2on. diumenge de durant l’any B.
→VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Anyell
de Déu. Casa. Joan.
Messies. Pere.
→ Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional.
→ Veure també RELECTURES: 2on. diumenge. Any B.
1ª LECTURA. (1Samuel 3,3b-10.19).
En aquell temps Samuel,
que encara era un noi,
dormia en el santuari del Senyor,
on hi havia l’arca de Déu.
El Senyor el cridà,
i Samuel respongué: «Aquí em teniu.»
Corregué cap a Elí i li digué:
«He sentit que em cridàveu. Aquí em
teniu.»
Elí replicà: «No t’he cridat pas.
Vés-te’n a dormir.»
I el noi se n’anà a dormir.
El Senyor el tornà a cridar,
i Samuel s’aixecà, anà on Elí dormia i
li digué:
«He sentit que em cridàveu. Aquí em
teniu.»
Elí replicà:
«Fill meu, no t’he cridat pas.
Torna-te’n a dormir.»
Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor,
la paraula del Senyor encara no se li
havia revelat.
Per tercera vegada el Senyor cridà Samuel,
i ell s’aixecà, anà on Elí dormia i li
digué:
«He sentit que em cridàveu. Aquí em
teniu.»
Llavors Elí comprengué
que era el Senyor qui cridava el noi,
i digué a Samuel:
«Vés a dormir i, si et torna a cridar,
digues-li:
“Parleu, Senyor, que el vostre servent
us escolta.”»
El Senyor es presentà
i el cridà com les altres vegades:
«Samuel, Samuel.»
Ell li respongué: «Parleu, que el
vostre servent us escolta.»
Samuel es va fer gran.
El Senyor l’afavoria sempre
i no deixà de complir mai cap de les
seves profecies.
2ª LECTURA (1Corintis 6,13c-15a.17-20).
Germans,
el cos no és per a fornicar, sinó per
al Senyor,
i el Senyor, per al cos.
I Déu, que ressuscità el Senyor,
també ens ressuscitarà a nosaltres amb
el seu poder.
¿No sabeu que els vostres cossos
són membres de Crist?
El qui s’uneix al Senyor
forma amb ell un sol esperit.
Fugiu de la fornicació.
Els altres pecats que l’home comet
són exteriors als seu cos,
però el fornicador peca contra el seu
propi cos.
¿No sabeu que els vostres cossos
són el santuari de l’Esperit Sant
que heu rebut de Déu
i que resideix en vosaltres?
No sabeu que no sou vostres?
Déu us ha adquirit a un preu molt alt:
glorifiqueu-lo en el vostre cos.
EVANGELI. (Joan 1,35-42).
En aquell temps
Joan estava amb dos dels seus deixebles i,
fixant-se en Jesús que passava, digué:
«Mireu l’anyell de Déu.»
Quan els dos deixebles van sentir
que Joan deia això, van seguir Jesús.
Ell es girà i, en veure que el seguien,
els preguntà: «Què voleu?»
Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’,
«on us allotgeu?»
Jesús els respon:
«Veniu i ho veureu.»
Ells hi anaren, veieren on s’allotjava
i es quedaren amb ell aquell dia.
Eren vora les quatre de la tarda.
Un dels dos que havien sentit
el que deia Joan i havia seguit Jesús,
era Andreu, el germà de Simó Pere.
El primer amb qui Andreu es trobà
fou el seu germà Simó, i li digué:
«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”.
I l’acompanyà on era Jesús.
Jesús se’l mirà i li digué:
«Tu ets Simó, fill de Joan.
Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»
LLENGUATGE.
Introducció.
Acabat el cicle de Nadal, que comença amb l’Advent, avui, fins
a la Quaresma, entrem en la primera
part dels diumenges anomenats “de
durant l’any” perquè no tenen cap significat afegit.
Durant aquests diumenges es fa “lectura contínua” de l’Evangeli corresponent (Aquest any, “Marc”),
saltant-se, però, aquells fragments que ja han estat o seran llegits en els
diumenges dels “temps forts” (Cicles de Nadal
i de Pasqua).
Apart de l’evangelista corresponent, alguns diumenges es llegeix
l’Evangeli de Joan, que no té any
propi perquè és molt diferent dels altres tres, i, per tant, difícil
d’acomodar-se a l’esquema litúrgic inspirat
en els sinòptics.
Durant les festes de Nadal no s’ha pogut llegir l’Evangeli de Marc
perquè no conté Relats d’Infantesa.
I per avui, la litúrgia ens proposa un text de l’Evangeli de Joan.
Sobre el text.
1. L’evangeli ens presenta Joan Baptista fent la seva feina:
assenyalar l’arribada de Jesús. Quan
veu “Jesús que passava”, comunica als
seus deixebles que ha arribat l’hora de seguir
Jesús; i ells ho fan.
“Jesús passava”.
Aquesta expressió té un significat “fort”. Joan està al desert, a l’altra banda del Jordà. “Passar el Jordà” significa
“entrar a la Terra Promesa”. La missió del Precursor era assenyalar el “primer ciutadà i guia” de la nova “Terra
Promesa”.
(Podríeu llegir el que vaig escriure en el Llenguatge del →3er. diumenge d’Advent, on es
parla més explícitament de la missió de
Joan ).
2. El relat d’avui ens descobreix que la Terra Promesa no és
tant un lloc com una companyia. Quan els dos deixebles de Joan segueixen Jesús, ell els
pregunta què volen. Ells li responen amb una altra pregunta:
- Mestre: on us allotgeu?
- Veniu i ho
veureu, els diu Jesús.
Són invitats a “entrar” a la seva companyia.
3. La traducció del Missal diu que “es quedaren amb ell aquell dia”. Sembla que la traducció seria més exacta dient:
“es quedaren
amb ell des d’aquell dia”. El text vol indicar el començament de
la Nova Comunitat (L’Evangeli de Joan quasi no fa servir
l’expressió “Regne de Déu”, pròpia
dels Sinòptics).
4. Joan Baptista assenyala Jesús, dient: “Mireu l’anyell de Déu”. L’anyell
era el símbol de la primera Aliança. Per sortir del País d’Esclavitud, Moisès va ordenar als Israelites de sopar amb un
anyell (“l’Anyell pasqual”) per
agafar forces per emprendre el camí cap al Sinaí, on rebrien els 10 Manaments.
Però aquella 1ª Aliança era provisional i preparació de la definitiva,
que arribaria amb Jesús. Ara ja no es tracta d’anar al Sinaí sinó d’entrar a la Comunitat per viure-hi l’experiència
de l’Amor compartit. L’aliment ja no
és la carn d’un anyell sinó la vida
compartida i feta aliment de cada membre de la comunitat (Joan 6,35).
La Comunitat és el “lloc” de la Nova Aliança. El camí per “entrar-hi” i la manera de mantenir-s’hi
és “fer-se aliment els uns dels altres”. La comença Jesús, fent de la seva vida
una vida donada, “anyell de Déu”.
Amb aquesta expressió Joan va a l’arrel mateixa de la realitat de Jesús, i
nostra. Dient “mireu l’anyell de Déu”,
l’Evangeli de Joan diu exactament el mateix que, en l’Evangeli de Lluc, volia
significar l’acció de Maria de “posar el
nen a la menjadora” (Lluc 2,7).
Per entrar o estar a la
Comunitat, també cal fer un èxode:
sortir de l’àmbit de Joan, marcat encara
per la Llei.
5. Els dos deixebles de Joan que segueixen Jesús i es queden amb
ell, personifiquen els “vertaders
deixebles”. Qui vulgui ser de debò deixeble
de Jesús trobarà en ells el model a seguir.
Però, ja des del començament, l’Evangeli de Joan ens presenta un
altre “deixeble” que, per contrast, serà un model a no seguir. Aquest
“deixeble” apareix tant ara, en aquest primer trobament de Jesús, com al
final de l’Evangeli en la última trobada amb Jesús-ressuscitat (Joan 21,19). Entre
aquests dos “extrems”, el relat evangèlic ens va explicant la necessitat de conversió d’aquest “deixeble” que, al
moment culminant de la vida de Jesús, arribarà a negar-lo del tot (“tres vegades”. Joan 18,17).
6. Aquest deixeble es diu Simó
(que vol dir: ben acollit). Però
ja en aquesta primera trobada, Jesús l’anomena “Simó, el fill de Joan”. Sembla que, en aquest cas,
l’expressió “el fill de Joan” vol significar el deixeble de Joan per antonomàsia”. Com els dos deixebles
anteriors, Simó és un dels deixebles de
Joan, però que no ha “escoltat” (no ha acceptat) les
paraules del seu mestre sobre Jesús,
i no ha seguit Jesús. No és ell qui va a Jesús sinó que l’hi acompanya
el seu germà “gran” (“Andreu”
significa home “adult”).
Davant Jesús, Simó no diu res ni té cap reacció (no “sintonitza” amb ell). Serà
un “deixeble incondicional”, però li costarà molt deixar de ser “fill de
Joan”. Arribarà a negar Jesús (Joan 18,17). Però
finalment es convertirà (Joan 21,15ss).
7. Jesús “se’l mirà” (és
un signe del seu amor per ell), i de seguida li fa un primer avís seriós: A tu et diran “Pere”, que vol dir “pedra”.
Serà un deixeble “dur”. Fins al final no es deixarà “ablanir”.
No és Jesús qui li posa el nom de “Pere” (com sembla insinuar-se
en l’Evangeli de Mateu 16,18) sinó que l’adverteix
que serà conegut com a “pedra”. De fet, mai, en l’Evangeli de Joan,
Jesús es dirigeix a ell dient-li “Pere”; li diu “Simó” (amb fill de Joan, a vegades). En canvi, quan l’evangelista parla d’ell, sempre
li diu Simó-Pere i, en les situacions
més negatives, simplement Pere (Joan 18,16ss).
Només al final de tot, després de preguntar-li tres vegades si
realment l’estima, Jesús podrà dir-li “Segueix-me”,
i Pere finalment el seguirà (Joan 21, 19).
En certa manera, la figura de Pere
constitueix una gran inclusió que comprèn tot l’Evangeli de Joan. Això vol dir que la conversió forma part, com a teló de fons, de tot aquest Evangeli.
8. “Pere” és un
personatge “ben significatiu” en els Evangelis. Personifica una manera equivocada, però freqüent, de ser
“deixeble”.
Necessitarà avisos constants de Jesús, fins que es converteixi. Representa tants i tants “deixebles” que segueixen
Jesús sense haver “sortit” de l’àmbit de
Joan. Llur “problema” consisteix en seguir Jesús, però continuant
“ancorats” en l’àmbit de Joan. Això
significa seguir Jesús com a capitost o líder.
En canvi Jesús vol ser acollit com a germà
i amic, que ens fa germans i amics entre nosaltres (Joan 15,15. També 13,6-10).
9. Aquesta “situació” segurament era freqüent en les primeres comunitats cristianes ja que es
troba repetidament reflectida en els
Evangelis.
Per això, també, s’insisteixen tant en que Joan
Baptista digui i repeteixi que “ell
no és el Messies”, ni pot substituir “al que vindrà després de mi” (Joan 3,25-31).
MISSATGE.
10. Allò que representa Joan
Baptista és provisional i
serveix per preparar la novetat de
Jesús. Quan arriba Jesús, s’acaba la “feina” de Joan Baptista, i els seus deixebles
són invitats a seguir Jesús. Jesús constitueix l’estadi definitiu. Però és
possible equivocar-se, formant part del “grup” de Jesús sense haver superat les
idees i sentiments de Joan.
En aquest cas, no és possible entendre i
acceptar Jesús; i, a la llarga, s’acaba negar-lo, com va passar amb “Pere”.
Els Evangelis ens presenten dos “deixebles durs”: Pere i Judes. Pere acabarà convertint-se;
Judes, no.
RESPOSTA.
11. Si som persones religioses, convé no instal·lar-nos en la
pròpia religió sinó saber-hi
descobrir l’impuls cap a Jesús; és a
dir: cap a l’Home Nou.
Tota religió que no ens
porti cap a l’amor, al respecte i a la comunió amb els altres, acabarà
essent una religió alienant.
Si som persones no religioses, també convé no instal·lar-nos en el propi humanisme,
sinó saber-hi descobrir l’impuls cap als homes
reals i concrets.
Tot humanisme que no ens porti a l’amor, al respecte i a la
germanor amb tots els Humans,
acabarà convertint-se en una ideologia alienant.
PREGUNTES per al diàleg.
1. No hi ha contradicció entre Joan Baptista i Jesús, sinó seqüència. Per això “quedar-se en Joan”
significaria “no seguir Jesús realment”. Us considereu més a la vora de Joan
o de Jesús?
2. Joan va fer el que havia de fer, i no va substituir
Jesús. Igualment, dos dels seus deixebles.
¿Penseu que, avui, continuen havent-hi “deixebles
de Jesús” que més aviat el veuen com a líder
religiós?
3. ¿Les nostres comunitats cristianes (parròquies, diòcesis...),
s’assemblen més a un àmbit de comunió fraternal o a grups de fidels que segueixen
un líder?
¿Creieu que en l’Església actual falten “líders”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada