1ª LECTURA. (Saviesa 12,13,16-19).
Fora de vós, que
vetlleu sobre tothom,
no hi ha cap Déu a
qui hàgiu de convèncer
que la vostra
sentència és justa.
La vostra força és
font de justícia,
i el mateix domini
que teniu sobre tothom
fa que tracteu amb
tota consideració.
Demostreu
només la vostra força
si algú no creu que
ho podeu tot,
o bé quan humilieu
aquells que,
sabent que sou
fort, es mostren arrogants.
Vós, que disposeu
de la força,
sou moderat en les
sentències
i ens governeu amb
tota consideració.
El poder, si
volguéssiu, sempre el teniu a mà.
Obrant així, heu
ensenyat al vostre poble
que els justos han
de ser humans amb tothom,
i heu omplert
d’esperança els vostres fills,
en veure que doneu
l’ocasió de penedir-se
dels pecats.
2ª LECTURA (Romans 8,26-27).
Germans,
és l’Esperit mateix
el qui,
per ajudar la
nostra feblesa,
intercedeix amb
gemecs que no es poden expressar.
Perquè nosaltres no
sabem què hem de demanar,
per pregar com cal,
però és ell,
l’Esperit, qui es posa en lloc nostre.
I, ni que els seus
gemecs no es puguin expressar,
el qui penetra
l’interior dels cors
sap prou bé quin és
el deler de l’Esperit:
ell intercedeix a
favor del poble sant,
com Déu ho vol.
EVANGELI. (Mateu 13,24-43).
(En blau allò que
correspon a la versió llarga)
En aquell temps,
Jesús proposà a la
gent aquesta altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb un home
que havia sembrat
bona llavor al seu camp,
però a la nit,
mentre tothom dormia,
vingué el seu
enemic,
sembrà jull enmig
del blat, i se n’anà.
Quan el sembrat
hagué crescut i s’espigà,
aparegué també el
jull.
Els mossos anaren a
trobar l’amo i li digueren:
¿No era bona, la
llavor que vau sembrar al vostre camp?
¿Com és, doncs, que
hi ha jull?
Ell els respongué:
Això ho ha fet algú
que em vol mal.
Els mossos li
digueren:
¿Voleu que anem a
collir-lo?
Ell els diu: no ho
feu pas:
si collíeu el jull,
potser arrencaríeu també el blat.
Deixeu que creixin
junts fins a l’hora de la sega,
i llavors diré als
segadors:
colliu primer el
jull i feu-ne feixos per cremar-lo;
després colliu el
blat i porteu-lo al meu graner”.
Els proposà encara
una altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb un gra de mostassa
que un home va
sembrar al seu camp:
és la més petita de
totes les llavors,
però, a mesura que
creix,
es fa més gran que
totes les hortalisses
i arriba a ser com
un arbre,
tant que els ocells
hi van
per ajocar-se a les
seves branques”.
Els digué també una
altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb el llevat
que una dona amaga
dintre la pasta
de mig sac de
farina,
i espera, fins que
tota ha fermentat”.
Tot això Jesús ho
digué a la gent en paràboles,
i no els deia res
sense paràboles.
així es complia allò
que havia anunciat el profeta:
“Els meus llavis parlaran en paràboles;
exposaré coses que han estat secretes
des de la creació del món”.
Llavors, deixà la
gent i se n’anà a casa.
Els deixebles anaren
a demanar-li que els expliqués
la paràbola del jull
sembrat en el camp.
Ell els digué:
“El que sembra la
bona llavor és el Fill de l’home.
El camp és el món.
La bona llavor són
els del Regne.
El jull són els del
Maligne.
l’enemic que els ha
sembrat és el diable.
La sega és la fi del
món;
i els segadors són
els àngels.
Així com cullen el
jull i el cremen,
passarà igual a la
fi del món:
el Fill de l’home enviarà
els seus àngels,
recolliran del seu
Regne tots els escandalosos
i els qui obren el
mal,
i els llençaran al
forn encès:
allà hi haurà els
plors i el cruixir de dents.
Llavors, els justos
en el Regne del seu Pare
resplendiran com el
sol.
Qui tingui orelles,
que ho senti”.
LLENGUATGE.
1. Com diumenge
passat, també aquest diumenge ens presenta una versió curta i una de llarga
de l’evangeli.
També com diumenge
passat, només la versió llarga ens presenta el relat complet i ens permet
copsar el seu missatge més directe.
En la versió
llarga s’hi poden distingir tres parts. També en aquesta ocasió, la tercera
part és com una repetició de la primera: així s’aconsegueix destacar allò que
queda al centre del relat.
2. Al centre de
la part central hi trobem una paràbola molt curta i sorprenent. Resulta
sorprenent que Jesús compari el Regne del cel amb el llevat que una dona “amaga” dintre una quantitat considerable de
farina.
En la valoració
religioso-popular d’Israel el llevat
és considerat un agent de corrupció. ¿Vol dir-nos, doncs, Jesús, amb aquesta
paràbola que ocupa el “centre” del relat, que el Regne de Déu corromp el nostre món? Evidentment, no!
Entendre bé aquesta
paràbola seria difícil si no es trobés “envoltada” per una altra paràbola que
ens prepara per entendre-la com cal.
La primera i la
tercera parts del relat ens presenten la paràbola
del jull. Diumenge passat llegíem la paràbola
del sembrador en la qual els oients eren el terreny, bo o no
tant bo, que rebia la bona llavor. En el relat d’avui el “terreny” és el
món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).
3. Així és el
nostre món: amb molta llavor bona, i
també amb llavor dolenta. Què fer?
El propietari del camp rebutja del tot la proposta
dels mossos de “arrencar” el jull, perquè
si collíeu el jull, potser arrencaríeu
també el blat.
Abans de la collita
final ningú no és capaç de separar el jull del blat
perquè les seves arrels estan imbricades. Per això, no es pot arrencar
l’un sense arrencar també l’altre.
4. Ara entenem la
intenció, i fins i tot la ironia, de la paràbola
del llevat. ¿La força del llevat és “corruptora” o “transformadora”?
Hi ha coses que quan “fermenten” es fan malbé; però n’hi ha d’altres que es fan
millors. Per al culte, el pa havia de ser àzim (sense llevat). En canvi, per menjar-lo, la dona hi
posa llevat, i espera que tota la
massa fermenti.
5. Immediatament
abans de la paràbola del llevat hi ha
la paràbola del gra de mostassa.
També és sorprenent; també té la seva ironia.
D’acord amb les profecies, s’esperava el restabliment
del “Poble de Déu” per obra del Messies, considerat un “rebrot de Cedre
del Líban” (Ezequiel,
17:23). Els cedres del Líban eren
famosos per la seva majestuosa grandària.
En canvi Jesús compara
el Regne de Déu no amb un “cedre” sinó amb la “mostassa”, un arbust que surt de
la més petita de totes les llavors, i
que es fa més gros que les hortalisses, sense arribar a ser un gran arbre.
Als horts hi feia més nosa que servei perquè no dóna fruits ni rendeix el cent
per u com el blat. En realitat: serveix o destorba?
-Serveix... Serveix
perquè puguin ajocar-s’hi els petits ocellets que es mouen entre els horts!
Així és el “Regne
de Déu”. Qui ho diria!
Els mateixos
deixebles senten (sentim) la necessitat de que Jesús ho aclareixi una mica i li
demanen una explicació.
MISSATGE.
6. El Regne de Déu
no s’imposa; s’ofereix.
Els seus “ciutadans” convivim amb qui podria semblar que són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!
Els seus “ciutadans” convivim amb qui podria semblar que són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!
Potser allò que
sembla jull, és una altra classe de blat...
Potser allò que
sembla corrupció, és transformació que millora...
Potser aquells que
semblen inútils, serveixen per acollir els ocells del cel...
7. “No els deia res sense paràboles...”.
Perquè les paràboles ens ajuden a “anar entenent”, sense arribar mai a
creure’ns prou savis com per arrencar ningú del camp en què tots creixem tan bé com sabem.
RESPOSTA.
8. La resposta sembla
clara: bons són els dogmes, però res tan contrari a l’evangeli com el dogmatisme.
Al camp del món
hi ha llavor bona i llavor dolenta (i en cada un de nosaltres,
també) imbricades entre si.
Destriar el Bé del
Mal; assenyalar qui destrueix l’Església
o la fa avançar; determinar qui són sembrats
pel Maligne i qui són sembrats pel
Fill de l’home... no és cosa nostra: està reservat als àngels de Déu a la fi del món quan els “fruits”
seran visibles.
Aquesta és, avui, la terrible tragèdia del nostre món. Els “Poders” s’han dotat de “lleis” que converteixen en “jull” (en “delinqüents”) als qui valoren les coses diferentment. I així són “arrencats”. Estan a les presons, als centres de reclusió, en pateres en ple mare nostrum, o en “camps de refugiats”, apartats del món real. Lleis que determinen qui és “ciutadà” i qui és “un migrant”; qui és “turista” i qui és “un il·legal”. Gastem milionades perquè vinguin turistes, i deixem “sense papers” als qui venen per treballar i ser dels nostres.
Aquesta és, avui, la terrible tragèdia del nostre món. Els “Poders” s’han dotat de “lleis” que converteixen en “jull” (en “delinqüents”) als qui valoren les coses diferentment. I així són “arrencats”. Estan a les presons, als centres de reclusió, en pateres en ple mare nostrum, o en “camps de refugiats”, apartats del món real. Lleis que determinen qui és “ciutadà” i qui és “un migrant”; qui és “turista” i qui és “un il·legal”. Gastem milionades perquè vinguin turistes, i deixem “sense papers” als qui venen per treballar i ser dels nostres.
Resultat? Avui el
nostre món s’assembla més a un camp on han entrat els senglars que a un camp de
blat preparat per la collita.
9. ¿Qui és blat i
qui és jull? Recordo una frase, sorprenent per qui la deia i pel lloc on la
deia, de José Mª Díez Alegria, jesuïta i professor de la Universitat Gregoriana
de Roma: Karl Marx ha estat l’últim "gran pare de l’església”.
Marx va ser
considerat un dels enemics més
radicals de l’Església i de la Religió. Però, cent anys després, ningú que
conegui l'evolució renovadora que ha tingut l'Església des de la segona meitat
del s.XX, pot ignorar que, en bona part, ha estat possible gràcies als "enemics”
més grans que ha tingut", com Marx, Freud, Nietzsche, i tants d’altres...
10. Cal refrenar la
nostra tendència a “arrencar” el mal.
Bellament ho diuen uns versos valents d’un científic-poeta actual, David Jou, a
Déu parla dels àngels:
No es pot deixar tot en mans dels àngels:
ells voldrien intervenir a cada instant,
corregir contínuament,
interposar-se entre el pit i la bala,
evitar l’accident,
eliminar la malaltia,
imposar la veritat...:
cal creure molt en l’home per poder
aturar els àngels.
Ells prou que m’ho demanen:
es revolten en veure la maldat,
es migren als capçals dels llits dels hospitals,
clamen en el camp de batalla,
s’encenen per cada nen que mor,
s’indignen amb els núvols que no ragen
sobre els camps assedegats...
Cal creure molt en l’home per poder
aturar els àngels:
no tenen prou paciència per consentir l’error,
no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,
no són prou forts per morir amb prou esperança,
no comprenen un Messies mort en creu;
m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable
sense veure com seria irresistible
aquest excés de fulgurant realitat
per a uns ulls que no han passat
per l’aigua fresca de la mort.
I em costa contenir-los;
de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:
m’ho demanen els seus aürts anhelants,
el seu panteix impacient,
els seus precs desesperats i freturosos;
m’ho demanen els humans
en els renecs i en les pregàries,
però m’esglaia
el seu món d’autòmats infal·libles,
de joguines reverents,
de mecanismes impecables,
d’amors obligatoris.
Oh, sí: cal creure molt en
l’home
(més del que ells creuen en mi)
per poder aturar els àngels.
Potser m’he equivocat.
(El ressaltat és meu).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Si, segons
demostra la Història, els enemics han
fet tant de bé a l’Església, com en serà de gran el bé que podem fer-li els amics! ¿Com a grup o comunitat, quin bé,
us sembla, podríeu fer a l’Església actual?
2. Us ha passat
alguna vegada que una cosa que us pensàveu que era “jull” va resultar ser
“blat”, o al revés?
3. L’Església que
somnieu per al futur, s’assembla més als Cedres
del Líban o a la Mostassa del horts?
O us agradaria combinar les dues coses?
VOCABULARI. (> Índex general).
Veure també Entrevistes
amb Fid’ho. Diumenge
16. A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada