Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Compadir-se. Pròxim. Vida eterna.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana
interconfessional). ):
Impuresa ritual. Levites. Llei. Mestre de la Llei. Sacerdoci.
Temple.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 15 C.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Deuteronomi 30,10-14).
Moisès
s’adreçà al poble i li digué:
«Escoltaràs
el Senyor, el teu Déu,
guardant
els seus manaments
i
els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei,
i
et convertiràs al Senyor, el teu Déu,
amb
tot el cor i amb tota l’ànima.
La
Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu,
ni
és fora del teu abast.
No
és pas al cel, que puguis dir:
Qui
és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar
i
fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar?
Ni
és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir:
Qui
és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar
i
fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar?
Són
paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir:
les
tens als llavis, les tens al cor.»
2ª LECTURA (Colossencs 1,15-20).
Jesucrist
és imatge del Déu invisible,
engendrat
abans de tota la creació,
ja
que Déu ha creat totes les coses per ell,
tant
les del cel com les de la terra,
tant
les visibles com les invisibles,
trons,
sobirans, governs i potestats.
Déu
ha creat tot l’univers per ell
i
l’ha destinat a ell.
Ell
existeix abans que tot,
i
tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos, que és l’Església.
Ell
n’és l’origen,
és
la primícia dels qui retornen d’entre els morts,
perquè
ell ha de ser en tot el primer.
Déu
volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix;
per
ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,
posant
la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel,
per
la sang de la creu de Jesucrist.
EVANGELI. (Lluc 10,25-37).
En
aquell temps,
un
mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà
i
li va fer aquesta pregunta:
«Mestre,
què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»
Jesús
li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»
Ell
contestà:
«Estima
el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb
tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,
i
estima els altres com a tu mateix.»
Jesús
li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
«I
per a mi, qui són aquests altres?»
Jesús
prosseguí:
«Un
home baixava de Jerusalem a Jericó
i
caigué en mans de lladres, que el despullaren,
l’apallissaren
i se n’anaren deixant-lo mig mort.
Casualment
baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,
però
passà de llarg per l’altra banda.
Igualment
un levita, quan arribà al lloc,
passà
de llarg per l’altra banda.
Però
un samarità que viatjava per aquell indret,
quan
arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà,
li
embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,
el
pujà a la seva pròpia cavalcadura,
el
dugué a l’hostal i se n’ocupà.
L’endemà,
quan se n’anava,
donà
dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:
Ocupa’t
d’ell i, quan jo torni,
et
pagaré les despeses que hagis fet de més.
Quin
d’aquests tres
et
sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,
en
l’home que havia caigut en mans de lladres?»
Ell
respongué: «El qui es va compadir d’ell.»
Jesús
li digué: «Doncs tu fes igual.»
B. LLENGUATGE.
1.
De mestre a mestre.
El
relat comença amb una pregunta que un mestre
de la Llei fa a Jesús, al qual dóna també el tractament de mestre. La pregunta, però, és per posar-lo a prova. Jesús, donat que
qui li fa la pregunta és un mestre,
li diu que la respongui ell mateix. Així la pregunta perd la seva intencionalitat. Per això el mestre de la Llei fa una segona
pregunta. Aquesta sí que és més comprometedora. La traducció del Missal parla
de “estimar els altres”, però el text original parla de “estimar el pròxim”. El “pròxim” és un concepte
molt relatiu. Qui és pròxim? On cal
establir la “frontera” entre “pròxim” i “llunyà”?
Era
una discussió clàssica entre els
mestres de la Llei, i segurament també en el si de les primeres comunitats
cristianes. Segons sigui la resposta, se’n dedueixen comportaments molt
diferents.
Qui
és el meu pròxim: La família? Els
veïns del meu poble? Els fidels de la meva Religió? I no es tracta d’una
qüestió secundària ja que estem parlant d’allò que és necessari per tenir en herència la vida eterna!
2.
Qui és el meu pròxim?
Jesús
no respon amb conceptes sinó amb un exemple. No es situa a favor o en contra de
cap de les diverses respostes que
donaven els mestres. Simplement explica
un cas concret i deixa que decideixi el mateix que li ha fet la pregunta. Jesús
només haurà d’afegir: “Doncs tu fes igual”.
3.
La paràbola és realment punyent. Notem que per respondre la pregunta hauria
sigut suficient parlar de l’home que va atendre al ferit mig mort trobat
pel camí. Però la paràbola va molt més enllà.
El
punt de referència és certament l’home a qui els lladres van robar deixant-lo mig mort. Però els qui es troben amb ell
no són uns homes qualssevol sinó que
porten un qualificatiu: un sacerdot,
un levita i un samarità.
El
sacerdot i el levita són servidors dels
Temple. Per servir el Temple
havien de trobar-se en situació de puresa
ritual. Per això, en veure el mig
mort, passen per l’altra banda del camí ja que “tocar un mort” comportava impuresa ritual, que els impediria el
“servei del temple” (Levític
21,1ss).
Contràriament,
el samarità no té problemes de puresa
ritual. Ell ja era tingut per un “impur” pel sol fet de ser “Samarità”, i
tenia totalment prohibit acostar-se al Temple. Per tant, res li impedeix
acostar-se al ferit mig mort, tocar-lo,
curar-li les ferides i tenir-ne cura.
4.
D’aquesta manera, la paràbola no ens diu solament que “estimar el pròxim”
significa “fer-nos pròxims” a qui ens necessita, sinó que també ens adverteix
que el “servei al Temple” pot convertir-se en un obstacle per estimar el
pròxim.
Segons
la Llei, com ha dit perfectament el mestre, hi ha dos manaments necessaris
per a obtenir la Vida Eterna: estimar Déu i estimar el pròxim. El sacerdot i el levita estimen Déu perquè viuen dedicats al seu culte, però no
estimen el “pròxim” que s’han trobat pel camí perquè això els inhabilitaria per
al culte.
En
canvi, del samarità es podria dir que
no estima Déu perquè no assisteix ni pot assistir al Temple. A pesar d’això, Jesús
el proposa com exemple, i diu al
mestre: “Tu fes igual”.
Com
pot ser, això?! ¿És que estimar el pròxim
és més important que estimar Déu?
5.
...quan
arribà a aquell “lloc”...
La
gran lliçó que ens vol donar Jesús amb aquesta paràbola és que qui estima el
pròxim també dóna culte a Déu. Més encara: la única manera de donar culte a Déu és estimant
el pròxim.
Per
això la paràbola juga amb la paraula
“lloc”. En el llenguatge popular
jueu “el lloc” volia dir el Temple de
Jerusalem. Però a la paràbola, “el lloc” de referència, el “lloc” on Déu vol
ser trobat, és allà on hi ha l’home ferit.
El sacerdot i el levita arriben a aquest “lloc”, però passen per l’altra banda
del camí. No així el samarità:
ell va directament al “lloc” on està el ferit, i entra en relació amb Déu a
través del seu amor a l’home ferit.
Aquesta
“novetat” serà igualment expressada amb gran força al final de l’Evangeli de
Mateu (Mateu 25,35ss).
C.
MISSATGE.
El
missatge és doble:
-“Estimar
Déu” i “estimar el pròxim” són mateix manament.
i el segon és la concreció del
primer.
-El
“pròxim” no vol dir “aquell que està més o menys a la vora”. sinó aproximar-se i atendre a qui ho
necessita. És tenir “el cor obert” per a “veure
l’altre” que s’ha fet “present” a
la nostra vida d’alguna manera (perquè el trobo pel carrer, o en el camí, o pels
mitjans de comunicació, o perquè truca a la nostra porta,...).
No
és una qüestió de “distància” sinó “d’obertura de cor”.
Saber-lo
“veure” sense “filtres” ni prejudicis, més enllà fins i tot dels seus propis ”prejudicis”
o “complexos”.
D:
RESPOSTA.
La
resposta ens ve directament indicada
per Jesús mateix: “Tu fes el mateix”.
Atendre al
Pròxim
no significa sempre atendre’l com ell “vol ser atès”.
“L’amor a ell” ha de ser també “amor a Déu”. Vol dir estimar-lo “com Déu l’estima”: amb una vida creixent: cada dia més adulta, més
lliure, més plenament humana,... Si un nen de tres anys volgués jugar amb les tisores
de la cuina, quin pare les hi donaria? Són massa perilloses per a un nen de
tres anys...
Cal
reconèixer que aquest punt és difícil. Hi cal també “aprenentatge”. És d’aquells
punts en què sempre hem d’estar també oberts al canvi.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Sembla que l’evangeli d’avui podria qüestionar alguns punts de la nostra manera de viure la Religió. Què en penseu? Quins punts caldria revisar?
2.
Moltes de les nostres “esglésies” s’assemblen a “temples”. Quins avantatges i
inconvenients té, això?
Quins canvis considereu desitjables?
3. Quines conseqüències pot tenir això quan es viu la fe en una societat laica?
