Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
VOCABULARI. (> Índex
general).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Delme. Fariseus. Publicans.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 30.C
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Jesús, fill de Sira 35,12-14.16-18).
El Senyor fa justícia,
no té miraments amb el prestigi dels homes,
no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres;
escolta la pregària dels oprimits,
no es fa sord al clam dels orfes
ni al plany insistent de les viudes.
El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren,
el clam d’aquests homes arriba al cel,
el crit d’auxili dels desvalguts
penetra més enllà dels núvols,
i ells no es consolen fins que arriba a terme,
no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui
per fer justícia a favor dels innocents.
El Senyor no s’entretindrà,
no tardarà a sortir a favor d’ells.
2ª LECTURA (2ª de Timoteu 4,6-8.16-18).
Estimat,
pel que fa a mi,
la meva vida ja és oferta com una libació
vessada sobre l’altar.
Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres
i deixar el port.
Després de lluitar en aquest noble combat
i acabada la cursa
em mantinc fidel.
I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.
El Senyor, jutge justíssim,
me la donarà quan serà el dia,
i no tan sols a mi,
sinó
a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal
no es presentà ningú a fer-me costat;
tothom m’abandonà.
Que Déu els ho perdoni.
Però el Senyor m’assistia
i em donà forces perquè acabés de proclamar
el missatge de l’evangeli,
i poguessin escoltar-lo tots els pagans.
I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.
El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar
i em guardarà per al seu Regne celestial.
A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles.
Amén.
EVANGELI. (Lluc 18,9-14).
En aquell temps,
Jesús digué aquesta paràbola
a uns que es refiaven que eren justos
i tenien per no res a tots els altres:
«Dos homes pujaren al temple a pregar:
un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:
«Déu meu, us dono gràcies
perquè no sóc com els altres homes:
lladres, injustos, adúlters,
ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.
Dejuno dos dies cada setmana
i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»
Però el cobrador d’impostos,
que s’havia quedat un tros lluny,
ni gosava aixecar els ulls al cel,
sinó que es donava cops al pit i deia:
«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»
Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva
i l’altre no;
perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,
però el qui s’humilia serà enaltit.»
B. LLENGUATGE.
1. Sembla clar que Lluc, tot i dedicar la seva obra a un tal Teòfil (Lluc 1,3) coneixia molt bé el tarannà de les comunitats cristianes i les desviacions en què podien caure; i escriu també per a elles.
Segurament per això centra el seu Evangeli en el camí de jesús a jerusalem. Aquest “camí”, en realitat, és una “guia” per al deixeble que vol seguir Jesús. Amb abundància de relats, paràboles i discursos, Lluc ens presenta un Jesús que progressivament va acotant el camí a fi de que els seguidors no ens hi perdem.
2. Després de parlar-nos de la pobra viuda que persisteix en demanar justícia precisament a un jutge injust (diumenge passat), en la paràbola d’avui Jesús acota una mica més el camí denunciant un dels perills més freqüents que sotgen les comunitats religioses minoritàries: creure’s millors que la majoria.
3. Els protagonistes de la paràbola d’avui són un fariseu i un publicà (o cobrador d’impostos).
Els Fariseus eren persones considerades un model de bona conducta. Bons coneixedors de la Llei, eren considerats els únics que, de fet, estaven capacitats per complir-la del tot.
En canvi els Publicans eren persones considerades repel·lents perquè solien ser lladres, venuts als dominadors estrangers, impurs, corruptes,... i uns aprofitats.
4. El fariseu de la paràbola d’avui era realment bona persona, en el sentit de que feia moltes obres bones. Però tenia un defecte greu: creia que ser bona persona li permetia jutjar els demés i sentir-se superior als qui no es portaven com ell. “Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters,...”.
5. El publicà de la paràbola era realment mala persona, i ni tan sols promet convertir-se. Però es jutja només a si mateix i es reconeix pecador davant Déu i per comparació amb els altres. Per això no pot confiar en les seves obres sinó només en la bondat de Déu.
6. I ve la sorpresa: Jesús declara que el publicà torna a casa seva perdonat, però no el fariseu. I la raó és ben estranya: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
La nostra reacció espontània és dir: Això no és just! Quin mal hi ha en considerar-se més bona persona si de fet ho som?!
Però Jesús no ho veu així. I si volem seguir el seu camí... ens toca canviar els nostres criteris.
7. Segons sembla, per a Jesús, les obres només poden ser “bones” si respecten i fomenten la igualtat i l’amistat entre tots els humans. Qui es posa per sobre dels altres, per “bones” que puguin semblar les seves obres, li fan mal a ell i als altres. En canvi, a qui s’humilia, ni les seves obres dolentes el fan indigne de ser considerat al mateix nivell de tots els humans.
C. MISSATGE.
Una vegada més Jesús posa de manifest que la justícia de Déu és diferent de la nostra. Nosaltres mirem les obres (l’única cosa que podem veure); però Déu mira el cor, i veu si és obert o tancat. Un cor obert pot rebre fins i tot el perdó. En canvi, un cor tancat no pot rebre ni donar res: està endurit; no és humà.
D: RESPOSTA.
Com que nosaltres no veiem el cor, podem estalviar-nos la feina, desagradable i perillosa, de jutjar els altres. És una sort!
En realitat, no ens hauríem de jutjar ni tan sols nosaltres mateixos. És suficient de reconèixer que, estant com estem en un mar de bondat, sempre hi ha en nosaltres alguna acció que hi desentona. Per això necessitem també demanar perdó; un perdó que sempre se’ns ofereix, i que podem agrair.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Els cristians hem esdevingut minoritaris en la nostra societat, i per tant estem exposats al perill propi de les minories religioses: sentir-se “elegits” en mig de la majoria. Com supereu aquesta temptació?
2. Si les bones obres no ens permeten sentir-nos millors que els qui no les fan, per què fer-les? (Compte! Aquesta pregunta té trampa!)
3. A partir del que ens diuen els Evangelis, quin és el criteri decisiu per distingir entre el Bé i el Mal?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada