Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Ascensió.
Cel. Convertir.
Escriptures. Jerusalem.
Ressuscitar.
Temple.
Tercer dia.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional). Cel. Jerusalem.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Ascensió C
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 1,1-11).
En
la primera part del meu llibre, Teòfil,
he
parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,
des
del principi fins al dia que fou endut al cel,
després
de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,
la
seva missió als apòstols que ell havia elegit.
Després
de la passió, se’ls presentà viu,
i
ho comprovaren de moltes maneres,
ja
que durant quaranta dies se’ls aparegué,
i
els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells,
els
manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:
«Espereu
aquí la promesa del Pare
que
vau sentir dels meus llavis
quan
us deia que Joan havia batejat només amb aigua;
vosaltres,
d’aquí a pocs dies,
sereu
batejats amb l’Esperit Sant.»
Els
qui es trobaven reunits li preguntaven:
«Senyor,
és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»
Ell
els contestà:
«No
és cosa vostra de saber quins temps
i
quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,
però
quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres
rebreu
una força que us farà testimonis meus
a
Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria
i
fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,
i
un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.
Encara
s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,
quan
es presentaren dos homes vestits de blanc,
que
els digueren:
«Homes
de Galilea, per què us esteu mirant al cel?
Aquest
Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel
tornarà
de la manera com vosaltres acabeu de contemplar
que
se n’anava al cel.»
2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28.10,9-23).
Crist
no ha entrat en aquell santuari,
a
imatge del veritable,
fet
per mà d’homes,
sinó
que ha entrat al cel mateix,
i
s’ha presentat davant Déu per nosaltres.
El
gran sacerdot entra cada any al santuari
amb
una sang que no és la seva.
Crist,
en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,
altrament
hauria hagut d’anar sofrint la seva passió
des
de la creació del món.
De
fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,
a
oferir-se ell mateix una sola vegada
com
a víctima per abolir el pecat.
Els
homes morim una sola vegada,
i
després de la mort ve el judici.
Semblantment
el Crist va ser ofert una sola vegada,
quan
va prendre damunt seu els pecats de tots.
Després
tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,
sinó
per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Germans,
la
sang de Jesús
ens
permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.
Ell
n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu
en
el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.
Tenim
un gran sacerdot a la casa de Déu.
Per
tant, presentem-nos-hi
amb
tota la fe d’un cor que no enganya,
ja
que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,
i
els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.
Mantinguem
ferma l’esperança
que
ens dóna la fe que professem:
Déu
compleix fidelment les seves promeses.
EVANGELI. (Lluc 24,46-53).
En
aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Així
ho diuen les Escriptures:
El
Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,
i
calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,
començant
per Jerusalem,
la
conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres
en sou testimonis.
Ara,
jo us enviaré el do que el Pare ha promès,
i
vindrà sobre vosaltres;
no
us mogueu de la ciutat
fins
que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»
Després
se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,
alçà
les mans i els beneí.
Mentre
els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;
ells
es prosternaren adorant-lo.
Després,
plens d’una alegria immensa,
se’n
tornaren a Jerusalem.
I
contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
Podeu
trobar altres apunts sobre la “festa”
o sobre els “textos”
d’avui a Ascensió
de l’Any A i a l’Ascensió
de l’Any B.
1.
Una vegada hi havia un grup de músics, ara profundament decebuts.
Tot havia començat quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial.
Abans no havien sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que els havia engrescat de debò.
Aquest
home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva
música no tenia per objectiu recrear les oïdes
sinó anar directament al cor i fer esclatar tota la persona.
Molts
professionals de la música el
criticaven perquè ─deien─ allò seu no era música sinó una “profanació de la música”.
En canvi, per ells, per als qui s’hi havien engrescat, no els preocupava gaire
si allò era música o no; a ells,
aquell conjunt sincopat de sons, ritme, vibracions, silencis, gestos, paraules,
represes... els feia sentir la vida com un esclat de primavera. Potser no era música, però per a ells era vida,
creativitat, vigor, plenitud.
Ara
estan tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat d’intrusisme el
seu mestre, i han aconseguit de fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.
Després
del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament.
Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre, els assaigs, les
converses, les lliçons... anècdotes, experiències,... Algú va recordar que deia
sovint: La música és la meva vida.
Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.
Com
enyorant els temps passats, un va prendre el seu instrument i va amanyagar-lo
amb tendresa. Suaument va començar a tocar-lo com qui evoca un record.
A
poc a poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar
descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va
créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va
aparèixer el desig de fer present el mestre,... i el veien realment allà,
dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el
seu èxtasi,... Qui podia dir que no
hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els
sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!
2.
En un Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts
entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions,
parlar de Jesús “pujant enlaire” pot
resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de “l’Astronomia”
a la “Música” (i que em perdonin, músics i
astrònoms).
No
sé si el llenguatge resulta encertat.
En tot cas voldria que expressés aquella experiència
vital de tants i tants humans per als quals la figura de
Jesús, el mestre, és a la vegada
fortament “absent” i profundament “present”.
3.
St. Lluc escenifica amb el relat de l’ascensió
el final d’una “presència” que prepara i provoca la descoberta d’una altra “presència”
més subtil i més profunda. “Us convé que
jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7), havia dit Jesús
als seus deixebles.
Jesús marxa com a “mestre i senyor”
perquè els deixebles puguin descobrir-lo com a “llum i força”.
Força i llum que els uneix, els
reuneix, els transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la
pentecosta, que celebrarem diumenge que ve.
“Aquest Jesús que ha estat endut d’entre
vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar
que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa “forma”
com ha marxat sinó de que així com ha “marxat”, “tornarà”. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una
altra forma de “presència”: una presència gens ni mica avassalladora ni
dominant, com una llum que ja no
enlluerna perquè es fa visible només en les coses il·luminades. “Per què us esteu mirant al cel?”. Jesús
desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”. Tornarà, capacitant els nostres cors
per “veure’l” en cada un dels Humans.
C. MISSATGE.
És
quan els fills “s’emancipen”, que apareixen
en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens permet comprovar
els efectes transformadors de la seva acció
en nosaltres.
D: RESPOSTA.
Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no és per ser “contemplat”,
polaritzant les nostres mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui
“substituir-lo”.
Jesús
és força, estímul, iniciativa, resposta...
dintre cada un de nosaltres.
Pretendre “substituir” la seva presència
física amb altres “presències físiques” comportaria el “bloqueig” de la
seva presència
transformadora.
¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes?
Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders
religiosos”... no podem experimentar aquella “presència transformadora” que ens
convertiria en vertaders homes adults,
capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món “per sintonia”.
La llum no és per ser “vista” sinó
per fer “visibles” les altres coses.
Ho entendrem algun dia?
E. PREGUNTES per al diàleg.
1.
Entre nosaltres, el mossèn està al
servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al
servei de l’obra del mossèn? Com ho
veieu?
2.
Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de
“quedar-se sense mossèn”?
Què us sembla que passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? “Madurarien” com a
comunitat?
