Diumenge 18è. B

18 de durant l’any.

Pere Torras. http://torrasbloc.blogspot.com.es/

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Èxode 16:2-4,12-15).

En aquells dies,

tota la comunitat del poble d'Israel

murmurà en el desert contra Moisès i Aharon.

El poble d'Israel els deia:

«Tant de bo la mà del Senyor

ens hagués fet morir tots al país d'Egipte,

quan encara sèiem al voltant de les olles de carn

i menjàvem tant de pa com volíem.

Ens heu fet sortir cap aquest desert

perquè tot aquest poble mori de fam.»

El Senyor digué a Moisès:

«Mira, jo us faré ploure pa del cel.

Que tothom surti cada dia a recollir-ne,

però només el que necessiten per a aquell dia.

Vull veure si compleixen o no el que jo els mano.

»He sentit aquestes murmuracions del poble d'Israel.

Digue'ls, doncs:

Aquest vespre menjareu carn,

i demà al matí tant de pa com voldreu,

i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.»

Aquell vespre, doncs, arribà un núvol de guatlles

que cobrí el campament,

i l'endemà al matí, tot el campament era ple de rosada.

Quan la rosada s'esvaí,

quedà per tot el desert una cosa granulada,

fina com la capa de gebre que cobreix la terra.

Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre:

«Manhu», que vol dir, «¿Què és això?»

Perquè no sabien què era.

Moisès els digué:

«Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»

2ª LECTURA (Efesis 4:17,20-24).

Germans,

us dic, i insisteixo en el Senyor,

que no visqueu més com viuen els pagans.

Es guien per criteris que no valen.

Però el Crist, tal com vosaltres heu après,

no és res de tot això.

¿No us l'han predicat tal com és?

¿No us han ensenyat la veritat sobre Jesús?

Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure.

Despulleu-vos d'aquesta naturalesa envellida;

els desigs que la sedueixen la porten a la seva destrucció.

Que es renovi el vostre esperit

i tota la vostra manera de pensar!

Revestiu-vos d'aquesta nova naturalesa

que Déu ha creat a imatge seva:

porteu una vida justa, bona i santa de veritat.

               

EVANGELI. (Joan 6:24-35).

En aquell temps,

quan la gent s'adonà que Jesús no era allà,

ni tampoc els seus deixebles,

s'embarcaren i anaren a Cafar-Nahüm a buscar Jesús.

Quan el trobaren a l'altra banda del llac, li preguntaren:

«Rabí, ¿quan heu vingut?»

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Vosaltres no em busqueu

pel que signifiquen els prodigis que heu vist,

sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets.

No us afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix,

sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna,

per l'aliment que el Fill de l'home us proporciona.

Penseu que és Déu, el Pare, qui l'acredita.

Ells li pregunten:

«¿Què hem de fer per complir el que Déu vol?»

Jesús els respon:

«El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.»

Li contestaren:

«¿Quin senyal prodigiós ens doneu

perquè nosaltres us creguem? ¿Què podeu fer?

Els nostres pares, estant en el desert,

menjaren el mannà, tal com diu l'Escriptura:

"Els donà l'aliment del seu blat celestial".»

Jesús els respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

El pa que us va donar Moisès

no era de debò el pa del cel,

però el meu Pare sí que us dóna l'autèntic pa del cel.

El pa de Déu és el que baixa del cel

per donar la vida al món.»

Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre pa d'aquest.»

Els diu Jesús: «Jo sóc el pa que dóna la vida:

els qui vénen a mi no passaran fam,

els qui creuen en mi no tindran mai set.»

B. LLENGUATGE.

1. El relat evangèlic d’avui sembla el joc dels disbarats: la gent fa preguntes estranyes, i Jesús respon altres coses. Però, en bona part, aquest és l’estil de l’evangeli de Joan: a través d’un diàleg incoherent ens presenta la incoherència entre les nostres petites esperances i la magnitud de les promeses de Déu. Per això es sol dir que, en aquest evangeli, el llenguatge té dos nivells de significació: un de directe, normal, quasi vulgar, i un altre de profund, que anem intuint en la mesura que anem assumint el seu missatge.

2. Situem-nos. La multitud que ha seguit Jesús en la travessia del “mar” de Galilea ha interpretat al revés l’acció de Jesús; per això “volien fer-lo rei”. Jesús s’ha escapolit, i ha tornat tot sol a la muntanya. Els deixebles, decebuts, abandonen Jesús i “desfan” la travessia agafant la barca per tornar al lloc de partida: Cafarnaüm. Però no se’n surten, perquè el vent els era contrari. Per als deixebles és “la nit”. En plena nit, Jesús torna cap a ells, i, gràcies a ell, poden retornar a on eren abans. És a dir: han anul·lat el seu èxode. (Aquesta 2ª part no està recollida al Missal). (> Sobre l’Èxode).

El diàleg-discussió que segueix a aquesta escenificació té lloc, com si diguéssim, en camp contrari per a Jesús; l’evangelista ho situa a la sinagoga de Cafarnaüm.

Procurant mantenir un respecte total al significat del text evangèlic, intentaré reescriure aquest diàleg entre Jesús i la Gent de manera que hi quedin més explícites les incoherències i sigui més fàcil intuir la conclusió a què ens vol portar l’evangelista amb aquest llarg “diàleg-discussió”, i que la litúrgia ens proposa, d’una manera fraccionada i incompleta, per als pròxims quatre diumenges.

3. Diàleg re-escrit...

 

Gent      
Mestre: ens estranya que estigueu aquí. No hem vist que “desféssiu” la travessia, com han fet els vostres deixebles... Quan hi heu vingut?

Jesús     
No us deu pas estranyar tant com dieu perquè, de fet, per trobar-me heu vingut aquí. Per tant, ja suposàveu que m’hi trobaríeu... Heu suposat bé: no podia pas abandonar els meus deixebles! Però, deixeu de preguntar-vos el perquè he vingut jo i pregunteu-vos més aviat el perquè em “busqueu” vosaltres. Vosaltres no em busqueu perquè hàgiu entès el significat de la trobada d’ahir a la muntanya, sinó perquè, tot i que us hi vau atipar, ara ja torneu a tenir gana. Doncs bé: permeteu-me que hi insisteixi: no és aquest l’aliment que hauríeu de buscar! Ja ho veieu: aquest aliment només dóna vida per unes hores. Hauríeu de buscar aquell aliment que dura sempre, i que va donant vida permanentment. Aquest aliment el trobareu en l’Home. Així ho ha volgut Déu, el Pare.

Gent      
Sí; és clar. Els predicadors sempre ens dieu el mateix: que hem de fer allò que Déu vol... que la “Llei de Déu” és l’aliment de debò...  Però hi ha tantes lleis!...
A veure: exactament, què hem de fer per obrar com Déu vol?

Jesús     
No; no em refereixo a les normes de la Llei! Es tracta d’una altra cosa. Déu no es dedica a donar lleis. Déu està fent l’Home. No us n’adoneu? Tots som “obra de Déu”. I el que Déu ara “necessita” és que cregueu precisament això: que som obra seva. Així Ell pot anar completant el seu projecte. Sense nosaltres, Ell no pot acabar el seu projecte, perquè el seu projecte inclou la nostra resposta lliure. No us en recordeu del que diu l’Escriptura, que Déu ens vol a “imatge i semblança seva”?

Gent      
Això que dius seria un canvi molt gros! Qui ets tu, per parlar així? Quin senyal pots fer que ens convenci que això que dius ve de Déu? Perquè allò que hem fet fins ara ens ho va ordenar Moisès, i ell sí que va donar un senyal clar, ja que va donar als nostres pares el mannà, que és un aliment que ve del cel.

Jesús

Aquesta sí que és bona! Us vau atipar com uns rènecs allà a la muntanya, i ara em demaneu un senyal? Allò de la muntanya us va servir de “senyal” per intentar de fer-me “rei”, i en canvi ara no us serveix per adonar-vos d’allò que Déu vol?!  I, a sobre, em veniu amb això del mannà del desert! Mireu: si l’aliment que us va donar Moisès vingués realment del cel, els vostres pares no haurien mort... No; Moisès no us va donar pas aliment celestial! Ja us ho he dit: és el Pare qui us dóna contínuament “el pa del cel”. Insisteixo: aquest “pa del cel” és l’Home; ell és l’Obra de Déu.

Gent      
No ho acabem d’entendre, això. Però, en fi: dóna’ns sempre “pa” d’aquest.

Jesús     
Aquest “pa” no es pot donar com qui dóna una cosa des de fora sinó que es genera dintre vosaltres mateixos. És, com ja us he dit, creure en l’Home com obra de Déu.  I ja que heu vingut a buscar-me a mi, us ho diré d’una altra manera: “Jo, el fill de l’home, sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi mai més no passaran gana; els qui creuen en mi mai més no tindran set”.

C. MISSATGE.

4. El missatge de fons de tot aquest capítol sisè de l’evangeli de Joan, podria ser aquest: més enllà de les nostres necessitats físiques (aliment), Déu ens ofereix participar de la seva mateixa Vida. Som “obra de Déu”. Millor: som fills en el Fill. I la manera d’acollir aquesta vida és fer-ne també un do (aliment) per als altres. Passa com en les làmpades elèctriques: no són res si no reben electricitat i si no escampen cap als altres la seva llum. Les dues coses són indispensables. Us imagineu una làmpada que guardés per a si mateixa la llum que rep? No “tindria vida”; no seria res. Allò que la fa viva és estar connectada i escampar la seva llum. Així passa amb els humans: vivim si estem connectats a la Vida i ens fem aliment per als altres.

D: RESPOSTA.

5. La resposta que se’ns demana ja ve indicada per les mateixes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús: “El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat”. És a dir: creure en l’Home que Déu va construint (va “enviant”). Aquí “creure” té un sentit ple: acceptar el do de Déu i correspondre-hi des de la nostra llibertat.

6. Voldria posar de relleu la singularitat actual d’aquesta resposta.

Avui dia, a Occident, la gran sequera del materialisme ens fa sentir tanta fam d’espiritualitat que sovint ens alimentem amb coses que serveixen sobretot per “matar la gana”, però que no alimenten realment. En una societat laica com la nostra, és sorprenent la revifalla que està tenint la cosa religiosa, al marge de les religions instal·lades. La “religió” s’està convertint en un bé de consum; en un producte destinat a la pròpia realització, relaxació, alliberament, equilibri, sintonia amb l’univers... Sovint es tracta d’una “religió sense Déu”, o amb un “déu” fet a mida de les nostres necessitats (“ídol”).

No és difícil experimentar els bons efectes que tenen aquests comportaments religiosos o parareligiosos. Com he dit abans, és una manera d’enganyar la gana, i la gana desapareix realment. Però aquí està també el seu perill. S’hi podrien aplicar les paraules de Jesús: “Us ho dic amb tota veritat: El pa que us va donar “Moisès” (que us dóna la “Religió-consum”) no era de debò el pa del cel, però el meu Pare sí que us dóna l’autèntic pa del cel”.

7. Els humans som ben capaços de crear un Humanisme religiós que tingui, d’entrada, efectes positius; però l’ésser humà està invitat a una vida molt superior. El Cristianisme no és un Humanisme. (Diumenge 14, Missatge).

Que el Cristianisme no sigui un Humanisme, no vol pas dir que es contraposin. Al contrari. Potser seria més exacte dir que el cristianisme és un humanisme amb una dimensió més. El cristià és cent per cent humà, però amb una nova dimensió. Per posar un exemple aproximat, podríem dir que passa com en la música. La música és cent per cent fressa; una fressa que esdevé música (nova dimensió sense deixar de ser fressa) quan algú l’escolta amb plaer. També el cristià és i es manté cent per cent humà, però a la presència d’Algú que l’estima, i l’invita. És aquesta presència amorosa allò que posa en la nostra vida, cent per cent humana, una nova dimensió.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Comenteu com heu experimentat en les vostres vides això de “fer-se aliment” per als altres. ¿Heu notat com us alimenta “fer-vos aliment”?

2. A la missa, la “vida feta aliment” pren forma ritual. Aquest “ritual” us ajuda a viure allò que significa, o el trobeu massa desconnectat de la realitat?

3. Què en penseu de la revifalla religiosa actual? Per a respondre, no oblideu que Jesús va ser condemnat precisament per iniciativa de les autoritats religioses.