Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Esperit (Sant). Nom. Pare. Perdonar. Pregar. Regne
de Déu. Temptació.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts
d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
Esperit.
Nom. Temptació.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 17.
C.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 18,20-32)
En
aquells dies, el Senyor digué:
«Quin
clam tan fort a Sodoma i a Gomorra!
Que
n’és de greu el seu pecat!
Hi
baixaré a veure si tota la ciutat es comporta
com
ho denota aquest clam que m’arriba.
Si
no és tota la ciutat, vull saber-ho».
Els
dos homes que acompanyaven el Senyor
se
n’anaren en direcció a Sodoma,
però
Abraham es quedà encara davant el Senyor.
Llavors
Abraham s’acostà i digué:
«¿De
debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?
Suposem
que a la ciutat hi hagués cinquanta justos.
¿Els
faríeu desaparèixer?
¿No
perdonareu la població
per
amor dels cinquanta justos que hi hauria?
Mai
de la vida no podreu fer una cosa així!
¿Fer
morir el just amb el culpable?
¿Que
el just i el culpable siguin tractats igual?
Mai
de la vida!
Vós
que judiqueu tot el món,
¿us
podríeu desentendre de fer justícia?»
El
Senyor respongué:
«Si
trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos,
per
amor d’ells perdonaré tota la població».
Abraham
insistí:
«Encara
goso parlar al Senyor, jo que sóc pols i cendra.
Suposem
que per arribar als cinquanta justos
en
faltessin cinc.
Per
aquests cinc que falten, ¿destruiríeu tota la ciutat?»
Ell
contestà:
«No
la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».
Abraham
li tornà a parlar:
«Suposem
que només n’hi hagués quaranta».
Li
respongué:
«No
ho faria per consideració a aquests quaranta».
Abraham
continuà:
«Que
el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo:
Suposem
que només n’hi hagués trenta».
Ell
respongué:
«No
ho faria per consideració a aquests trenta».
Abraham
insistí:
«Encara
goso parlar al meu Senyor.
Suposem
que només n’hi hagués vint».
Ell
contestà:
«No
la destruiria per consideració a aquests vint».
Abraham
insistí de nou:
«Que
el meu Senyor no s’enfadi
si
insisteixo per darrera vegada:
Suposem
que només n’hi hagués deu».
Ell
respongué:
«No
la destruiria per consideració a aquests deu».
2ª LECTURA (Colossencs 2,
12-14).
Germans,
pel
baptisme fóreu sepultats amb Crist,
i
amb ell també vau ressuscitar,
perquè
heu cregut en el poder de Déu
que
el va ressuscitar d’entre els morts.
Vosaltres
éreu morts per les vostres culpes
i
perquè vivíeu com incircumcisos,
però
Déu us donà la vida juntament amb el Crist,
després
de perdonar-vos generosament totes les culpes
i
de cancel·lar el compte desfavorable
on
constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei;
Déu
retirà aquest document
i
el clavà a la creu.
EVANGELI. (Lluc 11,1-13).
Un
dia Jesús pregava en un indret.
Quan
hagué acabat, un dels deixebles li demanà:
«Senyor,
ensenyeu-nos una pregària
com
la que Joan ensenyà als seus deixebles».
Jesús
els digué:
«Quan
pregueu digueu:
Pare,
que sigui honorat el vostre nom,
que
vingui el vostre Regne,
doneu-nos
cada dia el nostre pa,
i
perdoneu-nos els pecats,
que
nosaltres mateixos també perdonem
tots
els qui ens han ofès,
i
no permeteu que caiguem en la temptació».
Després
els deia:
«Si
algú té un amic,
i
aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:
Amic,
deixa’m tres pans,
que
acaba d’arribar de viatge un amic meu
i
no tinc res per donar-li.
¿Qui
de vosaltres li respondria de dins estant:
No
m’amoïnis;
la
porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;
no
em puc aixecar a donar-te’ls?
Us
asseguro que,
si
no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,
la
mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos
per
donar-li tots els pans que necessita.
I
jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,
cerqueu,
i trobareu,
truqueu,
i Déu us obrirà,
perquè
tothom qui demana obté,
tothom
qui cerca troba,
a
tothom qui truca, li obren.
Si
un fill demana un peix al seu pare,
¿qui
de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?
O
bé, si li demana un ou,
¿qui
de vosaltres li donaria un escorpí?
Penseu,
doncs, que si vosaltres que sou dolents
sabeu
donar coses bones als vostres fills,
molt
més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»
B.
LLENGUATGE.
1.
Resulta sorprenent l’actitud del deixeble que, després d’haver vist com Jesús pregava, demana que els ensenyi a pregar
precisament com ho feia “Joan
Baptista”. Una vegada més, amb aquest relat, Lluc vol posar de manifest la
dificultat dels deixebles per connectar
amb l’estil de Jesús. Tot i que segueixen Jesús, ells sintonitzen més amb l’espiritualitat
“pre-cristiana” de Joan Baptista. No
han assumit “encara” la novetat de Jesús.
Aquí,
com tantes vegades, l’evangelista es mostra molt pedagògic: té en compte que tot deixeble, en el seu seguiment a Jesús, comença entenent-lo
com si fos una reencarnació de Joan, o d’algun altre dels profetes (Lluc 9,19).
No s’esdevé totalment “deixeble” de bones a primeres, sinó que, tot i viure
cronològicament “després de Crist”, espiritualment sempre comencem “abans de
Crist”.
2.
Accedint a la petició que li han fet, Jesús ensenya als deixebles una “oració”; és a dir: un conjunt de paraules per recitar com a pregària. “Quan pregueu, digueu”...
Però Jesús no es queda en les “paraules” sinó que immediatament parla de quina
ha de ser “l’actitud interior” davant
Déu.
Aquesta
actitud està formada de confiança i d’insistència.
Que
la pregària hagi de ser confiada,
s’entén fàcilment. Però, per què ha de ser insistent?
Per què el Pare vol que hàgim d’insistir per donar-nos allò que demanem?
Si sap de sobres allò que li demanarem, per què no ens ho dóna de seguida? (Primera dificultat).
3.
Quan es llegeix el final d’aquest relat, hom té la impressió de ser una mica “enganyats”
per Jesús.
Durant tot el relat se suposa que el Pare
ens donarà allò que li demanem insistentment;
però al final resulta que no ens donarà allò que li demanem sinó que ens
donarà l’Esperit Sant. Venen ganes de replicar: “I què en podem fer de l’Esperit Sant, si allò que necessitem són
coses molt més senzilles i concretes?
Allò
que els humans necessitem, i per això ho “demanem”, i si cal “amb insistència”,
és bona salut quan estem malalts, treball quan estem a l’atur, un
cop de sort quan passem
extrema penúria,... O bé: que el nostre fill guanyi unes oposicions, passi un
examen, pugui treure’s el carnet de conduir, no caigui en la droga... Aquestes
són les coses que necessitem!
Rebre l’Esperit Sant estaria molt bé
si fos juntament amb això altre; però si no, sembla més aviat una broma de mal
gust. (Segona dificultat).
4.
Però tornem a la insistència (Primera dificultat).
Diu Jesús: Qui
de vosaltres, si el seu fill demana un peix, li donarà un escorpí? o si li
demana pa, li donarà una pedra?
Ben cert: els pares donen coses “bones” als seus fills, fins i tot quan aquests
demanen coses “dolentes”.
Tots el pares ho saben perfectament: pot passar que el fill que necessita un
peix, de fet demani un escorpí; igualment és possible que quan té gana no
demani pa sinó una cosa dolenta per a ell (una pedra). Quins pares no s’han trobat en que els seus fills els
demanen coses que ells, els pares, saben que els poden fer mal? Els les
donaran? Evidentment que no.
I això no significa que no escoltin la seva petició sinó que coneixen prou bé
el seu fill com per saber què li convé i què no.
5. Ara comencem a intuir la necessitat de la insistència de què parla Jesús. A través
de la no obtenció immediata
d’allò que demanem, podem anar descobrint que precisament allò que demanem no
és una bona cosa per a nosaltres en aquella ocasió. La no obtenció immediata
de les coses ens obliga a insistir-hi;
i aquesta insistència ens permet anar descobrint que “satisfer les necessitats”
no sempre és tan bo com ens pensàvem. La “insistència” no la vol Déu per si
mateixa sinó com un aprenentatge necessari per nosaltres. És un “mecanisme de
maduració” que ens porta a conèixer millor el paper que les necessitats
juguen en nosaltres. Perquè resulta que les necessitats
esclavitzen; i satisfer-les, pot ajudar a mantenir-les, i que ens
esclavitzin encara més.
6. Els humans tenim necessitats i capacitats.
Les necessitats
ens esclavitzen. Les capacitats ens
fan creatius, a imatge del Creador.
De “necessitats”, com menys millor. De “capacitats
desenvolupades”, com més millor.
(Segona
dificultat).
Rebre l’Esperit Sant vol dir posar en acció les
nostres “capacitats”. “Vingui a nosaltres
el vostre Regne”. Poder col·laborar en l’adveniment del Regne és la gran capacitat amb què hem
estat obsequiats.
Un Regne que és per a nosaltres; on les necessitats vagin quedant superades.
Aquest és el “projecte de Déu” sobre la Humanitat. “Pare, que sigui honorat el vostre nom” (Lluc 11,2).
7. Perdoneu-nos els pecats...
Les
necessitats ens enfronten els uns amb
els altres. I l’enfrontament porta a baralles, ofenses i guerres. Tot això va
en sentit contrari al projecte de Déu.
“Perdoneu-nos els pecats, que nosaltres
mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès...” No es tracta de que
Déu prengui model de nosaltres: que Ell ens perdoni “com perdonem nosaltres”,
sinó de adonar-se que no és possible que l’acció de Déu ens transformi
(perdoni) si nosaltres no ens posen en situació de ser transformats.
“Perdonar els qui ens han ofès”
(literalment: “perdonar els qui estan
en deute amb nosaltres”) no és un acte de “perdó” sinó de realisme.
Entre nosaltres ningú és realment “deutor” de ningú.
Tot ho hem rebut. Tot ho hem rebut per
compartir-ho. Tot ho hem rebut per posar-ho al servei de l’objectiu comú:
l’adveniment d’un Regne per a nosaltres.
No es tracta de “perdonar” sinó de “no sentir-nos ofesos”, la qual cosa ens
impediria col·laborar tots junts en
la única tasca que ens és realment beneficiosa: la construcció del Regne.
C.
MISSATGE.
8. La pregària
“insistent” ens va preparant per rebre el do vertaderament humanitzador: l’Esperit Sant.
L’Home, i per tant la Humanitat, no està encara plenament realitzat. L’Esperit en nosaltres continua des de
nosaltres mateixos l’obra creadora de Déu. Déu ens ha projectat com a persones. Però, per ser “persones”,
hem de ser “creadors de nosaltres mateixos”. Ens “autocreem” alliberant-nos de les nostres “necessitats” i desenvolupant les nostres “capacitats”. “No permeteu
que caiguem en la temptació”.
D:
RESPOSTA.
9.
Com els arbres poden impedir-nos de veure el bosc, també les necessitats
poden no deixar-nos veure les capacitats rebudes.
És
la inèrcia del no-res. La crida
del buit. La pregària desatesa
i insistent ens ofereix “temps” per veure-hi clar, i anar descobrint que no
existim per convertir-nos en un “sac de necessitats satisfetes” sinó per
participar en la Vida de Déu i en la seva acció
creadora.
Podem prendre exemple d’allò que passa en la paternitat humana: els pares no engendren el seu fill perquè es quedi en la manera de ser de quan té vuit anys, l’edat més agradable en què s’hi ajunten intel·ligència i docilitat. No; els pares engendren un nen que es pugui fer adult, independent i lliure, encara que això comporti a vegades per a ells un cert “trencament dolorós”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Teniu alguna experiència d’haver demanat en la pregària alguna cosa concreta, i haver-ne rebut una altra de millor?
2. Les “pregàries desateses” us han portat a perdre la confiança en el Pare, o més aviat han millorat les vostres peticions?
3.
Si sou pares, “atreviu-vos” per un moment a “comparar” la vostra “paternitat”
amb la de Déu envers vosaltres. En què s’assemblen o es diferencien?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada