A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (d’Ezequiel 17, 22-24).
Això diu el Senyor:
«També jo prendré un esqueix
del brot alterós que corona el cedre,
arrencaré un ull tendre de la punta del
seu brancatge,
i el plantaré visiblement en una
muntanya ben alta,
en una muntanya de la serralada
d’Israel.
Estendrà les seves branques,
donarà fruit,
i es farà un cedre magnífic.
Ocells de tota mena s’ajocaran a la
seva ombra
i viuran en el seu brancatge.
Tots els arbres del bosc sabran que jo
sóc el Senyor.
Jo abaixo els arbres alts i faig
créixer els menuts,
asseco els arbres verds i faig reverdir
els secs.
Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui
ho faré.»
2ª LECTURA (2ª Corintis
5,6-10).
Germans,
ens sentim molt coratjosos.
Sabem que mentre vivim en el cos,
vivim com emigrats lluny del Senyor,
ja que no podem fer altra cosa sinó
creure sense veure’l;
però ens sentim tan coratjosos,
que preferim emigrar del cos
per anar a viure amb el Senyor,
i no ambicionem res més que ser-li
plaents,
tant ara que som en el cos com quan en
sortirem.
Perquè tots nosaltres hem de
comparèixer
davant el tribunal del Crist,
on cadascú ha de rebre el que li
correspongui
segons el bé o el mal que haurà obrat
vivint en el cos.
EVANGELI. (Marc 4,26-34).
En aquell temps, Jesús deia a la gent:
«Amb el regne de Déu passa
com quan un home sembra el gra a la
terra.
De nit i de dia,
mentre ell dorm o està llevat,
la llavor germina i creix sense que ell
sàpiga com.
La terra, tota sola, produeix primer
els brins,
després les espigues
i finalment el blat granat dintre les
espigues.
Llavors, quan el gra ja és a punt,
se’n va a segar-lo,
perquè ja ha arribat el temps de la
sega.»
Deia també:
«A què podem comparar el regne de Déu?
Quina paràbola li escauria?
És com un gra de mostassa,
la més petita de les llavors, però un
cop sembrada,
es posa a créixer
i acaba més gran que totes les
hortalisses,
amb unes branques tan grosses
que els ocells es poden ajocar a la
seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu
Jesús anunciava el regne de Déu
amb moltes paràboles semblants,
perquè la gent l’entengués
segons les seves disposicions;
no els deia res sense paràboles,
però en privat ho explicava tot als
deixebles.
B. LLENGUATGE.
1. En les Lectures
d’aquest diumenge cal primer de tot fixar-se en el contrast entre allò
que es diu, com una promesa del profeta Ezequiel, en la 1ª Lectura i la
realitat del regne que ens presenta
la 2ª paràbola de l’evangeli que hem llegit. Ezequiel parla del brot alterós que corona el cedre,... Estendrà les seves
branques, donarà fruit, i es farà un cedre
magnífic. En canvi la paràbola de Jesús parla
del regne com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada,
es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses. Ser més
gran que les hortalisses no vol pas dir ser com un cedre del Líban (arbre gegantí). Als dos llocs s’hi parla d’ocells que poden ajocar-se a l’ombra de les
branques; però no és el mateix ajocar-se sota les branques d’un gran cedre
que entre les branques d’un arbust com la mostassa. O pot ser, sí? Una àguila pot ajocar-se a les branques d’un
cedre, no pas a les d’un arbust; però els humils i petits ocellets estan més
segurs entre les branques d’un arbust que dintre el grandiós brancam d’un cedre
amb la perillosa companyia de les
grans de les aus rapaces.
2. En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel
sempre ha sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava que l’única manera
de reeixir era intentar fer-se també gran.
Els seus profetes alimentaven aquesta
esperança. Però Jesús ensenya que els plans de Déu no van per aquí. El projecte
de Déu és una Humanitat de germans,
sense grans ni petits. Els cedres no són
plantació de Déu sinó el resultat
d’una història humana carregada de violències i d’injustícia.
3. La 1ª paràbola
ens visualitza el pla de Déu: un camp que un home ha sembrat amb bona llavor, i
que de nit i de dia, mentre ell dorm o
està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota
sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat
granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a
segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.
4. La “sega”
significa que el gra plantat no ha pas de competir amb els altres per veure qui
és més important. Tota la plantació
serà recollida i portada a casa. Tota
la “collita” és invitada a participar de la mateixa vida del Sembrador. L’hort
on són sembrades les llavors no s’ha pas de convertir en un camp de batalla, sinó en l’espai mimat i
protegit perquè hi neixi i hi creixi una gran i exuberant varietat de Vida.
5. Les paràboles suggereixen, però cadascú ha
de completar-les des de la seva pròpia experiència i opció. Però, qui decideix
ser deixeble, les ha d’entendre
d’acord amb allò que vol dir el Mestre.
Per això el relat d’avui acaba dient que Jesús “...en privat ho explicava tot als deixebles”.
C. MISSATGE.
6. Jesús exposa el projecte de Déu; però cadascú l’entén
segons les seves disposicions. Qui
aspira a ser “cedre” no pot acceptar
de viure en un simple hort. El pla de Déu no s’enuncia pas parlant-ne
magistralment com d’alguna cosa que està fora de nosaltres. El “regne de
Déu” està en nosaltres, i nosaltres estem en Ell. Encaixar-hi bé o
malament depèn de les pretensions de
cadascú. És segons l’actitud de cadascú que és possible entendre’l o no;
gaudir-lo o no.
D: RESPOSTA.
7. No es pot fer un hort sota d’un cedre o d’un avet o d’un simple pi. Són arbres que
segreguen substàncies nocives per als altres vegetals. En canvi es pot plantar
un hort amb una figuera o una olivera o una parra... Els seus fruits combinen
esplèndidament. ¿No heu gaudit mai d’una bona llesca de pa amb tomata, amb bon
oli i amb figues i/o raïms? Una delícia!
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a la Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
Potser en el jardí de la nostra Església hi ha massa pins, avets i cedres...
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a la Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
Potser en el jardí de la nostra Església hi ha massa pins, avets i cedres...
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. La nostra Església actual apareix
ambivalent: amb grans “cedres” i també amb moltíssims petits “arbustos” com la
mostassa. A què us apunteu?
2. A l’evangeli hem llegit que de nit i de dia, mentre el
sembrador dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga
com. Quin comentari us suggereix això aplicant-ho al procés de
la vostra vida i de la vostra fe?
3. ¿Posant l’exemple del gra de mostassa, no es
desvalora molt la nostra vida? En què poseu el valor de la vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada