QUARESMA.
1. Quaresma ve de
“quaranta”.
“Quaranta anys”
correspon a la durada d’una generació. D’aquí que el número “quaranta” en si
mateix també serveixi per expressar la idea d’una “acció completa” o de “l'obra de tota
una vida”.
2. La Quaresma fa
referència als quaranta dies que,
segons els relats dels tres Evangelis
Sinòptics, Jesús va passar al desert,
superant les temptacions de Satanàs (que
significa “enemic”, “temptador”,
“acusador”, fiscal...). Aquests quaranta
dies de desert viscuts en fidelitat
a Déu “corregien” la infidelitat dels Israelites per culpa de la qual cap
dels que van sortir del País d’Esclavitud
no va poder entrar a la Terra Promesa de
la Llibertat (Nombres 32,13). Per això es diu que el seu Èxode va durar “quaranta anys”; és a dir: tota una generació.
Jesús, ciutadà del Poble Elegit, realitza amb èxit aquest pas pel desert. Això li permet “entrar realment”
a la Terra Promesa i inaugurar-hi el
“Regne de Déu” com a regne de Llibertat.
3. Així els Evangelis ens presenten Jesús com la personificació de
l’Israel Fidel. La fidelitat de Jesús permet que es compleixin les Promeses de
Déu fetes a la Humanitat a través del Poble Elegit. Per això
Jesús pot ser anomenat “el Messies” (“l’Elegit”).
Nota.
“Messies” pròpiament vol
dir “ungit”. La “unció” amb oli perfumat era el ritus pel qual una
persona, elegida per Déu per portar a terme una missió important, era
presentada al Poble. S’ungien especialment els Grans Sacerdots i els Reis.
4. En l’Església, la Quaresma són quaranta dies de conversió
com a preparació de la gran festa de la Pasqua.
Va des del 1er. diumenge fins al Tridu Pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte
sants).
Incoherentment, durant un temps, es va confondre “conversió”
amb “penitència”. I com que els diumenges
són dies festius, no oportuns per a la penitència, es van treure del còmput dels quaranta. Per a compensar-los,
es va avançar el començament de la Quaresma al Dimecres de Cendra.
Amb el concili Vaticà II es va recuperar l’autèntic significat de
la conversió quaresmal. Es va
entendre que els diumenges eren
precisament els millors dies per a la conversió, donat que convertir-se,
evangèlicament parlant, sempre inclou la idea de trobar la pròpia llibertat en
la comunió amb els altres, que és precisament allò que se celebra els diumenges. Amb tot, per raons de tradició, no es va treure el Dimecres de Cendra.
5. Dintre el calendari, el temps de quaresma varia degut a
la seva vinculació amb la Pasqua. La Pasqua és una festa mòbil perquè no depèn només del Sol (calendari solar)
sinó també de la Lluna (calendari lunar).
No totes les Esglésies celebren la Pasqua als mateixos dies. Depèn
de la tradició de cadascuna. A l’Església Catòlica d’Occident es celebra el
primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (en l’hemisferi
nord). Per tant, hi ha un marge de variació d’unes cinc setmanes, podent
anar des del 21 de març al 27 d’abril.
A partir del moment en què el Cristianisme es va estendre a països
de l’hemisferi sud, seria convenient repensar tot això del Calendari litúrgic ja que,
a l’hemisferi sud comença la tardor precisament quan al nord comença la primavera.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 9:8-15).
Déu digué a Noè i als seus fills:
«Jo faig meva l’aliança amb vosaltres,
amb els vostres descendents
i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres,
els ocells, el bestiar
i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca.
Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva:
La vida no serà mai més exterminada
per l’aigua del diluvi,
no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra.»
Déu digué:
«El signe d’aliança que poso
entre jo i vosaltres
i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres
per totes les generacions és aquest:
posaré el meu arc en els núvols
com a signe de la meva aliança entre jo i la terra.
Quan cobriré la terra de nuvolades
i apareixerà l’arc entre els núvols,
em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres
i tots els éssers animats;
l’aigua no formarà més un diluvi
que faci desaparèixer tot rastre de vida.»
2ª LECTURA (1ª de Pere 3:18-22).
Estimats:
Crist morí una vegada per raó dels pecats.
Ell, el just,
va morir pels injustos,
per conduir-nos a Déu.
El seu cos va ser mort,
però per l’Esperit fou retornat a la vida.
Per això anà a dur la seva proclama
als esperits empresonats,
que s’havien resistit a creure en temps de Noé,
quan la paciència de Déu esperava,
mentre preparaven l’arca.
En aquella arca se salvaren
a través de l’aigua
unes poques persones, vuit en total,
i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva,
i que no consisteix a deixar net el cos,
sinó a demanar a Déu una consciència bona
gràcies a la resurrecció de Jesucrist
que se n’anà al cel,
va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics,
i està a la dreta de Déu.
EVANGELI. (Marc 1:12-15).
En aquell temps,
l’Esperit empenyé Jesús cap al desert,
on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
Vivia entre els animals feréstecs
i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan,
Jesús es presentà a Galilea
predicant la Bona Nova de Déu;
deia:
«Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop.
Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.»
B.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli de Marc no explica (com ho fan Mateu i Lluc) les Temptacions de Jesús al desert.
Simplement diu que, després d’haver rebut l’Esperit Sant, aquest mateix Esperit
l’empenyé cap al desert, on passà
quaranta dies, temptat per Satanàs. Les Temptacions
aniran apareixent després, sobretot en la relació amb els deixebles,
representats per Pere. Recordem,
només, quan Jesús l’anomena directament satanàs
en motiu de la predicció de la seva mort-resurrecció (Marc
8,33).
2. Encara que no s’hi expliquin les Temptacions, una cosa hi queda clara: Jesús ha estat fidel a Déu.
La seva fidelitat, en certa manera, converteix el desert en jardí,
recuperant així la situació de l’home al Paradís
o Jardí Terrenal (Gènesi
2) on vivia sense necessitat de “guanyar-se la vida” (disposava de l’Arbre de la Vida) i en convivència
pacífica amb els animals i feres.
Sortint del desert sense
haver caigut en la temptació de “voler
ser com Déu”, Jesús està legitimat per predicar el Regne de Déu, que ell fa present. El
“Regne de Déu” és la oferta de Déu de retrobar el Paradís perdut: aquell lloc
mític on, en el projecte inicial de Déu, l’Home hi era convidat com amic.
Amb Jesús, la Humanitat recupera l’amistat inicial amb Déu Creador i Pare.
L’acció de “satanàs” (“temptador”), estableix un vincle amb el
relat de la Temptació mare de totes les
temptacions: “voler ser com déus” decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi
3,4).
(Vegeu, si us sembla, el comentari que vaig fer per a la festa de
la Puríssima. Llenguatge.6 > Pecat Original.
3. Si, com a fills d’Adam i Eva, sentim la temptació de entrar en competència amb Déu, rivalitzant-t’hi com a
“déus”, amb la fidelitat de Jesús, home
com nosaltres, recuperem la situació d’amistat amb Ell. Però és cadascú que
ha de decidir si es converteix al
Regne de Déu o s’hi manté enfrontat.
4. Convertir-se al Regne de Déu és presentat com una Bona Nova.
L’experiència de la Humanitat demostra ben clarament que no acceptar l’oferta
del Regne de Déu no ens deixa pas en una situació neutral, sinó que ens
posa a mercè d’un altre “regne”
dintre el qual, progressivament, serem més esclaus i promotors d’esclavitud.
Aquest “regne de l’esclavitud” dominat pel “príncep d’aquest món”, no és pas un
“regne alternatiu” sinó que apareix en l’home com un subproducte residual i
atrofiat del refús a la invitació amorosa de Déu a participar de la seva
mateixa vida; és a dir: la invitació a ser “déus”
per filiació.
C.
MISSATGE.
5. Usant un llenguatge tret de la vida familiar, diríem que tot
home experimenta la temptació
d’emancipar-se del pare a través de
l’autoafirmació i del refús de l’acció paterna. Per contra: Jesús ens proposa
confiar en l’amor del Pare que ens ofereix una emancipació filial, acollint com un do la Vida a què ens crida.
D’aquesta confiança filial, el mateix
Jesús n’és el primer exemple, i ens invita a convertir-nos-hi i a creure en la Bona Nova.
D:
RESPOSTA.
6. La resposta és la que
ens demana directament la proposta de
Jesús: convertir-se creient en la Bona
Nova.
Això, en la pràctica, què comporta?
Acceptar el Regne no vol pas dir “ser més religiós”, o
“entrar a l’Església”, o “fer-se monjo”, o “participar en una ONG”, o apuntar-se al voluntariat, o... Pot
ser tot això, però també pot no ser-ho. El Regne de Déu no és un regne
que ens “posseeix” sinó que ens allibera, ens emancipa, ens fa actius i
creatius. Cadascú ha d’anar descobrint què significa per a ell, en cada moment
i en cada circumstància, “sentir-se del Regne”
i “fer Regne”. No sempre serà clar;
però no estem sols. 7000 milions de companys ofereixen molt de camp a la nostra
bona disposició; per ajudar-nos o per corregir-nos. A pesar de la nostra bona
voluntat, és possible equivocar-se. No passa res. Déu escriu recte amb les
nostres lletres tortes. Rectifiquem, quan veiem que ens hem equivocat, i endavant.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Quaresma és preparació per la Pasqua. Què és la Pasqua per
nosaltres? Què va ser per a Jesús?
2. La Pasqua no té només una dimensió personal sinó també, i
sobretot, comunitària. Com us agradaria que fos la pasqua de la vostra comunitat i la de l’Església Universal?
Considereu que el camí de la Pasqua
continua “passant pel Calvari”? Què vol dir, això, en concret?
3. Tradicionalment, i sobretot en Quaresma, l’Església ens proposa
la pràctica del dejuni i de l’abstinència. Què en penseu? Quin
significat se li pot donar?
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada