1ª LECTURA. (Job 38,1.8-11).
El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:
«¿Qui posà les portes que limiten la mar
quan naixia plena d’insolència,
i jo la vestia amb les boires
i li donava, per bolquers, la nuvolada?
Jo vaig retallar les seves vores
i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:
Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.
Atura la insolència de les teves ones.»
2ª LECTURA (2ª Corintis
5,14-17).
Germans,
l’amor que el Crist ens té ens obliga:
hem de reconèixer que un ha mort per tots.
I és que tots han mort,
però ell ha mort per tots,
perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,
sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.
Per això nosaltres, des d’ara,
ja no valorem ningú per la seva condició mortal,
i si en altre temps havíem valorat així el Crist,
ara ja no ho fem.
Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;
tot el que era antic ha passat,
ha començat un món nou.
EVANGELI. (Marc 4,35-41).
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:
«Passem a l’altra riba.»
Deixaren, doncs, la gent,
i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.
Vora d’ells seguien també altres barques.
Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort
que les onades queien sobre la barca
i s’anava omplint.
Jesús era a popa,
dormint amb el cap reclinat en un coixí.
Ells el criden i li diuen:
«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»
Jesús es desvetllà,
renyà el vent i digué a l’aigua:
«Calla i estigues quieta.»
El vent amainà i seguí una gran bonança.
Després els digué:
«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»
Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:
«Qui deu ser aquest,
que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»
B. LLENGUATGE.
Nota:
Després del Cicle de Pasqua, amb els afegits de la Trinitat i del Corpus, avui (any 2009) recuperem la “lectura contínua” pròpia dels diumenges de durant l’any, i que ja havíem començat després del Cicle de Nadal. Aquest any toca l’Evangeli
de Marc (“Any B”). Amb tot,
això de “lectura contínua” és només en
teoria, perquè molts fragments, com els ja llegits en altres diumenges, s’hi
salten. També, com que l’Evangeli de Marc és el més curt, s’aprofita per
“encabir-hi” fragments de l’Evangeli de Joan (diumenges del 17 al 21).
Aquesta manera tan fragmentada de llegir els Evangelis (i els
altres Escrits de la Bíblia) podria ser la principal causa de la gran
ignorància que, sobre l’Obra de Jesús,
té la majoria de fidels de
l’Església Catòlica, fins i tot entre aquells que es troben a missa cada
diumenge. És urgent corregir, com sigui, aquest defecte, sense esperar que
arribi una nova i necessària reforma del Missal.
1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a
continuació (i que no està recollit en el Missal).
El relat d’avui està
construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les
primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si
mateixes. Aquesta incoherència és buscada,
i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència, traumàtica per als
deixebles, que “tenen por” perquè “encara no tenen fe”.
2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un
coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets
anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop
enterrada, creix fins a fer-se una gran hortalissa
on els ocells del cel fan niu” (Diumenge 11, els anys que s’escau. Marc
4,32).
El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent
i les onades prefiguren la “tempesta”
que, en els deixebles, serà provocada per la mort (dormició) de Jesús.
Els crits dels deixebles provoquen que Jesús és desvetlli. Fan l’experiència de la
seva presència activa (“resurrecció”) a pesar de la mort.
Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca la pregunta
clau: “qui deu ser aquest que
fins el vent i l’aigua obeeixen?”
3. Aquesta pregunta és
fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no es fa perquè busquem
la resposta sinó perquè ens adonem
de la resposta. Al final del
seu Evangeli, Marc proclamarà solemnement aquesta resposta, posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu”
(Marc 15,39). Però abans han de passar moltes coses...
C.
MISSATGE.
4. “¿Qui és aquest...?”.
Aquesta pregunta serveix per provocar-nos-en una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més
directament: Qui som, nosaltres?
No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per trobar la resposta. La resposta ja existeix, i
és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:
─Qui som, nosaltres?
─Creatures
estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida. Així de simple, i
així de trasbalsador.
Està clar que aquesta resposta
és una “Bona Notícia” (En grec: “eu
angelion” >evangeli).
Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.
D:
RESPOSTA.
5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un repte massa
gran. Qui seria capaç “d’aguantar” amb tranquil·litat de ser estimat per Déu!
L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar
directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir
l’impacte directe de l’Amor de Déu.
En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat
(mort), però capaç de calmar la tempestat.
“¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu
ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà. I nosaltres
podem respondre al seu Amor estimant
els altres, i més enllà.
Més enllà... Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, com
diu bellament el poeta. (Cant
espiritual, de Joan Maragall). L’Amor de Déu, l’anem descobrint,
i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu ha
posat en cada cor humà.
“Tot el que era antic ha
passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau (Final de la 2ª Lectura).
La “dormició” d’aquest home
que està “amb nosaltres a la barca” no significa l’actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants, sinó la presència d’aquell que viu en
forma de “vida donada perquè sigui rebuda”. “Encara no teniu fe?”
6. Segons sembla, avui també molts “deixebles” tenen por que l’Església no pugui aguantar
el vent i les onades, mentre Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que estigui “adormit”, continua dient-nos: Per
què sou tan porucs? Encara no teniu fe?
8. També és veritat que la “barca” de Jesús s’ha anat convertint
en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”,
massa gran per a la nostra “travessia”. Entaforats
en ell, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó
obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan
simple a què Déu ens convida!
A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la
majoria dels Estats “moderns” (Estat,
ella també): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els ciutadans, ha anat
creant una maquinària tan gran i aclaparadora, que ofega moltes formes
de vida fresca.
Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant
l’extraordinari “tinglado” del seu Poder
ja buit, no solament deixaria de ser un obstacle per a molts cristians
sinó que podria ser, fins i tot, un exemple
per a les nostres societats civils,
progressivament deshumanitzadores a
causa del Poder “sagrat” dels Estats i les Multinacionals.
7. “Vora d’ells seguien també altres barques”.
L’època del “transatlàntic”
ha passat, i n’hauríem d’estar contents, sense enyorar velles glòries. Avui no ens serveix per a la travessia a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. A més: l’atrotinat transatlàntic comporta un gran perill
per a la nostra fe: el perill de confiar més en la seva “grandària” que en
Jesús. La nostra seguretat no està en
la magnitud de la “barca” sinó en la presència
de Jesús. Quan ens trobem amb “tempestats”,
no hauríem de preocupar-nos tant de reequipar
el transatlàntic com de “despertar” Jesús.
És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem descobrir la solidesa de la fe.
Una multitud de “comunitats”
mai no fa un imperi, com tampoc una
multitud de barques no esdevé mai un transatlàntic.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. S’ha parlat tant de la crisi
de l’Església que hem acabat creient-nos-ho. Però mirant bé la vostra (i
les altres) comunitat, ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què s’havia confiat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada