Diumenge vinent, 1er. de Quaresma. Any A (2026)

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli que ha provocat el comentari que s’hi fa). 

Escriptura.     Fam.     Fill de Déu.   Quaresma.        Satanàs.      Temple.      Temptació. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  Diable.   Escriptura.   Nombre (Quaranta).    Temple.   Temptació.  

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 1 de Quaresma. A 

  

→ Introducció a la Quaresma.

  

LECTURES

  

1ª LECTURA.  (Gènesi 2,7-9.3,1-7a).

El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra,

li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida,

i es convertí en un ésser animat.

Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí

a Edèn, a la regió d’orient,

i va posar-hi l’home que havia modelat.

El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil

totes les varietats d’arbres que fan goig de veure

i donen fruits gustosos.

Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida

i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

 

La serp era el més astut

de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.

Digué, doncs, a la dona:

«Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits

de cap arbre del jardí?»

La dona li respongué:

«Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí,

però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig,

Déu ha dit que no en mengem ni els toquem,

perquè moriríem.»

La serp digué a la dona:

«No moriríeu pas!

Déu sap que si un dia en menjàveu

se us obririen els ulls

i seríeu iguals que els àngels:

coneixeríeu el bé i el mal.»

 

La dona,

veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar,

que donava gust de veure

i que era temptador això d’adquirir coneixement,

en collí i en menjà;

en donà també al seu marit, que en menjà com ella,

i se’ls obriren a tots dos els ulls.

Llavors s’adonaren que anaven nus

i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.

 

2ª LECTURA (Romans 5,12-19).

Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.

 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot,

la mort ja imperava durant tot el temps

que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home

que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

És veritat:

el do de Déu no es pot ni comparar

amb tot allò que va venir

per haver pecat un sol home:

el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna,

mentre que el do de la gràcia fa justos els homes

després de moltes caigudes.

 

Així, doncs,

si per haver fallat aquell tot sol

va imperar la mort per culpa d’ell,

amb molt més motiu els qui reben

aquesta sobreabundància de gràcia

i el do generós que els fa justos

viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist.

Per tant,

així com per haver fallat un sol home

es va estendre a tots la condemna,

també per haver estat just un de sol

tots els homes són absolts i obtenen la vida;

així com, per haver desobeït aquell home sol,

els altres van esdevenir pecadors,

també per haver obeït un de sol,

esdevindran justos els altres.

 

 

EVANGELI. (Mateu 4,1-11).

En aquell temps,

l’Esperit conduí Jesús al desert

perquè el diable el temptés.

Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava,

i quedà extenuat de fam.

El temptador se li acostà i li digué:

«Si ets Fill de Déu,

digues que aquestes pedres es tornin pans.»

Jesús li respongué:

«Diu l’Escriptura:

“L’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»

 

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa,

el deixa dalt la cornisa del temple i li diu:

«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix;

l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels

que et duguin a les palmes de les mans,

perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»

Jesús li contesta:

«També diu l’Escriptura:

“No temptis el Senyor, el teu Déu”.»

 

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima,

li fa veure tots els reialmes del món

i la seva glòria i li diu:

«Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.»

Llavors li diu Jesús:

«Vés-te’n d’aquí, Satanàs!

L’Escriptura diu:

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»

 

Llavors el diable el deixà estar,

i vingueren uns àngels per proveir-lo.

 

 

LLENGUATGE.

 

Sobre les Temptacions, podeu veure també el comentari de l’Any C.

 

1. Comencem la Quaresma, i la litúrgia ens fa recular en la lectura de l’Evangeli de Mateu: passem dels capítols 5-7 (Sermó de la muntanya) al capítol 4, al final del que podríem dir-ne Presentació pública de Jesús.
D’alguna manera Jesús hi és presentat com el Nou Adam (el Nou Home).

 

2. El llenguatge estableix un paral·lelisme amb el Relat bíblic dels “inicis” de la Humanitat personificada en Adam (= home i dona). Gènesi 3,1ss).
Segons el Gènesi, les primeres paraules pronunciades pels Humans són un diàleg amb el “temptador” (la “serp”, representació de l’autoconsciència). També, en l’Evangeli de Mateu, les primeres paraules pronunciades per Jesús són un diàleg amb el “temptador” (el diable). En els dos casos es parla de “menjar”, però la situació hi és invertida: Adam i Eva mengen el “fruit” per arribar a ser “com déus” (La traducció del Missal, en la 1ª Lectura d’avui, no és gaire encertada quan diu “iguals als àngels”). En canvi Jesús no menja el que li “ofereix” el diable perquè “l’home... viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

 

3. En el Baptisme, Jesús ha rebut la plenitud de l’Esperit. I el primer impuls de l’Esperit és portar-lo al desert per corregir la situació de “separació” en què es trobava la Humanitat. La Humanitat, que havia acceptat la proposta del “temptador”, es trobava separada de la Font de la vida o de l’Arbre de la Vida. El “jardí” se li havia tornat “desert”.
 

La fidelitat de Jesús, el Nou Adam, reconverteix el desert en jardí, la qual cosa permet recuperar l’accés a la Font de la vida. “Vingueren uns àngels per proveir-lo”.

 

4. L’home no viu només de pa ...

La manera com Mateu redacta la 1ª temptació és força sorprenent: dóna a entendre que Jesús experimenta la fam només “després” dels 40 dies de dejuni al desert. La traducció del Missal diu que “va quedar extenuat de fam”, però, literalment, el text original diu: “al final va tenir fam”. Mateu vol donar a entendre que Jesús viu de la força de l’Esperit, i per això no sent la necessitat de l’aliment corporal.
 

Però passats 40 dies… Aquí el número “40” és important: significa plenitud i totalitat. Evoca l’estada de 40 anys al desert durant els quals els Israelites van murmurar contra Déu reclamant un “menjar material” perquè no es fiaven de la paraula de Déu (Èxode 16:1ss). En canvi Jesús, que encarna també el nou Israel, es fia totalment de Déu i, per això, no té fam. Però al final... sent la gana, i apareix la temptació.

No es tracta només del menjar material. Mateu, establint un paral·lelisme amb la temptació d’Adam i Eva, ens fa anar més a fons.

 

5. “Adam i Eva” representen tots els Humans. La “gana” dels Humans és voler ser com déus, “coneixedors” (dictaminadors) del Bé i del Mal.
És la temptació de voler desfer-nos dels vincles amb Déu i anar per les nostres. Emancipar-nos de Déu i convertir-nos en (petits) déus per a nosaltres mateixos i sobretot per als altres.

En les relacions humanes, els fills s’han d’emancipar dels pares perquè la paternitat d’aquests és finita i imperfecta. Però en relació a Déu, als Humans no ens cal emancipar-nos. La paternitat de Déu és perfecta i permanent. La plenitud del fill no passa per l’emancipació sinó per l’acceptació-participació en la Vida del Pare (filiació).

 

6. Jesús, cent per cent humà, també experimenta la temptació de l’emancipació. Si ets Fill de Déu...soluciona el problema pel teu compte convertint les pedres en pans… Si ets Fill de Déu... aprofita els poders que això et dóna, i actua amb independència...

Però Jesús, precisament perquè es sent de debò “fill”, sap, accepta i gaudeix de la seva filiació. Sense dubtar, declara: L’home viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.
És la seva resposta filial a la “declaració” que havia fet abans el Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut” (Mateu 3,17).
L’Home, creat per la paraula de Déu, es manté en l’existència i creix gràcies també a la paraula de Déu.

 

 

7. No temptis el Senyor, el teu Déu.

La 2ª temptació és especialment significativa, en l’àmbit religiós, per als qui ja han decidit fiar-se de Déu. Sobretot avui que s’està vivint el pas d’una “Societat religiosa” a una “Societat laic”a, es pot sentir la “temptació” de considerar-s’hi “defensors de Déu”. Això podria incitar a un cert exhibicionisme religiós. És una temptació que es presenta disfressada de “fidelitat”. “Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix”. Seria una manera de mostrar a tothom la “confiança en Déu”.
De fet, aquesta serà la temptació que “repetiran”, en forma de provocació, els grans sacerdots en el Calvari: “Si ets Fill de Déu, baixa de la creu”... que baixi ara de la creu i creurem en ell! (Mateu 27,40).

Aquí la resposta de Jesús és: No temptaràs el Senyor, el teu Déu.

 

 

8. Tot això t’ho donaré... si m’adores.

Aquesta 3ª Temptació és la més directa. Ja no es fa recurs al “si ets Fill de Déu” sinó que proposa clarament l’alternativa a Déu. És la temptació del Poder.
La acció del Poder com a substitut de l’acció creadora de Déu. Qualsevol forma de Poder: militar, polític, religiós, judicial (com estem patint ara aquí). Jesús reacciona amb força: Vés-te’n d’aquí, Satanàs!

Mateu vol establir un cap-i-cua entre el “començament” de la vida pública de Jesús (Les Temptacions) i el “final”. Les últimes paraules de Jesús, el Ressuscitat, dirigides als Onze, seran: “M’ha estat donat tot Poder al cel i a la terra…” (Mateu 28,18).

Hi ha dues classes de “Poder”:

- aquell que ens atribuïm en competició amb el “Poder” de Déu, i

- aquell que és participació del Poder creador (humanitzador) de Déu.

Els evangelistes ens presenten Jesús dotat d’un gran Poder en sintonia amb l’acció humanitzadora de Déu. Això es fa palès en les curacions i en la missió confiada als apòstols: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant”.
En el baptisme som immergits (“batejats”) en la Vida del Pare, Fill i Esperit Sant; és a dir: en la vida-comunió de Déu mateix.

 

 

9. Vingueren uns àngels per proveir-lo.

“Però a mi, si no treballo, no venen els àngels a portar-me el pa a casa!”, deia un company, un dia que comentàvem aquest evangeli. I tenia raó.

Aquest final resulta provocador. Seria molt fàcil vèncer les temptacions si després venien els àngels a solucionar-te els “problemes”!...

Encara que de fet els àngels no degueren “proveir-lo” de la manera que solem pensar, ja que, poc temps després, veiem aquest mateix Jesús, assedegat, morint a la creu... (Mateu 27,45ss).
Acabant el relat d’aquesta manera, Mateu vol dir-nos una cosa més profunda.

 

10. Recordem-ho una vegada més: els Evangelis no són la crònica d’uns “fets objectius” ni una “biografia de Jesús”. Més aviat serien una espècie de “radiografia” del procés d’humanització.
Jesús hi “visualitza” la realitat més profunda dels Humans: som creats per Déu i cridats a participar de la seva mateixa Vida.

Mateu posa les temptacions després de “40” dies de dejuni. Aquest “40” vol indicar la totalitat de la vida de Jesús posada a les mans de Déu. I això li permet viure en pau i esperança tots i cada un dels seus moments, inclosos els més difícils, i el mateix de la seva mort biològica.
Aquí l’expressió “vingueren uns àngels per proveir-lo” indica la resposta de Déu-Pare que acull la confiança filial de Jesús. Aquí “els àngels” representen Déu mateix que, com a Pare seu, incorpora l’home-Jesús a la seva pròpia Vida (Resurrecció. Mateu 26,64).

 

MISSATGE.

11. En les relacions humanes, la paternitat, d’alguna manera, arriba al seu terme quan el fill és capaç d’emancipar-se. L’emancipació permet compensar d’alguna manera la imperfecció i brevetat de la paternitat humana.
Però la paternitat de Déu és total i permanent. La “emancipació” hi  significa plenitud. Jesús mateix declara els seus acusadors: Des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós (Mateu 26,64). “Assegut a la dreta de Déu” significa la incorporació activa en la vida mateixa de Déu.
“Filiació” no comporta dependència sinó ser hereu i continuador de la VIDA del Pare.

 

Els relats evangèlics ens ofereixen l’exemple de Jesús. Però Jesús no és només un exemple. Ell és el nou Adam: “L’home-fill” en qui tots els humans som també fills. Fills en el Fill; cohereus del Pare (Romans 8,17)

 

RESPOSTA.

12. Les temptacions de Jesús són les temptacions de l’Home; són, doncs, les nostres temptacions. I la resposta que se’ns demana és intentar anar superant-les aprenent de la resposta de Jesús, i sabent que sempre prenen formes noves i més subtils. No es tracta de cap lluita per a obtenir una victòria sinó simplement de no tancar el cor al do que se’ns ofereix. La lluita, en tot cas, ha de ser contra la nostra tendència a fiar-nos només de nosaltres mateixos, o contra el nostre orgull, o contra la por a la Vida.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la vostra opinió, quines són les temptacions no del tot superades en la nostra societat i en les comunitats cristianes actuals? 

2. Heu sentit alguna vegada la temptació de fer alguna pràctica religiosa amb la intenció d’afirmar la pròpia religió davant la societat o altres religions? 

3. Sovint es presenta la laïcitat com una “emancipació” en relació a Déu. Però, ¿es tracta sempre “d’emancipar-se de Déu” o d’emancipar-se d’una Església piramidal i paternalista? ¿En aquest cas, seria negativa l’emancipació?