Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Ancians. Baptisme (Bany). Fariseus.
Impuresa (ritual). Llei. Mestre
de la Llei.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Deuteronomi 4,1-2.6-8).
Moisès digué al poble:
«Ara, Israel,
escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo,
i compliu-los.
Així viureu, entrareu al país que el Senyor,
el Déu dels vostres pares, us dóna,
i en prendreu possessió.
No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res.
Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu,
que us dono avui.
Guardeu-los i poseu-los en pràctica.
Si ho feu així,
tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents:
quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran:
“Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.”
I realment,
quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop,
com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre
sempre que l’invoquem?
I, quina és la nació, per gran que sigui,
que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes
com aquesta Llei que jo us he donat avui?»
2ª LECTURA (Jaume 1,17-18.21b-22.27).
Germans meus estimats,
tot el que rebem de bo, tot do perfecte,
prové de dalt, baixa del pare dels estels.
En ell, res no canvia;
no hi ha ni ombra de variació.
Ell ha decidit lliurement
que la proclamació de la veritat
ens fes néixer a la vida,
perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat.
Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres.
És una paraula que té el poder de salvar-vos.
Però no us limiteu a escoltar-la,
que us enganyaríeu a vosaltres mateixos:
l’heu de posar en pràctica.
La religió pura i sense taca als ulls de Déu
és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats,
i us guardeu nets de la malícia del món.
EVANGELI. (Marc 7,1-8a.14-15.21-23).
En aquell temps,
els fariseus i alguns mestres de la Llei
que venien de Jerusalem
es reuniren entorn de Jesús
i s’adonaren que alguns dels seus deixebles
menjaven amb les mans impures,
és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.
Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus,
seguint la tradició que han rebut dels ancians,
no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment,
i quan tornen del mercat
no mengen sense haver-se banyat;
i observen per tradició moltes pràctiques semblants,
com és fer passar per l’aigua,
vasos i gerros i atuells d’aram.
Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
«Per què els vostres deixebles
no segueixen la tradició dels ancians
i mengen amb les mans impures?»
Jesús els respongué:
«Isaïes tenia tota la raó
quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites,
tal com diu l’Escriptura:
“Aquest poble m’honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em dóna és en va,
les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”
Vosaltres abandoneu els manaments de Déu
per mantenir les tradicions dels homes.»
Després cridà la gent i els deia:
«Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic:
Res del que entra dintre de l’home des de fora
no el pot contaminar;
només allò que surt de l’home, el pot contaminar,
perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor,
en surten els pensaments dolents
que el porten a cometre fornicacions,
robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys,
indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria:
tot això dolent surt de dintre
i és el que contamina l’home.»
B. LLENGUATGE.
1. Després del llarg discurs-discussió sobre l’Eucaristia, de l’Evangeli de Joan, tornem a l’Evangeli de Marc, que és el propi d’aquest Any-B.
La Lectura d’avui recull diferents fragments que contenen bàsicament dues
idees, encara que molt relacionades entre si:
A) El respecte a les tradicions dels
ancians, i
B) La "qüestió ritual" del que és pur i impur (o sagrat i profà).
A). Les “tradicions dels ancians”.
2. La base de
l’espiritualitat jueva era la Bíblia.
La Bíblia estava escrita en hebreu.
Però, en temps de Jesús, la llengua normal de la gent era l’arameu. Això obligava a que hi haguessin
mestres o especialistes que la
traduïssin, expliquessin i comentessin. Això havia creat dos nivells dintre la
Comunitat jueva:
-els “mestres de la Llei”, i
-els simples “fidels”.
I, com sol
passar, les persones del nivell superior
es van anar convertint en els directors
de la "consciència" de la gent senzilla, i en els “jutges populars" que
dictaminaven qui era un “bon jueu” i qui era un “mal jueu”.
Ser declarat mal jueu comportava quedar exclòs
de la vida de la comunitat, a fi de no “contaminar” els altres. I tot això, “en
nom de Déu”!!!
3. A les sinagogues dels pobles de fora de Jerusalem, la Bíblia era comentada sobretot pels fariseus. A través dels seus comentaris
i aplicacions, els fariseus i mestres de la Llei dirigien la vida
religiosa i social de les comunitats
jueves.
Segons sembla, aquests “comentaris” tenien, en la pràctica, més
importància que la mateixa Bíblia. El resultat era que la Bíblia, destinada per
si mateixa a proclamar i celebrar l’acció
alliberadora de Déu, es convertia així en una eina de domini sobre el Poble, provocant en moltes persones sentiments de culpa i d’angoixa religiosa.
4. La denúncia que Jesús fa d’aquesta
situació és clara i contundent: no es dedica només a defensar la gent sinó
que increpa directament els responsables d’aquesta perversitat: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per
mantenir les tradicions dels homes”.
Els Evangelis, en conjunt, mostren com Jesús es va oposar
frontalment a aquesta situació tan injusta, i fins i tot va invertir els
termes:
“Us asseguro que els publicans i
les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu”, deia
als dirigents i notables del Poble (Mateu 21,32).
B). Allò que és ritualment “pur”
i allò que és “impur”.
5. És una qüestió diferent de l’anterior, però hi està molt
relacionada, ja que li serveix de base.
Dintre una mentalitat massa “religiosa”, és fàcil caure en la
temptació de dividir el món en dues parts: l’àmbit de Déu i l’àmbit dels
homes.
Aleshores, per comparació amb l’àmbit de Déu,
les coses humanes queden com a "profanes" o, fins i tot, "impures".
Des d'aquesta divisió, es "valora" la societat i les persones.
Per exemple: el poble d’Israel, com a “poble
elegit”, es situava en
l’àmbit de Déu. Seria, per tant, un poble sant.
Per contrast, els altres Pobles serien
profans o impurs.
Per això, quan un jueu es relacionava amb ells, quedava com "contaminat", i s’havia
de "purificar": ell i les coses que
portava.
6. A més d’aquesta “impuresa" per contacte amb els pagans, hi havia també una llarga llista d’accions
que produïen “contaminació ritual” dintre mateix del poble elegit, com, per exemple, menjar segons quins animals,
tocar un cadàver, menjar sense rentar-se les mans, patir determinades malalties relacionades amb la lepra, una dona durant la menstruació,... (Levític 5,1ss; 11,1ss;...)
També aquí la postura de Jesús és radical: “Res
del que entra dintre de l’home des de
fora no el pot contaminar”.
Ni pobles, ni persones, ni animals, ni
coses, ni res de tot allò que existeix és “impur”.
Per a Jesús, si es vol parlar de "impuresa",
s’ha de mirar només “allò que surt del cor”.
No hi ha cap altra impuresa que “taqui” l’home fora d’aquella que neix de la mala intenció
en les nostres relacions amb els altres. “Només
allò que “surt” de dintre de l’home, el pot contaminar” (Marc 7,20).
7. Tot això comporta un canvi molt important en la manera “religiosa”
de valorar persones i coses.
És tan important aquest canvi que els mateixos deixebles ho interpreten com un “proverbi” o “paràbola” que caldria
“explicar” per evitar "malentesos".
Però Jesús els replica insistint en el seu significat directe: "¿També vosaltres sou incapaços d’entendre-ho?
¿No compreneu que tot allò que entra a l’home des de fora no el pot fer impur,
perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos? D’aquesta manera
declarava "purs" tots els aliments” (Marc 7,18. Fragment
no recollit en el Missal).
C.
MISSATGE.
8. Qualsevol persona que conegui mínimament la Història de
l’Església o participi en el seu funcionament,
s’adonarà de seguida que la denúncia de Jesús afecta també directament
l’Església. I sobretot l’Església Catòlica.
A les parròquies, abans del Concili, allò que s’ensenyava abans que tot era el Catecisme. En canvi, normalment
hi havia un desconeixement absolut de la Bíblia
i del Missatge evangèlic.
És cert que a les reunions de la Comunitat
(missa) s’hi llegeix la Bíblia; però d’una manera tan fragmentada i desordenada
que és impossible copsar-ne el missatge
si no és “interpretat” pels que som considerats “mestres”.
Exactament, com en temps de Jesús.
En el Món Catòlic, fins i tot s’ensenya que la Bíblia ha de ser “interpretada” d’acord amb la "Tradició de l'Església"!
9. Això no seria massa problema si el "magisteri eclesiàstic" naixés de l’experiència de les Comunitats cristianes. Però no sol ser així; sinó que l'Església ha caigut també en el greu defecte dels "dos nivells" en la Comunitat Cristiana:
‒els “mestres, que parlen”
(bisbes i capellans) i
‒els laics, que escolten
(els fidels).
Així el Magisteri ja no
és l’expressió de la vida de la
Comunitat sinó que exposa els "punts
de vista" que la jerarquia ha
formulat per a “orientar” els fidels.
Aquesta separació en dos nivells és denunciada clarament per
Jesús: “Però vosaltres no us feu dir
“rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou
germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare
només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de
guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8s).
D:
RESPOSTA.
10. La resposta que
se’ns demana sembla clara i urgent: cal retrobar la “fraternitat-igualtat”
que comporta anul·lar els dos
nivells. Som germans.
Cal superar la divisió entre “laics” (profans) i “clergues”
(sagrats).
Si fem servir la imatge tan freqüent del ramat, s’ha
d’entendre que tots som ovelles, perquè tots ens alimentem de la vida del Bon Pastor; i
també, d’alguna manera, tots
som pastors, perquè tots fem de
la nostra pròpia vida un aliment per als altres. “Pastors” no pas
per dirigir sinó per apeixar les “ovelles”. “El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles” (Joan 10,11).
Un punt concret en el qual és extremadament urgent corregit la "tradició humana" està en les "trobades" de la Comunitat: si hi ha un "sacerdot", la trobada és una "missa", però, si no hi ha "sacerdot", és només (?) una "celebració de la Paraula".
¿No va dir Jesús: "on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells"? (Mateu 18,20). ¿Es va descuidar de dir que també hi havia d'haver un "sacerdot"?!!!
No solament en el marc de l’Església cal superar aquesta
divisió entre profà i sagrat, sinó també en la relació de
l’Església amb el Món. Tots som “Món”.
Dir-nos a nosaltres mateixos “Poble de
Déu” és molt perillós i ambigu, si s’entén com una característica pròpia
de l’Església. Tota la Humanitat
és “Poble de Déu”.
L’actual globalització ens obliga a
canviar moltes expressions de la nostra "tradició" si no volem que deixi de ser “bona notícia” per a tothom.
12. I compte!...
En el moment de preguntar-nos quina ha de ser la nostra resposta a l’evangeli d’avui, hem de procurar no cometre
l’equivocació de pensar en allò “que haurien de fer els altres”...
Per exemple:
per retrobar la fraternitat no cal començar demanant al papa que abandoni el Vaticà. Comencem nosaltres per
“abandonar” els nostres “vaticans” i
allò que representen.
Tampoc no cal començar demanant als bisbes
que baixin de les seves càtedres.
Comencem nosaltres per sentir-nos persones adultes
que segueixen el consell de St. Pau als Tessalonissencs: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª Tessalonicencs. 5,21). O
és que hem renunciat a ser “persones adultes”
Ni tan sols comenceu demanant-nos als capellans
que no fem de “senyors rectors” de
les parròquies. Comenceu vosaltres, si heu decidit viure l’Evangeli en el marc
d’una comunitat parroquial, per
sentir-vos membres adults i actius
de la pròpia comunitat, ajudant a que cadascú pugui oferir els serveis de què és capaç i que la Comunitat
demana.
La gran majoria de capellans i bisbes (per no dir tots, inclòs el
bisbe de Roma) som persones de bona voluntat. Si la resta de la comunitat no
ens “margina” posant-nos per sobre dels altres o tolerant que ens hi posem,
ens seria molt més fàcil de no caure en la temptació de considerar-nos “mestres”, i podríem sentir el goig de
ser germans entre germans.
No en dubtem pas: allò que necessitem tots, capellans
i bisbes inclosos, no són “fidels”
sinó “germans”. O això sembla que és el que ens demana l’Evangeli, si el valorem
més que les “tradicions humanes”...
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Quines tradicions
humanes, en la vostra opinió, han passat a tenir més “força” que el missatge evangèlic?
2. El “clericalisme” és un defecte propi dels clergues, o és un problema del conjunt
de l’Església?
3. En què consisteix el mal del clericalisme?
