Nota.
La festa de la Pentecosta
es bassa en el relat de Lluc en Fets dels Apòstols. Per això, la 1ª
Lectura és comú als tres anys de cada cicle litúrgic: A.B.C. En canvi, la 2ª
Lectura i l’Evangeli són pròpies de cada any: Any A (aquí), Any B o Any C.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).
Durant la celebració de la diada de la
Pentecosta,
es trobaven tots junts en un mateix
lloc,
quan, de sobte, se sentí venir
del cel un so
com si es girés una ventada violenta,
i omplí tota la casa on es trobaven
asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes
llengües de foc,
que es distribuïren i es posaren sobre
cadascun d’ells.
Tots quedaren plens de l’Esperit Sant
i començaren a expressar-se en diversos
llenguatges,
tal com l’Esperit els concedia de
parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos
provinents de totes les nacionalitats
que hi ha sota el cel.
Quan se sentí aquell so, la gent hi anà
i quedaren desconcertats,
perquè cadascú els sentia parlar en la
seva pròpia llengua.
Estranyats i fora de si deien:
«No són galileus tots aquests que
parlen?
Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres
els sentim en la nostra llengua
materna?
Entre nosaltres hi ha parts, medes i
elamites,
hi ha residents a Mesopotàmia, al país
dels jueus i a Capadòcia,
al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a
Pamfília,
a Egipte i a les regions de Líbia,
tocant a Cirena,
hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i
prosèlits,
hi ha cretencs i àrabs,
però tots nosaltres els sentim
proclamar les grandeses de Déu
en les nostres pròpies llengües.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 12, 3-13).
Germans,
ningú no pot confessar que Jesús és el
Senyor
si no és per un do de l’Esperit Sant.
Els dons que rebem són diversos,
però l’Esperit que els distribueix és
un de sol.
Són diversos els serveis,
però és un de sol el Senyor a qui
servim.
Són diversos els miracles,
però tots són obra d’un sol Déu,
que els fa valent-se de cadascun de
nosaltres.
Les manifestacions de l’Esperit
distribuïdes a cadascú
són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà:
és un, encara que tingui molts membres,
ja que tots els membres, ni que siguin
molts, formen un sol cos.
Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus
o lliures,
hem estat batejats en un sol esperit
per formar un sol cos,
i a tots ens ha estat donat com a
beguda el mateix Esperit.
EVANGELI. (Joan 20, 19-23).
El vespre d’aquell mateix diumenge,
els deixebles eren a casa
amb les portes tancades per por dels
jueus;
Jesús entrà, es posà al mig i els
digué: «Pau a vosaltres.»
Després els ensenyà les mans i el
costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el
Senyor.
Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.
Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo
us envio a vosaltres.»
Llavors alenà damunt d’ells i els
digué:
«Rebeu l’Esperit Sant.
A tots aquells a qui perdonareu els
pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense
perdó (Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».
LLENGUATGE.
NOTA:
Aquest
diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a text inspirador un
relat dels Evangelis sinó de Fets dels Apòstols. Però, com que la
Lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el
llenguatge d’avui serà sobre les dues
Lectures.
En relació
a l’evangeli, diferent cada any, podeu trobar altres apunts per l’any b, any c (i també diumenge 6.C de pasqua).
Sobre
Fets dels Apòstols. (Comentari comú als 3 anys)
1. El llibre Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant dintre el marc
de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els
Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús dintre el marc de
la festa jueva de Pasqua). Això vol dir que el relat que hem
llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat
simbòlic que aprofita el significat
d’aquesta festa. És a dir: la festa jueva de la Pentecosta hi és
utilitzada com a llenguatge; un llenguatge ben conegut per la gent de
llavors, al qual s'afegeix una nova dimensió o significat.
Amb aquest llenguatge se'ns vol ajudar a entendre millor l'Obra de Jesús.
2. La festa de la Pentecosta és la festa
dels fruits o de la recol·lecció.
Els jueus hi celebren també la Recepció de la Llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”. St. Lluc
vol fer-nos adonar que la recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu
“fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de
Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència purament seva i individual sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat,
constituint-la en el “Poble de Déu” definitiu.
3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números
estan carregats de simbolisme. “50”
manifesta el nou començament que
segueix a una certa plenitud ja adquirida. És una
cosa semblant a allò que passa amb els fruits: quan arriben a la maduresa, “recomencen”
com a llavors.
El número “50”
suggereix la continuació de la plenitud
expressada pel número “7”.
7x7=49 seria una plenitud "total". Després ja ve el “50”,
que torna a començar cap una nova plenitud.
A Israel, cada 50 anys es celebrava l’Any jubilar, que era un any de
renovació (Levític, 25,10).
Segons el relat de fets dels apòstols,
Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. Amb la nova Pentecosta recomença
el “Poble Elegit”, ara ja universal i definitiu.
4. La universalitat és una
característica destacada d’aquest nou Poble.
Ve indicada també pel simbolisme de les llengües.
“Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que
hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots
s’entenen”.
Això anul·la allò que la Humanitat havia experimentat
quan els homes, en el seu afany de ser “com déu”, volien construir una torre “que
arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5.
També →Gènesi 3,5).
La
“Torre” simbolitza el “Poder”; i el Poder no serveix
per “entendre’s”. La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen
de les desavinences entre els humans, simbolitzades en la diversitat de les llengües.
Com que no s’entenien, es van dispersar.
5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom.
Les llengües, purificadores, es posen sobre cada persona de la Nova Comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües
tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les seves pròpies llengües les
grandeses de Déu”.
Allò que impedia entendre’s no era la
varietat de llengües sinó la recerca del Poder
(La “torre”). Si l’Esperit ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no
impedeix entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa que
aporten les diferències.
Sobre l’Evangeli.
1. L’evangeli està tret St. Joan. Aquí, per a indicar el nou
començament, no es fa servir la festa de Pentecosta sinó l’expressió “el primer
dia de la setmana” (el nostre “diumenge”).
La Bíblia comença amb
l’acció creadora de Déu, encaixada en el marc d’una “setmana”. El dia 6è (el
nostre “divendres”) és el de la creació
de l’Home “a imatge i semblança de Déu”. Aquesta “creació de l’Home” no
queda acabada fins que Jesús, a la creu, no passa de la vida-tinguda a la vida-donada,
semblant a la vida mateixa de Déu, i diu “Tot s’ha complert” (→Joan
19,30).
2. Després del repòs de dissabte, comença la Nova Setmana: la vida-donada de Jesús crea, en aquells
que la acullen, la Nova Humanitat.
El relat posa de manifest el vincle
directe entre la crucifixió i la resurrecció. En la crucifixió Jesús “expira”,
“dóna l’esperit”. En la resurrecció Jesús els
va mostrar les mans i el costat.... Llavors
“va alenar” damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els
pecats, li quedaran perdonats; a qui els retingueu els quedaran retinguts”.
“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”.
És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els
qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar
els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.
3. Aquí trobem una frase
conflictiva.
La traducció que ofereix el missal,
seguint una interpretació molt estesa, diu: “a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.
Sembla impossible, des de l’Evangeli,
pensar en la possibilitat de no perdonar. Amb tot, el mateix Jesús declara als
fariseus que “si fóssiu cecs, no tindríeu
pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix” (→ Joan
9:41). Seria allò que en l’Evangeli de Marc se’n diu “pecat contra
l’Esperit Sant”, que no pot ser perdonat (→Marc,
3:28), perquè és el pecat d’oposar-se directament al perdó.
Dintre aquesta traducció,
els deixebles reben de Jesús la missió de perdonar els pecats com a
conseqüència directa d’haver rebut l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’esperit
maligne es “relacionen” com la llum i
la foscor: la llum anul·la
automàticament la foscor.
Però, a pesar de que “la llum resplendeix en la foscor, i la
foscor no hagi pogut ofegar-la” (→ Joan
1:5), és possible rebutjar la Llum.
En aquest cas, la
Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no
volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).
4. De totes maneres hi ha una altra traducció
proposada, entre altres, pel biblista gironí Miquel Gallart, i que sembla molt
més coherent amb la resta de l’Evangeli. En l’Evangeli de Joan, el “pecat” és
una realitat dinàmica (que mou a "fer pecats”). Però l’Esperit de Jesús
(que expulsava els esperits malignes) bloqueja, reprimeix o
anul·la aquesta dinàmica del pecat. Segons Miquel Gallart, la traducció hauria
de ser així: “als qui perdoneu els pecats
els queden perdonats; als qui els reprimiu els quedaran reprimits”.
No es tractaria, doncs, de dues
possibilitats (perdonar o no) sinó de posar en relleu la importància d’una única
i mateixa afirmació dient-la dues vegades amb diferents paraules; cosa
freqüent en els escrits bíblics (Paral·lelisme
bíblic).
MISSATGE.
5. Si no hi ha prejudicis que
distorsionin el llenguatge, el missatge dels textos d’avui resulta clar:
així com la Creació va començar per obra de l’Esperit de Déu que planava sobre les aigües (→ Gènesi
1:1 “Al principi, Déu va crear el cel
i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície
de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües”), així també la
Creació arriba a la seva plenitud per obra de l’Esperit generant la
Nova Humanitat adulta.
L’home, que ja era “creatura de Déu”,
ara passa, si acull l’Esperit Sant, a ser “fill”. Fills en el Fill.
Ha començat L’ESGLÉSIA, entesa com la Comunitat
Universal dels fills de Déu. Comunitat
Universal dintre la qual “tots s’entenen” perquè parlen el llenguatge de l’Amor,
tot i pertànyer a diferents llengües, races, cultures, religions,...
RESPOSTA.
6. Sovint es poden sentir persones que
diuen: “Jo crec en Déu però no crec en l’Església”. Segurament això és
una mostra d’una gran deformació de l’Església
visible, que ha deixat de manifestar-se com un àmbit de comunió i apareix com la “Comunitat d’una determinada religió”.
En una “Comunitat religiosa”, Déu hi és experimentat d’una manera mediatitzada a
través d’objectes externs: sacerdot, ritus, temple, altar... En canvi, en la “Comunitat de comunió”, la presència de Déu hi és experimentada en la mateixa
vivència de la comunió, ja que Déu
és COMUNIÓ.
7. És urgent redescobrir i optar altra
vegada per COMUNITATS que siguin “espais de comunió”.
Ens cal anar més enllà de moltes
“comunitats cristianes” sense comunió, sense llengües, sense vida, massa “religioses” i massa poc fraternals.
Seria important aprofitar la “manca de
vocacions sacerdotals” per superar d’una vegada un dels defectes que més han
empobrit les nostres parròquies i comunitats: el clericalisme de clergues i de laics.
¿Ens creiem realment aquelles paraules
de Jesús: “on n'hi ha dos o tres de
reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (→Mateu
18:20)?
PREGUNTES per al diàleg.
1.
L’actual disposició
dels bancs i de la taula (“altar”) de la nostra església o capella, facilita
que la nostra Trobada Setmanal sigui una trobada de comunió? Seria
possible millorar-ho?
2.
L’Esperit Sant que
hem rebut, quins fruits dóna en la manera de relacionar-nos entre nosaltres,
i amb els altres? Ens converteix en “perdonadors de pecats”?
3.
Què podríem fer
perquè en les nostres trobades i reunions sigui possible “parlar-nos i
escoltar-nos mútuament"?
4.
Què podríem fer
perquè la nostra comunitat s’assemblés al cos humà, com ens suggereix sant Pau
a la 2ª Lectura? No és veritat que sovint
ens assemblem més als vagons passius d’un tren moguts només per algú que fa de màquina?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada