1ª LECTURA. (Ezequiel 18,25-28).
El Senyor
diu:
“Vosaltres
penseu:
No va ben encaminada
la manera de pensar del Senyor.
Poble
d’Israel, escolta bé això que et dic:
¿No és la
vostra manera d’obrar, i no la meva,
la que va
desencaminada?
Si el just
deixa d’obrar el bé,
comet el mal
i mor,
morirà per
culpa seva.
Però si el
pecador es converteix,
deixa de fer
el mal i obra amb justícia i bondat,
salvarà la
seva vida.
Només que
reconegui el mal que havia fet
i es
converteixi,
viurà i se
salvarà de la mort.
2ª LECTURA (Filipencs 2,1-11).
(En blau allò
que correspon a la versió llarga)
Germans,
per tot el
que trobeu en Crist,
de fortalesa
d’ànima,
d’amor que
consola,
de dons de
l’Esperit,
d’afecte
entranyable i de compassió,
us suplico
que em doneu plenament el goig
de veure-us
units per uns mateixos sentiments
i per una
mateixa estimació dels uns pels altres,
unànimes i
ben avinguts.
No feu res
per vanitat ni per vanaglòria.
Mireu els
altres amb humilitat
i
considereu-los superiors a vosaltres mateixos.
Que ningú no
es guiï pels propis interessos,
sinó que
miri pels altres.
Tingueu els
mateixos sentiments
que heu vist
en Jesucrist:
Ell,
que era de
condició divina,
no es
volgué guardar gelosament
la seva
igualtat amb Déu,
sinó que
es va fer no-res,
fins a
prendre la condició esclau.
Havent-se
fet semblant als homes,
i
començant a captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà i
es feu obedient fins a acceptar la mort,
i una mort
de creu.
Per això
Déu l’ha exaltat
i li ha
concedit aquell nom
que està
per damunt de tot altre nom,
perquè
tothom, al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui
el genoll al nom de Jesús,
i tots els
llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria
de Déu Pare.
EVANGELI. (Mateu 21,28-32).
En aquell
temps,
Jesús digué
als grans sacerdots i notables del poble:
“¿Què us en
sembla?
Un home que
tenia dos fills,
va dir al
primer:
Fill meu,
ves a treballar a la vinya, avui.
Ell
respongué: No hi vull anar.
Però
després, se’n penedí i hi anà.
El pare
digué això mateix al segon
i aquest li
respongué:
Hi vaig de
seguida, pare. Però no hi anà.
¿Quin
d’aquests dos va fer el que el pare volia?”
Li responen:
“El primer”.
Jesús els
diu:
“Us dic amb
tota veritat
que els
publicans i les dones de mala vida
us passen al
davant cap el regne de Déu,
perquè ha
vingut Joan
amb la
missió d’ensenyar-vos el bon camí,
però
vosaltres no l’heu cregut,
mentre que
els publicans i les dones de mala vida
sí que l’han
cregut.
I vosaltres,
ni després de veure això,
encara no us
en penediu ni voleu creure’l.
LLENGUATGE.
1. Els
evangelis presenten el missatge de Jesús no només amb paraules sinó
també amb accions que concreten el sentit de les paraules. Així, per
exemple, els tres evangelis sinòptics presenten el missatge de Jesús com un caminar
de Galilea a Jerusalem. D’aquí que “acollir el missatge de Jesús” vol dir fer
el camí
que ell va fer.
2. A més,
l’evangeli de Mateu ens presenta Jesús com a Nou Moisès. Moisès va haver
de fer un camí: anar al centre del Poder (anar a trobar el faraó)
per alliberar el seu Poble i guiar-lo cap a la Terra Promesa.
Igualment
Jesús ha d’anar al centre del Poder,
que en aquest cas està representat pel Temple de Jerusalem, per
alliberar el Poble.
El temple,
segrestat i ocupat pels Poderosos, s’havia convertit en la principal
font d’esclavitud.
3. Quan
Jesús, seguint el seu camí, arriba a Jerusalem, deixa clar que entra a la
capital com a messies, i el
primer que fa és anar a “purificar el Temple” i expulsar-ne tots els que hi estaven comprant i venent, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Mateu 21,12ss).
Evidentment,
els que s’havien fet els amos del temple
li demanen explicacions, i li pregunten: “Amb
quina autoritat fas tot això?”.
Jesús no
respon aquesta pregunta perquè sap que només és una pregunta retòrica. Ells
s’havien fet els amos del temple, i
es consideraven els únics que tenien “autoritat”. No obstant Jesús els
recorda quina és la situació real, i ho fa amb tres paràboles, la primera de
les quals és aquesta que hem llegit.
4. El mateix
Jesús en fa l’aplicació: ells -els
sacerdots i notables del poble- estan
representats pel fill que respon al pare dient que anirà de seguida a treballar
a la vinya,
però que no hi va. En canvi els “pecadors i pecadores”, venen representats pel
fill que va dir que no hi volia anar, però que al final se’n penedí i hi va
anar.
De la
paràbola se’n dedueix una lliçó evident, però estranya: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne
de Déu”.
5. L’alliberament liderat per Moisès va
acabar en fracàs perquè el “poble elegit”
no va ser capaç d’assumir la llibertat. Els antics esclaus a Egipte,
arribats a la Terra Promesa, van continuar esclaus dels seus propis
jerarques. I la causa principal estava precisament en el Temple i el seu entorn
de sacerdots i notables, els quals
se’n servien per enriquir-se i per crear marginacions, condemnes i esclavituds.
Calia
purificar el temple! Aquesta era una de les feines del Messies esperat.
I Jesús, com
a Messies, fa neteja (Mateu 21,12).
6. Però
Jesús no s’instal·la en el temple ni el rehabilita.
El temple,
tal que s’entenia aleshores, necessitava de sacerdots que estaven per sobre
del poble.
Jesús no
“recupera” el temple sinó que predica una altra cosa molt més interessant i
nova: el Regne de Déu. En el regne
de Déu tothom és igual. Hi queda exclosa qualsevol forma de Poder.
Ja ha quedat prou clar que el Poder sempre és usat contra del Poble i
contra els més dèbils del poble. Ha arribat el moment de prescindir dels grans
i solemnes temples com a “llocs de la presència de Déu” (Joan 4,20-24). Déu ha
decidit fer-se present en cada persona, sobretot aquelles en qui no hi ha ni
rastre de Poder.
7. Déu s’ha instal·lat en l’home.
Des d’ara,
l’home és el centre del regne de Déu.
Si Déu ens
esperés al Temple, els sacerdots no necessitarien convertir-se.
Al contrari: els altres s’haurien de convertir a ells. Ells anirien al davant i
serien “els primers”. Però el “Temple” ha resultat un camí pervertit. Així
doncs, tothom s’ha de convertir; i els qui ho tenen més planer són
aquells que la societat té per “pecadors”. D'aquí la sorpresa: “Els publicans i les dones de mala vida us
passen al davant cap el regne de Déu”.
8. Jesús, nou Moisès, té per missió alliberar el Poble,
però ho farà d’una manera molt diferent i molt més radical de com ho va fer
Moisès. Moisès va fer sortir el Poble del
país on era esclau; però el Poble portava la seva esclavitud encastada
al cor.
Jesús busca
alliberar la persona alliberant el seu “cor”. Per això és indispensable convertir-se.
9. Jesús no
pretén un Èxode físic (sortir del país
d’esclavitud) sinó un Èxode espiritual: superar les idees i els
sentiments que ens impedeixen tenir el cor obert, els braços oberts, els ulls
oberts; abandonar les idees i sentiments que ens impedeixen veure el món i
estimar-lo.
10. Jesús,
per tirar endavant l’alliberament del cor,
no anuncia “plagues” contra ningú (com va fer Moisès contra el faraó), però és
ben conscient que l’enfrontament amb el poder central del Temple és
inevitable.
En aquest
“enfrontament”, la seva missió no és pas derrotar l’adversari. Per a
Jesús, no hi ha “adversaris” sinó éssers humans cridats a convertir-se i
ser salvats.
MISSATGE.
11. El Temple
s’ha corromput i s’ha tornat una cova de
lladres, i s’ha convertit en l’eina que permet als poderosos dominar
la consciència del poble.
Més encara:
les situacions de poder religiós són
perilloses fins i tot per als propis interessats: incapaciten per entendre allò
que passa i respondre-hi correctament. Així, a l’hora de convertir-se, ho tenen
més fàcil els “pecadors i pecadores”. Aquests, convertint-se, acaben passant
davant cap al Regne de Déu.
RESPOSTA.
12. Sembla
que en l’església s’ha copiat aquella situació que Jesús va denunciar amb tanta
força. El clericalisme i les diferències de poder
religiós no són només una greu equivocació sinó també un autèntic perill.
L’Església
globalment, i cadascú en allò que li correspongui, ens hem de convertir. Amb
urgència. I calen gestos: gestos sincers i significatius.
PREGUNTES per al diàleg.
1. D’alguna
manera, Jesús contraposa “sacerdots i notables del poble” a “publicans i dones
de mala vida”. ¿Continua vàlida aquesta contraposició en les nostres
comunitats?
2. Una societat
laica ajuda les Religions a superar el perill de caure en el Poder religiós i sacralitzar altres formes de Poder.
És una situació nova, i això obliga les comunitats cristianes a inventar
noves formes de presència i noves formes de servei a la societat. ¿Teniu alguna
intuïció sobre aquest punt? ¿Com ho viviu en la vostra comunitat?
3. Avui es
parla de “laics en l’església”, de “societat laica” i, fins i
tot, de “laïcisme”. ¿Té el mateix significat aquesta paraula en els seus
diferents usos? Quines són les diferencies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada