Ascensió. B.

Festa de l’Ascensió.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Banyar-se.    Baptisme.   Batejar.     Cel.   Condemnar ... Salvar.   Creure.   Dreta (mà dreta).   Esperit.   Evangelitzar.   Miracles.   Onze (els Onze).   Paraula , amb Déu.   Salvar-se.

 

1ª LECTURA.  (Fets 1:1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.» 

2ª LECTURA (Efesis 4:1-13).

Germans,

jo, pres per causa del Senyor,

us prego que visqueu com ho demana

la vocació que heu rebut,

amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència,

suportant-vos amb amor els uns als altres,

no escatimant cap esforç

per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau.

Un sol cos i un sol esperit,

com és també una sola l’esperança

que neix de la vocació rebuda.

Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme,

un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot,

actua a través de tot i és present en tot.

Però, cadascun de nosaltres ha rebut la gràcia

segons la mesura de la generositat del Crist.

Per això diu l’Escriptura:

«Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius,

repartí dons als homes».

Si va «pujar»

vol dir que abans havia baixat del cel a la terra.

És ell mateix qui, després d’haver baixat,

ha pujat més amunt de tots els cels,

per portar a plenitud tot l’univers.

És ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols,

a d’altres el de ser profetes,

a d’altres el de ser evangelistes, pastors o mestres,

i així ha preparat els qui formen el seu poble sant

per a una obra de servei,

per edificar el cos de Crist,

fins que ens trobarem units uns i altres constituint tots,

en la unitat de la fe i del coneixement del Fill de Déu,

l’home perfecte,

l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist.

EVANGELI. (Marc 16:15-20).

En aquell temps,

Jesús s’aparegué als onze i els digué:

«Aneu per tot el món

i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli.

Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran;

els qui no creuran, seran condemnats.

Els qui hauran cregut faran miracles com aquests:

expulsaran dimonis pel poder del meu nom,

parlaran llenguatges nous;

si agafen serps amb les mans o beuen metzines

no els faran cap mal,

els malalts a qui hauran imposat les mans,

es posaran bons.»

Jesús, el Senyor, després de parlar-los,

fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.

Ells se n’anaren a predicar per tot arreu,

i el Senyor hi cooperava

confirmant la predicació de la paraula

amb els miracles que la seguien.

B. LLENGUATGE.

1. La festa de l’Ascensió, igual que la Pentecosta, no es basa en un relat evangèlic sinó en un relat dels Actes dels Apòstols.

El relat de l’Ascensió és una escenificació de la “vida del Ressuscitat”. Només Lluc fa aquesta escenificació. La posa a l’inici dels Actes dels Apòstols, però ja hi fa referència al final de l’Evangeli. Diríem que fa de xarnera entre les dues parts de l’obra de Lluc: L’Evangeli (“l’obra de l’Esperit que actua en Jesús”) i els Actes dels Apòstols (“l’obra de l’Esperit (de Jesús) que actua en les Comunitats Cristianes”). 

Encara que, en les edicions actuals del Nou Testament, aquestes dues parts de l’obra de Lluc queden separades, cal no descuidar la seva unitat, ja que no es poden entendre correctament sense relacionar-les entre si. Mútuament es complementen i s’expliquen.

Actes dels Apòstols.

2. Escenificant la “vida ressuscitada” de Jesús com una ascensió al cel, Lluc l’enriqueix amb una gran quantitat de detalls ben significatius: el fet de “pujar” al cel, que és el “lloc de Déu” en el llenguatge popular; el “núvol” que el fa invisible als ulls dels deixebles; els “dos personatges” vestits de blanc, representant Moisès i Elies, i que “s‘interposen” entre Jesús i els deixebles; la promesa de que “tornarà de la mateixa manera que l’han vist pujar al cel”...

 

El punt clau d’aquest relat és la notificació de que Jesús tornarà de la mateixa manera que l’han vist pujar al cel. 

Es refereix a la vinguda de l’Esperit Sant, presentat ara com “l’Esperit de Jesús”.  Lluc destaca aquesta vinguda (com ja l’havia destacada en la Concepció de Jesús, a l’inici del l’Evangeli. Lluc 1,35). Els deixebles acaben de veure que un núvol “agafava” Jesús i els el feia “invisible”. El núvol significa la presència de Déu; però també “tempesta”, “vent“, “força“, “esperit“,... I és en forma de tempesta, vent, força i esperit... que els deixebles, dintre pocs dies (en la Pentecosta) i al llarg de tota la Història, l’aniran rebent; com abans l’havia rebut Maria, per engendrar el Fill de l’Altíssim, i com el va rebre Jesús mateix, en el Baptisme, per ser constituït Messies (Lluc 3,22).

3. L’Ascensió de Jesús està en funció de la Pentecosta.

Tot és obra de l’Esperit, el qual, en Adam i Eva es va fer “ésser vivent” (Gènesi 2:7); en Moisès es va fer “Llei” que reuneix un Poble (Èxode 20:1ss); en Maria es va fer “home pels altres” (Lluc 1:35); i en Jesús es fa “comunitat d’amor”, com Déu mateix (Lluc 3:22). “Fem l’home a imatge i semblança nostra” (Gènesi 1:26).

4. L’Ascensió és un llenguatge per expressar experiències importants i profundes de la vida humana, i no l’hem d’entendre com la descripció d’un fet objectiu. Jesús no puja enlaire com un globus o un coet o un projectil. “Enlaire” i “avall” són llenguatges per expressar vivències humanes. 

Sentim la nostra vida posada en l’espai i en el temps. “Espai” i “temps” no tenen realitat en si mateixos; són idees que ens ajuden a situar-nos, mesurant i expressant la nostra relació amb allò que ens envolta. Per això tenen tanta força significativa com a llenguatge simbòlic.

 

Dissortadament ha passat sovint que ens hem quedat amb l’escenificació, sense atendre a allò que se’ns vol dir, com aquells que, quan algú amb el dit assenyala les estrelles, es queden mirant el dit. “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?”

Pròpiament, el missatge d’aquest relat no és la “pujada al cel” sinó la transformació de la vida de Jesús. És com si Jesús digués als seus deixebles: ”M’allunyo de vosaltres com a Mestre i Senyor; i tornaré com a Llum i Força”.

 

EVANGELI.

5. A la missa, aquest “Any B” toca la lectura sobretot de l’Evangeli de Marc. Hem vist que Marc també parla de l’Ascensió. Amb tot, els estudiosos estan d’acord en que aquest relat no pertany a l’Evangeli original de Marc sinó que hi va ser afegit, ja al segle II, per algú que va pensar que l’Evangeli de Marc havia quedat inacabat. Per això va posar-hi un “final” inspirant-se en el que diuen els altres evangelis. El relat de l’Ascensió està tret de Lluc.

6. A part de l’Ascensió, l’Evangeli d’avui conté unes sentències que, si s’interpreten malament, poden resultar força escandaloses. Diu: “Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats”.

Aquestes paraules van ser escrites quan els deixebles de Jesús encara no formàvem una Nova Religió ni estava previst que ho fóssim. “Batejar-se” no significava “apuntar-se” a una determinada Religió sinó morir a l’home vell per ressuscitar a l’home nou. “Despulleu-vos de l'home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l'home nou...” (Efesis 4,22). O també: “Tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort” (Romans 6,3).
“Morir a l’home vell” vol dir apartar-se de tot allò que genera divisió, separació, superioritat, indiferència, domini,... “Néixer a l’home nou” és obrir el cor a tots els homes; és sentir-se “connectat” al Cep Veritable (Joan 15,5); és ser un branquilló del gran Arbre de la Humanitat. I això és possible des de qualsevol religió o no-religió, perquè és la resposta del cor al do de la Vida.

7. “Creure” no significa principalment acceptar allò que amb el temps ha esdevingut la Doctrina Cristiana o els Dogmes de l’Església, sinó que és una actitud positiva davant la Vida, davant cada home, i, sobretot, davant cada “crucificat” d’aquest món. La doctrina i els dogmes poden donar llenguatge a la nostra Fe. Això és molt important, però no són la base de la Fe. És davant cada crucificat que trobem en el nostre camí, que se’ns ofereix la possibilitat de la Fe: si hi creiem, serem salvats; si no hi creiem, ens condemnem. Recordem l’examen final, segons l’Evangeli de Mateu: “Tenia fam i em donàreu menjar...” (Mateu 25,35ss); o bé el Relat del Samarità que es compadeix de l’home mig mort que troba pel camí (Lluc 10,33ss).

8. Jesús i els primers deixebles eren de religió jueva i ens parlen amb el llenguatge i els símbols d’aquesta Religió. Però el seu missatge és sobre l’Home, i té per objectiu no pas la “Religió” sinó la Llibertat (Salvació) de l’Home.

 

Aquest alliberament està expressat en l’Evangeli d’una manera realment provocadora: “Els qui hauran cregut faran miracles com aquests:

- expulsaran dimonis pel poder del meu nom,

- parlaran llenguatges nous;

- si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal,

- els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons” (Marc 16,16ss).

 

Quatre “miracles”: dos a favor dels altres, i dos per al propi gaudi.

A favor dels altres: treure dimonis i curar les malalties.

Per al propi gaudi: parlar llenguatges nous (coneixement profund) i ser invulnerables davant les serps i el seu verí. Amb la referència a les “serps” i al “verí”, es vol relacionar aquest “final” amb “l’inici” de la Humanitat, quan al “Paradís terrenal” Adam i Eva van deixar-se enredar per la “serp” que va incitar-los a menjar el fruit, “verinós” per als Humans, de l’Arbre del coneixement del bé i del mal (Gènesi 3,1ss). Aquest "verí" causa malalties i mort. 

L’evangelista ens presenta una espècie de “cap i cua” que emmarca tota la Història de la Salvació, des d’Adam i Eva fins a Jesús i la nova Comunitat (Humanitat). Així, l’Home Jesús “ha pujat més amunt de tots els cels, per portar a plenitud tot l’univers”. I cada deixeble està cridat a “edificar el cos de Crist, fins que ens trobarem units uns i altres constituint tots, en la unitat de la fe i del coneixement del Fill de Déu, l’home perfecte, l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist” (Efesis 4:12) (2ª Lectura).

C. MISSATGE.

9. El missatge de la festa d’avui ve expressat per les mateixes paraules de l’evangeli: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli”. Així havia començat també la predicació de Jesús a Galilea (Marc 1,15). Cal, només, no entendre malament la paraula “Evangeli”. Es tracta de no reduir-lo a un conjunt de fets i paraules de Jesús, sinó que és la visualització d’un fet important: que Déu es situa del costat dels “crucificats” i acull amb Ell les seves vides.

 

El missatge també esdevé advertiment. Davant cada crucificat només hi ha dues actituds: la compassió i solidaritat (que genera salvació), o la indiferència culpable (que ens manté fora de l’àmbit de la Vida).

D: RESPOSTA.

10. Evidentment, la resposta adequada a una bona notícia és creure-la i deixar-se inundar per l’optimisme i per l’alegria del seu contingut. Jesús, “l’home pels altres“, ressuscita i “puja al cel” per convertir-se en “esperit” que serà vessat sobre tots aquells que tinguin el cor obert. 

Com ens demana St. Pau en el fragment que hem llegit en la 2ª Lectura: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau” (Efesis 4,1ss).

 

No respondríem correctament si “ens quedàvem mirant el cel”. 

“Us convé que jo me’n vagi”, ja havia dit Jesús als deixebles (Joan 16,7). El nostre punt de referència no està al “cel” sinó a la “terra”. És aquí on ens cal realitzar el Regne de Déu, no pas com els regnes d’aquest món sinó com a àmbit de comunió. És per això que Jesús s’ha fet “vida que ens és donada”, força, esperit...

El “cel” no representa un lloc més amunt de la terra, sinó la nova manera d’estar, Jesús, amb nosaltres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Els “dos homes vestits de blanc” diuen als deixebles: “Per què us esteu mirant al cel?”. ¿Penseu que avui dia també se’ns podria fer aquest retret? Com ho concretaríeu amb paraules actuals?

2. S’observa en la nostra societat laica un retorn de la religiositat (encara que al marge de les institucions tradicionals). Ho considereu positiu? Podria ser perillós? L’experiència ens ensenya com n’és de fàcil caure en una religiositat alienant. Existeix avui aquest perill?