Nadal. Any A.

MISSA DE LA NIT.

1ª LECTURA.  (Isaïes 9,1-6).

El poble que avançava a les fosques

ha vist una gran llum;

una llum resplendeix

per als qui viuen al país tenebrós.

Els heu omplert  de  goig, 

d’una  alegria  immensa; 

s’alegren davant vostre com la gent a la sega,

com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí.

Heu trossejat el jou que li pesava,

la barra que duia a l’espatlla

i l’agulló del qui l’arriava;

tot ho heu trossejat com al dia de Madian.

Les botes dels soldats que marquen el pas

i els mantells rebolcats en la sang

seran cremats i el foc els devorarà.

Ens ha nascut un noi,

ens ha estat donat un fill

que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. 

Déu li  ha posat  aquest  nom: 

Conseller-prodigiós, Déu-heroi, 

Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.

Serà immens el principat,

la pau no tindrà fi en el tron de David

i en el seu regne,

fonamentat i sostingut,

des d’ara i per sempre,

sobre el dret i la justícia.

Això és el que farà el zel del Senyor de l’univers.

2ª LECTURA (Titus 2,11-14).

Estimats:

s’ha revelat l’amor de Déu,

que vol salvar  tots  els  homes, 

i ens ensenya que abandonem  la  impietat 

i els desigs mundans,

per viure en aquest món una vida de sobrietat,

de justícia i de pietat,

mentre esperem

que es compleixi feliçment la nostra esperança;

que es manifesti la glòria de Jesucrist,

Déu gran i salvador nostre.

Ell s’entregà a si mateix per nosaltres, 

per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes,

deixar-nos nets

i fer de nosaltres un poble ben seu,

apassionat per fer el bé.

EVANGELI. (Lluc 2,1-14).

Per aquells dies,

sortí un edicte de Cèsar August

ordenant que es fes el cens de tot el món romà. 

Era el primer cens de l’imperi,

abans del que es va fer

quan Quirini era governador de Síria.

Tothom anava a inscriure’s 

a la població d’on cadascú descendia.

També Josep,

que era de la casa i la família de David,

va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, 

al poble de David, anomenat  Bet-Lèhem, 

per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, 

que esperava un fill. 

Mentre eren allà

es van complir els dies

i va néixer el seu fill, el primogènit.

Ella l’embolcallà i el posà en una menjadora,

perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

A la mateixa contrada, vivint al ras,

hi havia uns pastors que vetllaven,

guardant de nit el seu ramat.

Els aparegué un àngel del Senyor;  

la glòria del Senyor els envoltà de llum,

i es van esglaiar.

Però l’àngel els va dir:

«No tingueu por:

us anuncio una nova

que portarà a tot el poble una gran alegria:

Avui, a la ciutat de David,

us ha nascut un salvador,

que és el Messies, el Senyor.

Les seves senyes són aquestes:

trobareu un nen en bolquers,

posat en una menjadora».

I una multitud dels exèrcits celestials

s’uní llavors mateix a l’àngel,

lloant Déu i cantant:

«Glòria a Déu a dalt del cel,

i a la terra

pau als homes que estima el Senyor».

LLENGUATGE.

Per a la festa de Nadal, la litúrgia preveu tres misses amb les corresponents Lectures. Aquest llenguatge serà sobre el llenguatge de la Festa en si mateixa i el de l’evangeli de la missa de la nit.
>> Per l'evangeli de la matinada.
>> Per Evangeli del dia.

25 de desembre?

El dia que va néixer Jesús no consta.

Els evangelis no ho diuen ni ho volen dir. La raó és senzilla: no són “biografies” d’un personatge que es deia jesús sinó “bona notícia” per a tots els humans. Quan ens parlen de “Jesús”, en realitat ens estan parlant de “l’ésser humà plenament realitzat” d’acord amb el projecte inicial de Déu. Allò que diuen “de Jesús” s’ha de poder dir també de tu i de mi, i de tots els homes que han nascut, neixen i naixeran.

Per què, doncs, celebrem el Naixement de Jesús el 25 de desembre?

Es tracta de la cristianització d’una festa que ja se celebrava en la Roma pagana en honor del Sol al Solstici d’hivern, quan el dia comença a allargar-se. D’aquesta festa se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Quan l’Imperi Romà es va “cristianitzar”, es van anar suprimint les celebracions paganes, i, quan això no era possible perquè estaven molt arrelades, es “cristianitzaven”. Així, a Occident, per comptes de celebrar el “Nadal del Sol” es va començar a celebrar el “Nadal de Jesús”, ja que, per a un cristià, el veritable “Sol” (font de Llum i de Vida) és Crist.

Al segle IV, quan es va cristianitzar la festa romana, el Solstici d’hivern s’esqueia el dia 25 de desembre. Després de la Reforma del Calendari del segle XVI, el Solstici d’hivern va quedar al dia 21 de desembre, més o menys segons els anys. Amb tot, la festa de Nadal ja no va canviar.

Sembla que si els evangelis no diuen el dia que va néixer Jesús tampoc no haurien de dir el lloc: Betlem de Judea. No obstant, la raó de dir el lloc no és pas per donar-nos una dada biogràfica sobre Jesús sinó pel simbolisme de “néixer a Betlem”. Els evangelis utilitzen el “significat dels llocs” com a llenguatge per comunicar-nos la “bona notícia de Jesús”.

En aquest punt són possibles dues hipòtesis:

- que Jesús realment hagués nascut a Betlem, i els evangelistes aprofitessin aquest fet per posar de relleu un significat més profund de “néixer a Betlem”; o bé

- que es “posés” el naixement de Jesús “a Betlem” com a llenguatge per dir-nos quelcom d’important sobre el significat del seu naixement. De fet, fora dels Relats d’Infantesa, no es diu mai que Jesús fos betlemita sinó galileu, o també natzarè (Si bé “natzarè” també podria tenir un significat simbòlic).

Quin missatge volen comunicar els evangelis (Mateu i Lluc) quan diuen que Jesús “va néixer a Betlem”?

Era difícil entendre Jesús com a “Messies” si no era d’alguna manera “descendent de David”. I la ciutat de David era Betlem. (Joan 7,42).

Potser també es vol aprofitar el significat de “Betlem”, que vol dir “Casa del pa”. Realment seria in bon lloc per posar el naixement d’algú que va fer de la seva vida un aliment (pa) per als altres (Lluc 22,19). De fet, l’àngel dóna als Pastors dos senyals per identificar el Salvador que us ha nascut: trobareu el nen “embolicat”, i “posat en una menjadora”.

Incomprensiblement aquests dos senyals sovint han estat molt mal interpretats. Sorprèn que una manera incorrecta i injusta d’interpretar les paraules de Lluc hagin estat tan fàcilment acceptades per tanta gent.  No es diu enlloc que Jesús “no fos acceptat pels betlemites” (persones molt acollidores, abans i ara). Les paraules que expressen l’acció de Maria:  “l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”, no indiquen marginació, sinó que tenen un significat molt més profund.

En aquesta ocasió, l’evangeli ens presenta Maria com una mare que sap el que es fa. Ella sap, accepta, s’associa i col·labora en allò que serà realment el fill que ha tingut. Ella sap que el seu fill es farà “pa”, i l’embolica i el posa en una menjadora per quan arribi el moment (Llegiu Lluc 22, 14-20). Evidentment, per a qui és “pa”, el lloc per néixer no és pas “a l’hostal”, entès com el lloc on la gent hi va per ser servit, sinó a la menjadora (o taula). Per això seria més justa una traducció més o menys així: “el va posar en una menjadora, perquè l’hostal no era un lloc per a ell”.

També té un significat profund l’expressió sobre Maria: “es van complir els (seus) dies i va néixer el seu fill primogènit”.

“Complir-se els dies” de Maria és una manera d’expressar que ha arribat la “plenitud del temps” la Humanitat; la qual, com una dona en cinta, ha infantat el seu primogènit (“adult”). I la Humanitat continua infantant fills: tots aquells que fan de les seves vides “aliment” per als altres (Gàlates 4,4).

Realment “és Nadal” cada dia i cada moment en què algú, en algun lloc del món, sigui de la religió que sigui, o sense religió, decideix posar-se en una menjadora per ser aliment. Això no té res a veure amb el canibalisme. És simplement una qüestió de generositat. És simplement decidir de viure estimant. I, realment, si mirem el món, ens adonarem que són infinites les persones que viuen així. “És gràcies a elles que el món funciona”, com diu un amic meu.

Per això el “Nadal” no s’ha d’entendre com una dada biogràfica d’una persona singular sinó com l’expressió de la dimensió més profunda de la vida humana.

El relat del naixement de Jesús ens diu també una altra cosa molt esperançadora. Tots haurem comprovat en algun moment que el “Poder” és l’antihome. Doncs bé: Déu fa que l’acció antihumana dels Poderosos acabi estant al servei del naixement de l’home.

“L’edicte” del Poder-antihome (Cèsar August) tindrà com a resultat que “a la ciutat de David neixi el “primogènit” de la Humanitat adulta i lliure. La traducció del missal: “ordenant que es fes el cens de tot el món romà”, és una interpretació que no correspon al text original. El text original parla d’un cens a tot el món, ja que no es tracta d’una “dada cronològica” sinó d’una característica del “Poder” de tots els temps i de tots els llocs, personalitzat aquí en “Cèsar August” i els seus agents (Quirini). El “cens” no era una qüestió d’estadística sinó l’expressió del domini i del control del dominador sobre els seus súbdits.

MISSATGE.

El missatge és el que proclamen solemnement els Àngels: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.

És un motiu d’alegria: “No tingueu por: us anuncio una nova

que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor”.

Dit amb paraules d’avui: un altre món, de justícia i fraternitat, és possible, i ens molts cors ja hi ha “nascut”.

RESPOSTA.

Evidentment, la 1ª resposta a una “bona notícia” és l’alegria, i una alegria que s’encomana. És el que fan els Pastors. Se’n van de pressa cap a Betlem per “veure” això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber (Lluc 2,15). No hi van per comprovar si és veritat sinó per gaudir-ne.

Sorprèn que cada any hi hagi més persones que diuen que les Festes de Nadal els entristeixen. Segurament això és degut a que viuen en una profunda soledat. La soledat pot tenir moltes causes; però, precisament el missatge de nadal ens dóna “la clau” per capgirar la soledat en comunió. “No era el seu lloc a l’hostal”. “Anar a l’hostal” és esperar que estiguin per a tu i et serveixin. Maria no porta Jesús a l’hostal sinó que el posa en una menjadora per fer-se comunió. La comunió és el contrari de la soledat, i apareix quan decidim “fer-nos aliment”; i no com un “remei” contra la soledat sinó com una manera d’entendre i viure la vida. I de la comunió en surt com un fruit espontani la felicitat; aquella felicitat que no és conseqüència de satisfer una “necessitat” sinó que ens arriba com a fruit d’haver entrat en sintonia amb la Vida de Déu (> “felicitat” a resposta, dels apunts del diumenge 16 de novembre).

PREGUNTES per al diàleg.

1. En paral·lelisme amb l’edicte del Cèsar sobre tot el món, l’àngel anuncia una bona nova per a tot el poble. Però entre nosaltres el Nadal s’ha convertit sobretot en una festa familiar. Això, ajuda o dificulta a entendre el Nadal?

2. Els “experts” ens diuen que, per superar la crisi actual, és bo que, els qui puguin, consumeixin més. En aquest sentit, molts confien en les Festes de Nadal, perquè són un temps de fort consum. Com ho veieu, vosaltres?

MISSA DE L’ALBA.

1ª LECTURA.  (Isaïes 62, 11-12).

Escolta el que el Senyor fa sentir

fins els termes més allunyats de la terra:

“Digueu a la ciutat  de Sió:

El teu salvador ja és aquí;

l’acompanya el fruit de la seva victòria,

el precedeixen els seus trofeus.

A vosaltres us diran El-poble-sant,

Els-redimits-del-Senyor,

i a tu et diran La-que-té-un-enamorat,

La-ciutat-no-abandonada”.

2ª LECTURA (Titus 3,4-7).

Germans,

quan s’ha revelat la bondat de Déu, salvador nostre,

i l’amor que ell té als homes,

no l’han mogut les obres bones

que nosaltres podíem haver fet,

sinó la seva bondat que ens salva

amb un bany d’aigua regenerador

i amb el poder renovador de l’Esperit Sant,

que ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres

per Jesucrist, el nostre salvador;

així, justos per la seva gràcia,

som hereus de la vida eterna,

que des d’ara tenim dret a esperar.

EVANGELI. (Lluc 2,15-20).

Quan els àngels se’n tornaren al cel,

deien entre ells els pastors:

“Arribem-nos a Bet-Lèhem

a veure això que ha passat

i que el Senyor ens ha fet saber”.

Hi anaren, doncs, tot seguit,

i trobaren Maria i Josep,

amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu

i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

LLENGUATGE.

1. El fragment de l’evangeli que se’ns proposa per a aquesta Missa de l’Alba sembla un simple relat de transició. A pesar d’això, hi podem trobar diversos “detalls” d’una significació realment important.

2. Protagonisme dels pastors.

Segons els coneixedors de la societat jueva d’aquell temps, els pastors eren considerats una classe de gent vulgars, mentiders, lladregots,... En canvi el relat evangèlic en ressalta una qualitat important: vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Dóna la impressió que eren els únics que estaven desperts, i per això van ser també els únics a qui els àngels van poder comunicar la bona nova del naixement de Jesús. Això els converteix en els únics testimonis d’un fet singular: un nen posat en una menjadora.

Amb això no es vol dir que Jesús naixés físicament durant la nit. Recordem que els evangelis no fan la crònica d’un fet sinó que construeixen un relat per a presentar-nos una bona nova, per “sentir” la qual cal estar despert, com ho solen estar els qui estan sempre exposats a perills de tota classe.

3. ...posat en una menjadora...

(Sobre aquest punt podeu veure també els apunts de l’Any B).

L’evangelista Lluc ressalta molt aquest “detall” de la menjadora. És precisament aquest “detall” allò que confirma als pastors la veritat del missatge que han rebut. “Trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. I també: “Tot van trobar-ho com els ho havien anunciat”.

És també aquest “detall” allò que provoca que tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors.

4. D’això en resulta una situació sorprenent: els primers “testimonis” humans que donen fe de la bona nova del naixement de Jesús són gent que tothom considerava no digna de crèdit. (Notem que passarà una cosa semblant amb la bona nova de la resurrecció de Jesús: les úniques que rebran l’anunci dels àngels seran un grup de dones (Lluc 24,1-12). I sabem que, en la societat jueva, precisament el testimoni de les dones no era acceptat com a vàlid).

MISSATGE.

5. Fent un joc de paraules, podríem dir que el missatge d’avui ens invita a creure uns testimonis que la societat considera increïbles, però que són els únics que han comprovat amb els seus propis ulls allò que ens diuen.

Potser això es podria dir també d’aquesta altra manera: per rebre la bona nova de Jesús ens cal escoltar i fiar-nos dels menyspreats per la societat.

RESPOSTA.

6. En el relat que hem llegit es té la impressió que fins i tot Maria i Josep aprenen, sobre Jesús, d’allò que expliquen els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. I aquesta podria ser també la nostra resposta: conservar en el cor i meditar allò que sobre l’Home ens diuen els marginats de la societat. I és que els marginats normalment han d’estar molt atents i desperts per a viure i sobreviure; i per això s’adonen de moltes coses humanes, desapercebudes per a la resta.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Les Festes de Nadal han entrat tant en el folklore de la nostra societat que han acabat desbordant-se per tots cantons. Què penseu fer per anar recuperant la bona nova del Nadal?

2. Maria “posa” Jesús en una menjadora com un gest profètic que prefigura el moment en què Jesús dirà: El meu cos és pa... la meva sang és beguda... Donada la crisi actual, quin gest profètic podríem fer els cristians?

NADAL

NOTES.

- Sobre la “festa” de Nadal, podeu llegir els apunts del Nadal de l’Any B.

- Per al Nadal, el Missal ens ofereix tres misses:

la de la nit (del Gall),

la de l’alba,

la del dia (que comento aquí).

- L’evangeli d’avui es torna a llegir el diumenge 2on. de Nadal. A l’Any B, podeu trobar-hi més apunts. També podeu mirar els comentaris corresponents a RELECTURES i a TERTÚLIA.

MISSA DEL DIA.

1ª LECTURA.  (Isaïes 52,7-10).

Quin goig de sentir a les muntanyes

els passos del missatger que anuncia la pau

i porta la bona nova,

que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió:

«El teu Déu és rei.»

Escolta els crits dels teus sentinelles,

escolta quins esclats de goig:

veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió.

Danseu, ruïnes de Jerusalem,

alceu totes el crit d’alegria:

el Senyor ha consolat el seu poble,

ha redimit Jerusalem.

Als ulls de tots els pobles

el Senyor ha estès el seu braç sant,

i d’un cap a l’altre de la terra

veuran la salvació del nostre Déu.

2ª LECTURA (Hebreus 1,1-6).

En diverses ocasions i de moltes maneres,

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes;

però ara, en aquests dies que són els darrers,

ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill,

que ell ha constituït hereu de tot,

per mitjà del qual ja havia creat el món.

Ell, que és resplendor de la glòria de Déu

i empremta del seu mateix ésser,

i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula,

acabada l’obra de purificació dels pecats

s’ha assegut a les altures,

a la dreta de la majestat divina,

i ocupa un lloc tant més superior als àngels

com més incomparable és el títol que posseeix en herència.

Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit mai:

«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»?

I encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»?

Diu també quan presenta al món el seu primogènit:

«Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

(En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo, imaginant-lo, contemplant-lo.

Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del dia de Nadal es llegeixi precisament aquest solemne pròleg de l’evangeli de Joan, tot i que no ens parla de l’Infant Jesús. Els evangelistes que ens ofereixen relats d’infància, directament tampoc ens volen parlar de “l’Infant Jesús” sinó més aviat de l’obra de déu, visualitzada en Jesús. Ells ho fan amb un llenguatge directe, popular, tret de la vida de cada dia. Però, per a una festa com la d’avui, ens podem permetre el luxe d’assaborir un llenguatge profund, solemne, de gran calat, còsmic.

Per això, més que comentar el significat de les diferents paraules, m’ha semblat que podia ser útil presentar una versió explicativa i senzilla d’aquest magnífic “himne a la història”.

Evidentment, de cap manera pot substituir la versió original; el que pretenc és oferir una versió més entenedora a fi que després, tornant a la original, aquesta pugui ser més ben assaborida.

Cal reconèixer que aquesta versió explicativa comporta una determinada “interpretació”, la qual es pot considerar més o menys encertada. Serà bo que cadascú la corregeixi o completi d’acord amb allò que ell sap i viu. Jo només pretenc oferir una col·laboració. Accepteu la bona voluntat i perdoneu-me la gosadia.

Al Món

tot comença amb un PROJECTE:

el PROJECTE de Déu quan decideix

compartir, enllà d’Ell mateix, la seva Vida.

Tot allò que existeix forma part d’aquest PROJECTE,

i, al marge d’ell, no existeix res de res.

El PROJECTE inclou la VIDA.

La vida

creix i es perfecciona des de si mateixa,

i avança fins a l’Home.

L’home,

per la seva intel·ligència,

pot adonar-se del PROJECTE que el fa existir.

Així el PROJECTE esdevé la seva llum;

una llum que l’allibera de tota foscor

perquè li mostra d’on ve i a què està cridat.

En l’Home

el PROJECTE de Déu esdevé “compartit”:

Déu envià un home que es deia “Joan”:

és a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.

“Joan” no era pas la llum plena;

només era per donar-ne testimoni.

Testimoniava la llum,

la qual ja estava en el PROJECTE inicial

encara que la Creació no fos capaç de reconèixer-la;

però els humans sí que la podem reconèixer,

i a tots aquells que l’acullen

els és concedit de poder ser fills de Déu.

“Fills de Déu” ho són no pas

pel propi creixement de la Vida,

ni per cap herència humana,

ni com a fruit d’una conquesta; no.

Ho són per un do de Déu.

I el PROJECTE s’ha fet carn,

i s’ha fet un de nosaltres: Jesús.

En l’Home-Jesús

hem pogut veure què significa

ser “fills de Déu”: fills en el Fill.

En Ell ja podem contemplar

com en serà d’excel·lent  

la plenitud del PROJECTE.

Com testimoniava el mateix Joan,

allò que hem vist ara al final,

i que ja existia des del principi,

ens permet entendre tot allò passat,

com Moisès, i la Llei que va donar:

tot estava orientat cap aquesta PLENITUD

que ens arriba per Jesucrist.

Déu, no l’ha vist mai ningú;

però ara el podem contemplar, com a “Déu engendrat”,

en l’Home-Jesús.

I de la seva plenitud

tots nosaltres en rebem gratuïtament

vida i més vida,

fins a la Plenitud total.

 

MISSATGE.

Som fruit, dintre la Creació, d’un projecte de déu. En Jesucrist veiem que és un projecte d’amor: la invitació a ser fills: fills en el Fill. De part de Déu, Jesús ens fa visible el do; de part nostra, Jesús és l’inici de la resposta positiva; és el “primogènit”.

RESPOSTA.

La única resposta coherent amb la bondat de Déu és acceptar-la, continuant en nosaltres la resposta ja iniciada per l’Home-Jesús.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si formem part d’un projecte de Déu, té sentit témer alguna classe de fracàs?

2. En Jesús podem contemplar el “primogènit” de la humanitat en plenitud. És legítim parlar de Jesús com si fos “propietat dels Cristians”? És a dir: des de Jesús, com ens cal “veure” les diferents Religions o Cultures?

Diumeng 4rt. dAdvent A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 7,10-14).

En aquells dies, el Senyor digué a Acaz:

«Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós,

tan avall com vulguis,

a les profunditats del país dels morts,

o tan amunt com vulguis, dalt al cel.»

Acaz respongué: «No en vull demanar cap;

no vull temptar el Senyor.»

Llavors digué Isaïes:

«Escolteu, doncs, casa de David:

No en teniu prou de fer-vos pesats als homes

que fins us feu pesats al meu Déu?

Per això el Senyor mateix us donarà un senyal:

La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.»

2ª LECTURA (Romans 1,1-7).

Pau, servent de Jesucrist,

cridat a ser apòstol,

destinat a anunciar la bona nova de Déu,

que ell ja havia promès pels seus profetes

en les escriptures santes.

Aquesta bona nova es refereix

al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre,

el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David,

però per l’esperit que santifica

va ser constituït Fill poderós de Déu

des que va ressuscitar d’entre els morts.
Per ell he rebut el do de ser apòstol,

missioner del seu nom a gent de tots els pobles,

perquè siguin obedients a la fe.

Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat.

Als cristians de Roma, estimats de Déu,

cridats a ser-li consagrats,

us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre,

i de Jesucrist, el Senyor.

EVANGELI. (Mateu 1,18-24).

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera:

Maria, la seva mare, promesa amb Josep,

abans de viure junts es trobà que esperava un fill

per obra de l’Esperit Sant.

Josep, el seu espòs, que era un home bo,

no volent fer-ho saber públicament,

es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial.

Mentre ell hi pensava,

se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué:

«Josep, fill de David,

no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa.

És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant;

ha de tenir un fill

i li has de posar el nom de Jesús,

perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.»

Tot això va succeir perquè es complís

el que el Senyor havia anunciat pel profeta:

«La verge tindrà un fill,

i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

Josep es despertà i,

complint el que l’àngel del Senyor li havia manat,

la prengué a casa com a esposa.

LLENGUATGE.

1. Vingué al món...

L’evangeli que hem llegit és un relat extraordinàriament elaborat on cada paraula i expressió tenen un doble nivell de significat: un significat superficial, quasi biològic, però que és usat com a llenguatge d’un segon significat profund, de gran contingut.

En l’expressió “Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera”, les paraules “vingué al món”, usades per comptes de “va néixer”, tenen una doble intenció: afirmar la universalitat de Jesús, i posar en paral·lel el naixement de Jesús amb el “naixement” d’Adam (el primer home en el llenguatge simbòlico-religiós dels Jueus).

2. Aquest paral·lelisme Jesús - Adam ve reforçat per la referència a l’Esperit Sant. Jesús, com Adam, no neix per la força fecundant d’un baró sinó per la força de l’Esperit. Recordem el segon relat de la Creació: “El Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra (“humus” > humà). Li va infondre l’alè (“esperit”) de vida, i l’home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2,7). És a dir: un “ninot de fang”, per l’Esperit, passa a ser un “home vivent”.

Així doncs, el naixement de Jesús és explicat a partir del “naixement” d’Adam.

Però Jesús no és un “altre” Adam. Adam va “néixer” de la terra (“humus”), i per la força de l’Esperit va fer-se un ésser vivent i Humanitat. L'Esperit, sempre actuant, va portant la Humanitat vers la plenitud, personificada en Jesús. Per Maria, Jesús és fill de la Humanitat ; per l’Esperit, Jesús (amb tota la Humanitat) és fill de Déu.

3. Per Josep, Jesús és fill d’Israel.

És important la figura de Josep, fill de David. L’Evangeli de Mateu comença amb la genealogia de Jesús per via de Josep; i, segons aquesta genealogia, Jesús és també cent per cent jueu.

Mateu vol ressaltar aquest punt perquè quedi clar que Déu és fidel al Poble Escollit. La universalitat de Jesús no exclou la singularitat d’Israel com a Poble Escollit. Al contrari: precisament l’elecció d’Israel tenia per finalitat preparar la plenitud de la Humanitat en Jesús. En Jesús queden acomplertes les promeses fetes a Israel. “Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta”.

4. No tinguis por de prendre Maria com esposa...

El relat insisteix en dos punts aparentment incoherents entre si:

- Josep és l’espòs de Maria, i Maria és la seva dona.

- Jesús neix de Maria, però no per la força fecundant de Josep.

Mateu no fa biologia, sinó que usa el llenguatge biològic per comunicar un missatge religiós i sorprenent.

Cal no interpretar malament aquest missatge. Josep veu que Maria “pertany” als plans de Déu. Com que era un home just, decideix retirar-se de la vida de Maria per no fer nosa. De cap manera no s’ha d’entendre això com si Josep pensés que Maria li havia fet el salt. En aquest cas, la justícia de la Llei jueva l’hauria obligat a denunciar la seva esposa. En canvi, des de l’inici del relat queda clar que Josep sap que Maria espera un fill per obra de l’Esperit Sant. No té “dubtes" sobre Maria sinó sobre la manera com ell ha de respectar Maria. La decisió que pren és generosa: decideix no ficar-se a on no el demanen.

Però resulta que sí que l’hi demanen. En aquesta història, també ell hi té una missió imprescindible com a espòs i com a pare. “ Tu li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble”. Jesús és cent per cent “humà” per via de Josep i de Maria; però l’evangelista vol comunicar-nos una bona notícia: Jesús, fill de l’Home, és també fill de Déu. I com a tal és també el “primogènit” de la nova Humanitat.

5. “Jesús” i “Emmanuel”.

Dos noms per posar de relleu tota la realitat d’aquest nen que ha de néixer:

- Jesús (= Josué), perquè salvarà el seu poble dels seus pecats.

- Emmanuel (“Déu amb nosaltres”), perquè en ell se’ns fa visible (la tendresa de) Déu. 

 

MISSATGE.

6. El relat d’avui no pretén donar-nos dades biogràfiques sobre unes persones particulars sinó descobrir-nos, a través de Jesús-Messies, la realitat més profunda de la Humanitat: nascuts de la Terra, anem creixent a través de les generacions fins a ser capaços de rebre la plenitud de l’Esperit que ens permet ser plenament humans participant de la Vida de Déu.

Per a participar de la vida de Déu, evidentment, no serveix la força fecundant de cap Poder humà. És Déu mateix qui “l’engendra” en nosaltres amb la força fecundant del seu Esperit (Amor).

7. No es tracta de biologia sinó de l'acció de Déu que ens permet donar a la nostra vida una nova dimensió. És com quan un bon músic “engendra” una simfonia excel·lent amb les vibracions sonores “generades” pels instruments pertinents. Un instrument, per perfecte que sigui, és incapaç per si sol d’engendrar cap melodia; però en mans d’un bon músic pot fer meravelles. 

RESPOSTA.

8. Seguir l’exemple de Josep. “Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, prengué Maria com a esposa”.

Cada un de nosaltres és invitat a “prendre la Humanitat com esposa”, i a posar totes les nostres capacitats al servei de la vida que ella constantment genera, fins a la plenitud de Déu (Efesis 3,19).

En cada un de nosaltres hi ha d’alguna manera la maternitat de Maria i la paternitat de Josep per continuar engendrant, amb la força de l’Esperit, aquella Humanitat plena segons els projectes de Déu.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Superant una visió biològica, quin canvi representa, en les relacions humanes, la virginitat de Maria i de Josep? 

2. En aquest relat, Josep representa els vincles amb la tradició, i Maria la capacitat d’obertura al futur. Com viviu, en el vostre procés humà i espiritual, aquesta doble dimensió?

3. Penseu que el missatge de l’evangeli d’avui tindrà, o podrà tenir, alguna influència en la vostra manera de celebrar el Nadal d’aquest any? Quina?

3er. Diumenge d'Avent. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 35,1-6a.10).

La terra eixuta i el desert estan de festa,

d’alegria l’estepa floreix.

La seva florida s’esbadella com l’iris,

s’engalana i crida de goig.

Li han estat donades la glòria del Líban,

les gales del Carmel i de Saron.

Són ells els qui veuran la glòria del Senyor,

la majestat del nostre Déu.

Enrobustiu les mans que es deixen caure,

afermeu els genolls que no s’aguanten.

Digueu als cors alarmats:

Sigueu valents, no tingueu por!

Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;

la paga de Déu és aquí,

és ell mateix qui us ve a salvar.

Llavors es desclouran els ulls dels cecs

i les orelles dels sords s’obriran;

llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat,

entraran a Sió cridant de goig

i una alegria eterna coronarà els seus caps.

Hi haurà festes i alegria,

i fugiran les penes i els gemecs.

2ª LECTURA (Jaume 5,7-10).

Tingueu paciència, germans,

fins que vingui el Senyor.

Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra,

prenent paciència

fins que les pluges primerenques i tardanes

l’hauran assaonada.

Igualment vosaltres tingueu paciència,

refermeu els vostres cors,

que la vinguda del Senyor és a prop.

Germans, no us queixeu els uns dels altres,

perquè no hàgiu de ser judicats;

penseu que el jutge ja és a les portes.

Voleu, germans,

un exemple de paciència en els mals tractes?

Preneu el que us donen els profetes

que van parlar en nom del Senyor.

EVANGELI. (Mateu 11,2-11).

En aquell temps,

Joan, que era a la presó,

va sentir dir el que feia Crist,

i va enviar els seus deixebles per preguntar-li:

«Sou vós el qui ha de venir

o n’hem d’esperar un altre?»

Jesús els va respondre:

«Aneu a anunciar a Joan el que veieu

i el que heu sentit dir:

els cecs hi veuen, els invàlids caminen,

els leprosos queden purs, els sords hi senten,

els morts ressusciten,

els desvalguts senten l’anunci de la bona nova,

i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.»

Mentre ells se n’anaven,

Jesús es posà a parlar a la gent de Joan:

«Què heu sortit a veure al desert?

Una canya sacsejada pel vent?

Doncs, què hi heu sortit a veure?

Un home vestit delicadament?

Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis.

Doncs, què hi heu sortit a veure?

Un profeta?

Sí, ho puc ben dir, i més que profeta:

és aquell de qui diu l’Escriptura:

“Jo envio davant teu el meu missatger,

perquè et prepari el camí.”

Us ho dic amb tota veritat:

Entre tots els qui les mares han portat al món

no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista;

tanmateix el més petit al Regne del cel

és més gran que ell.»

LLENGUATGE.

1. Sou vós el qui ha de venir?

Diumenge passat vèiem el contrast que Mateu posa entre Jesús i Joan, tot indicant també la continuïtat entre ells.

Avui veiem aquest contrast en els dubtes que el comportament de Jesús genera en Joan.

Mateu fa notar que Joan “era a la presó”. Aquesta expressió té un doble significat (com tan sovint en els Evangelis): un significat superficial, visible, que serveix de llenguatge per indicar un altre significat molt més profund: Joan era “presoner” d’una manera primària d’entendre el Messies. Joan l’havia anunciat com qui ja té posada la destral a l’arrel de tot arbre que no dóna bons fruits; i també com aquell que batejarà amb foc,... Però Jesús no es comportava així sinó, en certa manera, al revés: els cecs i veuen; els invàlids caminen... Era acceptada la idea de que els mals corporals eren conseqüència d’un cor no recte, que Déu havia abandonat o volia corregir, castigant-lo. En canvi Jesús és amic de publicans i pecadors (Mateu 9,10; 11,19).

2. Aneu a anunciar a Joan...

Joan és el Precursor. Ell marca l’últim estadi abans d’un canvi que serà qualitatiu: passar de la idea de Déu-Llei que jutja i condemna, a Déu-Pare que ja pot fer de pare. Passa com en la relació pares-fill en una família. Els pares són els mateixos quan el fill té dos anys i quan en fa divuit, però la relació entre ells canvia qualitativament gràcies al creixement del fill. Aquest creixement és fruit tant de la força vital que els pares han posat en el fill, com de l’actitud activament receptora d’aquest. I encara que a vegades hi hagi una certa “lluita”, és per ajudar al fill a arribar a la seva plenitud que els pares l’eduquen i el corregeixen mentre és menor d’edat.

En la Història de la Humanitat (i en la història de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant. Jesús, fill de l’Home, fill de la Humanitat, marca l’inici del canvi. Abans de Jesús, estem en la minoria d’edat. Amb Jesús comença la majoria d’edat. El canvi és qualitatiu: del Déu-Llei al Déu-Pare.

El Déu-Llei i el Déu-Pare són el mateix; allò que ha canviat és la nostra vida, que ha passat de infantil a adulta.

3. Els cecs hi veuen...

La Llei dictamina i jutja, però no transforma. No era aquesta la missió real del Messies, encara que molts s’ho pensessin, inclòs Joan en un primer moment. Jesús no és la manifestació del “judici de Déu” sinó de “l’amor humanitzador de Déu”. La ceguesa, la sordesa... fins i tot la mort no són un càstig de Déu sinó la mostra de que encara no hem arribat a la Llum, la Paraula... la Vida. Per arribar-hi hem de ser capaços de entendre Déu com a pare, amb tot el que això comporta, i que aprenem en el fill. I feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el perill en què podríem caure si divinitzem la Llei. El comportament de Jesús resultaria decebedor, ja que confondríem el seu amor amb debilitat, i la “debilitat” amb impotència (“El que va salvar-ne d’altres, no es pot salvar a si mateix!” (Mateu 27:42)  

4. No hi ha hagut ningú més gran,... tanmateix...

Joan representa tot el que dóna de si la capacitat generadora de la mare-Humanitat o de la mare-Terra. Però no és la plenitud.

Aquest “home terrenal” porta en les seves entranyes la capacitat d’un nou naixement, però ell sol no es pot “fer néixer”.  El diàleg que Lluc posa entre l’Àngel i Maria ho expressa molt bé (Lluc 1,26ss). Maria, conscient de la seva limitació, diu: jo no conec l’home que em pugui fer mare d’un fill que sigui anomenat també fill de l’Altíssim. Però l’Àngel li respon que no està pas sola per acomplir aquesta missió. Pot comptar amb l’Esperit Sant. L’home madur és “fill de l’Home” i “fill de Déu”.

Joan i Jesús es troben. Joan representa l’esgraó més alt de la minoria d’edat; Jesús és el primogènit de la plenitud humana. Per això, per gran que sigui Joan, el més petit al Regne del cel és més gran que ell. El pas de la minoria a la majoria d’edat és un canvi qualitatiu.

MISSATGE.

5. Cada un de nosaltres és invitat a passar (“pasqua”) de Joan a Jesús; del Déu-Llei al Déu-Pare; de l’obediència passiva per inferioritat a la obediència activa per sintonia lliure amb l’obra de Déu.

RESPOSTA.

6. Feliç aquell que no quedarà decebut de mi.

Tots comencem en Joan, i som invitats a ser de Jesús. En les comunitats cristianes hi ha Joan i hi ha Jesús. I la missió principal i pròpia d’aquestes comunitats és fer el pas de Joan a Jesús, i ajudar tothom a fer-lo també.

En aquest sentit, les comunitats cristianes haurien de ser semblants a una escola: acollir infants i capacitar-los per esdevenir adults.

“L’èxit” d’una comunitat cristiana no consisteix en ser molts sinó en possibilitar l’adultesa dels qui la formen.

Des d’aquest punt de vista cal afirmar amb força que una comunitat cristiana ha de ser exactament el contrari d’una secta que procura fidelitzar els seus membres. Per això, el fet que avui dia hi hagi tantes persones que se’n surten de l’Església no deixa de tenir un aspecte positiu: vol dir que les comunitats cristianes no han anul·lat en els fidels la seva capacitat d’entrar o sortir.

PREGUNTES per al diàleg.

1. “Ets tu o n’hem d’esperar un altre?”. Aquesta pregunta, avui, molta gent la fa a la nostra Església. Podem donar, com a Església, la mateixa resposta de Jesús?

2. Heu notat en vosaltres el canvi qualitatiu de passar de la minoria d’edat a l’edat adulta en la vostra fe? Dit d’una altra manera: Esteu ancorats en una fe o religió infantil?

3. Si us considereu més o menys adults en la fe, assumiu que l’Església estigui formada també per germans encara infantils?

La Puríssima. Any A.

1ª LECTURA.  (Gènesi 3, 9-15.20).

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre,

el Senyor-Déu el cridà i li digué:

«On ets?»

Ell li respongué:

«He sentit que us passejàveu pel jardí i,

com que vaig nu,

he tingut por i m’he amagat.»

Li digué el Senyor-Déu:

«Qui t’ha fet saber que anaves nu?

És que has menjat del fruit de l’arbre

que jo t’havia prohibit de menjar?»

L’home li digué:

«La dona que m’heu donat

m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.»

El Senyor-Déu digué a la dona:

«Per què ho has fet, això?»

Ella li respongué:

«És que la serp m’ha enganyat.»

El Senyor-Déu digué a la serp:

«Ja que has fet això,

seràs la més maleïda de totes les bèsties

i de tots els animals feréstecs.

T’arrossegaràs sobre el ventre

i menjaràs pols tota la vida.

Faré que sigueu enemics tu i la dona,

i el teu llinatge i el d’ella.

Ell t’atacarà al cap,

i tu l’atacaràs al taló.»

L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva,

perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

2ª LECTURA (Carta als Efesis 1, 3-6.11-12).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants,

irreprensibles als seus ulls.

Per amor

ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

En ell hem rebut la nostra part en l’herència.

Ens hi havia destinat el designi

d’aquell qui tot ho duu a terme

d’acord amb la decisió de la seva voluntat.

Volia que fóssim lloança de la seva grandesa,

nosaltres que des del principi

tenim posada en Crist la nostra esperança.

EVANGELI. (Lluc 1, 26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel

a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David,

que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill

i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà

l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»

I l’àngel es va retirar.

LLENGUATGE.

NOTA.

A part del “llenguatge” de l’evangeli d’avui, també la “Festa de la Immaculada”, en si mateixa, és un “llenguatge”.

Sobre “la festa” podeu llegir el que ja vaig escriure als “apunts” corresponents a la puríssima de l’Any B.

Per a aquest Any A, copio els apunts que ja vaig fer per a l’Any C

1. L’evangeli d’avui està escrit seguint el model dels “relats d’aparició”, freqüents en el llenguatge bíblic. Aquí la “aparició” està protagonitzada per l’àngel “Gabriel”. El nom de l’àngel ja ens indica que l’objectiu de l’aparició serà fer conèixer els “projectes de Déu sobre la Humanitat”. Recordem que, en la Bíblia, el nom fa la cosa. Segons els entesos, “Gabriel” significa “Déu és fort”. Si tenim en compte que Déu té un “projecte”, quan es presenta “Gabriel” vol indicar que Déu tira endavant aquest “projecte”.

2. En aquesta ocasió, l’aparició de Gabriel serveix també per posar en estreta relació dos relats semblants: L’aparició a Zacaries, per al naixement de Joan Baptista, i la trobada amb Maria, per al naixement de Jesús.

Es tracta de dos relats paral·lels però no del tot, perquè el segon comença “al sisè mes” del primer. Aquest “detall” és important. Estem parlant de infantaments. L’expressió “sisè més” evoca el Relat de la Creació en el qual, al “sisè dia” és creat l’Home a imatge i semblança de Déu” (Gènesi 1, 27). Amb aquest “detall” l’evangeli ens suggereix que, abans de Jesús, pròpiament encara no existia l’Home-imatge-de-Déu, sinó només el pre-Home o “precursor”.

A Zacaries se li anuncia el naixement del “Precursor”. Al “sisè mes” d’aquesta gestació, s’anuncia el naixement de l’home, ja plenament imatge de Déu, i, per tant, fill de déu.

També hi ha altres contrastos entre els dos infantaments. Suggereixo llegir els dos relats en paral·lel per descobrir-los-hi.

3. En el relat que hem llegit, Maria té un “problema objectiu”: ella està casada amb un jove important, descendent del rei David, que pot donar-li un fill que seria “fill de Josep”, o fins i tot “fill de David” ja que els fills continuaven el rang del pare; però el problema està en que l’àngel li parla d’un fill que serà “fill de l’Altíssim”. És clar: Maria no coneix “cap home” que pugui fer-la mare d’un fill així. Com pot fer-ho, doncs?

4. La resposta de l’àngel és clara i precisa: ella serà  “imbuïda” de la força de l’Esperit Sant; i per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. Així doncs, cap problema; i Maria dóna la seva conformitat: “Jo sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”.

5. La resposta que l’àngel dóna a Maria és extremadament significativa. Només un altre “home” havia nascut directament “per la força de l’Esperit de Déu”: Adam (“Adam” significa “Home”). Recordem el relat mitològic: “El Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè (esperit) de vida, i l’home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2,7).

6. L’Esperit alenat sobre un “ninot de fang” n’ha fet un ésser vivent.

El mateix Esperit alenat sobre una noia pletòrica de vida i generosa, la fa mare del fill de l’Altíssim .

Maria representa la Humanitat, jove, plena de capacitat per esdevenir mare, i ja capaç de rebre en plenitud l’Esperit de Déu”. Per això el seu “fill” serà fill de l’Altíssim, coronament de l’obra de Déu. En Maria i en el fill que d’ella naixerà, el projecte inicial de Déu de crear l’Home a imatge i semblança seva comença a fer-se visible i experimentable per a tothom.

7. Tota la “Història anterior” ara és entesa com a preparació; tota la “Història següent” serà entesa com a continuació. Jesús esdevé, en el llenguatge bíblic, centre de la Història i “primogènit” de la “Humanitat adulta”.

8. Aquesta “connexió directa amb Déu” no empetiteix pas la “dosi d’humanitat” de Jesús. Jesús és cent per cent home i cent per cent déu.

En aquest relat, com tantes altres vegades, es fa servir un llenguatge basat en la natura per comunicar un missatge sobrenatural, o millor, un missatge que porta la natura més enllà d’ella mateixa.

Dissortadament molta gent es queda en la “natura” interpretant com a “miracle” allò que és “llenguatge”. Passa com quan, amb el dit, algú assenyala les estrelles, i alguns es queden mirant només el dit.

9. El relat d’avui fa servir la virginitat com a llenguatge per expressar la plenitud de Jesús. Però quedar-se en una virginitat biològica seria no haver entès res de res. Fins i tot pot donar lloc a una interpretació perillosa considerant la virginitat biològica com una “virtut” en si mateixa. Això portaria fàcilment a considerar la sexualitat com una “cosa impura”. Per a l’evangeli no hi ha coses impures en si mateixes (Mateu 15,11). La impuresa només apareix quan un cor es torna impur per les seves intencions injustes.

10. Cal reconèixer que, al marge del Missatge evangèlic, ha entrat sovint en el sentiment religiós de molts cristians un cert dualisme, sempre condemnat com a doctrina però mai superat com a mentalitat.

dualisme vol dir veure l’Home com si estigués format per la unió de dos components contraris: un cos material, corruptible, dolent; i una ànima espiritual, bona, divina. En aquest supòsit, la virtut consistiria en alliberar de les tendències del cos corruptible l’ànima espiritual que hi està “empresonada”.

11. El dualisme, com a filosofia, és un intent d’explicar l’existència del Mal. Però és un camí equivocat i perillós.

- Equivocat, perquè deforma la realitat de l’ésser humà. No estem fets de dos components contraris, com dues meitats enfrontades. Som cent per cent corporals. Això sí: amb un cos capaç de rebre la força de l’Esperit i esdevenir, també cent per cent, espirituals. “Cos” i “esperit” no s’oposen, com no s’oposen l’aire i la música.

- Perillós: perquè, posant la causa del Mal en el cos, no reeixirem mai en la nostra lluita contra el Mal real. El Mal real no està en el cos, que és bo en si mateix, com tot allò creat. El Mal real és una conseqüència de la nostra resposta egoista a la presència dels altres. I la manera de superar-lo és decidint-nos per una actitud de generositat envers els altres, i no pas lluitant contra el cos.

12. En si mateixes, ni la sexualitat és dolenta ni la virginitat és bona. Tant l’una com l’altra seran bones quan expressin una actitud generosa, i seran dolentes quan expressin una actitud injusta, com relacions de domini, de superioritat, d’indiferència, de menyspreu, d’utilització de l’altre,...

13. També cal dir que el protagonisme de Maria en aquest Relat no disminueix la figura de Josep. En la mentalitat de l’època, el “baró” representava la força fecundant. En el relat evangèlic no s’ignora ni es nega aquesta força fecundant. Al contrari: es parla explícitament d’aquesta força fecundant i es fa notar que el projecte de Déu sobre l’Home va més enllà, i per això Maria rep un “plus d’Esperit Sant” que li permet superar la incapacitat inicial. Perquè aquest “plus d’Esperit Sant” quedi clar, Déu sol actuar servint-se sobretot de persones incapacitades (1ª Corintis 1,26ss) per fer allò que se’ls demana, com es pot comprovar en Elisabet, que ja està al sisè mes, ella que era estèril: “perquè a Déu res no li és impossible” (com indica el nom “Gabriel”).

MISSATGE.

14. “No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor”.

Maria és figura de la Humanitat. Els humans hem rebut una vocació: engendrar un “home nou”, en relació a “l’home vell” marcat per les relacions de domini. Potser seria més exacte no parlar de “home nou” sinó de la “novetat” de passar de ser “creatures de Déu” a ser “fills de Déu”. Evidentment, això ens és impossible a menys que “l’Esperit Sant vingui sobre nosaltres”. I això és precisament el que ens anuncia l’àngel.

Per això Maria i Josep se’n van sortir d’engendrar un fill que seria anomenat Fill de Déu. I per això també nosaltres ens en sortirem d’arribar a la filiació, una filiació ja iniciada en el fill de Maria.

RESPOSTA.

15. La resposta és la mateixa que la Humanitat ja va començar a donar a través de Maria: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”.

És una resposta que exclou tota actitud de passivitat. L’acció engendradora és fortament activa, i cada un de nosaltres és invitat a continuar-la. Cadascú és com una anella d’una llarga cadena. Així ho veiem en Maria que “se n'anà de pressa a la Muntanya, a un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet”. Ella, la mare de Jesús, primer se’n va a col·laborar en l’infantament del Precursor.

Dones i homes formem una única humanitat, i conjuntament estem cridats a engendrar (portar a la Plenitud) l’Home, fins a esdevenir imatge i semblança de déu.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la societat de “l’home vell”, els barons ens hem distingir per les accions de domini i de poder. Ara això s’anomena masclisme, i encara és molt present en l’Església. ¿Com es manifesta aquest vici tan deshumanitzador en la societat actual? Quines excuses es fan servir per legitimar-lo? Què penseu fer per ajudar a corregir-lo?

2. A les nostres esglésies sol haver-hi diferents i variades imatges de la Mare de Déu, no totes amb la mateixa capacitat de suscitar sentiments coherents amb els evangelis. Quina imatge, en concret, us “agrada” més i per què? Com penseu que hauria de ser una bona imatge de Maria?