Festa del Corpus. B.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Anyell de Déu. Cos. Menjadora. Menjar ... Beguda. Muntanya. Pa (Eucaristia). Partir (el pa). Regne de Déu. Vinya (Sarment). Sortir. Tots (Tots i totes).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pasqua.
→ Veure també: RELECTURES: Festa del Corpus.
La FESTA.
1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment
continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal
d’orelles.
El llenguatge entorn
del “cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu
res o provoca rebuig. Encara recordo el gest espontani d’un nen que la seva
mare va portar a la parròquia amb l’objectiu d’acabar-lo de convèncer perquè
fes la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel
fet d’estar parlant amb un “capellà”, la mare li va dir: “Fill, fent la
comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços
davant el pit, per un simple instint d’autoprotecció.
2. La festa del Corpus constitueix
una certa repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions
del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir
en atenció a la seva gran popularitat.
3. Els orígens de la festa cal
buscar-los ja al segle XII com a "reacció" a alguns teòlegs que
posaven en dubte la presència
"real" de Jesús en el pa i el vi eucarístics. Es
va optar per l’exuberància de les formes (Exhibició de riquesa i
"poder"). Es considerava una manera d’ajudar la fe impactant els
sentits. Per això, allò més popular de la Festa del Corpus era
la Processó, com més espectacular millor i amb la participació de
les autoritats i prohoms de la ciutat.
Avui costa de trobar sentit a
aquesta festa. Segurament ha estat un molt bon encert convertir-la
en el “Dia de Càritas.
(Amb tot, cal tenir sempre present que la Eucaristia, és a
dir, l'acció de gràcies davant la capacitat de viure la pròpia
vida com aliment per als altres, constitueix el nucli i el cimal del
Missatge dels Evangelis.
I per tant es "repeteix" en cada vertadera acció de
la Comunitat Cristiana).
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 24,3-8).
En aquell temps,
Moisès anà a comunicar al poble
tot el que el Senyor li havia dit
i tot el que havia ordenat.
El poble sencer, a una sola veu, respongué:
«Farem tot el que diu el Senyor.»
Moisès escriví totes les paraules del Senyor,
i l’endemà, de bon matí,
erigí un altar al peu de la muntanya
i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel.
Després encomanà als joves del poble d’Israel
que oferissin víctimes en holocaust
i immolessin vedells al Senyor
com a víctimes de comunió.
Ell recollí en gibrells la meitat de la sang,
i amb l’altra meitat aspergí l’altar.
Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en
veu alta.
El poble respongué:
«Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.»
Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué:
«Aquesta és la sang de l’aliança
que el Senyor fa amb vosaltres
d’acord amb les paraules escrites aquí.»
2ª LECTURA (Hebreus 9,11-15).
Crist ha vingut
com a gran sacerdot del món renovat que ara comença.
Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant,
passant per un tabernacle més gran i més perfecte,
no fet per mans d’homes,
ja que no pertany al món creat;
i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells,
sinó que amb la seva pròpia sang
ens ha redimit per sempre.
Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i dels vedells i la
cendra de la vedella aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i
santificava exteriorment.
Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant,
com a víctima sense tara.
Per això, i amb molta més raó,
la sang del Crist ens purificarà
de les obres que porten la mort,
perquè puguem donar culte al Déu viu.
El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança,
perquè ha mort en rescat
de les culpes comeses sota la primera.
Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna
reben allò que Déu els havia promès.
EVANGELI. (Marc 14,12-16.22-26).
El primer dia dels Àzims,
quan la gent immolava l’anyell pasqual,
els deixebles digueren a Jesús:
«On voleu que anem a preparar-vos el lloc
perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»
Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:
«Aneu a la ciutat
i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua.
Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa:
El mestre pregunta on l’allotjareu
per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.
Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran,
arreglada amb estores i coixins.
Prepareu-nos allà el sopar.»
Els deixebles se n’anaren.
Arribant a la ciutat,
ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit
i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa,
digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:
«Preneu-lo: això és el meu cos.»
Després prengué el calze,
digué l’acció de gràcies,
els el donà i en begueren tots.
I els digué:
«Això és la meva sang, la sang de l’aliança,
vessada per tots els homes.
Us ho dic amb tota veritat:
Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya
fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne,
sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
B. LLENGUATGE.
2. “Quan la gent immolava l’anyell pasqual”...
L’Evangeli de Marc, com els
altres Evangelis, utilitza el simbolisme de la Pasqua jueva per posar de manifest la “novetat” de Jesús. La Pasqua
dels jueus està centrada en la mort de l’anyell pasqual, convertit en “aliment”
per al Poble que camina vers la Llibertat (“Èxode”).
S’havia de menjar en grups suficientment nombrosos en proporció a l’abundància
de l’aliment (Èxode 12,1ss).
Els deixebles pregunten a Jesús on “preparar el lloc” per menjar
l’anyell pasqual. No es parla de
“preparar l’anyell”. Tot el relat
està construït perquè quedi clar que l’anyell és Jesús. “Mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el
partí, els el donà i digué: Preneu-lo:
això és el meu cos” (Marc 14,22ss).
Aquest és el significat de la mort de
Jesús: “donar la vida fent-se aliment”. És l’expressió màxima de l’amor.
En quant al “lloc”, la resposta de Jesús “descriu” una sala com aquelles que les primeres comunitats feien servir en les seves reunions: comunitats de
“batejats”. Noteu la indicació de seguir
un home que porta una gerra
d’aigua (al·lusió al baptisme).
“Això és el meu cos”.
3. A vegades s’ha insistit tant en el “realisme” d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit antropofàgic o canibalesc; però el que volen expressar és la realitat més profunda de la VIDA humana. Per als Humans, viure de debò és fer-se aliment per als altres.
L’Evangeli de Lluc usa un
llenguatge semblant, quan, en néixer Jesús, diu que Maria el va posar en una menjadora
(Lluc 2,7) (↦Missa de Nadal,7).
No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un
llenguatge extremadament clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o
mare, assegut a taula, podria també agafar el pa i, ensenyant-lo als seus
fills, dir-los: Això és la meva vida. No
és que el pa es “converteixi” en el cos de Jesús, sinó que és Jesús qui es fa “pa”, “aliment”.
Igualment els pares “gasten” i “donen” la seva vida convertint-la en tot allò
que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és una qüestió de
“miracles” ni de “misteri”, sinó d’amor
generós.
“El meu cos és pa”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.
4. La “Pasqua de Jesús” ja no és menjar un anyell sinó passar de la vida tinguda a la vida que es dóna.
Aquesta vida donada de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep (“menja”). Els que la reben, esdevenen el nou “cos (de la vida donada) de Crist”.
C. MISSATGE.
5. El missatge de l’Evangeli d’avui és el mateix que el del Dijous Sant, i de tota la Setmana Santa: “podem fer de la nostra vida una “vida que es dóna”. Així ens “endollem” a la Vida-que-es-dóna que és Déu mateix. Per això, el seu “nom” més adequat per a nosaltres és “El Pare”.
= = = = = = =
6. Actualment, la vinculació d’aquesta festa amb allò que representa Càritas ens permet recuperar el significat profund i radical de l’Eucaristia.
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic” (Joan 3,16). Jesús,
fent-se aliment per als altres, realitza i ens fa visible l’amor de Déu.
En l’Eucaristia, cada participant s’alimenta
i es fa aliment per als altres. A
partir de l’home-Jesús, tota la
humanitat va esdevenint “cos de Crist”.
Només en quedem exclosos si “sortim de la Humanitat” situant-nos per sobre
d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos
de Crist”.
Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres
sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les
tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de
veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de
la Constitució
pastoral).
L’Evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40).
D: RESPOSTA.
El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia resposta i la de les parròquies.
Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i de l’espectacularitat, i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que l’Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de Poder.
No oblidem que els Evangelis han ajuntat per sempre la imatge venerable de Jesús a la Creu i les imatges de tots els altres “condemnats” que l’acompanyaven. No podem trobar “el Crucificat” al marge dels “crucificats” (Mateu 27,38).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. ¿Què en penseu de les “exhibicions eclesiàstiques” que sovint fem en motiu de Misses noves, ordenacions de bisbes, Confirmacions d’Adults, Misses multitudinàries,..?
2. ¿El funcionament i l’activitat de les Càritas parroquials, no queda sovint massa deslligat de la vida de la comunitat parroquial? Dit d’una altra manera: ¿A què és degut que els “clients” de Càritas constitueixin una “comunitat” diferent en relació a la “comunitat” de culte?
3. ¿Penseu que el progressiu empobriment de les parròquies pot ajudar a que Càritas sigui cada vegada menys un “servei de beneficència” i vagi esdevenint un “servei” de comunió?
