Dijous Sant. (2026)

 

DIJOUS SANT.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 
Assegut (mestre).     Judes Iscariot .      Mantell.       Pa  (Eucaristia).        Pere.         Rentar.      Sacerdots?       Trair.

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

 

 

Presentació del el TRÍDUUM SAGRAT

(Divendres Sant, Dissabte Sant i Diumenge de Pasqua).

 

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda al començament de la celebració del “vespre” del Dijous (ja Divendres, perquè per als Jueus el “dia” comença a la “posta del sol" del dia anterior), i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració de la Vetlla Pasqual del Dissabte (ja Diumenge).
Entremig, no hi ha ni salutacions ni comiats.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments són només “llenguatges diferents” per expressar una sola i única “acció de Jesús”.

 

2. La celebració del Vespre del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”.
A la taula del Sant Sopar, la “vida donada” de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom: a qui vulgui “alimentar-se’n” i també a qui vulgui “vendre’l”.

El Sant Sopar expressa, de forma ritual, allò que constitueix l’essència mateixa de la VIDA: donar-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el “Cos de Jesús” sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” donant-se com aliment. No és cap acció “miraculosa”, ni “exclusiva” de Jesús. Al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”.

 
Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò). Tots ells, estant a taula, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: “Això és la nostra vida que cada dia anem convertint en aliment per vosaltres”.

 

3. En ple Divendres (“hora sexta” o migdia), allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la Creu.
“Sense saber el que es feien” (Lluc 23,34), els qui han crucificat Jesús, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. Els “summes sacerdots” fan de Jesús el nou anyell pasqual, destinat a alimentar els qui inicien el seu “Èxode” cap a la Llibertat (Èxode 12,1-12).

És interessant notar aquí que, de fet, tant el "sopar" com la "mort" de Jesús tenen lloc el "divendres".
El "divendres" ("dia sisè"), en la Bíblia, és el dia de la "creació de l'home" (Gènesi 1,26ss).
L'Evangeli de Joan posa aquestes accions de Jesús com "l'acabament" de l'acció creativa de Déu. Ho declara el mateix Jesús quan diu: "Tot s'ha complert" (Joan 19,30).

“Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat visible per a tothom. “Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12,32).

 

En “l’espectacle” del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat i acompanyant els milers de “crucificats” d’arreu del món (Mateu 27,38. Lluc 23,33). Amb els "dos lladres", tres crucificats. El número “tres” indica totalitat.
La mort de cada un d’ells, si ho accepten, mostra que la seva no pot ser “vida perdura” sinó vida donada, acollida per les mans bondadoses de Déu (Lluc 23,43). La vida plenament donada esdevé vida plenament compartida. (Resurrecció)
Aquest és precisament el NUCLI de la fe cristiana.

 

4. Al Dissabte a la nit (ja diumenge), a la Vetlla pasqual, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada i compartida “s’empelta” directament a la Vida mateixa de Déu, “el Pare”.

La Vetlla Pasqual és rica en símbols: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida dona es fa comunió; i la comunió es fa visible engendrant comunitats. Les “comunitats” fan visible el nou “cos espiritual” dels “ressuscitats”, segons l’expressió de St. Pau (1ª Corintis 15,44s).

Una vida donada mai no cau en el buit.
És cert que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però sempre “connecta amb la “Vida donada de Jesús”, ja que Ell és l’Home. Jesús esdevé així el “cap del cos” (Colossencs 1,18).
 

Tres dies però una única celebració: la PASQUA. El “pas de la vida rebuda i tinguda a la vida donada i compartida, “a imatge i semblança de Déu” (Gènesi 1,26s)

 

 

LECTURES

 

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

 

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

 

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

 

 

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

 

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

 

 

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

 

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

 

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

 

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

 

 

LLENGUATGE I COMENTARI.

 

1. El Sant Sopar, en els diferents Evangelis, es desenrotlla en un clima tens: encara que sigui en un marc de gran serenitat, s’hi respira aire de tragèdia.

S’hi contraposen dues situacions oposades:

 
- per un cantó Jesús, del qual l’evangelista diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”;

- per l’altre cantó Judes, del qual es diu que “el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair Jesús...” (Joan 13,2).

 

2. El relat està centrat en el rentament dels peus que, tot i ser un signe clar, Jesús sent la necessitat d’explicar-lo, perquè allò que significa està encara molt lluny de la mentalitat dels “seus” deixebles, representats en “Pere”. «Ara no entens això que faig; ho entendràs després».

 

El rentament de peus manifesta servei amorós. Pere refusa rebre aquest “servei” d’algú a qui ell considera i accepta com el seu “líder i senyor”.
Per a Pere, “servidor” i “senyor” es contraposen.
Per a Jesús, s’identifiquen.
Només ajuntant “senyor” i “servei”, trobem el Pare. “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola” de servidor. Després, reprèn el mantell de senyor.

 

3. Us he donat exemple...

Jesús ens indica que en les relacions humanes, senyor i servidor també han d’anar junts. “Servir” i “ser servit”. Qui ho separi, no pot ser deixeble de Jesús. «Si no et rento (els peus), tu no ets dels meus». La sentència de Jesús té un doble significat:

A) Cal que Pere accepti que el seu “mestre i senyor” es faci també servidor seu.

B) Pere “necessita” ser rentat dels peus.

 

4. Què passa amb els “peus”?

Els deixebles ja estan nets (excepte Judes).
Però els peus, segons quins siguin els camins, s’empolsen i s’embruten especialment.

Pere, tot i ser deixeble de Jesús, no “segueix” el camí de Jesús. El camí que Pere encara està seguint és extremadament embrutidor. En realitat, és un camí que va en direcció oposada al de Jesús. El camí de Jesús realitza l’Home; el camí de Pere el portarà a negar l’Home.

L’Evangeli de Joan fa notar explícitament la ocasió en què “llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot” (Joan 18,10. També 18,17).

En l’Evangeli de Joan, Pere no seguirà el camí de Jesús fins que, comprovant el mal resultat dels seus propis camins, ja al final, estarà preparat per rebre de Jesús la indicació pertinent: “Segueix-me” (Joan 21,19).

 

5. Acceptar que Jesús ens renti els peus comporta canviar la decisió sobre el nostre camí. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Joan 21,18).

 

 

6. El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall.
Rentar els peus era una de les feines dels servidors (o de l’esposa, en aquell temps primera “servidora” del marit). Les relacions dintre la comunitat cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor. “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això ho fa conscient que venia de Déu i a Déu tornava.

 

7. L’Evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de la seva Vida (Vida que es dóna), i del seguiment dels deixebles (els qui acabaran “rebent” la seva “vida donada”).

 

8. L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de pa “va entrar” en ell (Joan 13,27). És que els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, però encara no estan en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.

 

9. L’únic ritual en aquest Sopar és el “rentament dels peus”. I no només com a ritus de purificació sinó també i sobretot com a signe de servei. Per això Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.

 

És possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats, la ritualització de la Cena del Senyor era ja excessiva: s’hi mantenia el “ritu” sense viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).

 

10. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Ja s’hi havia referit en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús havia fet als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67).
 
De fet, tots l’abandonaren (Mateu 26,56.  Marc 14,50).
A la Creu, només l’acompanya el “deixeble que Jesús estimava”, el qual  prefigura precisament la futura Comunitat cristiana.

 

11. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver-la entès més com un “sacrifici” que com un “sopar de germanor”.

 
La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

 

Tot això ha ajudat a que molta gent pensi que la missa és “cosa dels capellans”.
Se sol dir: Si no hi ha “capellà”, no hi ha missa.
La comunitat hi té una presència passiva, només ritualment activa ja que fa allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu; pregueu...

 

12. Jesús no va instituir “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. El “sacerdot” seria algú que fa de “pont” (pontífex) entre dos “nivells” separats.

 

13. I aquí està el perill inherent a la idea d’un “sacerdoci”: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: L’ENCARNACIÓ.
En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres” (Mateu 1,23). La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn” (Joan 1,14). “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,10). El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “intermediaris” (“sacerdots”).
Per això la cortina del temple que separava el sagrat del profà “s’ha esquinçat” de dalt a baix (Marc 15,38).

 

14. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement la Carta als Hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis... va ser escrita per reaccionar contra aquest perill
 
La Carta ve a dir-los: si és que “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot perfecte” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu.
Donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el “substitueixin”, el “continuïn” o hagin de compensar-ne les limitacions.

La Carta als Hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots entraria en contradicció amb la única cosa “necessària”: la fe en Jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “sacerdoci” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).
= = = = = = = = =

 

15. La Institució Sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, dos altres defectes que entren ja en el camp de la injustícia:

- a) posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i

- b) posar una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent aquestes d’un “ministeri” considerat exclusiu dels barons.

 

Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú no hauria d’esperar a corregir-la a que “ho disposi l’autoritat competent”.
La “obediència deguda” no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

Dient això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre “homes” i “dones” no hauria de ser “que les dones passin a ser com els homes” sinó “que els homes passem a ser com les dones”.

Jesús no va establir ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar-hi una igualtat total i absoluta. No fer-ho és, simplement, injust.

 

16. Seria bo aprofitar la “providencial” manca de “vocacions al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la COMUNITAT, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica del servei mutu i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi “vocacions”. Si s’accepta el protagonisme de cada comunitat, les “vocacions” que es necessitin sorgiran espontàniament d’ella mateixa.