44).
(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)
En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:
«No us fieu dels mestres de la Llei.
Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,
i que la gent els saludi a les places,
que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues
i els primers llocs a taula;
devoren els béns de les viudes i,
al moment de l’oració,
per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.
Són els qui seran judicats més rigorosament.»
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,
Jesús mirava com la gent hi tirava diners.
Molts rics hi tiraven molt,
però vingué una viuda pobra
que hi tirà dues monedes de les més petites.
Jesús cridà els deixebles i els digué:
«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra
és la que ha donat més de tots;
els altres han donat del que els sobrava,
però ella, que ho necessitava per a viure,
ha donat tot el que tenia.»
B. LLENGUATGE.
1. “Filactèries”. Són
unes cintes per aguantar unes petites capsetes dintre les quals hi ha uns
trossets de pergamí o de paper amb les primeres paraules dels Deu Manaments. Sovint es portaven lligades de tal manera que es complís literalment
el que indicava la Llei: “Lliga-te-les
a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls”
(Deuteronomi 6,8). Es porten durant la pregària; però, en temps de Jesús,
alguns les portaven tot el dia, fent-ne ostentació.
2. Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha
arribat a Jerusalem.
Per als deixebles és el final
del camí. També serà el moment de la gran decepció, com explícitament farà
constar Lluc: “Nosaltres esperàvem que
ell seria el qui hauria alliberat Israel” (Lluc
24,21).
Per a Jesús, l’arribada a Jerusalem té dos pols oposats: el Temple (amb els seus ocupants, que el condemnaran a mort) i Betània (la casa del germans), a l’altra banda del torrent Cedró, sobre la muntanya
de les Oliveres. De dia actua en el Temple;
de nit, es refugia a Betània.
“Temple” i “Betània” no s’han d’entendre en sentit local sinó teològic. És a
dir: són llocs utilitzats com a llenguatge per expressar l’obra de Jesús.
El “temple” representa una forma de relació amb Déu a través de persones, llocs
i accions considerades “sagrades”; i
això sovint esdevé una excusa per exercir un poder sagrat sobre els
fidels. “Betània” representa una relació amb Déu a través dels altres,
considerats germans.
També els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en
sentit teològic, i no pas cronològic.
En el seu conjunt, constitueixen una setmana,
i fan referència a la “Setmana de la
Creació”, en la qual el “dia sisè”
és el de la creació de l’home (Gènesi
1:1-31). Jesús, morint (“donant
la vida”) al “dia sisè” (divendres),
porta a “compliment” la plenitud de l’Home com imatge de Déu.
(3. La Litúrgia ens fa llegir els episodis de Jesús a Jerusalem
sobretot als voltants de la Setmana santa. Ara, quan estem a les
acaballes de l’any litúrgic, aquí s’hi recullen només alguns episodis
molt concrets. Segurament aquest trencament en l’ordre lògic de les
Lectures dificulta força la comprensió del Camí de Jesús. Seria bo
intentar de corregir-ho).
4. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, recull dos
episodis diferents, però molt lligats entre ells.
En el primer, Jesús expressa el seu judici sobre els mestres de la Llei. Ells, com els vinyaters criminals de la paràbola (Marc
12,7), s’han apoderat de la vinya del Senyor. Pretenen ser tinguts per persones pietoses, però “...devoren
els béns de les viudes”. Jesús no amaga que seran jutjats severament.
En el segon, se’ns presenta una figura de contrast: la viuda pobra i explotada. L’escena és sorprenent: Jesús assegut davant la Sala del Tresor. “Assegut” és la posició
pròpia del mestre, i també del jutge. Jesús observa. Molts rics
hi tiren molt, d’allò que els sobra. Una viuda
pobra hi tira poquíssim, però és tot el que té. Jesús-mestre crida els deixebles per donar-los un ensenyament important: la viuda pobra hi tira més que tots els
rics.
5. Però aquest ensenyament
és també una sentència, explicitada dos versets més enllà (no recollits
a l’evangeli d’avui): “Veus aquestes
grans construccions? No en quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat”
(Marc
13,2).
La viuda pobra és esclava de la “ideologia del Temple”,
convertit en Sala del Tresor. Ella
creu que ho dóna tot a Déu en un acte suprem de confiança en Ell, quan en
realitat està engreixant el Tresor
dels Mestres de la Llei. Però Jesús no mira el Tresor del Temple sinó el cor
de la viuda, i posa de manifest la seva fe en Déu. Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de
la donació total de Jesús a la Creu.
6. La Segona Lectura d’avui està treta de la Carta als Hebreus,
que el Missal ens fa llegir aquests últims diumenges de l’Any B. Aquesta
carta presenta Jesús
com a gran i etern sacerdot. És una
expressió el significat de la qual sovint s’ha tergiversat fent-li dir el
contrari del que vol dir.
