A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Segon llibre dels Macabeus 7,1-2,9-14).
En
aquells dies,
set
germans, que havien estat detinguts amb la seva mare,
eren
forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets,
a
menjar carn de porc, que la Llei
prohibia.
Un
d’ells, parlant per tots, digué:
«Què
vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori?
Estem
disposats a morir
abans
que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»
El segon, a punt d’expirar digué:
«Tu
ens pots privar d’aquesta vida, botxí,
però
el Rei del món, als qui morim per les seves lleis,
ens
ressuscitarà a una vida eterna.»
Després d’aquests va ser torturat el tercer.
Tragué
la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren,
estengué
les mans sense por
i
digué amb una noble generositat:
«Les
havia rebudes del cel,
però
per fidelitat a les lleis del cel no les planyo
i
espero recobrar-les d’allà dalt.»
El
rei mateix i els de la seva comitiva
quedaren
corpresos de la valentia d’aquell noi,
que
tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat.
A
punt d’expirar deia:
«Ara
que morim a mans dels homes,
és
bo de confiar en l’esperança
que
Déu ens dóna de ressuscitar-nos,
perquè
tu no ressuscitaràs pas a la vida.»
2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 2,16-3,5).
Germans,
que
Jesucrist mateix, el nostre Senyor,
i
Déu, el nostre Pare,
que
ens ha estimat tant
i
ens ha concedit per la seva gràcia
un
consol etern i una bona esperança,
conforti
els vostres cors
i
els faci constants en tota mena d’obres bones
i
de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres:
que
la Paraula
del Senyor es propagui pertot arreu
i
sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres,
i
que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents,
perquè
no tothom té la fe.
El
Senyor és fidel.
Ell
us farà constants i us guardarà del Maligne.
Us
tenim tota la confiança en el Senyor,
i
sabem que tot això que us recomanem ja ho feu
i
continuareu fent-ho.
Que
el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu
i
sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.
EVANGELI. (Lluc 20,27-38).
En blau, allò que correspon a la versió
llarga
En
aquell temps,
uns
saduceus anaren a trobar Jesús.
Els
saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.
Per això li proposaren aquesta qüestió:
«Mestre, Moisès ens va prescriure
que si un home casat mor sense fills,
el seu germà es casi amb la dona del difunt,
per donar descendència al seu germà.
Doncs bé:
hi havia set germans.
El primer, que era casat, morí sense fills.
El segon, el tercer, i així fins al setè
es van casar amb la dona del difunt
i moriren sense deixar fills.
Finalment ella també morí.
Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,
de quin dels set serà l’esposa?
Perquè tots set s’hi havien casat.»
Jesús els respongué:
«En
el món present els homes i les dones es casen,
però
els qui Déu considerarà dignes
de
tenir un lloc en el món que vindrà
i
en la resurrecció dels morts
no
es casaran,
perquè
ja no podran morir mai més.
Pel
fet de tenir part en la resurrecció
són
iguals que els àngels
i
són fills de Déu.
I
que els morts han de ressuscitar,
Moisès
mateix ho deixa entendre
en
el passatge de la Bardissa
que no es consumia,
quan
diu que el Senyor
és
el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.
Déu
no és Déu de morts, sinó de vius,
perquè,
per a ell tots viuen.»
B.
LLENGUATGE.
1.
El camí de jesús ja ha arribat a
Jerusalem.
L’evangelista
ens ha presentat el relat simbòlic de la seva entrada triomfal (com llegíem el Diumenge del Ram). Jesús s’ha
dirigit directament al temple per
“purificar-lo”. Aquesta era una de les feines que, segons les profecies,
assenyalaven l’arribada del Messies.
Però
del temple se n’havien fet amos els poderosos de torn, i aquests defensaran
la seva “propietat” amb totes les
forces. Inútilment, perquè la purificació
que realitza Jesús consisteix en substituir els temples de pedres per
l’autèntic i definiu “temple” on Déu vol ser adorat: cada ésser humà.
2.
Lluc posa els diferents relats
d’enfrontament dintre una llarga inclusió
repetint la mateixa frase al començament i al final d’aquests relats: “Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del
poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el
poble estava pendent d'ell i l'escoltava (Lluc 19,47 - Lluc 22,2).
Així,
doncs, tota l’activitat de Jesús a
Jerusalem està situada en l’horitzó de la seva mort.
Aquesta
activitat està dividida en dues
parts. En la primera, són els representants del temple els qui ataquen, buscant de comprometre Jesús per
desprestigiar-lo davant el poble. En la segona, és Jesús mateix qui ataca, posant en evidència la
incoherència i la malícia dels dirigents
del poble.
3.
El relat que hem llegit avui marca el final de la primera part: les insídies
dels dirigents. No és casual que, en l’horitzó de la mort de Jesús, Lluc
ens presenti la qüestió de la resurrecció.
Lluc
es serveix de la pregunta capciosa dels Saduceus
per posar en boca de Jesús l’ensenyament central del seu missatge: la
resurrecció.
Lluc
elabora la resposta de Jesús no tant pensant en els Saduceus com en les comunitats
cristianes, les quals experimentaven en la seva pròpia pell la persecució i
la mort violenta, continuació de les de Jesús.
4.
Hi
havia set germans...
Quan
Lluc escriu el seu Evangeli, els Saduceus
ja no existeixen. L’any 70 de la nostra era els exercits romans havien destruït
Jerusalem i el seu temple. Això comportà la desaparició dels Saduceus, sacerdots descendents del Gran
Sacerdot Sadoc, i gent important.
Lluc es serveix d’aquests personatges i dels seus arguments per posar en
relleu, i per contrast, el missatge de la resurrecció.
L’argument
dels Saduceus per negar la resurrecció era clar i popular. Lluc el redacta de
tal manera que ens recordi des del primer moment un altre relat que s’havia fet molt popular: el martiri heroic dels “set germans” que no van dubtar a morir
manifestant explícitament la seva fe en la resurrecció (1ª Lectura).
5.
L’objectiu primer de l’aparellament de l’home i la dona, en el Judaisme, era
mantenir la vida a través dels fills. Tenir
fills significava perdurar; no tenir
fills significava desaparèixer del tot al moment de la mort. D’aquí venia
la norma que va donar Moisès: Si un home mor sense fills, el germà que el
segueix s’ha de casar amb la viuda, i el primer fill que vingui s’ha de
considerar legalment fill del germà
difunt. “Hi havia ser germans... De
quin serà l’esposa?”. La pregunta és enginyosa, però no té sentit perquè
aplica al món futur les mateixes condicions del món present.
6.
El
món futur...
Lluc
mesura bé les paraules que posa en boca de Jesús.
En
un primer moment, Jesús no parla de dos móns, sinó de persones “trobades dignes de tenir un lloc en el món
que vindrà i en la resurrecció dels morts”. El món que vindrà i la resurrecció
són fruit de la manera de viure en aquest món.
El
món que vindrà i la resurrecció ja han estat inaugurats en la mort resurrecciosa de Jesús, el primogènit de la nova creació. I els qui
s’associen a la seva mort també queden associats a la seva resurrecció.
No es pot parlar de dos móns independents, l’un després de l’altre, sinó d’un
sol món en què estem tots, i que podem anar transformant en un món que
vindrà; com el músic transforma la fressa en simfonia, o com el pintor
transforma els colors en una obra d’art. Així també es pot dir que qui estima
transforma la vida-tinguda-temporal
(món present) en Vida-donada-eterna (món
que vindrà).
La
vida-tinguda es pot mantenir temporalment
tenint fills. En canvi la Vida-donada es manté per
sempre perquè està connectada directament a la Font de la Vida. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.
7.
No obstant, un cop ens ha dit això, l’evangelista pensa que una resurrecció així podria semblar
reservada només a algunes persones: aquelles que “en són trobades dignes”. Per això vol eixamplar la
resurrecció servint-se dels “escrits” del mateix Moisès (els únics que els Saduceus acceptaven com a revelats). A Moisès, Déu se li va
presentar com “el Déu d’Abraham, Déu
d’Isahac i Déu de Jacob”. Com que Déu no és Déu de morts sinó de vius,
podem deduir que, per a Déu, Abraham, Isahac i Jacob són vius.
L’argument manifesta la incongruència de creure en Déu i, en canvi, no creure
en la resurrecció, com feien els Saduceus.
C.
MISSATGE.
La mort-resurrecciosa de Jesús inaugura “el
món que ha de venir”, posant de manifest que Déu no és Déu de morts,
precisament perquè Ell és Font de Vida.
D:
RESPOSTA.
Si
creiem en Déu, la cosa més normal és creure també en la resurrecció. La
dificultat sol venir de la manera d’imaginar-la. Imaginem la mort com un
pas en fals en el camí de la vida; i després imaginem la resurrecció com un pas
enrere per tornar a la vida d’abans. Però ens adonem que les coses no
funcionen així ni hi poden funcionar.
La
resurrecció no és tornar a la vida
sinó una nova manera de viure
que comença ja abans de la mort. És passar de la vida-tinguda a la vida-que-es-dóna,
convertint la mort en la plenitud de la donació. Com el gra de blat que, a
l’espiga, és vida-tinguda, però, fet
pa sobre la taula, és vida-que-es-dóna.
El
marc que ens ajuda a entendre la resurrecció és la Pasqua. Podeu
llegir, si us sembla apunts de Pasqua.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Busqueu, en la natura o en alguns objectes, exemples de coses que “viuen donant-se”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada