L'Assumpció de Maria

15 d’agost

L’Assumpció de la Mare de Déu.

>> Paraules i parauletes. Elisabet.

Les Esglésies Orientals anomenen aquesta festa

“Dormició de Maria”,

i són freqüentíssimes les icones que la visualitzen.

A. LECTURES (Per als cicle A, B i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi de sant Joan 11,19a.12,1.3-6a.10ab).

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel

s’obrí,

i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.

Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:

una dona que tenia el sol per vestit,

la lluna sota els peus

i duia al cap una corona de dotze estrelles.

Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:

hi havia un gran drac rogenc,

que tenia set caps i deu banyes.

Als set caps duia set diademes,

i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles

i les llançà a la terra.

El drac s’aturà davant la dona

per devorar-li el fill així que nasqués.

La dona posà al món un fill,

un noi que ha de governar totes les nacions

amb el ceptre de ferro;

el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,

i la dona va fugir al desert,

on Déu li havia preparat un lloc.

Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:

«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,

l’hora del seu poder i del seu Regne,

i el seu Messies ja governa.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 15,20-27a).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

tots són d’Adam, i per això tots moren,

però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascun al moment que li correspon:

Crist el primer,

després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar fins que Déu

haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

Perquè l’Escriptura diu

que tot ho ha posat sota els seus peus.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor

vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

B. LLENGUATGE.

Nota.

No hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens parli de l’assumpció de Maria al cel. Diríem que és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià. Als Apunts de l’any passat (Any A) vaig comentar sobretot la festa. En els Apunts d’aquest Any B faré un comentari més directe sobre el text de l’evangeli que s’hi llegeix.

1. Les persones que van preparar les Lectures del missal, a l’hora d’escollir un fragment dels evangelis per a la festa d’avui, es van decidir pel text que hem llegit, extret de l’evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’assumpció de Maria, conté dues expressions que, d’alguna manera, la poden “il·lustrar”.

“Maria se n’anà decididament a la Muntanya...”

2. Una vegada més cal insistir en no entendre els evangelis com a cròniques d’uns fets objectius. “Anar a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profundament religiosa. La muntanya representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú va a la muntanya, és per col·laborar directament a l’acció creadora-alliberadora de Déu.

La muntanya per excel·lència en la història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el Poble. També el temple estava a la muntanya de Sió (Jerusalem).

En l’evangeli d’avui s’hi diu només que Maria anà decididament a la muntanya, a la província de Judà. L’evangelista vol que pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament la seva muntanya. De fet, en els evangelis, i especialment en l’evangeli de Lluc, es parlarà d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple. Aquesta muntanya alternativa per als cristians és la muntanya de les Oliveres, on hi ha Betània (que significa “casal”), la “casa” de la comunitat de germans (comunitat cristiana), on vivien els germans “Marta, Maria i Llàtzer”.

3. A la muntanya hi ha la casa d’un “sacerdot”. Però Maria no saluda al sacerdot sinó a la seva dona. Trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les dues dones és diferent i, fins i tot contraposada: Elisabet representa la història passada del poble elegit i la seva última gran aportació a la Humanitat. Ja és anciana i esgotada. En canvi Maria representa la nova història d’Israel en la nova Humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota l’escena: “Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes”. A la muntanya aquestes dues dones fan un pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare de la nova Humanitat, cridant amb totes les seves forces ( és a dir: fins al final de les forces que li quedaven): “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. I continua Maria explicitant la nova situació amb el famós cant del Magníficat.

Pujant a la muntanya, Maria entra en l’àmbit de l’acció de Déu. La festa de l’assumpció al cel és també “pujar” definitivament a l’àmbit diví, com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria, acull el projecte de plenitud que Déu té sobre ella.

“Totes les generacions em diran benaurada...”.

4. També aquesta frase lliga amb la festa de l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el papa Pius XII va dir que aquesta creença és un dogma, és a dir, una veritat que forma part integrant de la fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble cristià.

La raó de que totes les generacions proclamin benaurada Maria és perquè “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa i ha decidit fer-hi meravelles. Com hem dit, Maria aquí és figura de la Humanitat. Realment la Humanitat és en si mateixa “petita”, incapaç per si sola d’una vida plena, però Déu ha decidit fer-hi meravelles.

5. Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles una mica estranyes: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”.

No es pot negar que tot això són coses “meravelloses”... Però, són veritat? No són massa optimistes les paraules de Maria? Si mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli, i els humils són reduïts a servitud com sempre.

O, potser, no?

6. Permeteu-me explicar una historieta.

Hi havia una vegada un país on els rics eren cada vegada més rics, i els pobres eren cada vegada més reduïts a servitud. Hi creixia un gran malestar entre tots.

Sorprenentment un dia va ser anomenat rei d’aquell país un home noble que estimava de debò el seu poble.

De seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé dels problemes de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la situació, va fer un decret que deia així:

“A partir de les dotze de la nit del dia d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país com en el comerç exterior.

Segons els càlculs fets, la riquesa real del país correspon a 10 peces de la nova moneda per ciutadà. A partir de les sis del matí tothom podrà adquirir les 10 monedes que li corresponen a la Casa de la Vila del propi municipi. Els qui pretenguin adquirir més monedes del compte seran considerats lladres, i castigats amb presó”.

7. El Decret va provocar una gran excitació, però tot estava ben organitzat per fer-lo complir; i així va ser.

Aviat molts pobres, acostumats a compartir, van ajuntar-se en grups de 50, o de 100, o més, i posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una economia productiva i creixent.

En canvi, les 10 monedes dels rics aviat es van esgotar i alguns van acabar demanant caritat per poder viure.

8. Després d’escoltar el Cant exultant de Maria, alguns sospitem que deuria tenir informació privilegiada sobre el canvi de moneda...

C. MISSATGE.

9. Amb informació privilegiada o sense, el missatge de l’evangeli d’avui sembla clar: per al Regne de Déu hi ha canvi de moneda; i l’Assumpció de Maria al cel en fa visibles els resultats.

D: RESPOSTA.

10. El mateix evangeli de Lluc ens proposa la resposta adequada quan diu en un altre lloc: “Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).

I és que l’evangeli, en el fons, no és res més que “informació privilegiada”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Consideres que les comunitats cristianes ens ho prenem seriosament això del canvi de moneda?

2. Creus possible que, amb la devoció a Maria, el Poble Cristià intenta “humanitzar” una excessiva masculinització en la manera d’entendre el missatge cristià?

3. Quina presència té Maria en la teva vida? Té entitat pròpia, o “rivalitza” amb Jesús, o t’ajuda a entendre Jesús?

Diumenge 19è. B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (1Reis 19,4-8).

En aquell temps,

Elies caminà durant un dia pel desert,

s’assegué a l’ombra d’una ginestera

i demanà la mort, pregant així:

«Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida;

no he de ser més afortunat que els meus pares.»

Després s’ajagué sota aquella ginestera i s’adormí.

Mentre dormia, un àngel el tocà i li digué:

«Aixeca’t i menja.»

Llavors veié al seu capçal un pa cuit sobre pedres

i un càntir d’aigua.

Menjà i begué, i s’adormí altra vegada.

L’àngel del Senyor el tornà a tocar i li digué:

«Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer.»

Ell s’aixecà, menjà i begué,

i amb la força d’aquell aliment

caminà quaranta dies i quaranta nits,

fins que arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.

2ª LECTURA (Efesis 4,30-5:2).

Germans,

no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu us ha marcat

per reconèixer-vos el dia de la redempció final.

Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits,

injúries i qualsevol mena de dolenteria.

Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres,

i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.

Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare.

Viviu estimant com el Crist ens estimà;

ell s’entregà per nosaltres,

oferint-se a Déu com una víctima d’olor agradable.

EVANGELI. (Joan  6,41-51).

En aquell temps,

els jueus murmuraven de Jesús

perquè havia dit que era el pa baixat del cel,

i es preguntaven:

«Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep?

Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare,

¿i ara diu que ha baixat del cel?»

Jesús els digué:

«No murmureu entre vosaltres.

Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat.

I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia.

Diu el llibre dels Profetes

que tots seran instruïts per Déu.

Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare

i l’han après,

vénen a mi.

No vull dir que algú hagi vist mai el Pare:

només l’ha vist el qui ve de Déu;

aquest sí que ha vist el Pare.

Us ho dic amb tota veritat:

els qui creuen tenen vida eterna.

Jo sóc el pa que dóna la vida.

Els vostres pares,

tot i haver menjat el mannà en el desert,

moriren,

però el pa de que jo parlo

és aquell que baixa del cel

perquè no mori ningú dels qui en mengen.

Jo sóc el pa viu, baixat del cel.

Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn:

perquè doni vida al món.»

B. LLENGUATGE.

1. Tot el capítol sisè de l’evangeli de Joan està dedicat a l’Eucaristia. Comença amb l’escena dels pans i peixos compartits i continua amb la mala interpretació que en fa la gent (“volien fer-lo rei”) i el trencament dels deixebles en relació a Jesús. Trencament solucionat per la fidelitat de Jesús, que va a trobar-los quan ells estaven en plena nit (Joan 6:16ss). Després segueix un llarg diàleg-discussió. Aquest diàleg-discussió presenta un procés semblant: primer dialoguen Jesús i la gent; després la gent murmuren entre ells, sense dirigir-se a Jesús; després es barallen entre ells a causa de la paraules de Jesús; i finalment ve el trencament. A pesar d’això, Jesús manté la seva fidelitat, responent-los i fent als seus dotze apòstols una pregunta-límit: “Vosaltres també em voleu deixar?”.

2. L’Eucaristia constitueix el moll de l’os del missatge cristià i de la nostra resposta. No hi ha lloc per a l’ambivalència: o s’accepta o es refusa. L’evangelista posa en boca de Jesús unes paraules que deixen clara aquesta radicalitat. Jesús respon a les murmuracions de la gent carregant encara més les tintes.

Per a la murmuració, la gent “juga” amb l’origen particular de Jesús: “coneixem el seu pare i la seva mare”. Per a respondre’ls, Jesús “juga” amb l’origen de la Humanitat, la plenitud de la qual ell personifica.  “No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu”. I l’únic que “ve de Déu” és l’Home, ja que és obra de Déu. Per això l’Home és l’únic àmbit de visió del Pare; l’únic “espai” des d’on i cap a on cada ésser humà pot donar contingut a la seva vida individual. Només en la “fidelitat a l’Home” cada persona individual pot connectar amb la “Vida eterna”. “Els qui creuen en mi tenen Vida eterna.”

(Sobre aquesta expressió, mireu el Glossari del blog de les parròquies de St. Feliu de Guíxols).

3. No hi ha altre “pa” que doni aquesta Vida eterna: ni el “pa” de Moisès, ni el “pa” de la Llei, ni el “pa” eucarístic entès només ritualment.  Només el “pa de la Humanitat”. I no es tracta de la Humanitat entesa d’una manera global i genèrica sinó de la humanitat que habita en cada home concret de carn i ossos. “El pa que jo donaré és la meva carn”. La paraula “carn” es refereix a l’home concret, individual, de carn i ossos.  Donar la pròpia carn significa donar la pròpia vida personal i concreta que inclou la vida biològica. Es tracta de “creure en la Humanitat” no solament com ideal de futur sinó també i sobretot com a tasca concreta de la pròpia vida. Donar la pròpia vida genera Humanitat en els altres i en nosaltres (ens alimenta).

4. L’evangelista, posant aquestes paraules tan radicals en boca de Jesús, està pensant en la vida de les comunitats cristianes, i en un doble sentit:

a) Només hi ha comunitat en la mesura que cadascú es fa aliment per als altres. L’evangelista vol corregir una manera desviada d’anar a missa per menjar el pa de l’eucaristia, però sense convertir-se, un mateix, en aliment. Així la missa quedaria reduïda a un simple ritual buit (“la carn no serveix per a res”. Joan 6:63).

b) Jesús va ser un home real, concret, de carn i ossos, que va donar realment la seva vida per als altres (mort). L’eucaristia consisteix en associar-nos a la “mort real” de Jesús acompanyat i acompanyant els altres condemnats a mort. L’eucaristia és un memorial dels milers i milions de crucificats, passats i actuals. Es comprèn que aquest llenguatge resulti “inacceptable” per a tothom qui encara no s’hagi decidit a favor de l’Home.

5. Amb aquest llenguatge de l’evangeli de Joan, també es volen desautoritzar tota una sèrie d’interpretacions que van anar apareixent molt aviat entre alguns cristians en el sentit de negar la realitat corporal de Jesús. Cal recordar que una bona colla de “comunitats cristianes” es trobaven en zones fortament impregnades per la filosofia de la Gnosi, de caràcter dualista. Dintre aquesta filosofia, l’esperit és bo i la carn és dolenta. La temptació de desvirtuar la realitat carnal de Jesús entenent-la d’una manera gnòstica era molt gran, i de fet van ser moltes les comunitats gnòstiques “cristianes”.

6. L’evangeli de Joan va ser escrit en bona part per corregir aquestes desviacions. A pesar d’això, la gnosi (que significa “coneixement”. Els gnòstics pretenien tenir un “coneixement directe de Déu”), tot i ser declarada “no-cristiana”, va tenir una gran influència en tota l’Església; i encara avui en queden reminiscències importants. Encara avui és freqüent caure en l’equivocació de contraposar “matèria” i “esperit”; “cos” i “ànima”; facultats “superiors” (intel·ligència) i “inferiors” (sexualitat).

C. MISSATGE.

7. Com ja vaig fer notar comentant l’evangeli de Marc ( Diumenge 14B, Jesús va al “seu poble”, i la seva gent s’escandalitza), també l’evangeli de Joan, en un context totalment diferent, ens ofereix el mateix missatge: “creure en Déu” és “creure en l’Home com a obra de Déu”. I creure en l’Home és veure en cada ésser humà de carn o ossos un germà, un dels nostres.

En la comunitat cristiana, cadascú és “comensal” i “aliment”. L’amor fraternal substitueix la Llei; el germà substitueix el líder o sacerdot; la taula familiar substitueix l’altar; la comunitat substitueix el temple.

D: RESPOSTA.

8. En el camp de l’Eucaristia ens queda encara molt camí a fer: redescobrir la taula, superant l’altar; redescobrir el servei fraternal superant el servei sacerdotal; redescobrir el diàleg superant l’adoctrinament. “Tots seran instruïts per Déu”, diu Jesús citant el llibre dels Profetes.

L’Eucaristia constitueix el moll de l’os de la Vida. Desviar-se en aquest punt és desviar-se en allò que és essencial; és a dir: en allò que és vital.

Potser no és massa greu que els temples es vagin quedant buits! Caldria saber quanta gent, amb temple o sense, viu fent de la seva vida un aliment per als altres. Això és el que val. “Tenia fam, i em donàreu de menjar” (Mateu 25, 35). La nostra resposta no s’ha de quedar en el ritu sinó que ha de ser vida, encara que la vida no exclou el ritu.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jesús fa notar que aquells que van menjar el mannà, tot i això van morir. Però també avui podríem dir que aquells que mengen el pa de l’eucaristia, igualment moren. O no?

Quin significat doneu a les paraules de Jesús: Qui menja d’aquest pa viurà per sempre?

2. En l’Església catòlica la feina de “ensenyar” sol quedar reservada als bisbes, en sintonia amb el bisbe de Roma. A l’evangeli hem llegit: “Tots seran instruïts per Déu”. Quins comentaris us suggereix, això?

3. Us heu preguntat mai pel grau de coincidència, en les vostres trobades, entre el ritu de l’eucaristia i allò que significa?

Diumenge 18è. B

18 de durant l’any.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Èxode 16:2-4,12-15).

En aquells dies,

tota la comunitat del poble d'Israel

murmurà en el desert contra Moisès i Aharon.

El poble d'Israel els deia:

«Tant de bo la mà del Senyor

ens hagués fet morir tots al país d'Egipte,

quan encara sèiem al voltant de les olles de carn

i menjàvem tant de pa com volíem.

Ens heu fet sortir cap aquest desert

perquè tot aquest poble mori de fam.»

El Senyor digué a Moisès:

«Mira, jo us faré ploure pa del cel.

Que tothom surti cada dia a recollir-ne,

però només el que necessiten per a aquell dia.

Vull veure si compleixen o no el que jo els mano.

»He sentit aquestes murmuracions del poble d'Israel.

Digue'ls, doncs:

Aquest vespre menjareu carn,

i demà al matí tant de pa com voldreu,

i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.»

Aquell vespre, doncs, arribà un núvol de guatlles

que cobrí el campament,

i l'endemà al matí, tot el campament era ple de rosada.

Quan la rosada s'esvaí,

quedà per tot el desert una cosa granulada,

fina com la capa de gebre que cobreix la terra.

Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre:

«Manhu», que vol dir, «¿Què és això?»

Perquè no sabien què era.

Moisès els digué:

«Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»

2ª LECTURA (Efesis 4:17,20-24).

Germans,

us dic, i insisteixo en el Senyor,

que no visqueu més com viuen els pagans.

Es guien per criteris que no valen.

Però el Crist, tal com vosaltres heu après,

no és res de tot això.

¿No us l'han predicat tal com és?

¿No us han ensenyat la veritat sobre Jesús?

Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure.

Despulleu-vos d'aquesta naturalesa envellida;

els desigs que la sedueixen la porten a la seva destrucció.

Que es renovi el vostre esperit

i tota la vostra manera de pensar!

Revestiu-vos d'aquesta nova naturalesa

que Déu ha creat a imatge seva:

porteu una vida justa, bona i santa de veritat.

               

EVANGELI. (Joan 6:24-35).

En aquell temps,

quan la gent s'adonà que Jesús no era allà,

ni tampoc els seus deixebles,

s'embarcaren i anaren a Cafar-Nahüm a buscar Jesús.

Quan el trobaren a l'altra banda del llac, li preguntaren:

«Rabí, ¿quan heu vingut?»

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Vosaltres no em busqueu

pel que signifiquen els prodigis que heu vist,

sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets.

No us afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix,

sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna,

per l'aliment que el Fill de l'home us proporciona.

Penseu que és Déu, el Pare, qui l'acredita.

Ells li pregunten:

«¿Què hem de fer per complir el que Déu vol?»

Jesús els respon:

«El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.»

Li contestaren:

«¿Quin senyal prodigiós ens doneu

perquè nosaltres us creguem? ¿Què podeu fer?

Els nostres pares, estant en el desert,

menjaren el mannà, tal com diu l'Escriptura:

"Els donà l'aliment del seu blat celestial".»

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

El pa que us va donar Moisès

no era de debò el pa del cel,

però el meu Pare sí que us dóna l'autèntic pa del cel.

El pa de Déu és el que baixa del cel

per donar la vida al món.»

Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre pa d'aquest.»

Els diu Jesús: «Jo sóc el pa que dóna la vida:

els qui vénen a mi no passaran fam,

els qui creuen en mi no tindran mai set.»

B. LLENGUATGE.

1. El relat evangèlic d’avui sembla el joc dels disbarats: la gent fa preguntes estranyes, i Jesús respon altres coses. Però, en bona part, aquest és l’estil de l’evangeli de Joan: a través d’un diàleg incoherent ens presenta la incoherència entre les nostres petites esperances i la magnitud de les promeses de Déu. Per això es sol dir que, en aquest evangeli, el llenguatge té dos nivells de significació: un de directe, normal, quasi vulgar, i un altre de profund, que anem intuint en la mesura que anem assumint el seu missatge.

2. Situem-nos. La multitud que ha seguit Jesús en la travessia del “mar” de Galilea ha interpretat al revés l’acció de Jesús; per això “volien fer-lo rei”. Jesús s’ha escapolit, i ha tornat tot sol a la muntanya. Els deixebles, decebuts, abandonen Jesús i “desfan” la travessia agafant la barca per tornar al lloc de partida: Cafarnaüm. Però no se’n surten, perquè el vent els era contrari. Per als deixebles és “la nit”. En plena nit, Jesús torna cap a ells, i, gràcies a ell, poden retornar a on eren abans. És a dir: han anul·lat el seu èxode. (Aquesta 2ª part no està recollida al Missal). (> Sobre l’Èxode).

El diàleg-discussió que segueix a aquesta escenificació té lloc, com si diguéssim, en camp contrari per a Jesús; l’evangelista ho situa a la sinagoga de Cafarnaüm.

Procurant mantenir un respecte total al significat del text evangèlic, intentaré reescriure aquest diàleg entre Jesús i la Gent de manera que hi quedin més explícites les incoherències i sigui més fàcil intuir la conclusió a què ens vol portar l’evangelista amb aquest llarg “diàleg-discussió”, i que la litúrgia ens proposa, d’una manera fraccionada i incompleta, per als pròxims quatre diumenges.

3. Diàleg re-escrit...

 

Gent      
Mestre: ens estranya que estigueu aquí. No hem vist que “desféssiu” la travessia, com han fet els vostres deixebles... Quan hi heu vingut?

Jesús     
No us deu pas estranyar tant com dieu perquè, de fet, per trobar-me heu vingut aquí. Per tant, ja suposàveu que m’hi trobaríeu... Heu suposat bé: no podia pas abandonar els meus deixebles! Però, deixeu de preguntar-vos el perquè he vingut jo i pregunteu-vos més aviat el perquè em “busqueu” vosaltres. Vosaltres no em busqueu perquè hàgiu entès el significat de la trobada d’ahir a la muntanya, sinó perquè, tot i que us hi vau atipar, ara ja torneu a tenir gana. Doncs bé: permeteu-me que hi insisteixi: no és aquest l’aliment que hauríeu de buscar! Ja ho veieu: aquest aliment només dóna vida per unes hores. Hauríeu de buscar aquell aliment que dura sempre, i que va donant vida permanentment. Aquest aliment el trobareu en l’Home. Així ho ha volgut Déu, el Pare.

Gent      
Sí; és clar. Els predicadors sempre ens dieu el mateix: que hem de fer allò que Déu vol... que la “Llei de Déu” és l’aliment de debò...  Però hi ha tantes lleis!...
A veure: exactament, què hem de fer per obrar com Déu vol?

Jesús     
No; no em refereixo a les normes de la Llei! Es tracta d’una altra cosa. Déu no es dedica a donar lleis. Déu està fent l’Home. No us n’adoneu? Tots som “obra de Déu”. I el que Déu ara “necessita” és que cregueu precisament això: que som obra seva. Així Ell pot anar completant el seu projecte. Sense nosaltres, Ell no pot acabar el seu projecte, perquè el seu projecte inclou la nostra resposta lliure. No us en recordeu del que diu l’Escriptura, que Déu ens vol a “imatge i semblança seva”?

Gent      
Això que dius seria un canvi molt gros! Qui ets tu, per parlar així? Quin senyal pots fer que ens convenci que això que dius ve de Déu? Perquè allò que hem fet fins ara ens ho va ordenar Moisès, i ell sí que va donar un senyal clar, ja que va donar als nostres pares el mannà, que és un aliment que ve del cel.

Jesús

Aquesta sí que és bona! Us vau atipar com uns rènecs allà a la muntanya, i ara em demaneu un senyal? Allò de la muntanya us va servir de “senyal” per intentar de fer-me “rei”, i en canvi ara no us serveix per adonar-vos d’allò que Déu vol?!  I, a sobre, em veniu amb això del mannà del desert! Mireu: si l’aliment que us va donar Moisès vingués realment del cel, els vostres pares no haurien mort... No; Moisès no us va donar pas aliment celestial! Ja us ho he dit: és el Pare qui us dóna contínuament “el pa del cel”. Insisteixo: aquest “pa del cel” és l’Home; ell és l’Obra de Déu.

Gent      
No ho acabem d’entendre, això. Però, en fi: dóna’ns sempre “pa” d’aquest.

Jesús     
Aquest “pa” no es pot donar com qui dóna una cosa des de fora sinó que es genera dintre vosaltres mateixos. És, com ja us he dit, creure en l’Home com obra de Déu.  I ja que heu vingut a buscar-me a mi, us ho diré d’una altra manera: “Jo, el fill de l’home, sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi mai més no passaran gana; els qui creuen en mi mai més no tindran set”.

C. MISSATGE.

4. El missatge de fons de tot aquest capítol sisè de l’evangeli de Joan, podria ser aquest: més enllà de les nostres necessitats físiques (aliment), Déu ens ofereix participar de la seva mateixa Vida. Som “obra de Déu”. Millor: som fills en el Fill. I la manera d’acollir aquesta vida és fer-ne també un do (aliment) per als altres. Passa com en les làmpades elèctriques: no són res si no reben electricitat i si no escampen cap als altres la seva llum. Les dues coses són indispensables. Us imagineu una làmpada que guardés per a si mateixa la llum que rep? No “tindria vida”; no seria res. Allò que la fa viva és estar connectada i escampar la seva llum. Així passa amb els humans: vivim si estem connectats a la Vida i ens fem aliment per als altres.

D: RESPOSTA.

5. La resposta que se’ns demana ja ve indicada per les mateixes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús: “El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat”. És a dir: creure en l’Home que Déu va construint (va “enviant”). Aquí “creure” té un sentit ple: acceptar el do de Déu i correspondre-hi des de la nostra llibertat.

6. Voldria posar de relleu la singularitat actual d’aquesta resposta.

Avui dia, a Occident, la gran sequera del materialisme ens fa sentir tanta fam d’espiritualitat que sovint ens alimentem amb coses que serveixen sobretot per “matar la gana”, però que no alimenten realment. En una societat laica com la nostra, és sorprenent la revifalla que està tenint la cosa religiosa, al marge de les religions instal·lades. La “religió” s’està convertint en un bé de consum; en un producte destinat a la pròpia realització, relaxació, alliberament, equilibri, sintonia amb l’univers... Sovint es tracta d’una “religió sense Déu”, o amb un “déu” fet a mida de les nostres necessitats (“ídol”).

No és difícil experimentar els bons efectes que tenen aquests comportaments religiosos o parareligiosos. Com he dit abans, és una manera d’enganyar la gana, i la gana desapareix realment. Però aquí està també el seu perill. S’hi podrien aplicar les paraules de Jesús: “Us ho dic amb tota veritat: El pa que us va donar “Moisès” (que us dóna la “Religió-consum”) no era de debò el pa del cel, però el meu Pare sí que us dóna l’autèntic pa del cel”.

7. Els humans som ben capaços de crear un Humanisme religiós que tingui, d’entrada, efectes positius; però l’ésser humà està invitat a una vida molt superior. El Cristianisme no és un Humanisme. (Diumenge 14, Missatge).

Que el Cristianisme no sigui un Humanisme, no vol pas dir que es contraposin. Al contrari. Potser seria més exacte dir que el cristianisme és un humanisme amb una dimensió més. El cristià és cent per cent humà, però amb una nova dimensió. Per posar un exemple aproximat, podríem dir que passa com en la música. La música és cent per cent fressa; una fressa que esdevé música (nova dimensió sense deixar de ser fressa) quan algú l’escolta amb plaer. També el cristià és i es manté cent per cent humà, però a la presència d’Algú que l’estima, i l’invita. És aquesta presència amorosa allò que posa en la nostra vida, cent per cent humana, una nova dimensió.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Comenteu com heu experimentat en les vostres vides això de “fer-se aliment” per als altres. ¿Heu notat com us alimenta “fer-vos aliment”?

2. A la missa, la “vida feta aliment” pren forma ritual. Aquest “ritual” us ajuda a viure allò que significa, o el trobeu massa desconnectat de la realitat?

3. Què en penseu de la revifalla religiosa actual? Per a respondre, no oblideu que Jesús va ser condemnat precisament per iniciativa de les autoritats religioses.