Diumenge 2 de Nadal. Any A.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

es gloria davant dels seus estols,

s’enalteix enmig del poble,

s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,

fa el seu elogi davant la multitud dels elegits

i entre els beneïts es proclama beneïda, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre,

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda

em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat,

treu nous plançons entre els meus elegits.”

»M’ha creat abans del temps, des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

estaré per sempre en la reunió dels sants.»

2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

Per això,

ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món,

il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu, ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

Nota:

Reprodueixo aquí els Apunts que vaig fer per a l’any b, amb petites variants.

Com que l’evangeli d’avui és repetició de l’evangeli de Nadal (Missa del dia), podeu trobar altres comentaris en els Apunts de Nadal de l’ANY C.

LLENGUATGE.

1. Al principi existia la Paraula.

Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan arribem al pol Nord continuem caminant endavant en realitat ja anem cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “Què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, fins i tot l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia abans del temps. Encara que  solem imaginar el “temps” linealment recte, potser té forma de circumferència sense començament ni final.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una pregunta científica sinó filosòfica i religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, sobre allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, el sentit de l’Univers i el sentit de si mateix. Són preguntes subjectives ja que la seva resposta depèn també de les decisions de la persona o subjecte que les fa. Sortosament, les coses no tenen sentit sinó que és l’home qui els en dóna.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i d’altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que s’ha “produït” en nosaltres ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Així, podem decidir donar o no donar un sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

4. I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim, per què i per a què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què?

I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res? Per què els humans podem adonar-nos de tot això?

Amb tot, cal reconèixer que aquestes són, en certa manera, unes “preguntes trampa” perquè només “tenen” resposta si nosaltres els la “donem”.

5. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada no científica: casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat. Més encara: La seva realitat física més profunda és indeterminada, de manera que és d’una manera o d’una altra segons el moment de la nostra mirada.

6. Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com una “causa” amb entitat pròpia que explica l’origen de l’Univers. Però allò que volen dir els científics amb aquesta paraula és exactament el contrari: que aquest Univers que de fet existeix no s’explica per si mateix. Es produeix (flueix) així, però podria ser totalment diferent.

7. Per què existeix l’Univers?

Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers.  Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix una resposta que s’ha anar “teixint” durant milers anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma de resposta” a una intuïció (no científica, però profundament implantada en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic és força limitat a l’hora de connectar amb el món que ens envolta.

8. Per què existeix l’Univers?

En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una “resposta” (evidentment no científica) amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” es pot entendre com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, inclòs el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”, ja que no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint projecte i “Projector”.

9. ¿I, quin és aquest projecte?

Atenció, perquè aquí l’evangeli diu una cosa molt grossa! El projecte era “Déu”.

El projecte de Déu és crear un ésser en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas un altre “Déu”, sinó Algú que participi de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta un ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

10. El projecte “Déu” no pot ser com projectar una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot ser fruit d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” un fill. El projecte dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi fent-se, descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud.

11. El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

12. “Déu envià un home que es deia Joan”. Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, diguem-ne profetes, gurus, sufís, místics... Són testimonis avançats de la “Realitat” quan molts encara no l’han descoberta (Hebreus 1,1).

Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.

Aquesta vida-llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit esdevenir fills de Déu.

13. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta vida-llum que, en ell, la vida-llum ha pres forma humana. En ell la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure-hi, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

En Jesús hi descobrim com podem ser nosaltres i també com és l’Autor del Projecte. Hi descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I d’aquesta plenitud que es vessa, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

14. Mentre encara som “petits”, el projecte s’adapta a la nostra petitesa i ens arriba en forma de Llei; una Llei que ens fa créixer i que ens fa mirar cap a la plenitud. Però la plenitud, no ens arriba per la Llei sinó per l’Esperit que ens associa a Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... Potser també podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

MISSATGE.

15. El missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, expressat ara no tant amb un llenguatge quotidià sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila.

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

RESPOSTA.

16. També la resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli. Podem dir sí i podem dir no. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes).

Dir sí, no significa pas dir sí a tot l’embolcall cultural amb què sol arribar-nos la “invitació”. Dir sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la nostra societat laica moltes persones responen sí a la invitació de Déu sense fer servir llenguatge o formes religioses. Comenteu alguns exemples.

2. El llenguatge religiós en una societat laica deixa de ser significatiu. Què feu per viure el significat real d’aquestes festes, més enllà del folklore popular que es manté en la nostra societat?

3. ¿Existeix el perill de que la celebració tradicional i folklòrica d’aquestes Festes ompli falsament el desig profundament humà de donar sentit a la nostra vida?