Segons sembla, entre els primers cristians (i encara avui dia) n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis que hi oferien els sacerdots.
És a aquests cristians que va dirigida la Carta als Hebreus
(noteu el nom). El raonament d’aquesta carta
es podria resumir així: “Germans: donat que encara “necessiteu” temples, sacerdots i sacrificis,
sapigueu que en Jesucrist hi tenim un sacerdot
que, tot i ser totalment diferent dels altres sacerdots, és tan perfecte que el
seu culte ja no necessita ser
continuat ni completat. Ni necessita de temples,
perquè està directament davant Déu, al cel. I com que no mor, tampoc no
necessita que altres sacerdots continuïn la seva ofrena, feta una vegada per
sempre. Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte no es converteixi en una falta
de fe en Jesucrist, que és
l’únic camí per arribar a Déu.”
C.
MISSATGE.
7. El missatge és doble.
a). Institucionalment:
S’ha acabat el “temps del Temple”.
Això comporta que també s’ha acabat el temps de separació entre “persones del
Temple” (mestres de la Llei i sacerdots)
i “laics”. Comença una nova forma de relació entre Déu i els Humans. L’evangeli
de Joan ho expressa explícitament quan la Samaritana pregunta a Jesús: “Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres
pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on
cal adorar-lo és Jerusalem. Jesús li diu: Creu-me, dona, arriba l’hora que el
lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ... Però
arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el
Pare en Esperit i en veritat. (Joan
4,20).
b). Personalment:
Les persones que, enganyades per la ideologia dels mestres de la Llei, han cregut que servir
Déu consistia en servir el Temple o el Tresor del Temple, no quedaran decebudes, perquè Déu mira el
cor i la seva generositat.
Amb tot, cal actuar amb sentit crític perquè, també en les coses
religioses, podem ser enganyats.
D:
RESPOSTA.
8. La semblança entre l’estructura jeràrquica del Judaisme en
temps de Jesús i l’estructura jeràrquica de l’Església actual sembla
evident: grans temples, amb grans sales del Tresor, i molts mestres de la Llei. Molts rics que fan
importants aportacions a partir d’allò que els sobra, i també moltes “viudes pobres” que fan petites
aportacions a partir d’allò que necessiten per viure.
Segons allò que apareix, l’Església estaria encara com en l’Antic Testament; és a dir: “abans de
Crist”.
És urgent revisar a fons les “formes” de la nostra manera de viure la fe.
No obstant, avui en la nostra Església també s’hi poden trobar
abundantíssimes mostres d’una generositat a tota prova: generositat en hores,
en dedicació, en serveis de tota classe, en diners... Vista l’experiència, cal
exercir aquesta generositat amb sentit crític: veure si serveix per
mantenir les formes, o si realment està en la línia de “fer humanitat”,
“fer poble”, fer regne de Déu.
9. La nostra Església estava acostumada a ser una cosa
important en la societat. Actualment hi ha perdut “presència”. Sembla que en algunes persones això
genera una reacció, normal però infantil i antievangèlica, que les mou a
voler una Església “que es faci notar més”.
Aquesta reacció fàcilment porta a abusar de la generositat de moltes persones
que se senten cridades a fer un servei verdaderament comunitari i no pas “eclesiàstic”.
10. A casa nostra, aquest afany d’afirmar la presència de
l’Església, també porta a voler “sumar efectius” per augmentar la pròpia grandària,
i que així es noti que hi som.
Aquest joc és molt perillós. La “grandària” que s’aconsegueix uniformant
la diversitat és fal·laç i injusta.
És fal·laç, perquè es presenta com una exigència de la comunió.
És injusta, perquè no respecta la iniciativa i el tarannà de les
diferents Comunitats on es genera la vida eclesial.
El recurs a les “macro-comunitats”
pot contradir les indicacions de Jesús de ser llevat (que es dissol en la massa); sal (que desapareix en l’aliment); gra de mostassa (que creix molt, però sense abandonar mai l’àmbit
domèstic de les hortalisses).
Jesús va dir: “Vosaltres sou
la llum del món” (Mateu 5,14). Però ningú no encén un llum perquè la gent
s’entretingui a contemplar-lo sinó per fer visibles les coses que hi ha al
voltant. Igualment l’Església: no existeix perquè la contemplin sinó per ajudar a veure
el món.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Simplificant molt, podríem dir que la presència de l’Església en la societat sempre ha estat o com a perseguida o com a poderosa. Com us sembla que hauria de ser la presència de les Comunitats Cristianes en una societat laica que no
les persegueix ni tampoc els reconeix Poder?
2. Donat que del Temple
no en va quedar pedra sobre pedra, ¿com
podem demostrar avui la nostra fe, les persones que som com la viuda pobra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada