Diumenge vinent, 23 de durant l'any A.

 

23 de durant l’any.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Pecar.  

 

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Judici.

 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho:  Diumenge 23. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 23 de l’any A. 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Ezequiel 33,7-9).

El Senyor em digué:

“Fill d’home, t’he fet sentinella

perquè vetllis sobre el poble d’Israel.

Quan sentis dels meus llavis una paraula,

els has d’advertir de part meva.

Si jo amenaço el pecador amb la mort,

i tu no li dius res

i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal,

ell morirà per culpa seva,

però jo et faré responsable de la seva sang.

Ara,

si tu l’havies advertit

que s’apartés del mal camí i es convertís,

ell morirà per culpa seva,

i tu hauràs salvat la teva vida”.

 

2ª LECTURA (Romans 13,8-10).

Germans,

no quedeu a deure res a ningú.

L’únic deute vostre ha de ser

el d’estimar-vos els uns als altres.

Qui estima els altres, ha complert la Llei.

No cometre adulteri, no matar, no robar,

no desitjar allò que és d’un altre,

i qualsevol altre manament,

es troba en aquestes paraules:

estima els altres com a tu mateix.

 

Qui estima no fa cap mal als altres.

Estimar és tota la Llei.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

 

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

 

LLENGUATGE. 

1. L’evangeli d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels deixebles.

Els deixebles li havien fet una pregunta estranya: per si mateixa ja demostra que no havien entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que a ell el jutjarien i el matarien. I, a pesar de que també els havia dit que ressuscitaria al tercer dia, ara a ells els preocupa una altra cosa, i és el que li pregunten: “Qui és el mes important en el Regne del cel?”.

La resposta de Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mateu 18,2).

El discurs continua insistint en la importància dels més petits i de com cal respectar-los. En aquest context s’han d’entendre les paraules que hem llegit.

2. Evidentment, la pregunta (que no hem llegit) i la resposta (de la qual se n’ofereix només el final) se situen en el marc d’una comunitat cristiana.
S’hi dóna per suposat que dintre la comunitat també hi ha pecat. Per la pregunta que fan, ja es veu que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les preocupacions pròpies dels Regnes d’aquest món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una conversió progressiva. Si el teu germà peca... no el jutgis, no el condemnis..., sinó vés a trobar-lo i parleu-ne de tu a tu. Si amb això no n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si convé, parleu-ne tota la Comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la qüestió canvia, perquè ell mateix “s’exclou” d’aquest àmbit que el podria ajudar.

 

3. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com un pagà o un publicà.

Aquí convé no caure en el perill d’absolutitzar la comunitat.

Per als éssers humans, la COMUNIÓ és un ABSOLUT. La nostra vida no és viable sense comunió.

La comunió ens porta a constituir comunitats concretes on podem viure la comunió. Però aquestes comunitats concretes no són res de *absolut* sinó que són relatives, temporals, variables, i en molts casos elegibles i voluntàries.

Per això és possible que en un moment determinat, en una circumstància concreta, per diferències no assumibles,... una persona o vàries canviïn la seva manera de fer o de formar part d’una comunitat, o se n’autoexcloguin, o participin en una altra de diferent de la nostra...
La comunitat, i sobretot la comunitat cristiana, no pot ser entesa com una àrea de Poder.
Aquí cal reconèixer que ens aquest punt, massa sovint l’Església ha imitat els Regnes d’aquest món.
Considerar algú “pagà o publicà” no té sentit condemnatori. Simplement vol excloure tota idea “possessiva” en la Comunitat (Joan 10,7).    

 

 

4. Si el teu germà peca...

Aquí “pecat” no s’ha d’entendre en el sentit individualista que solem donar-li actualment. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat” que fa caure els més petits (que són els més importants!). Es tracta del pecat que corromp la comunió de la Comunitat.

 

5. Compte amb la paraula “comunió”.

En la nostra església jerarquitzada, sovint es parla de comunió dins d’una relació vertical: els fidels d’una parròquia viuen la comunió si estan en sintonia amb el seu rector; els mossens vivim la comunió si estem en sintonia amb el bisbe; els bisbes viuen la comunió si estan en sintonia amb el papa.

 

6. No sembla que vagi per aquí l’Evangeli. “Si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells” (Mateu 18,20).

La comunió no és vertical sinó horitzontal, entre nosaltres considerats germans. I Déu és pren seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel” (Mateu 18,18).

 

“Cel” i “terra” no són dos mons inconnexos: el món de Déu i el món dels homes.
Déu assumeix el món dels humans: el món real on vivim i donem sentit a la nostra vida. I és aquesta vida en el món la que és assumida per Déu (“al cel”). Diríem que Déu posa “verticalitat” a la nostra relació “oritzontal” (sense descuidar que, en Jesús, Déu s’ha fet “un de nosaltres” (Mateu 1,22).

 

7. Aquí a la terra, tenim davant nostre dues opcions:

- o dedicar la vida a ser “els més importants”,

- o dedicar-la a servir els altres.

Entendre la vida com un servei és viure-la en comunió.
I la comunió viscuda dóna com a fruit les comunitats: àmbits d’experiència i de creixement de la vida vida: aquella que connecta amb la Vida mateixa de Déu. En aquest cas, el cel comença ja a la terra.

 

8. "Fer comunitat" és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.

 

MISSATGE. 

9. La comunitat (cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal en la vida rebuda de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau podia dir que som el cos de Crist (1ª Corintis 12,27. També Efesis 5,23).

 

 RESPOSTA. 

10. Donat que, en temps de Jesús, la societat era religiosa, lògicament el seu missatge va anar prenent la forma d’una (nova) Religió. I així ha arribat a nosaltres. Però, en si mateix, el missatge de Jesús és anterior a la forma religiosa en què ha pres forma, i mira directament a la nostra manera de viure i de conviure.
 

En front de les relacions de domini (normalment legitimades en nom de Déu en les societats religioses), Jesús ens descobreix que l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és aquell que comporta fer de la pròpia vida un servei als altres, des de l’amor

 

11. Segurament això comporta, sobretot avui que estem en una societat laica, canviar el funcionament intern de la Comunitat Cristiana. El vincle de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte mediatitzat per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” o “pontífex” entre Déu i els fidels reunits, sinó que el vincle principal ha de ser el comportament fraternal amb tothom.

 

12. Pròpiament, la Comunitat cristiana no és una comunitat de culte, sinó una comunitat de fraternitat i de servei (servei a la Humanitat, present en cada persona que està prop nostre: “proisme”. Lluc 10,36).
 
En tot cas, aquesta fraternitat és el “culte” que Déu ens demana i accepta. 

Sembla que això és també el que hem llegit a la 2ª Lectura d’avui: “Estimar és tota la Llei”.

La providencial manca de “sacerdots” ens ofereix una bona situació per anar fent aquest canvi.

 

 PREGUNTES per al diàleg. 

1. Quan sortim de casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per donar culte a Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi anéssim, els altres ens trobarien a faltar, i nosaltres a ells?

 

2. Considereu que és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o celebració distinta, o penseu que és millor participar habitualment en una comunitat determinada? Per què?

 

3. Si un dia a la vostra parròquia es fa una “celebració sense prevere”, preferiu anar fora, a una missa amb sacerdot, perquè és “més missa”? Per què?