3er. diumenge de Quaresma. Any B.

1ª LECTURA.  (Èxode 20, 1-17).

(En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquells dies,

Déu digué aquestes paraules:

«Jo sóc el Senyor, el teu Déu,

que t’he fet sortir de la terra d’Egipte,

d’un lloc d’esclavatge.

No tinguis altres déus fora de mi.

No et facis cap escultura

ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel,

a baix a la terra

o a les aigües que neixen de sota la terra.

No adoris imatges ni els donis culte,

perquè jo, el Senyor, el teu Déu,

sóc el Déu gelós:

castigo les culpes dels pares en els fills

fins a la tercera i la quarta generació,

dels qui no m’estimen,

però sóc bondadós fins a milers de generacions,

dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.

Quan juris,

no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu,

perquè el Senyor no deixa sense càstig

el qui pren en va el seu nom.

Celebra el repòs sagrat del dissabte.

Durant sis dies treballa

i ocupa’t en les feines que calgui,

però el dia setè és dia de repòs,

dedicat al Senyor, el teu Déu.

No us ocupeu en cap treball,

ni tu, ni els teus fills,

ni les teves filles,

ni els teus criats,

ni les teves criades,

ni els teus animals,

ni els forasters que resideixin a les teves poblacions,

perquè el Senyor

en sis dies va fer el cel, la terra i el mar,

i tot el que es mou en aquests llocs,

però el dia setè va reposar.

Per això el Senyor beneí el dissabte

i en va fer un dia sagrat.

Honra el pare i la mare,

i tindràs llarga vida,

al país que et dóna el Senyor, el teu Déu.

No matis.

No cometis adulteri.

No robis.

No declaris falsament contra un altre.

No desitgis la casa d’un altre,

ni tampoc la seva esposa, el seu criat,

la seva criada, el seu bou o el seu ase;

ni res que sigui d’ell.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 1, 22-25).

Germans,

els jueus demanen signes prodigiosos,

els grecs volen saviesa,

però nosaltres prediquem un Messies crucificat,

que és un escàndol per als jueus,

i per als altres un absurd.

Però aquells que Déu ha cridat,

tant jueus com grecs,

veuen en ell el poder i la saviesa de Déu,

perquè en l’absurd de l’obra de Déu

hi ha una saviesa superior a la dels homes,

i en la debilitat de l’obra de Déu

hi ha un poder superior al dels homes.

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,

Jesús pujà a Jerusalem,

i trobà al temple els venedors de vedells,

moltons i coloms i els canvistes asseguts.

Llavors es va fer un fuet de cordes,

i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,

escampà la moneda dels canvistes

i els bolcà les taules,

i digué als venedors de coloms:

«Traieu això d’aquí;

no convertiu en mercat la casa del meu Pare».

Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:

«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar:

«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»

Jesús els contestà:

«Destruïu aquest santuari

i jo el reconstruiré en tres dies».

Els jueus respongueren:

«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,

¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»

Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,

els deixebles recordaren que ell deia això,

i cregueren en l’escriptura

i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem

en ocasió de la peregrinació de Pasqua,

molts, veient els miracles que feia,

cregueren en el seu nom.

Però Jesús no hi confiava,

perquè els coneixia tots;

no tenia cap necessitat que li revelessin

el que són els homes;

ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

B. LLENGUATGE.

1. Tot i que l’evangeli protagonista d’aquest any litúrgic (Any B) és el de Marc, per als tres últims diumenges de Quaresma el Missal ens proposa Lectures tretes de l’evangeli de Joan. Realment, seria una llàstima privar-nos del llenguatge i de la profunditat d’aquest Evangeli; però també és una llàstima que aquestes barreges en les Lectures ens privin de descobrir la unitat i la coherència de cada evangeli en si mateix. És un problema de difícil solució.

2. Així, doncs, la Lectura d’avui és treta de l’evangeli de Joan. És un dels pocs relats que es troben en els quatre evangelis. Amb tot, aquest Episodi del Temple té un significat diferent en els tres Sinòptics (Mateu 21,1; Marc 11,1 i Lluc 19,28) i en Joan.

En els Sinòptics, d’aquest episodi podria dir-se’n “la Purificació del Temple”. Al final de la seva obra, Jesús puja a Jerusalem on hi és rebut pel Poble com a Messies. Segons les Escriptures dels Jueus, la 1ª feina del Messies era purificar el Temple. Jesús ho fa expulsant-ne els qui venien i compraven, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Marc 11,17).

3. Però en l’evangeli de Joan aquest episodi porta un missatge més radical: no es tracta de purificar el Temple sinó d’anul·lar-lo substituint-lo per l’Home. Per això Jesús, en el relat de Joan, no expulsa els mercaders sinó que fa sortir tots els animals (ovelles i  vedells, amb els coloms) destinats a ser-hi sacrificats. El Temple s’havia convertit en un àmbit d’esclavitud per al Poble (representat en les ovelles i vedells): Jesús el fa sortir, com Moisès havia fet sortir el Poble d’Israel de la Terra d’esclavitud. Evidentment, els responsables del Temple no acceptaran quedar-se sense víctimes. L’evangeli de Joan anirà teixint el relat de manera que, de fet, l’anyell que “sacrificaran” serà el mateix Jesús; però no al Temple, que ja ha perdut tota legitimitat, sinó a “fora la ciutat” (Marc 15,20). Joan Baptista ja havia presentat Jesús dient: “Mireu l’Anyell de Déu” (Joan 1,36).

Aquest episodi del Temple prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la pregunta de la Samaritana sobre on cal adorar el Senyor, li dirà: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, ... els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).

4. La referència al fuet té per finalitat deixar clar que, a qui Jesús fa sortir del Temple és a les ovelles i vedells, amb els coloms ( >Joan 10,3). És un gest messiànic, doncs se solia representar el futur Messies amb un fuet a la mà per reconduir el poble a la pràctica de la vertadera religió.

5. L’evangelista vol que ens fixem en aquest canvi de perspectiva en relació als evangelis Sinòptics. Ho fa posant-hi dues “interpretacions” per part dels mateixos deixebles. En un primer moment, aquests interpreten l’acció de Jesús segons la “mentalitat normal”: apliquen a Jesús els sentiments d’Elies: “El zel del vostre temple em consumia” (1 Reis 19,10; Salm 69,10). És una interpretació errònia. Jesús no es comporta com Elies, extremadament violent (1 Reis 18,40). L’autèntica interpretació del gest de Jesús la dóna Ell mateix: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. ... Ell es referia al santuari del seu cos”.

Aquest significat profund de l’acció de Jesús, els deixebles no el van copsar fins més tard: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús” (Joan 2,22).

6. L’acabament de la Lectura d’avui és realment sorprenent: “Molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”...

¿En què creuen els qui creuen en Jesús? Creuen “que Ell és el Messies”. Però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ho explica així als cristians de Corint (2ª Lectura d’avui): Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;...” (1ª Corintis 1,22).

La fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i de donar la vida, el fa “Messies”. En el primer cas, la fe no seria res més que aplicar a Jesús les nostres idees. En realitat no seria “creure en Jesús sinó en nosaltres mateixos. En canvi, en el segon cas, la fe és acollir la nova realitat que Jesús ens proposa i acceptar-la com la veritat que salva la nostra vida.

Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram (Joan 12,12), al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure,  respongui: “Aquest no; volem Barrabàs” (Joan 18,40).

Per això conclou l’evangelista: “Ell (Jesús) sabia prou què hi ha a l’interior de cada home” (Joan 2,23).

C. MISSATGE.

7. El Relat d’avui ens ofereix un missatge amb dues cares pràctiques:

a). El Temple ha acabat el seu temps. No cal purificar-lo sinó sortir-ne i substituir-lo per l’Home. És en “l’Home que dóna la seva vida pels altres” on Déu es fa present i visible.

b). Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant de la Vida mateixa de Déu. Això significa que el missatge no és només “sobre Jesús” sinó també sobre la “vida dels humans”, visualitzada ja en aquest home anomenat Jesús de Natzaret.

D: RESPOSTA.

8. a) Moltes de les Comunitats Cristianes, esdevingudes una nova religió, han “re-instaurat” grans i magnífics temples. Entre nosaltres, la quasi totalitat dels grans temples s’ha convertit, en alguns aspectes, en una servitud. Només per mantenir-los, ja hem de negociar amb els poderosos de torn i dependre d’ells. Per la seva història, molts d’aquests edificis haurien de ser considerats “propietat del poble”. ¿No seria oportú trobar la manera de retornar-los al Poble ara que, si som realistes, ens fan més nosa que servei?

9. b) L’autèntic “temple” capaç de visualitzar i encarnar la presència de Déu és el “cos ressuscitat de Jesús”; és a dir: la Comunitat que neix de la pràctica de la Comunió. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20). Això implica que, per al seguidor de Jesús, el vertader culte és la pràctica de l’amor solidari amb tots els humans. La missa del diumenge hauria d’expressar aquest culte, i celebrar la vida que inclou.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. És freqüent parlar de l’edifici de l’església com d’un temple. Què en penseu? Us sembla correcte? Considereu que les nostres esglésies son adequades per a reunions comunitàries?

2. Quan parlem de persones “practicants”, a qui solem referir-nos: als qui assisteixen a les “pràctiques religioses”, o als qui practiquen la solidaritat? Com es relacionen les dues coses?

3. A la 1ª Lectura d’avui hem llegit els famosos 10 Manaments. Són donats per Déu que es presenta al Poble com el que “t’he fet sortir d’un lloc d’esclavatge”. Així s’indica que són “manaments per a la llibertat”. Què significa, això, per vosaltres?

Vocabulari.

Conèixer.   Cos.   Creure.   Escriptures.   Jerusalem.   Nom.   Ressuscitar.   Temple.   Tres dies.   Miracles.   Miracles de Jesús.