1ª LECTURA. (Primer Llibre dels Reis 3,5.7-12).
En aquells dies,
el Senyor
s’aparegué a Salomó,
en un somni durant la
nit,
en el santuari de
Gabaon,
i li digué:
“Digue’m que vols
que et doni”.
Salomó li
respongué:
Senyor, Déu meu,
vós m’heu fet rei a mi,
servent vostre,
perquè ocupés el
tron de David, el meu pare;
però sóc encara un
jove que no sé conduir la gent,
i em trobo enmig
del poble que vós heu elegit,
un poble que ningú
no és capaç de comptar,
de tan nombrós com
és.
Feu al vostre
servent la gràcia de saber escoltar,
perquè pugui fer
justícia al vostre poble
i destriar el bé
del mal.
Sense això,
¿qui seria capaç de
governar
aquest poble vostre
tan considerable?
Al Senyor li agradà
que Salomó
li hagués demanat
això, i li digué:
“Ja que no demanes
molts anys de vida,
ni riquesa,
ni la vida dels
teus enemics,
sinó discerniment
per saber escoltar
i fer justícia,
jo et donaré això
que demanes:
et faré tan prudent
i sagaç que,
ni abans de tu ni
després,
ningú no se’t podrà
comparar”.
2ª LECTURA (Romans 8,28-30).
Germans,
nosaltres sabem que
Déu ho disposa tot
en bé dels qui
l’estimen,
dels qui ell ha
cridat per decisió seva.
Perquè ell,
que els coneixia
d’abans que existissin,
els destinà a ser
imatges vives del seu Fill,
que ha estat així
el primer d’una multitud de germans.
Ell, que els havia
destinat,
els crida, els fa
justos i els glorifica.
EVANGELI. (Mateu 13,44-52).
(En blau allò que
correspon a la versió llarga)
En aquell temps,
Jesús digué a la gent:
“Amb el Regne del
cel passa
com amb un tresor
amagat en un camp.
L’home que el
troba, el deixa amagat i,
content de la
troballa,
se’n va a vendre tot
el que té
i compra aquell
camp.
També passa amb el
Regne del cel
com amb un
comerciant que buscava perles fines.
El dia que en trobà
una de molt preu,
anà a vendre tot el
que tenia
i la comprà.
També passa amb el
Regne del cel
com amb aquelles grans
xarxes que,
tirades a l’aigua,
arrepleguen de tot.
Quan són plenes, les
treuen a la platja,
s’asseuen i recullen
en coves tot allò que és bo,
i llencen allò que
és dolent.
Igualment passarà a
la fi del món:
sortiran els àngels,
destriaran els dolents
d’entre els justos
i els llençaran al
forn encès:
allà hi haurà els
plors i el cruixir de dents.
¿Ho heu entès tot
això?
Li responen: sí que
ho hem entès.
Ell els digué:
Mireu, doncs:
els mestres de la
Llei que es fan deixebles del Regne del cel
són com aquells caps
de casa que treuen del seu cofre
joies modernes i
antigues.
LLENGUATGE.
1. Se sol dir que,
lamentablement, els principals plaers de la vida o són cars o són pecat...
Potser sí.
També hi ha
persones que diuen que, encara que no existís Déu, només pels avantatges que
ens dóna la fe, ja valdria la pena creure-hi.
Segurament, també
tenen raó.
2. En tot cas, dues
de les tres paràboles de l’evangeli d’avui sintonitzen amb aquests segons.
El Regne del cel és
una sort, com ho és trobar-se un tresor amagat en un camp, prou gran, el
tresor, com per vendre-s’ho tot i comprar el camp. O com és una sort per al
buscador de perles trobar-ne una de tan valuosa que, per adquirir-la, està
disposat a vendre-s’ho tot.
3. Com és que per a
uns formar part del Regne els sembli difícil i complicat, quan per a altres és
com haver tret la rifa?
No ho sé. Misteris
de l’ànima humana!
Per a uns, la paraula
de Déu (la llavor del Regne) es fa llei, i la llei és empipadora. En
canvi, per a uns altres, es fa evangeli (= bona notícia): haver
trobat el millor tresor o la millor perla, ja en aquesta vida.
4. Això té a veure
amb l’actitud més profunda del cor humà. Un cor
calculador no veu clar això de vendre-s’ho
tot per comprar el camp o adquirir la perla. En canvi, un cor generós no dubta ni un moment,
perquè el tresor no és pas per tenir-lo sinó per compartir-lo; i
la perla no és pas per fer créixer la pròpia col·lecció sinó per regalar-la.
5. Potser per això,
a les dues primeres paràboles de l’evangeli d’avui en segueix una tercera, que
és com un toc d’atenció: el Regne del cel és semblant a una xarxa de pescar
on s’hi recull de tot, bo i dolent. Al final, caldrà fer la tria (com ja es va
dir en la paràbola del jull,
llegida diumenge passat).
6. Tot aquest
capítol de les paràboles del Regne es
troba entre dos relats que li serveixen de marc, i ens permeten a
nosaltres situar-les millor (Mateu 12, 46-49
i 13,53-58). Aquests dos relats-marc ens parlen, el primer, de “la mare
de Jesús i els seus germans”, i el segon, ens parla directament del “seu
poble”.
7. Les lectures
dels diumenges no recullen aquests relats, però això no vol dir que no
siguin ben significatius. El “poble” a què pertany Jesús, representat al
principi per “la seva mare i germans”, ha estat fins ara el camp amb un tresor amagat. Però aquest tresor no és per mantenir-lo amagat; no és per pertànyer a una finca particular. Aquest tresor és un do
de Déu per a tota la Humanitat, donat en custòdia al poble elegit fins al moment oportú.
8. Però el poble elegit no estava disposat a
compartir-lo.
L’evangeli ens diu
clarament que Jesús “topa” de front amb el seu
poble per aquesta qüestió. D’alguna manera, ell compra el camp per compartir amb tothom el tresor que hi
havia amagat: ¿Qui és la meva mare i qui
són els meus germans? I, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:
aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare
del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mateu
12,49). També: Un profeta només és menyspreat
al seu poble i a casa seva. I no va fer allí gaires miracles, perquè ells no
tenien fe (Mateu 13,58).
9. Jesús, i cada
deixeble, és com un nou mestre de la Llei que treu del seu cofre joies modernes i antigues. El “tresor”
destinat a tothom.
MISSATGE.
10. El regne de
Déu és com trobar un tresor.
Pertànyer al Regne
del cel és gratificant. Si no, vol dir que alguna cosa falla... Potser el
nostre cor no és prou generós i busca perles per posseir-les en exclusiva
o per fer-hi negoci.
Però, només tenim
realment allò que donem.
Només gaudim
d’allò que compartim.
El tresor
del Regne no és per enterrar-lo en un camp i que quedi perdut, com tan sovint
devia passar abans de la generalització dels bancs.
RESPOSTA.
11. Avui dia ja no
hi ha “tresors amagats i perduts”. Avui totes les riqueses estan ben
controlades. O, potser no? Potser les millors riqueses queden sempre fora
control?
Hi ha tantes
classes de riqueses!
Les comunitats
cristianes d’avui estan formades sobretot de persones madures, amb llargs anys
de fidelitat, amb una vida de generositat a tota prova. ¿No hi haurà aquí
immensos tresors de saviesa humana i
cristiana, perduts perquè estem acostumats a no fer-los servir?
A causa del
clericalisme de les nostres comunitats, quants “tresors” han passat a ser valors
perduts? Quantes “perles” han deixat de brillar?
Amb el clericalisme,
el regne s’ha convertit en una religió moralista i ritualista, i
s’ha perdut com a tresor.
12. És cert:
descobrir el tresor amagat i la perla més valuosa no depèn nomes
de nosaltres. És un do de Déu. No obstant, també depèn de nosaltres. Per a això
ens cal ser buscadors; estar atents; tenir orelles per sentir i ulls per veure.
És convenient optar
per una actitud activa en la recerca i en el coneixement; exercir la
nostra capacitat personal de valorar tresors i perles, i no deixar que
això sigui exclusiu de mossens o de directors espirituals.
13. Preocupats per
trobar “vocacions clericals”, deixem
perdre una gran quantitat de tresors
amagats a les comunitats cristianes i en tantes i tantes altres persones.
En les comunitats,
el mossèn no supleix la valoració que pot fer cada persona sobre la
qualitat dels tresors. Tots som “buscadors” i tots estem a
l’expectativa... I amb la seguretat de que “qui
busca, troba” (Mateu 7,8).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Comenteu si ser
“membres de l’Església” és com si haguéssiu trobat un tresor o és una obligació
que pesa?
2. Com “gestionem”
el nostre tresor, tant a nivell
personal com a nivell comunitari?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada