A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 3, 9-15.20).
Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre,
el Senyor-Déu el cridà i li digué:
«On ets?»
Ell li respongué:
«He sentit que us passejàveu pel jardí i,
com que vaig nu,
he tingut por i m’he amagat.»
Li digué el Senyor-Déu:
«Qui t’ha fet saber que anaves nu?
És que has menjat del fruit de l’arbre
que jo t’havia prohibit de menjar?»
L’home li digué:
«La dona que m’heu donat
m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.»
El Senyor-Déu digué a la dona:
«Per què ho has fet, això?»
Ella li respongué:
«És que la serp m’ha enganyat.»
El Senyor-Déu digué a la serp:
«Ja que has fet això,
seràs la més maleïda de totes les bèsties
i de tots els animals feréstecs.
T’arrossegaràs sobre el ventre
i menjaràs pols tota la vida.
Faré que sigueu enemics tu i la dona,
i el teu llinatge i el d’ella.
Ell t’atacarà al cap,
i tu l’atacaràs al taló.»
L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva,
perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.
2ª LECTURA (Carta als Efesis 1, 3-6.11-12).
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor
Jesucrist,
que ens ha beneït en Crist
amb tota mena de benediccions espirituals
dalt del cel;
ens elegí en ell abans de crear el món,
perquè fóssim sants,
irreprensibles als seus ulls.
Per amor
ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,
segons la seva benèvola decisió,
que dóna lloança a la grandesa dels favors
que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en
l’herència.
Ens hi havia destinat el designi
d’aquell qui tot ho duu a terme
d’acord amb la decisió de la seva voluntat.
Volia que fóssim lloança de la seva grandesa,
nosaltres que des del principi
tenim posada en Crist la nostra esperança.
EVANGELI. (Lluc 1, 26-38).
En aquell temps,
Déu envià l’àngel Gabriel
a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,
per dur un missatge a una noia,
promesa amb un descendent de David,
que es deia Josep,
i el nom de la noia era Maria.
L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:
«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és
amb tu.»
Ella es torbà en sentir aquestes paraules
i pensava per què la saludava així.
Però l’àngel li digué:
«No tinguis por, Maria;
Déu t’ha concedit el seu favor.
Tindràs un fill
i li posaràs el nom de Jesús.
Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.
El Senyor Déu li donarà el tron de David, el
seu pare,
serà rei del poble d’Israel per sempre,
i el seu regnat no tindrà fi.»
Maria preguntà a l’àngel:
«Com pot ser això, si jo no tinc marit?»
L’àngel li respongué:
«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,
i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la
seva ombra;
per això el fruit sant que naixerà
l’anomenaran Fill de Déu.
També la teva parenta, Elisabet,
ha concebut un fill a la seva edat;
ella que era tinguda per estèril ja es troba
al sisè mes,
perquè a Déu res no li és impossible.»
Maria va respondre:
«Sóc l’esclava del Senyor:
que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.
B. LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui és el mateix que el del diumenge abans de
Nadal. Per això el “Llenguatge” d’avui tractarà sobretot de la festa
de la Immaculada, deixant per als “Apunts”
del quart
diumenge d’Advent una anàlisi més centrada en el text d’aquest
relat.
Una bona notícia
amb un llenguatge
esdevingut inadequat.
2. Hi va haver un temps en què la Natura era entesa com a
manifestació de l’acció de Déu, i per això servia de base al llenguatge religiós.
Però a partir del moment en què ens acostem a la Natura amb
un llenguatge científic, aquesta ja
no expressa la dimensió religiosa exclusiva de l’ésser humà. El llenguatge científic posa separació
entre l’Home-coneixedor i la Natura-coneguda. És un llenguatge objectiu,
material, comprovable i amb tendència a ser exacte. Es
podran posar “exemples” trets de la natura, però la natura en si
mateixa ja no es presta tant a servir de base del llenguatge religiós.
3. El significat religiós
de Maria dintre el missatge bíblic està expressat amb un llenguatge tret
de la Natura: de la biologia i de la genètica populars. Però avui la biologia
i la genètica s’han convertit en ciències.
Continuar usant-les per expressar continguts
religiosos seria un greu error, que, a més, ens privaria de conèixer allò
que realment ens vol comunicar el missatge bíblic.
4. Abans es deia que tots els éssers humans naixem amb el “pecat
original”: una espècie de “taca” o “màcula” que tots teníem pel simple fet de
ser descendents d’Adam i Eva. Adam i Eva van “pecar” i per això els
seus descendents som “pecadors”. En aquest context, Maria, per un privilegi
especial, no estaria afectada per aquesta “taca” o “màcula”. Seria, per tant, “La Sense taca” o “La Immaculada”.
5. Aquest llenguatge (“pecat
original”, “immaculada”) avui dia resulta totalment inadequat perquè no
transmet cap significat; i quan ens empenyem a fer-lo significatiu,
solem caure en autèntiques aberracions.
I no obstant, el missatge bíblic és extremadament significatiu
i important.
A). El “pecat original”.
6. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de
“pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible
i inacceptable. I en tot cas no és pas allò que ens vol dir, amb llenguatge mític
i d’una gran profunditat, la Bíblia.
7. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació
profundes de la realitat humana. Quin és el gran drama dels humans? Sens dubte,
les relacions de domini d’uns
sobre els altres.
I no es tracta de la injustícia d’uns pocs sinó d’una tendència
inicial general a tenir actituds de
domini si es presenta l’ocasió. Ho veiem tant en els grans i cruels
dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que són àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini explícites o
camuflades.
Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “déus” per sobre els altres. Per això el famós Primer Manament que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu és a favor de
l’ésser humà més del que podria semblar a primera vista (Èxode
20,1ss).
8. Aquesta tendència a ser “déus”
està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge mític de gran
realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam
i Eva) a imatge seva i li ha
preparat un meravellós jardí.
Al jardí hi ha de tot perquè hi pugui gaudir de la vida. Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre
de la Vida i l’Arbre de la
decisió sobre el Bé i el Mal. Aquest últim, però, queda “reservat a Déu”
perquè el seu fruit és verinós per a l’Home. Per això se l’adverteix
que, si en menja, morirà. No es tracta pas d’un càstig sinó de la conseqüència
directa de menjar un fruit (pretendre
decidir el Bé i el Mal) que l’Home no pot
digerir. (Gènesi
2,15ss).
9. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser com déu i decidir sobre el Bé i el Mal.
Per això menja del fruit d’aquell arbre.
A partir del “Bé i del Mal” decidits
per l’Home, entra la Mort entre els Humans en forma de baralles, enveges,
guerres santes, sentències justes, Constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals... Morts físiques, morts
socials, morts psicològiques...
El jardí s’ha convertit en cementiri.
Fent servir l’expressió bíblica, l’Home va veure’s “llançat fora
del jardí” (Paradís)
i es va trobar al desert.
10. Adam i Eva no són
dues persones individuals i concretes sinó la personificació de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva”
vol dir dona (mare). I fins i tot entre ells s’establiran relacions de
domini.
11. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu. Però naixem petits, molt petits, perquè Déu ha
volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre. “Néixer petits”
ens permet créixer des les nostres
decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat i podem ser imatge
de Déu. Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.
12. Però néixer petits
ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la “temptació”. Ja de petits
sentim la temptació de buscar la
seguretat no pas confiant en els altres (els pares) sinó sobretot en nosaltres
mateixos. Així ho experimenten els pares en relació als seus fills. Els
pediatres parlen de l’edat del “no”
al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la
pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi
una reedició d’aquesta rebel·lia, més
o menys important segons com s’hagi solucionat la primera.
13. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada “pecat”. És
l’expressió inicial d’un sentiment d’independència, bo en si mateix. Només quan
aquesta “independència” es va realitzant en confrontació amb els pares, i
el fill és capaç d’entendre i assumir el gran do de la filiació, aquesta
rebel·lia es torna ofensa. Només quan
el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i
agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els propis progenitors, el
desig de llibertat va prenent forma d’injustícia.
D’una manera semblant, “voler
ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser a imatge i semblança de Déu. El “pecat”
comença quan això es pretén aconseguir en confrontació amb Déu, i trobar
remei a la pròpia inseguretat imposant-se als altres a pesar de les conseqüències de mort que se’n puguin
derivar. El pecat apareix quan
elegim, com a motor de la nostra
vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini
per comptes de la col·laboració.
- B). Maria, figura de
la Humanitat.
14. Suposem que al vostre jardí
hi heu plantat un presseguer, i que, quan recolliu els fruits, us adoneu que
tots els préssecs estan més o menys corcats. Això pot ser degut a dues
causes:
- que l’arbre és dolent perquè porta dintre seu el corc,
que després apareix en els fruits, o
- que, al lloc on està plantat, hi ha insectes que “piquen” els
préssecs encara verds, deixant-hi les futures larves.
15. Imagineu, però, que un bon dia trobeu un préssec que no està
corcat. Aquest fet seria extremadament significatiu ja que voldria dir que l’arbre és bo, i que els corcs no són fruit
de l’arbre, sinó de la vulnerabilitat de cada fruit.
16. La Immaculada és la
mostra de que l’arbre de la Humanitat és
bo. El “privilegi” de Maria no ens parla d’una excel·lència exclusiva
d’ella, sinó de l’excel·lència de l’Arbre.
Una bona notícia!
Aquesta bona notícia no
es troba explícitament en els evangelis, però el Poble Cristià sempre ha cregut
que formava part integrant de la bona nova de Jesús.
C.
MISSATGE.
17. A pesar de la gran quantitat de guerres, violències,
injustícies, crueltats, violacions... que hi ha en la vida dels humans, sabem
que l’arbre de la Humanitat és bo. Per això, com desitgem i busquem tanta
gent d’avui dia, podem creure que un altre món és possible.
D:
RESPOSTA.
18. És sorprenent que els Humans ens mantinguem tan vulnerables al
virus del “Poder”.
És sorprenent que els deixebles del Condemnat i Crucificat hàgim descuidat tan fàcilment els efectes
perversos de les relacions de domini.
És sorprenent que a les nostres esglésies es canti, amb tanta inoperant
tranquil·litat, allò que diu el Magníficat:
“(El Senyor) derroca els poderosos del
soli i exalta els humils”.
19. No hi ha “dominants”
sense una certa connivència de molts dominats.
Per això és necessari i urgent dessacralitzar
el “Poder”, i sobretot el Poder religiós, i no acceptar noves sacralitzacions.
Un altre món és
possible, però no es farà tot sol. Ni podem confiar que ho facin els poderosos. Ben segur que els poderosos són capaços de “fer un altre
món”, d’una manera semblant a com els exèrcits
són capaços de “fer la pau”, però
només generant vençuts.
20. En la crisi actual és ben segur que els poderosos trobaran la manera de sortir-ne. Tenen “Poder” per
fer-ho. Però les solucions del Poder sempre passen per generar víctimes.
La crisi actual és ben curiosa ja que no ha vingut perquè
arribessin “temps de vaques flaques”
sinó perquè les “vaques grasses”
s’han tornat com un forat d’aigüera: necessiten engolir i engolir.
La nostra societat occidental, de per si, genera consumidors més que no pas persones. Per això, una bona resposta no ens demana tant “sortir de
la crisi” com “tornar a ser persones” denunciant tota forma de Poder,
que sempre és despersonalitzador.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Sovint es poden sentir polítics i altra gent que parlen de la Constitució de la mateixa manera com
abans es parlava dels Dogmes. Què en penseu?
2. L’evangeli de Lluc posa en boca d’una dona les paraules
més desacralitzadores en relació als poderosos. Això és ben comprensible si
tenim en compte el paper que en la marxa de la Història hi hem tingut dones i
homes. ¿Què creieu que hauria de canviar en les nostres esglésies per ser
coherents amb l’Evangeli en aquest punt?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada